Des de Quíbia

Celebrant Sant Sebastià

2012-01-21T18:47:00.001Z

Dins el postís Teatre Principal se celebrava un akelarre de feristea espanyola dins Mallorca. L'antic director del Teatre fruïa, menjava, bevia i xerrava al sud de Quíbia. Dones cubanes abjuraven dels CDR. La jovenalla empenyia les rutes del futur. Una dona rinxolada passava gust. Jo en passava més que de viure. El gató d'ametlla romanesca era devorat, la recepta era percaçada ansiosament. L'empordanesa Agnès havia estat pionera en el treball de rebosteria tradicional. Nosaltres la seguiríem un cop la depressió s'esbargís del grup actiu. Els biòlegs marins suscitaven complicitats. Les llampugues feien una estesa d'ous dins la mar gran. En Cabot cavalcava cavalls indis damunt la Mola. La irlandesa ens enviava missatges inequívocs. El vi del Montsant es repartia a les noces de Ca Na Immaculada. L'home-dona em saludà tot just acabat de llevar-me, quan a través de la laurisilva sotjava la marina.

2011-12-09T11:42:00.001Z

Ahir vespre, tot passant ben tranquil per la ronda que circumval·la l'antic poble de Campos -i actual sucursal de Son Gotleu- vaig topar amb uns municipals que em feren aturar. Un d'ells, armat d'una torxa lluminosa, m'explicà que es tractava d'un control rutinari d'alcoholèmia, de fet ell féu servir el mot trilometria, i em demanà que m'aturàs a la vorera i preparàs el carnet de conduir. Com que veia que allò no avançava i armat del coratge de no haver begut alcohol feia dies vaig demanar-li si n'hi havia per molta estona, també li vaig preguntar si em demanarien disculpes cas que el control donàs negatiu. L'home s'embullà una mica i féu qualque senya als seus companys. Arribat davant ells em donaren un broquet embolicat dins un plàstic amb l'explicació per inserir-lo en una maquineta dins la qual havia de projectar el meu buf durant una partida de segons. Vaig donar 0.0 però no em donaren cap disculpa ni explicació per haver-me aturat. Em produeix un gran desfici tot això dels controls "rutinaris". Entenc que n'hi hagués durant els governs de Franco, Hitler o Pétain però m'és mal d'entendre en un sistema que es pretén democràtic. Entre Felanitx i Campos, anava a 100 km/h, la velocitat permesa en aquella carretera i m'avançaren 10 o 12 vehicles, qualcun d'ells sense avisar amb l'intermitent. Ja supòs que és més difícil fer feina que no esperar els incauts i aturar-los per veure si cau qualcú que hagi tocat la trompeta i quatre doblerets per a l'Ajuntament de Campos! Per cert, el mateix ajuntament pesidit per un individu que assegurà damunt els diaris que els apartaments il·legals de Ses Covetes, edificats per son pare, no molestaven ningú.

El TOP roman amb maquillatge democràtic

2011-11-03T19:55:00.001Z

http://gara.net/azkenak/11/301003/es/Murillo-retira-juicio-que-insulto-cuatro-vascos-pero-mantiene-que-es-imparcial

Fa estona que no opín sobre el conflicte basc. Els bascos, ho de reconèixer, m'avorreixen una mica a hores d'ara. No puc passar per alt el detall de la notícia de la jutgessa Murillo, però. En realitat MAI han estat objectius els tribunals espanyols que han jutjat catalans, bascos o gallecs, acusats de terrorisme. Si més no més objectius del que ho eren els membres feixistes del Tribunal de Orden Público, però aquests almenys tenien un nom que no ocultava de què es tractava.
Qualcú s'imagina que una persona que ha arribat a jutge a l'Estat espanyol, sense cap més informació sobre nosaltres o els bascos que la que ha arreplegat als diaris de Madrid, a les ràdios patriòtiques d'Espanya o a les seves facultats, hereves encara de la dictadura, pot ésser imparcial i objectiu? No siguem criatures.

Torn jove

2011-10-07T11:08:00.002+01:00

Ahir em vaig sentir rejovenir. Anava a entrar a Son Gotleu, gueto de Ciutat on viuen nigerians, gitanos i magrebins en alegre confusió, quan un policia em va fer senya que m'aturàs. Jo anava en una BMW ben antiga i no creia que el meu aspecte fos de narcotràfic ni de client, senzillament per anar a la feina pas per allà, però es veu que el jove em considerà sospitós de qualque cosa. M'indicaren que aparcàs la moto en una placeta on hi havia més d'una dotzena de policies que escorcollaven vehicles i persones.
Vaig demanar si n'havia feta qualcuna i el policia em respongué, en espanyol naturalment, que no, que NOMÉS es tractava d'un control. Em féu mostrar tota la paperassa, dubtà un moment en l'assegurança perquè li havia mostrar el rebut de l'any passat, finalment vaig trobar el d'enguany i em deixaren partir, però abans comprovà que no tenia antecedents o era cercat per qualque malifeta.
Mai no he entès que t'aturin, ni a les ciutats ni a la carretera, de forma aleatòria. Tanmateix qui es pugui veure molestat pels controladors ja tendrà prou esma per fugir escapat, la resta no fan més que perdre el temps o caure en la trampa econòmica de tenir una ITV caducada, una assegurança sense rebut vigent o bé qualque paperet que sempre manca.
Ens anam avesant massa a ser controlats als carrers, als aeroports i pertot arreu. I a mi no m'agrada gens que em controlin.

En Joan Nebot

2011-10-01T20:28:00.003+01:00

No record on el vaig conèixer però sempre era per enmig. Com a frase lapidària seva -en tenia moltes-, crec que en triaria dues, la primera la hi vaig sentir dins el 1001 una nit de temporal, a fora i a dins. Devien ser les tres de la matinada i s'aixecà dret amb la tasseta on feia hores havia fet una rasca de canya, amb el dit subjectant-ne la cullereta, i plena naturalment -per fer la tassa neta- de canya Valls en estat pur, sense cafè. De cop ens enflocà, no diré cridant però prop s'hi feia: "Pas més gust d'estar amb voltros que de viure. I això aquells no ho entenen", aquells eren els felanitxers decents i respectables que en aquelles hores dormien més o menys plàcidament, perquè el 1001 era al capdamunt del poble i quan digué aquells assenyalà la finestra d'on es podia veure Fenixlàndia adormida. La segona frase feia referència a un dinar de noces que s'havia celebrat a La Ponderosa, el seu domini com a torrador especialista durant molts d'anys. El nuvii era solleric i la nuvia era murera, els cambrers s'interrogaren sobre la identitat d'aquests dos i dels convidats, gent mudada alguns amb molt bon gust i d'altres no tant. La conclusió den Joan fou ben clara: Eren unes noces on ningú va conèixer ningú". Gairebé ens remet a l'Odissea quan Polifem demana a Ulisses com es diu i ell li respon, Ningú.

Infermeres de la Secció Femenina?

2011-09-29T10:30:00.000+01:00

Imaginau una universitat, com és ara la UIB. Imaginau-vos-hi una Escola d'Infermeria, com la que hi ha. De tot el professorat no arriben a la mitja dotzena els que fan les classes en català. En la majoria dels casos és per evitar problemes amb els alumnes que els demanen les classes en espanyol, una minoria renouera que pren la iniciativa davant l'acoquinament dels catalanoparlants. Tampoc no s'estalvien les pressions per part dels que comanden per mirar de fer posar el mac en terra als pocs professors resistents. Aquests alumnes sortiran amb un títol que els permetrà treballar en hospitals i centres de salut. M'hauré de veure amb infermeres o infermers que no m'entenguin? Ens hem tornat boiets tots plegats? Estan bé del cap els professors i professores de l'escola d'Infermeria o bé formen part de la solució Nit i boira per als habitants autòctons de les Illes, propugnada per l'actual govern?

2011-09-26T18:27:00.001+01:00

S'eixancava, gran dia

2011-09-26T18:26:00.001+01:00

Talment una orquídia l'encobeiràs tot sencer
provocant l'enveja desfeta de les comares,
dejectant els renills de les egües a lloure,
desoint òlibes fumades amb auriculars lleugers.
Vendrà, puntual, a la cita com cada any
i farà més habitable la terra quíber,
eixorca, fèrtil, desvetllada i embambada,
estibada de llences calades tenasses endins
per llops o altra casta de bestiar marí.
Sereu molt pocs els cridats a l'adoració
perquè el druida és primmirat en extrem
i sotja els caminois d'alzines per si de cas
els homes escairats compareguessin
sense anunciar-se i els follets de garriga
abandonassin els talaiots calçons baixos
com aquell dia que el Saboner fugia
per la marina eixuta, d'una host teutona
de puces ensenyades.

Altre cop el batlle fals agricultor

2011-09-21T16:20:00.000+01:00

Ja tenia raó n'Adolfo Mena, aquest batlle donarà molt de joc. Ara torna a comparèixer als diaris per defensar-se de la desaparició d'un quadre que hi havia a la casa de la Vila. Es tractava d'un homenatge a la Memòria de la República i la Guerra d'Espanya o cosa semblant. El batlle diu que qualcú el va robar, endemés aventura que potser és el mateix que també va robar la bandera d'Espanya. Això em fa una mica de mal de ventre. Per començar mostra que aquesta casa de la Vila s'assembla més a una casa de barrets sense llum, tothom pot entrar-hi i sortir-ne amb quadres i banderes. Senyor batlle, heu de fer un bon escolt als municipals perquè baden a les totes. En segon lloc m'apassiona l'acusació que deixa caure el batlle, fet un Watson, pensant en l'autor dels dos robatoris com una mateixa persona cleptòmana. Si la hipòtesi fos certa, es tractaria de qualcú que considerava en perill tots dos objectes, la bandera colonial i el quadre llampant. Com podia estar en perill la bandera espanyola? No recordau que el batlle fa ver esporgar, gairebé coronar, un arbre de davant el balcó de la Sala perquè no deixava gaudir els vilafranquers de la visió de la bandera amb la qual se sublevaren a Llano Amarillo, en 1936, legionaris, regulars i altres perdularis?

El batlle de Vilafranca de Bonany

2011-09-12T15:29:00.000+01:00

No fa gaire, aquest senyor va tenir la gentilesa de concedir una entrevista a un diari de la Ciutat de Mallorca -ara no record quin ni m'interessa molt, la veritat-. Li feren una sèrie de preguntes a les quals respongué tot xalest. Em sobtà que es definís com a "un pagès", i va remarcar "un home de fora vila". La meva coneixença d'aquest personatge és com a usuari de l'estació d'ITV de Manacor on ell treballa, o treballava. No em sembla que aquesta activitat tengué res a veure amb la pagesia, però es veu que tothom reivindica el sector agrari, de paraula, perquè de fets ja és una altra cosa. Idò sí, l'autoanomenat pagès en realitat es guanya o es guanya les garrover fiscalitzant els vehicles quíbers que hi compareixen, i puc afegir que no era dels més tolerants ni dels més simpàtics ni tampoc dels més educats que hem de patir en aquest local.
Més endavant segueix amb la tònica d'emoció per l'agricultura, ara hi podríem afegir autèntica, quan manifesta que enguany a la fira del Meló de Vilafranca tots els melons presentats al concurs eren vilafranquers, i no com en temps dels rojos que els duien de Mercapalma. Aquesta sí que m'és bona, el batlle d'un partit que s'ha carregat l'activitat agrícola arreu del país, resulta que encoloma la falsificació de melons als anteriors governants. En allò que li reconec un interès és en l'arboricultura, ha fet esporgar un arbre de davant l'ajuntament perquè tapava la visió de la bandera "rojigualda" dels nostres curiosos veïns espanyols.
L'afirmació que m'ha produït un atac de tendresa, però, és sobre cultura -no podria ser altrament-. El qui manifasseja l'entrevista li diu que el teatre de Vilafranca està molt bé i ell respon, més o menys, que "és molt guapo amb la panxa plena". Aquí la caga el nou batlle vilafranquer, li he de dir que el teatre també ha servit per entretenir la gent amb la panxa buida, sobretot la dels actors però també la dels espectadors.

Més mala educació

2011-09-06T16:08:00.000+01:00

Com pot ser mai, anar per una autovia on la velocitat màxima és a 120 km/h i veure que al llarg de 20 km tots els cotxes us avancen? Existeixen els temuts radars? A Mallorca crec que no. De deu cotxes que us avancen en una carretera n'hi ha set que no fan cap casta d'intermitent. Per no parlar dels avançaments en línia contínua o en revolts perillosos. Estic tip de veure gent que es llença des d'una camada a la carretera sense mirar si ve ningú. També podríem parlar de les rotondes. Quanta gent cedeix el pas als que hi entren per la dreta en comptes de llançar-se com a follets rabents enmig de la rotonda? I dels ciclistes, què me'n direu? Ell, sembla com si no haguessin menat mai cotxe i es passassin la vida pedalant. Ocupen, no mitja via, sinó sencera ben sovint. Els és ben igual si has d'anar darrere ells sense poder-los avançar, si vénen cotxes en direcció contrària. Amenaçar la vida dels vianants damunt les voreres també els fa molta patxoca, als ciclistes. Com que passam tantes hores a bord de vehicles, és palesa la mala educació també sobre rodes.

2011-09-02T10:14:00.001+01:00

L'espió m'ho ha assegurat, avui de matí a la marina de Llucmajor, devers el cap Blanc: demà plourà. En haver pronunciat els mots màgics s'ha esmunyit dins la garriga, talment un mart. He de confessar que m'he commocionat. M'ha envestit l'olor de terra banyada. He sentit qualque xaragall dins el cervell. He vist les fulles dels tarongers reverdides pel ruixat. Ha calgut, però, contenir les meves emocions. He fet com si res i me n'he anat a fer feina. Millor no fer gaire fressa i seguir dissimulant. És mal vist estar contra el govern, tothom adora l'estiu, la calor repulsiva, la gentada vinguda del nord, els renous i les músiques idiotes. Els locutors del temps, amb una barra desfeta, diuen: "seguirà el bon temps" o sigui el sol impietós que corseca els meus arbres joves. Qualque dia el seny tornarà a regir. La gent es decantarà del sol el temps de l'estiu. Les ombres aniran cercades. Els turistes quedaran a ca seva on tenen les feines. La xurma se'n tornarà al seu redol i la utopia regnarà sobre la meva illa.

2011-07-11T10:17:00.002+01:00

Molts maleducats maten un ase o un país. Les males maneres són el càncer principal de la nostra societat. País d'al·luvió, amb gent que no sabem de quines egües vénen. Anar per segons quins llocs és un perill constant. Cotxes i motos, sense oblidar les bicicletes, que s'afuen a la carretera com si fos el circuit de Montmeló.
Aquesta bèstia amb rodapeu al cap que passa amb el cotxe, amb la música a tota màquina, gojós que el vegin amb un bon equip musical, esperançat d'esdevenir sord prematur, idiotitzat pels Donuts?
Aquestes parelletes que juguen amb pilotes a la platja, en la variant de tirar arena damunt els altres o bé d'esquitxar-los dins l'aigua. Innocents, aliens a la humanitat, cretins angelicals i esportius.
I els crits, beneïts crits i giscos de les platges curulles de genteta. Benvolgudes converses robòtiques sobre temes prefixats prèviament sense treva per la televisió.
I per acabar-ho de compondre el sol impietós, la calor humida o eixuta, la claror encegadora... que tot just ha començat.

Ikea, altre cop

2011-06-03T11:23:00.000+01:00

Ja hi tornam a ser. L'encantadora i simpàtica doctora Peñarrubia, de família castellanoparlant, va anar a fer les seves compres a la sucursal de Ciutat. Li calia fer uns tràmits burocràtics per renovar la targeta de client. Cap de les dues al·lotes, segurament sud-americanes, l'entengueren en català, i aquí ella ja vessà i demanà si qualcú entenia el català en aquella casa amb la seu veu poderosa i decidida. Comparegué un xitxarel·lo mallorquí que li digué que ella havia de tenir l'educació de parlar en espanyol perquè érem a Espanya. Es veu que els suecs i els espanyols s'encollen pel cantó nacionalista i colonial. I si no ho creieu, demanau-ho als noruecs, finlandesos o lapons. Recoman altre cop pensar-s'ho bé a l'hora de comprar en un lloc on contracten semblant feristea. Endemés, gairebé tot el que venen és fabricat per dins països de mosques i calorada, on els jornals són baratets i la llendera avinent.

Droga és lo que te drogues! Mosteliana II

2011-04-08T09:46:00.000+01:00

Entre l'abundosa llavor filosòfica den Mostel hi ha aquesta frase lapidària. Si no l'entenien, fins i tot hi afegia una sucosa explicació, no gens desbaratada. Més o menys anava així: qualsevol producte, activitat o persona que et llevàs l'autonomia personal d'una manera exagerada era una droga. Podria ser la feina, tot i que en el seu cas sempre ha malavejat que no ho sigui, o bé la cocaïna, el futbol o pescar serrans grossos.
Perquè, clar, entres a un cassino i sempre coneixes qualcú: què vols beure? vols una cervesa? I tu, mig incorregut, ho acceptes per socialitzar-te, però al cap del dia són moltes cerveses que t'acompanyen.
"Les dones, és molt delicat, sempre et faran els comptes dins ca teva de lo teu, però alerta a fer-los, tu, els comptes de lo seu".
Cotxe de n'Hitler: Volkswagen escarabat
Ca de contrició: Doberman
Menjar de contrició: bufets i autoserveis en general
Més dolent que un tir de Birnam: extremadament xerec
I ja seguirem en lleure.

Primavera d'estiu i primavera d'hivern

2011-04-05T15:47:00.000+01:00

Quina gran diferència entre la primavera i la tardor -anomenada a Mallorca primavera d'estiu-! La primavera d'hivern representa el començament de la vida, anorreada per la calor de l'estiu. Les primeres pluges fan brostar les alzines. Se sent olor de terra humida i s'anuncia l'esclat dels bolets. Per tot hi ha senya que, a la fi, començarem a alenar en aquest país nostres semidesèrtic.
La primavera d'ara és tota una altra cosa. El públic, en bona part idiotitzat pels mitjans de comunicació del sistema turístic, es deleix pel bon temps, o més ben dit pel començament d'inacabables mesos sense pluja, amb un sol que socorra el cul a les llebres,amb la destrucció de tota la vida que la tardor i l'hivern havien endegat. Ens tocarà cercar un bon recer altre cop i malavejar que passi aviat. Quin il·lús!

Ramon Barnils

2011-03-14T16:27:00.001Z

No puc dir que fos amic seu ni que l'hagués tractat molt, però sí que el vaig conèixer i en recordaré alguns detalls. Ell feia de professor a Bellaterra i jo hi estudiava -segurament menys del que hagués calgut-. Moltes vegades me'n tornava a Barcelona fent ditet. Era un sistema econòmic de transport, podies fer noves amistats especialment entre les al·lotes que també es posaven a la carretera. En Barnils era dels que s'aturaven sovint i vàrem coincidir una bona partida de vegades. Em demanà si coneixia en Biel Mesquida i jo li vaig respondre que només de vista. Xerràvem de coses de Mallorca i tot d'una es veia que en tenia un coneixement no gens superficial, inusual per a la majoria de continentals. Coneixia la gastronomia, la literatura, la història de la Catalunya insular. També xerràrem de Gabriel Ferrater a qui ell havia tractat molt a Sant Cugat.
El vaig tornar a trobar anys més tard, com a moderador d'unes jornades organitzades per les JERC a la Casa de la Caritat de Barcelona, si no m'err. Jo hi vaig anar com a acompanyant dels Llunàtics que alhora acompanyaven en Jaume Sastre que hi havia d'intervenir. Record que en Barnils se'm va acostar i em demanà: Què li foto al Sastre? per presentar-lo, i jo li vaig dir que el suposava membre de Taller Llunàtic. Per cert, que acabàrem expulsats pel servei d'ordre -tota la comitiva- que llavors capitanejava en Puigcercós.
Em sap greu que en Barnils es morís tan jove, sembla una maledicció, com si els que volem un país lliure i més ben plantat, haguessin de pair tantes malifetes que ens acurçàs la vida. Però, així i tot, cal recordar el que digué el replicant: els estels tenen la vida curta però lluen amb molta intensitat.

Un homenot quíber

2011-02-03T18:55:00.000Z

No em sé estar d'anomenar-lo així, tot i saber que ell no hi estaria d'acord, no perquè conegui Josep Pla, sinó perquè aquest augmentatiu el consideraria més aviat pejoratiu. Homes, homenets, homoniqueus i cagarul·los dins la terminologia quíber -en la variant felanitxera- són mots mostelians.
En Llorenç Fiol Bennàsser, més conegut com a Llorenç Mostel, és l'inventor de Quíbia, el filòsof allunyat de qualsevol pedanteria que ens va il·luminar durant molts d'anys, l'inventor de mots que hauria fet les delícies de Breton o Tzara, el company incansable de bauxes i vegues. Ara encastellat en un nirvana tossut, es limita a la mitja rialla i als monosíl·labs, considerant acabat el seu període xerraire i socialitzador.
Quíber nasqué com una mena d'insult: "mira'l-te en es quíber!", "i va comparèixer es quíber damunt es portal...". Més endavant evolucionà cap a un gentilici tribal. Els quíbers érem nosaltres, els felanitxers, però a la llarga inclogué altres tribus del Llevant de Mallorca, còmplices de les nostres tresques diürnes i vespertines: gabellins, artanencs, manacorers, santanyiners, llorencins... sense oblidar les terres de frontera com Porreres, Vilafranca, Petra o Sant Joan, on la personalitat quíber conviu sense harmonia amb la del Pla.
Els que no eren quíbers eren "húngaros" perquè els hongaresos són una altra cosa, segurament diferent. De fet, només hi coneixem la reina Violant, sebollida al monestir de Vallbona de les Monges.
Els quíbers havíem de mester un país que ens encobeís, i en Mostel ho tengué clar. Quan li vaig preguntar com es deia la terra on vivíem els quíbers, respongué ben rabent: Quíbia!
Els quíbers assecam tomàtigues damunt canyissos, adoram les raoles de pop, les orellanes, la coca de reïssons o saladines. A Quíbia hi ha xixisbeus i xixisbees com a Calàbria i Sicília. Hi surt el sol que, més tard, enlluerna la resta de l'illa i llavors la part continental de la nostra pàtria catalana. Els quíbers bravejam de la mar propera, de les veïnes illes grans cap a l'orient, del contraban que ens permeté suportar l'espoli colonial, i d'homenots com en Mostel.

La llunyana Tunísia

2011-01-21T11:38:00.000Z

Quan Barcelona fou elegida per als Jocs Olímpics vaig pensar en passar l'estiu a fora. L'esport, sobretot veure el que fan els altres, m'avorreix d'una manera considerable. Vaig matricular-me en un curs d'àrab a la Bourghiba School de Tunis i vaig poder passar uns mesos sense saber res d'olimpisme. Això em va permetre conèixer altres compatriotes que havien tengut la mateixa pensada, amb qualcun encara ens seguim fent, i també conèixer un país que em va produir una impressió molt bona. És evident que hi havia una dictadura, més o menys encoberta per afalagar el turisme incipient. L'ambient opressiu es notava en l'autocensura en les converses: ningú parlava de política local, o també en els fotos omnipresents de Ben Ali, tant presidint les barberies com les fondes més infectes de la Casbah. Es veia però que aquest país tenia futur, ben al contrari del que passa al Marroc o a Algèria, on l'atzucac és la primera impressió que en podeu treure. Tunísia devia ser un dels llocs més romanitzats de la Mediterrània, avui en dia encara hi ha la col·lecció de mosaics romans més ben conservada i més abundant. Per ventura semblarà un tòpic però la civilització romana, i potser cartaginesa, es nota en el tracte personal, en la cultura.
Prop de l'entrada al soc dels joiers hi ha la tomba d'Anselm Turmeda, allà anomenat Abdallah ibn-Abdallah al-Tarjuman al-Mayurqi, amb una placa de marès bilingüe en àrab i en català. És una fita obligada de tots els catalans que visiten Tunis, bé, de tots aquells que saben -pocs, naturalment- qui era en Turmeda.
Vaig tenir ocasió de fer excursions per l'interior del país. Em va sobtar la mecanització de l'agricultura, els sementers ben conrats i la netedat de les cases i poblets.
A la fi ha esclatat el gra de Ben Ali, amb aquella fesomiota de bastaix, i la gent s'ha espolsat la son. Fa mala olor que els ianquis estiguin tan contents del canvi, segurament en Ben Ali els devia fer més nosa que res, i segurament els caldrà vetllar perquè les reformes democràtiques siguin de bon de veres, tot al contrari de la "transició" espanyola que encara s'arrossega, però crec que se'n sortiran.

Coma-sema i el senyor Fortuny

2011-01-14T12:51:00.000Z

Segur que el coneixeu perquè ha sortit moltes vegades, i encara ho fa, per la televisió. Sempre es plany de la misèria que aclapara els grans propietaris de la serra de Tramuntana, en un to que us fa gairebé venir ganes de fer-li ingressos periòdics al seu esquifit compte corrent. Els excursionistes, sense control, són la seva bèstia negra. Li deixen barreres obertes, molesten el bestiar i ho fan tot malbé, segons diu. Els controlats, els que paguen per passar pels camins públics i immemorials, que travessen Coma-sema, aquests ja no li fan tanta por. Tampoc la gent que li lloga les instal·lacions, de gust dubtós, al costat de l'antiga possessió per fer-hi bauxes de caire una mica bufard, diguem-ho tot, aquests tampoc no el preocupen.
Crec que a l'hora de recollir subvencions públiques, procedents dels imposts de tots, no és dels darrers. L'agricultura és ruïnosa, diu, i per això no ha collit les olives dels arbres centenaris, potser sí.
El que m'estranya, o no gaire, és que cap instància pública controli on van les subvencions als propietaris, en què s'inverteixen, per què serveixen.
El que m'emprenya és veure els rètols antiestètics amenaçadors, en espanyol "por supuesto" que empastifen el camí d'Orient a Cúber o a Solleric: "No hagan fotos", "No salgan del camino", i fins i tot "No se paren", endemés dels clàssics: "Perros de guardia", Prohibido el paso", etc. i les barreres tancades amb càmeres que filmen els intrusos.
El que m'indigna és que els camins públics immemorials esdevenguin camins privats i el dret de pas se'l passin per l'engonal.
El que em treu del solc és els grups de pressió de propietaris perquè els consentin fer més edificacions, més restaurants camuflats, agroturismes, hotelets, etc. sense deixar de cobrar cap subvenció ni una per "tenir cura" de les costosíssimes finques.

Sibil·la a la Seu de Mallorca

2011-01-07T19:57:00.000Z

Ahir vaig ser a la Seu per escoltar na Maria del Mar Bonet cantant la Sibil·la. Crec que puc fer un balanç desastrós de tot plegat. Més d'una hora abans ja estaven ocupats gairebé tots els bancs del temple. Vaig haver d'empassolar-me una missa en espanyol, a càrrec d'un canonge mallorquí, amb lectura inclosa d'una mallorquina escarnint l'accent de l'espanyol de Burgos. Després d'això, na Bonet no va cantar perquè estava afònica. La intervenció d'alguns experts sobre el cant de la Sibil·la fou interrompuda per belitres que feien mambelletes per ofegar els mots dels que intervenien, tot somrient de la gràcia que feia el seu repugnant capteniment. A la sortida hi havia immensos embossos a tots els portals, la gent aprofitava per fer tertúlia al bell mig dels accessos a la Seu. Repartien una monografia del canonge Llabrés sobre la sibil·la, però no vaig ser a temps a agafar-ne cap. Vaig pensar que les columnes s'esquerdarien i tot faria flamada, com quan va caure la Timba de Felanitx, però aquest cop no passà res. Vaig pensar que si hi ha Sibil·la, si hi ha la Seu o els canonges, és perquè uns catalans prengueren l'illa a d'altres que l'havien presa segles abans. I nosaltres en descendim, amb cert orgull per la meva part. Amb el bisbe-rector de poblet xurro Murgui, crec que la Seu no té amo, tant se la pot apropiar un canonge eixorivit, com una diaca equatorià, o bé un membre de l'integrisme d'arrel espanyola més tronat.
L'únic detall positiu: l'actuació de la Coral Universitària, magistralment dirigida per Joan Company, amb especial esment de l'actuació de la primera solista. Quina meravella de veu!

Democràcia dictatorial

2010-12-29T11:27:00.001Z

Si el Tribunal Superior de Catalunya s'hagués de pronunciar -l'actual, no el futur, eh!- sobre la llei de normalització lingüística de les Illes Balears, o de la seva aplicació, us imaginau l'escàndol que farien els del DM o d'El Mundo? En canvi, que un tribunal espanyol, on no hi ha cap integrant català, almenys que n'exerceixi, opini sobre l'aplicació de la immersió lingüística a les escoles del Principat, això ho troben perfecte i del tot democràtic.
Cada dia que passa es fa més palès: la situació d'inseguretat que patien la dreta autoritària espanyola, juntament amb l'esquerra autoritària idèntica, en els anys de la mort de Franco, possibilità la "concessió" d'una mica d'autonomia a alguns territoris de l'Estat. Ja començàrem malament amb el "café para todos", que feia comparèixer comunitats autònomes com La Rioja o Múrcia. El que ha anat passant tots aquests anys és la manifestació de la clara voluntat de "recuperar" allò que l'Estat colonial sent haver perdut. Fins aquí molt bé, és el que els toca fer, però i què farem nosaltres, els catalans? Ens anirà bé seguir desunits? Convendrà al nostre país seguir mantenint mitjans de comunicació impermeables entre els diferents territoris? Ens és útil no tenir cap casta de coordinació educativa, ni gairebé cultural, entre nosaltres? Voldria creure que la il·lusionadora presa de possessió d'Artur Mas tendrà continuitat en fets, tot i que en som moderadament escèptic, atesa la trajectòria regionalista i antinacional de CiU fins ara, però qui sap?

La polla de madò Antonina

2010-12-18T17:33:00.000Z

Madò Antonina Miralles era veïnada nostra al carrer de la Porteria del Convent. Tenia un ca -en Joserramon diria un gos?- a l'entrada de ca seva, era molt gros però no es movia gens, sobretot perquè era de guix amb una bona policromia, feta de manera tan realista que ens feia una mica de por. El seu home era l'amo en Toni Pol, duia unes ulleres entelades i un capell de feltre de color d'ala de mosca. Tots dos semblaven trets de les rondalles. L'amo morí primer i ella el sobrevisqué molts d'anys. Em solia enviar a demanar per baratar qualque bombeta que s'havia fos o bé feines diverses que ella, amb els anys, va començar a no poder fer. Això era també excusa per conversar. Em deia que no havia estat mai a Ciutat i jo no me'n podia avenir. Amb un amic, en Tomeu Noussous li contàvem meravelles de Ciutat, que els cotxes volaven en comptes d'anar per terra, que hi havia escales que pujaven totes soles, tot plegat provocava el seu astorament enjogassat. Sempre va tenir gallines i solia tenir polles per fer escaldums si l'ocasió s'ho valia. Ara he llegit en un llibre de n'Antònia Vicens, Amor de gos, que un home tenia una polla, però enmig de les cames! Si madò Antonina tornàs no se'n podria avenir tampoc d'això.

Ja hi tornam a ser

2010-12-14T17:43:00.003Z

He estat dos o tres dies a la deriva, vull dir el bloc. No hi havia manera d'entrar-hi i molt menys d'escriure-hi res. Podria ser que fos qualque animeta mea que el denunciàs als puritants de Google, de suposats motius n'hi ha molts: homofòbia, separatisme, apologia del terrorisme, masclisme, etc.
Vaig consultar l'ajuda del blogger i vaig poder aclarir que la inhabilitació pot venir a través d'una denúncia o bé que els seus robots el qualifiquin de correu brossa, en aquest cas darrer especifiquin que hi ha un període de gràcia per demanar la revisió de la condemna. Em vaig limitar a enviar-los un correu i avui na Fraskita m'ha enviat un sms per dir-me que funcionava.
Em va emprenyar no poder entrar en un bloc que ja consider meu, il·lús de mi, sense tenir en compte que qualcú m'hi deixa entrar i sortir, des de qualque remot servidor. També vaig pensar en els interessats a silenciar-lo, provant de posar-los fesomia amb noms i llinatges. Endemés, m'emprenyà molt la impossibilitat de recuperar tots aquests escrits, que tant em serveixen com a agenda, les fotos, els comentaris...
Però bé, ja hi tornam a ser, sense saber com ni de quina manera.

Turdus viscivorus

2010-12-02T08:22:00.004Z

Bé, jo no som caçador. Temps enrere vaig parar més d'una dotzena de lloses, amb el meu padrí Forner, vaig vetllar els filats a Cala Sa Nau i també vaig tirar trons als conills prop de Son Negre, o a les quiques salvatges de Son Burguera i, dins les pletes de Ses Erasses, amb el meu conco Joan Forner, passant un fred d'antologia -jo que no tenc gaire fama de fredolec-, però la veritat és que un nigul de balins que em va passar a un tel de ceba de les cames, provinents d'una escopeta mal assegurada, em va decidir a jubilar-me d'aquesta curolla poc sentida. Tot això ho dic per explicar-vos la meva situació: m'han regalat, entre un i l'altra, més d'una dotzena de tords i un tudó. Ara els tenc congelats, la vida moderna no permet posar-se a fer tords amb col qualsevol horabaixa, almenys a mi, però us assegur que enyor el gust dels que feia la padrina Guixera. Tords de marina, agafats per devers sa cova des Moro, can Devertit o dins les garrigues que amagaven secrets de tabac. Triàvem la col dins qualsevol de les tanques dels nostres còmplices hortolans i marinencs, gent d'una raça desapareguda: Devertits, Veritats, Roquesblanques, Marcpaus, Vetles. Els ocellons es confitaven amb aquella col fins a confegir un plat exquisit, supòs que la llenya de mata i ullastre també hi ajudava. Em caldran tots els records arrenglerats per imitar el savoir faire de la padrina, però malavejaré sortir-me'n.

Sant Andreu a Inca

2010-11-30T17:17:00.006Z

Hem dinat a Inca, al Cafetó, un dels escassos llocs de Mallorca on l'anunci del menú del dia és en català. Es tractava d'una mena de celebració de Sant Andreu. Hi havia els dos germans del Forn i la dona del més jove. El major havia fet part del seu servei militar a la discutiblement urbanitzada capital del Pla. Potser feia 40 anys que no hi havia tornat i, com és natural, els seus comentaris sobre els edificis nous o els cafès desapareguts eren ben sucosos. El menú d'avui no ha passat de discret, tret del detall d'una quallada feta en casa. Els temes de conversa han estat fantàstics, si tenim en compte que dels dos joves del Forn, un és sord i l'altre duu un audifon. En haver dinat encara hi ha hagut temps per fer un cafè al Mercantil, on les cambreres són búlgares o romaneses, però del Barça.
Hem estrenat l'aparcament polèmic del Mercat i ens ha envestit una veu de l'ascensor, dient-nos "planta segunda" que ens ha transportat a Segòvia o Salamanca. Sort que en Pere Rotger és de la facció "mallorquinista" del PP!

un robatori perfecte

2010-11-23T17:27:00.006Z

Suposem que us trobau en un altre país, en un control de passatgers de l'aeroport, on malavegen humiliar-vos fent-vos llevar el cinturó, les sabates i deixar les vostres pertinences en un caixonet de plàstic. Endemés us faran passar per un escàner, i en el cas que soni el xiulet, qualcú us escorcollarà com si fóssiu un Bin Laden o un Aznar. Passaran les vostres pertinences per un altre escàner i si els vaga us faran obrir la maleta. Poden trobar-hi objectes perillosos com un esprai de sabonera per afaitar-vos o bé una botelleta de gel per ensabonar-vos. L'home dels guants us dirà que això no es pot passar, potser us demani que torneu enrere a facturar la maleta o bé que deixeu a qualcú que us ha vengut a dur a l'aeroport els objectes prohibits i perillosíssims. Com és habitual anau amb el temps just i no teniu ningú conegut per entaferrar-li els objectes esmentats, aleshores simplement l'home dels guants se'ls quedarà, per ventura fins i tot són de la marca que li abelleix. Això és una escena habitual, que podeu ampliar amb ganivets, tisores, tallaungles, perfums, etc.
Fins quan suportarem aquest abús? Qualcú creu que aquests robatoris eviten actes terroristes? Era tan conscient com jo l'home dels guants de la natura del seu robatori?

Dinar plaent

2010-11-10T18:40:00.003Z

Avui he dinat amb un dels homes més tractables que conec, en Lluís Juncosa. Parla amb una correcció impecable, fent servir un llenguatge creatiu, amb una entonació modulada entre el sarcasme i la cirurgia de precisió. He estat impuntual, perquè he arribat uns minuts abans de l'hora seliejada, i ell m'ho ha retret. Li hem envelat cap a un restaurant nou, el Bri, que té com a responsable un individu amb cara de majordom balcànic. Es tracta d'un dels poquíssims restaurants de Ciutat que tenen la carta en català i qualque dia parlarem dels altres dos que hi ha, que jo sàpiga. Al local hi havia ratetes conegudes, personatges públics i fins i tot una dama se'ns ha insinuat. La cambrera era de color -negre concretament- i feia la feina amb una gran professionalitat. El menjar ha estat molt bo -una amanida amb formatge i poma, verdures amb curri i unes postres a base de poma i iogurt m'han deixat del tot satisfet- la tertúlia s'ha anat fent més diversa i no ha quedat més remei que anar a prendre cafè. Hem fet una repassada sobre coneixences mútues, temes surrealistes, anatomia humana, droga i addictes. fins que la urgència dels quefers quotidians ens ha aconsellat partir cadascú pel seu vent. Per cert, el vent ha mancat. Ja ho va dir aquell patró: seria el primer que no mancàs.

Totonatge

2010-10-29T17:49:00.003+01:00

Tot va començar amb la marca TCN de llenceria, banyadors i roba. De tot d'una, vaig suposar que es tractava només d'un joc amb les sigles BCN - TCN. Després vaig aclarir que feia el nom per la propietària, crec que copropietària, Toton Comella. Seguia pensant que la N només era per assemblar-se a la marca turística BCN, fins que un dia vaig entrar dins una de les seves botigues, concretament la del passeig de Gràcia de Barcelona, i li ho vaig preguntar a la dependenta. Em digué que la dona en qüestió es diu Toton Comella Noè.
Després va venir la lectura d'una esquela a La Vanguardia. Unes amigues l'havien posada per remembrar la mort d'una altra, aquesta es deia Toton, no en record els cognoms. A partir d'això em vaig posar fil a l'agulla per elaborar la teoria de les totons -és clar que també es pot fer extensiva als totons-. La cosa consistiria a diferenciar els "pijos" espanyols de la gent fina i rica catalana. Naturalment un dels requisits era l'ús de la nostra llengua, un altre que ja ve inclòs en el paquet per se és el bon gust en la roba -res de Lacoste com a alguns carrers de Madrid o d'Ovieu-, i naturalment el gest, la manera de comportar-se, hereva d'aquelles dames de l'amor cortès.
Com veieu, el llistó d'una toton és prou més elevat que el d'una "pija" espanyola o una "figuetta" italiana. Es veu que en això també ens distingim dels veïns. Visca el totonatge!

Benhaja la tardor

2010-10-25T16:26:00.003+01:00

Sí, segurament perquè és quan jo vaig néixer. Sempre m'ha emocionat aquest començament de les pluges, el temps que refresca, el sol que s'empegueeix -només una mica- de l'abús a què ens sotmet durant mesos i mesos inacabables.
Ara tot és verdesca per dins garrigues i pletes. Les mèl·leres fan volades i cantúries expansives, sense poder-se'n avenir de tanta joia. La fosca arriba prest i tothom es pot refugiar a ca seva o bé anar d'amagat per camins i camades de Quíbia.
Les alzines enguany brotonen de valent, fins i tot una que en tenia de dolça i que no arriba a treure ull. Aladerns, mates, arbocers, tots parteixen excitats per la humitat.
La terra pren un color agradós i fa de bon remoure amb el motocultor. Fins i tot el meu ca sembla més animat. Esperem que sigui una tardor fecunda d'aigües i de plaers.

Bad manners

2010-10-20T15:24:00.003+01:00

De vegades les males maneres amaguen un cor generós, una ment brillant, una conversa interessant. Moltes vegades les bones maneres, certa correcció, certa discreció són l'amagatall d'un cor eixut, una ment banal o una conversa farcida de tòpics.
Som ferm partidari d'estendre la bona educació, les normes de cortesia, perquè tot això ens facilita el tracte amb la resta de la Humanitat i, també en el meu cas, em permet de mantenir-hi una relació una micona distant. Però també som conscient del perill d'embolcallar dards enverinats llancívols contra la gent, en una celofana de bones maneres. Pot ser més ofensiu qualcú que t'envesteix amb el glaç de la indiferència que no un altre que fa servir un raig d'insults calents.

Na Bielina

2010-10-07T16:22:00.003+01:00

Aquest personatge felanitxer sempre em va produir una gran torbació. Era una dona que ja tenia una edat i anava molt pintada, vestida a la moda dels anys 40, amb falda cenyida i sabates de taló. Curiosament, tenia fama de beata, de passar-se el dia a l'església. Jo no entenia què hi feia allà, amb aquella fila que feia més aviat de cupletista, però segons deien -qui ho deia- pixava aigua beneïda. Era fadrina i vivia pel carrer de l'Abeurador que, aleshores, tenia el nom fantàstic de General Mola. Potser l'avi de Mola era felanitxer o santanyiner, perquè es deia Vidal de segon cognom.
Ignor si na Bielina té descendents, hereus o protegits. A nosaltres ens encantava el seu caminar d'ocellet amb la falda estreta i les sabates, però potser l'obra mestra era el seu maquillatge d'època. Segur que Fellini n'hagués tret profit. Qualcú trobaria una foto seva?

De vegades és bo de fer caure de la post

2010-10-04T15:39:00.002+01:00

Un comentari poc graciós, un calcetí que no hi diu gens, un mot amollat sense venir a tomb, una rialla extemporània... poden ser raons, potser seria millor parlar de detonadors o catalitzadors, perquè qualcú perdi el seu encant. L'expressió "m'ha caigut de la post" és molt gràfica per definir-ho, no sé si és general o bé només es fa servir a Quíbia. Cal no haver-hi un motiu gaire concret, més aviat es tracta de sensacions, percepcions noves, coses que descobrim en una fracció de segon, perquè qualcú passi a ser el darrer de la llista.

Tothom feia vaga

2010-09-29T16:15:00.003+01:00

Les savines, els dragons, les gavines, els corb marins estaven en plena activitat. Cabrera es veia que semblava que la podies abastar amb una mà, amb una atmosfera clara i neta. Algunes barques fluixejaven arran de la vorera. He hagut de tornar enrere perquè la meva cala preferida ja era ocupada i això que encara no era gran dia. Finalment n'he trobat una altra, he nedat amb qualque brumer que es feia el desintès, els vint minuts del ritual talasoterapèutic. De tornada encara he pogut tomar qualque munt de pedres que destorben la vista i m'ha regirat la cotxada que, el dia de sant Miquel, encara omplia la carretera del far. El teu sms m'ha commogut com els caminois en haver plogut.

na Yoko

2010-09-10T15:21:00.002+01:00

Es va presentar vestida amb un quimono, amb un pentinat japonès, potser amb maquillatge de pólvores d'arròs. Va fascinar els condemnats que estaven en capella, i els seus botxins.
Passejàrem pels carrerons de Ciutat en una nit amenaçadora de trons i llamps, tempesta de llampugues i es va tancar al seu castell.
Jo vaig partir amb els meus cavalls de vapor cap a la selva de Quíbia.
Ara ens veiem però no ens saludam, o gairebé. Potser és que no em reconeix.

El meu Meravell

2010-09-06T17:40:00.002+01:00

Mossèn Xamarrí partí en català però la Salve Regina fou en llatí. La vaig cantar, entre altres coses, perquè a dues passes hi havia don Pep que ens la va ensenyar a força de verdanc, just damunt l'altar major. Sé, Jordi, que el teu germà era més famós però la teva poesia m'interessava molt més que no la seva. Tot i que els crítics i admiradors tanatofílics de darrera hora se'n farien creus, per ventura no. Vaig recordar la nostra correspondència, semiclandestina, que travessava la mar, en la qual es copejaven dues dialèctiques desavinents. Se'm feren clares les imatges de nosaltres dos, asseguts dins la tomba talaiòtica excavada del teu padrí, a la fresca, agombolats per les ànimes dels nostres avantpassats, a la Clota. Isòbares, nunmulits, principi d'Arquímedes, bird-watching, misogínia, tot afegit amb el marxisme, el feminisme radical -no podia ser altrament- i Catalunya independent en el futur més o menys llunyà, en això sí que ens aveníem de ple. Ara tendràs temps de rompre la monotonia amb rajoles de València devers Cala Murada, o d'escoltar emissores d'ona curta sense interferències o de resar al Buda de Kamakura, nebot de la marededéu de Sant Salvador, de celebrat hirsutisme. Bon viatge, Meravell.

De Cala Beltran estant

2010-08-07T15:12:00.003+01:00

Ha arribat una dona de color, negra, enrevoltada de goril·les. Vénen d'Espanya i vesteixen amb el mateix gust que la terra que han deixat, tant ella com el seu seguici. Bé, passen tants de milions de turistes i, almenys, aquests paguen i no com els desvergonyits de Marivent que vénen amb tota la barra i s'instal·len a la casa que els regalaren els feixistes de la Diputació, sense que fos seva ni l'una ni l'altra. Tot plegat, un empreny: més policia colonial molestant els vianants i els conductors. Els diaris més farcits de beneitures que d'habitud. Ara me'n penedesc i vull fer-ho públic d'haver-me interessat per la còrpora d'aquesta negrassa, perdó, afroamericana o dona de color -negre- quan va sortir a la llum dels focus amb motiu del triomf del seu marit. Aleshores em semblà una poltra de rodeo però ara que veig com va vestida i quins gustos té, la veritat és que m'ha caigut totalment de la post. Crec que m'agrada més na Palin, no és així com es deia aquella de per Alaska?

Terres de marina

2010-06-22T09:45:00.002+01:00

La doctora em digué que anaves moguda, el cert és que tenies cara de lleona, de lleona de veritat amb els cabells onats, els ulls grisos i extremadament vius, el nas lleoní... amb un pedigrí realment esplèndid: veu rogallosa, pare mecenes del separatisme, interessada per l'art, el cinema, la literatura i potser el tantra de Valldoreix. Ens ensumàrem però no es produí el miracle tan cobejat i tan difícil d'assolir, aquest desig que et pren per la roba i et dreça tots els pelets de dalt a baix. Xerràrem, això sí, d'aquests temes culturals que tant et plaïen, del nostre país sovint perplex, a l'ombra del Club de Vela. Alguns mesos després, la doctora tot recriminant-me la meva manca d'iniciativa en l'assetjament sexual, em comunicà que festejaves un novel·lista. Massa bé.
Blai Bonet, sempre et vaig veure escrit així, fins i tot en els llibres en espanyol que escrivies, a Barcelona, sobre pintura espanyola, esborronadors, potser per encàrrec. Ahir, però, vaig veure un llibre sobre Ses Salines. Hi havia fotos del meu avi Jeroni Juan Tous, i al seu costat apareixia un Blas Bonet. El pròleg anava a càrrec de Bernat Vidal i Tomàs, l'apotecari que us encarrilava pels llotosos camins de la literatura. En aquell temps encara no devíeu estar barallats i et vaig imaginar fent tertúlia amb el meu avi i l'apotecari, tot i que aquests dos eren més aviat abstemis. Potser anàreu al bar Fernando, de ses Puntetes, i us afegíreu a les xerrades amb en Tarragó, en Joan Bonet, en Lluís Ripoll i l'Eivissenc de la somera, aquell de qui digueres que era "la granereta d'emblanquinar del comodoro anglès". Els Llunàtics t'anomenaren "pederasta de Santanyí", tot i que les teves activitats lúbriques es limitassin a besar alguns homes a la boca. A en Mostel i a mi mai no ens besares a la boca i et captingueres prudentment perquè cap dels dos som afectats dels alens de mascle pel clotell. Salve, Blai, onsevulla et componguis els cabells grisencs damunt la calba!

Campanya d'estiu maniàtica

2010-06-18T09:47:00.002+01:00

Vull recordar:
que la companyia d'assegurances Zurich és un cau de belitres. Qui té res assegurat amb aquests ja pot tremolar!
que alguns arbres mereixen més respecte que moltes persones. Especialment aquells arbres que ens donen ombra ara que s'acosta un temps molt roí.
que depilar-se és una cosa passada de moda i letal per a la protecció cutània. A ca un llamp na Pentina i les seves col·legues. Les totons ja no es depilen.
que prendre el sol entre els mesos de juny i setembre és una follia, pròpia de bàrbars del Nord d'Europa. Ni els romans varen poder civilitzar-los. Per prendre el sol, periòdicament malavegen envair-nos, ja sigui amb l'Afrika Korps o bé amb TUI. S'usa altre cop la blancor.
que la caixera de la casa Kubota de Sant Joan és una dona bellíssima. Al cor de Mallorca encara hi ha raça antiga. Segur que no es depila, en canvi la madona de Pròxim segur que sí.
que si voleu dinar en un lloc discret i tranquil, ho teniu bo de fer: bufet de l'hipòdrom de Son Pardo: un exemple de finor, saber estar i categoria.

Esma de comunicar-se

2010-06-14T19:24:00.003+01:00

Retrobar la locuacitat den Guillem, la sinceritat gairebé obscena a què no estam avesats m'ha humitejat les neurones. He pensat també amb el besavi que va anar a Cuba, com l'avi de la cançó, dos pics per manca d'un, amb son fill Joan, mentre un frare exclaustrat custodiava la dona i la família davall les voltes del Convent agustí.
De sobte m'envaí una sensació de timba perquè érem en una timba, com les del meu poble, devers la Creu Nova. No vaig estar segur si cauríem damunt l'antiga llera de la Riera, com passà també a Felanitx l'any de la Timba: (El dia del Ram a vespre / Felanitx estava trist / no hi havia cap casa oberta / que no hi hagués mort o ferit)
Sort que diumenge, enrampat per la marina eixuta del Cap, vaig poder oblidar aquestes cabòries, vaig malavejar acostar-me a Cabrera que sempre era lluny però semblava a dues passes, vaig veure crancs peluts per la tenassa i tomàtigues de mar i una colla de hipis que seien en la postura del lotus, recitant la sutra del Diamant.
En Pere Aeroplà m'ha dit que no fa música hindi sinó plasica. Deu estar eufòric per haver sortit al diari diumenge, al costat den Rafel Magarola, tan ben plantats.

La casa

2010-05-28T11:42:00.005+01:00

Sempre m'ha sorprès la idea estesa que els catalans naixem pacifistes i pacífics. Tots els pobles miren de disposar d'una força armada que imposi l'ordre o bé els defensi d'agressions d'altri, excepte nosaltres. O sigui que el percentatge de hipis i seguidors de Gandhi, entre nosaltres, seria altíssim.
Jo sempre he cregut que això és un error greu i no és que cregui en la lluita armada en les condicions actuals ni prop fer-hi, però sí que crec en unes forces armades catalanes integrades en un exèrcit europeu, i en una policia catalana desplegada arreu del territori on diuen Bon dia, com deia Josep Pla.
Estic tip de pagar una policia, en realitat dues: Guardia Civil i Policia estatal, que no m'asseguren cap casta de seguretat. A les carreteres fan controls aleatoris, cosa que mai he vist en altres països, independentment de si has comès alguna infracció. La llengua que fan servir és l'espanyol, amb la pretensió que els contribuents, que els mantenim, també el facem servir tant sí com no. La seva eficiència, almenys la que jo he pogut tocar amb les mans, és extremadament millorable. Sovint em sembla que n'hi ha que es feren policies perquè no servien per delinqüents.
Avui llegia amb estupor que en Ramon Socias, i supòs que també l'exescolta Ramon Morei Aguirre, parlen en espanyol a les reunions de la junta de seguretat o semblant, quan hi ha el màxim responsable de la GC a les Illes. Ja no és imaginable cap submissió més delirant: l'amo de l'ordre públic s'ha de passar a la llengua d'un subordinat perquè aquest no l'entén!
Esper que una de les prioritats dels nostres partit -per cert, esper que més units que actualment- sigui el desplegament d'una policia nacional, de la nostra nació, a tot el territori, moderna, democràtica i eficient.

Els més homes seran els grecs...

2010-05-27T11:42:00.003+01:00

No hi podré esser a la cova de na Barxa, no em capbussaré a les aigües vives de la mar gabellina al canal de Menorca, no gaudiré del myotragus preparat a l'Orient. En Toni Coix, en Miquel Llull i en Pep Roís seran a la meva ment, allà al continent.
Capllevaré per la ciutat cremada, la ciutat del perdó, la ciutat alta de les totons, la ciutat del Raval.
I na Cati compareixerà divendres a vespre per ser beneïda pel salpasser bracós del capellà Blanc, mentre ella flastoma com un Hotchkiss desbocada i parla dels negres que s'enculen a la casa de veïnat.
Na Joana veurà la lluna, voltada de niguls, plena, no baciva i s'estremirà pensant en el camí cap a Sant Jaume, farcit de perills i d'homes lascius.
En Pere estarà a l'aguait del percutor, mentre passa na Francina conilla/en pèl/ben tota nua per la pleta d'alzines i aladerns.

Pel maig cada dia un raig

2010-05-05T16:02:00.002+01:00

Bé, i així mateix han passat coses: embarriolat entre Romania i Grècia pel nigul de cendra, primera pintada de llavis amb lluentor i tot, exaltació del Myotragus i de na Dorothea, avaria intermitent del generador, nedades davant Cabrera, brusca o pluja, flore portative de la France, etc., 3 morts a la meva estimada ciutat d'Atenes i Neopàtria i... què us diré?
Què farà n'Antoni Fontanet i Obrador amb tants d'euros com té? Els deixarà per obra pia? Farà omplir una taula de monedes d'or fenícies i la taparà amb un vidre gruixat com en Fleixes de la Dragonera? Parlant d'aquest, què se n'ha fet de la seva fillola, sí home, aquella rossa de cabells llisos, amb ulls blaus, que sempre l'acompanyava amb l'haiga pertot.
I per acabar, me cag en la Junta Avaluadora, han suspès n'Eva que en sap més que jo. Sort que no m'han d'avaluar a mi perquè també em suspendrien. Quina colla de ressentits mediocres que amb la seva torpesa no fan més que mala propaganda perquè la gent perdi les ganes d'estudiar català.

Mirau, quines coses...

2010-03-05T17:56:00.002Z

Al punt farà un mes que no he escrit res per aquí. Entremig, un viatge l'Emilia-Romagna i quatre trobades amb el tim.
Els diaris van plens de corrupció, de presumptes i d'imputats. La veritat és que sovint els arbres no ens deixen veure el bosc.
No veig que ningú convoqui cap cadena humana -ai las de l'OCB!- per protestar contra la corrupció que suposa l'espoli a què ens sotmet l'Estat colonial. Podrien enrevoltar la Delegació del Govern espanyol, l'Agència Tributària o bé el quarter de la GC... En realitat UM té massa enemics (PP, PSOE, IU) i ara, des de les seves tribunes, la volen estigmatitzar com si tenguessin la pesta negra.
Ja he dit altres vegades la poca confiança que em mereixen els fiscals i els jutges al servei de l'Estat espanyol. Ara toca resistir el temporal i esperar que el vent manqui. Seria el primer que no mancàs, va dir aquell patró quíber.

Fa una mica de fredor

2010-02-10T16:03:00.001Z

I potser tenc la tiula balba, tot i que no ser si això és possible. M'aconhorta veure el Maçanella i el Puig de Son Torrella nevats, almenys als capcuruculls. El fred és sa deia l'avi Forner i d'ell he heretat, a més de fumar qualque puret valencià, no ser fredolec. La gent del país viu obsessionada a convèncer-se que aquí fa fred. Com pot fer fred a la Mediterrània? I en una illa d'aquesta mar? El que sí fa és calor, i molta, la major part de l'any. Benhaja el fred, sobretot si qualque cos femení se'ns acosta tebi i delitós. Esper que aquest cap de setmana faci neu, mai tanta com jo voldria, encara que això comporti embossos a les carreteres de les muntanyes de Tramuntana, imatges tòpiques i repetides dels informatius amb idiotes que es llencen pilots de neu. Voldria nevàs fins que la neu arribàs als mugrons de la Marededéu de l'Esperança!

Aunt Peg

2010-01-19T16:26:00.003Z

També la coneixien com a Juliet Anderson i el seu nom oficial era Judith Carr. Va néixer, en algun lloc dels EUA el mateix any de la batalla de l'Ebre i ha mort dia 11 d'aquest mes a ca seva. Després d'haver fet de professora d'anglès, es va decidir pel cinema, però no el convencional -que diria en Cataiol- sinó el cinema porno. Començà als 39 anys i esdevingué un mite. La llegenda deia que era l'única que no fingia els seus orgasmes davant la càmera. Tant li anaven bé homes com dones, i això s'avenia amb el seu físic al llindar de l'androgínia. No crec que ella tengués molta intervenció en els guions de les pel·lícules, sovint tan avorrides, del ram del boixiu, però si ella hi apareixia segur que cobrava un interès especial. Inoblidable el seu paper en un film, del qual no record el nom, on apareixia un detectiu privat, tret de la més genuïna novel·la negra. Naturalment Aunt Peg s'ho feia amb el detectiu, però també amb la xixisbea d'aquest. A la vikipèdia hi surt, no en mancaria d'altra, en una foto de fa uns anys. No havia perdut ni una gota de sarcasme en el rostre ni en el cos. Jo l'enyoraré, però sempre ens quedarà la filmoteca.

Sent olor de carn de vas

2009-12-18T08:25:00.003Z

Potser en Bartomeu Vicens degué fer una malifeta, segurament en Damià Nicolau s'hi veié embolicat. Probablement les mateixes que se solen fer, per part de TOTHOM, al món de la política. O és que els del PSOE i els del Bloc no comanen feines als seus amics? Per què jo en sé molts de casos i també classes cobrades i no fetes, etc. Ara bé, l'actual sistema judicial de les Illes garanteix uns judicis imparcials? Jo crec que categòricament NO. ¿Com pot ser imparcial una classe judicial composta en la seva immensa majoria per espanyols d'origen o d'adopció, als quals qualsevol cosa que faci olor de Mallorca, de català o de nacionalisme, que no sigui l'espanyol, els produeix una mena d'urticària?
¿Puc esperar justícia d'individus que només parlen espanyol, que "obliguen" els encausats a adreçar-se'ls en aquesta llengua, molts d'ells ressentits per no acabar d'encaixar a la colònia on les circumstàncies o la cobdícia els menaren?
¿He de pensar que els periodistes i similars del "Diario de Mallorca" o de "El Mundo" són fiables a l'hora de publicar les seves informacions sobre UM i els membres d'aquest partit, que tant molesta el sistema colonial bipartidista? Evidentment, no, de cap manera.
O sigui que al cap trobarem les voltes, però no serà amb el sistema actual que farem net de corrupció. El colonialisme és una corrupció antiga, incansable i constant que ens roba a tots plegats des de fa moltíssims d'anys. Contra aquesta corrupció cal també carregar tota l'artilleria.

Hi ha res més mal de passar que el Nadal?

2009-11-26T18:04:00.003Z

Els homes vestits de pare noel encalcen nines pels carrerons de Sineu, mentre les mares que han pres benzedrina s'ho miren complagudes. Alguns centres comercials, fins i tot alguns carrers i places tenen altaveus amb horribles cançons de Nadal a tota pastilla. Molts de mostradors endiumenjats, només hi manca una geneta morta enrevoltada de llumets fluorescents que s'encenen i s'apaguen rítmicament. I els dinars de Nadal, i els sopars de la nit de Nadal per als espanyols que viuen aquí -o pels mallorquins aforesterats- i el renou estrident pels carrers... i els sopars amb els companys de feina que no acaben mai. I els regals, sí els regals, que et farien fer voltes per les botigues fins que esclatassin. I aquests que fan l'arbre de Nadal i els altres que fan els betlems, fins i tot n'hi ha que gosarien cantar cançons ad hoc per a la festa. I els capellans, i les sibil·les i els escolanets i els pedòfils que van a missa. M'ha semblat veure una invasió d'UFO, si no són al·lucinacions: quina data més adient per envair la Terra i anihilar part de la població.

Amb els calçons amb bufes per dins el Dijous Bo

2009-11-19T16:21:00.004Z

Apareixen als diaris els regidors inquers, disfressats de pagès, encapçalats pel batlle. Inauguren el Dijous Bo i ho fan tallant una mena de cinteta, com les inauguracions de debò. Fa gràcia veure'ls, o feredat, no ho sé del cert. L'interès de tots plegats per la pagesia de Mallorca, la llengua catalana o la nostra identitat nacional és nul. No sé a què juguen vestits d'aquesta suerte, que dirien ells.
El Dijous Bo fa Inca una ciutat-poblot encara més espantosa de l'habitual. Milers de tones de residus als carrers s'amunteguen al llarg de la nit inacabable, sobretot per als veïns del centre, del dimecres anterior: música estrident, joves emmoixats -com dirien per allà-, crits i soll.
Anar al Dijous Bo és un exercici de masoquisme i no crec que hi hagi tants de practicants d'aquesta parafília a l'illa, o sigui que la majoria hi van idiotitzats pels cotxes exposats, els venedors tafurs, els polítics exhibicionistes. El que hi passa més gust és en Joan nostre, en Volteta, l'heroi Joan Fiol i Alomar. El seu cos fràgil i blanc enmig d'aquella gernació és empès, masegat, malmenat i fregat mentre ell s'escorre en un multiorgasme infinit.

L'illa dels dimonis

2009-11-13T08:44:00.003Z

A Lanzarote tenen com a símbol un dimoni, dissenyat com gairebé tot per allà per César Manrique, que els recorda l'origen volcànic de l'illa, la seva condició de portalet de l'Infern. No em pensava que una illa sense boscos em pogués agradar gens ni mica, però he de confessar que Lanzarote té un encant especial. El color de la lava, la seva textura, l'acumulació de detritus volcànics per tot arreu, els cràters i l'olor de les plantes endèmiques que els cobreixen em varen produir una certa fascinació. I ja no en parlem de les platges immenses, algunes d'arena negra seguint els comentaris tòpics dels mallorquins i d'altres amb arena blanca, com les d'aquí. Tot té el seu costat negatiu i la veritat és que a mi, sutro com sóc, els surfistes em carreguen una mica i l'illa n'és plena. Els veus vetllar les ones amb les seves furgonetes i les seves planxes de surf, venguts de tots els racons del planeta, vestits de Beach Boys i component una nota ridícula enmig del paisatge seriós.
El mercat de Mancha Blanca al bell mig de l'illa és el rebost dels productes agrícoles i ramaders de Lanzarote o, com a molt, de la resta d'illes de l'arxipèlag. Hi ha guaiabes -que no sé per què serveixen- a voler, peix assecat, cefalòpodes assecats, taronges concentrades, mojo de diferents castes, etc.

un dia qualsevol

2009-10-20T16:48:00.004+01:00

Passen dones elefant de les tribus de Tanzània. Hi ha nins petits que ja, de petits, tenen cara de rateta, cara de geneta, cara de mostel. Els executius del centre fan grans esforços per deturar la suor d'aixella i marxen per la voravia amb pas ferm i decidit. La germana den Palou duu calcetins de llana en aquest temps insegur, mentre neteja pausadament i feliç les prestatgeries de la botiga. L'àtic dels grans magatzems és ple de solitaris i solitàries que fan viatges continus als recipients de menjar madrileny. L'home de color, negre, ens diu que "uno morro" està foll i nosaltres ens fem còmplices forçats del comentari racista. És racista el comentari? És racista el negre? Gran dia, el fuster pollencí maneja la polidora provocant gran brogit i terrabastall per tot el veïnat, la seva dona hipopòtam ha tret el jeep de bon matí i l'ha acomiadat amb una tendra fregada de musell. El qui és tingut per foll m'assegura que gairebé tothom ha enfollit. Hi ha dentistes homosexuals que cobren en espècies? El padrinet dina amb na Betty Page, però qui paga?

Camins i camades

2009-09-23T15:44:00.002+01:00

Per fer autopistes o autovies, o carreteres gegantines com la de Sant Joan a Sineu, no s'ho pensen dos cops. Es veu que hi ha o hi havia molt per untar-se els dits. Ara, quan es tracta del manteniment dels camins, asfaltats o no, dels poblets, llogarets i fora vila en general, aquí ja no va tan bé. Els sotracs es fan grossos, d'almuds a barcelles, i quan plou el fang i l'aigua embassada fan divertida la conducció. Això sí, divertida i perillosa.
Hi ha camades asfaltades, camins secundaris que uneixen pobles fora de la ruta convencional, que tenen trossets de centenars de metres sense asfaltar. Per què? Vés-ho a aclarir!
I no es tracta d'asfaltar-ho tot, només mancaria això, però sí de tenir els camins amb les voreres netes -no cal herbicida per això-, amb els sotracs reblits i amb els cap-recs desembossats. O és que a nosaltres, rurals o neorurals, no ens troben a l'hora de pagar taxes i imposts?

Cercar caragols esquitxats

2009-09-21T16:16:00.003+01:00

Esquitxar o esquitar, això és el que fa una maquineta, metòdicament i pausada, per les voreres de les carreteres mallorquines. Sempre hi torn pensar en aquesta època, quan molts d'indocumentats cerquen caragols tot seguint les cunetes de les carreteres. Jo no en menjaria de caragols esquitxats qui sap amb què. Sí, em direu que després d'un temps la verinada ja s'ha espassada però val més la que guarda que la que cura.
I qui se'n deu dur el guany i el profit de les esquitxades? perquè d'utilitat cap ni una tret de per als propietaris de la maquineta.
De què serveix ruixar d'herbicida les cunetes? A qui molesten les quatre herbes molles que hi puguin créixer? Per què hem de pagar perquè qualcú contamini i faci desaparèixer espècies vegetals d'interès? I això és una tradició amb governs de tots els partits, tots respecten el contractor amb els esquitxadors, amb els herbicides.
Tanmateix tenen màquines estassadores que controlen les branques dels arbres i dels arbusts de les cunetes, no és un doi i una tudadissa l'esquitxada anual?

Cafè Central de Ciutat

2009-09-17T18:08:00.003+01:00

Encara s'hi pot fer una rasca de canya Valls. El cambrer del torn bo, perquè n'hi ha més d'un, és d'una professionalitat envejable. Amb pas enèrgic serveix les comandes, reparteix rialles sense embafar i, miracle avui en dia, se'n recorda si voleu aigua amb gas o sense.
A l'estiu hi ha prou ombra com per desafiar les hores de sol més terribles, aquelles que al meu poble anomenam el temps de les dues, quan tot convida a fer horeta amb un ventilador silenciós, al costat d'una dona rinxolada.
Assegut, llegint La Vanguardia den Godó, podeu veure passar tot Palma, acompanyada de tota la guirigància que ens visita, sovint amb no gaire bones maneres.
Entre els defectes podem assenyalar l'excusat, enfilat i petitó, o bé la manca de purets forts amb l'excusa que tenen un quiosc a davant. També us pot passar que hi hagi un excés de simpatia en les persones que passen i us destrien, allà tan tranquil, sense esma de fer cas a ningú.

Preservem els bars, segons quins.

2009-09-09T16:14:00.002+01:00

Hi ha espais on es pot beure, mirar la gent que passa, llegir el diari, fumar un puret valencià, fer-la petar amb el cambrer o beure gin -giny en pronúncia mosteliana-
El fet és que molts d'aquests llocs van desapareixent sense cap recanvi mínimanent decent. Es poden fer totes aquestes coses que deia, dins un pans & Co?
Moltes vegades no ens n'adonam fins que ho hem perdut. Qui se'n recorda del Triquet? del Suís? I això per parlar només de Ciutat, perquè també a la part forana desapareixen locals fantàstics. Haurem de dedicar monogràfics a fer-los publicitat. Cercaré fotos i en parlaré.
Con los maricones nunca pisa uno terreno firme, això deia Buñuel i ho escrigué a les seves memòries. Massa vegades li he de donar la raó, però m'agradaria puntualitzar la diferència entre els maricons, com a actitud de gueto i elitisme per disfressar la misogínia latent, i aquells homes de malaltia que prenen altres homes. Contra aquests darrers no hi tenc res a dir, o bé el mateix que si prenen cabres o nyus, vius a les coces i als alens!
Els maricons, en canvi, podrien ser encarnats per un personatget com Arnau Ponç (a) Cohen. El vaig conèixer com a festejador de dones, després va resultar que festejava homes i finalment, per acabar de cridar l'atenció, es va fer jueu o xueta o hebreu o sionista, tant me fa.
Ara també s'ha destapat com a acuseta o delator policial. Desesperat perquè li llegeixin l'article que va publicar sobre Miquel Bauçà al col·loqui que organitzà Antoni Artigues a la UIB i terriblement excitat per la seva obsessió amb Taller Llunàtic, se'n dugué un exemplar de les ponències publicades a un cappare dels gitanos de Barcelona -un tio d'aquells que duien gaiato per pegar a la dona, si cal- i li ha fet veure que Taller Llunàtic insultava els gitanos. N'Arnau Ponç passa tanta pena pels gitanos com jo mateix, és a dir gens ni mica, però li ha anat bé afuar-los en complicitat amb la justícia colonial i amb els unionistes de Diario de Mallorca, com na Lourdes Duran, sense haver-s'hi d'acabussar ell mateix, perquè no té collons de fer-ho. D'aquests caragirats, marededeueta de Sant Salvador de pubis guarnit, guardau-nos-en!

Record quan es va cremar Sant Salvador

2009-07-23T09:11:00.003+01:00

Ara fa devers vint-i-cinc anys es va cremar part de les Comunes i del puig de Sant Salvador. Jo vaig anar, impotent i suat, a apagar foc amb les brigades de voluntaris. Em va semblar que desapareixia per sempre part del paisatge de la meva joventut: les pinedes que ja començaven a fer planta, els redols d'alzinar, les garrigues d'ullastres i mates oloroses... Tot just ara comença a endevinar-se'n una tímida recuperació.

He sentit el mateix, veient i escoltant les notícies sobre Horta d'Ebre o de Sant Joan, un país que sent tant meu com Quíbia. Un poble on també tenen un Sant Salvador, en aquest cas sense marededéu peluda. He imaginat el bater de sol de juliol en aquelles contrades, els bombers lluitant en uns verals de mala petja, la gent de la comarca avesada a tantes dissorts, l'oblit de l'administració vers la Terra Alta, els projectes d'autopistes des d'Aragó, els parcs eòlics a esquena dels veïns.
El meu cervell s'ha enrampat pensant en els gorgs del riu Canaletes i del Matarranya, en les dones brunes de Bot, en l'oli de les oliveres centenàries regalimat per la comissura dels teus llavis, en el vi poderós d'aquella terra.
Quatre homes bellíssims, com diria en Tomeu Cabot, han mort defensant la terra del salvatge, del crestó, de la carrasca, on el misogin Picasso aprengué tot el que li calia.

Byres road

2009-07-12T20:16:00.005+01:00

La cambrera de l'Starbuck és matinera i ja fa net l'establiment. En bon diumenge tot està obert, com al meu poble. Això dóna vida i la gent es passeja i pren el sol -bé, aquí encara té una mica de sentit perquè en freturen-. Algunes poltres vénen de la piscina, edificada a finals del XIX, ben refrescades i relaxades. Avui la peixateria té tancat, de fet no caldria que obrís gairebé cap dia perquè la mercaderia és penosa, comparada amb el que nosaltres estam avesats. Peixos filetejats i submergits en uns líquids de colors, amb qualque mosca com el puny. Naturalment tots els peixos estan decapitats i qualcun fa més de dos dies. Aquesta gent es refia massa del clima i deixa que el peix pudi una mica. En canvi, les botigues de verdura i fruita són una meravella. Hi podeu trobar tota classe de material d'arreu del món, això sí amb uns preus una mica elevats. També tenen interès les botigues de vins, cada cop els escocesos se civilitzen i prenen vi. De moment, s'aferren més al suc de raïm produït a Califòrnia, Xile, Sud-Àfrica o Austràlia que no a l'autèntic vi de la Mediterrània.
Ahir vaig tastar un vi de Còrsega, Terra Vecchia, amb chardonnay i vermentino, que va resultar de primera.

Jo he vist com el termòmetre passava de 30ºC

2009-06-11T17:15:00.004+01:00

I supòs que la cosa anirà empitjorant, però jo hauré de patir els telenotícies on el meteoròleg dirà que continua "el bon temps". Bon temps significarà que ja no tornarà a ploure, de forma decent, fins passat la Mercè. I tothom trobarà que és molt bon temps, perquè les platges estaran plenes, només damunt l'arena perquè els brumers com més va més abunden. I la gent dirà que és tan agradable anar amb poca roba i fer-se càncer de pell, ajagut al sol del temps de les dues. I tothom assegurarà que a vorera de mar no fa tanta calor, cosa que -permeteu-m'ho- jo sempre he dubtat, tot recordant la calda acubadora de la meva infantesa al Port.
Davant tot plegat, caldrà bastir microclimes contra aquest "bon temps" horrorós. Em convendrà pregar de nit als déus primigenis, potser a Atena o a Dionís, perquè tornin propiciar la pluja, la pluja difícil en aquesta terra nostra, i si és de vi també anirà bé.
Mentrestant assaboriré aquest poema del meu benvolgut Carner, m'aidarà a resistir i esperar que arribi el bon temps de bon de veres: la tardor i l'hivern mediterranis.

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

Del cel estant vetllen els avantpassats

2009-06-02T09:13:00.004+01:00

Jo crec que tots dos estarien ben contents, "don Antonio" Maura i el marquès de Zayas, si poguessin veure, ben segur que els veuen des del cel, els seus descendents a la terra de les Illes Orientals d'al Andalus. D'una banda en Carlos Zayas, terratinent de la serra de Tramuntana, propietari de Son Torrella, exPSOE i exMassiel; i de l'altra, un tal Fernando Maura, descendent de l'heroi colonial que esmentàvem.
Un ha vist el cel obert i ha passat a formar dins les cohorts del partit unionista UPD, entre altres raons més o menys òbvies perquè l'existència d'aquest partit l'ha rejovenit vint anys. En Maura vendrà des de Madrid a fer campanya per aquest mateix col·lectiu, sempre defensant la regeneració d'Espanya i les seves colònies, en la línia del seu besavi o rebesavi.
D'això sí que se'n diu coherència. El marquès de Zayas defensava amb pistoles, a les rengles de Falange, la "unitat" d'Espanya i "don Antonio" ja l'havia defensat amb la policia i l'exèrcit espanyols des del partit homònim i com a cap del govern. Ja ho diuen, no hi ha temps que no torn o potser de porcs i de senyors n'han de venir de casta.

Lavorare stanca

2009-05-27T17:29:00.002+01:00

L'altre dia donmartí confessà que no li agradava treballar, que sempre havia estat un abúlic, ja de petit no tenia iniciatives i s'estimava més estar sense fer res. Jo només hi puc afegir que és una de les persones més actives i feineres que conec. Deixant de banda la ironia, heretada dels seus avantpassats materns quíbers, crec que diu la veritat. Moltes vegades hi ha un abisme entre el que voldríem fer i el que realment ens veiem obligats a fer.
També hi ha la percepció que hom té d'un mateix i de les pròpies virtuts o mancances. Jo conec dones bellíssimes que no s'hi troben gens, homes coratjosos que es veuen com a cucs, atletes que es consideren un sac d'ossos voltat de greix,... i naturalment gent més pesada que una vaca damunt un ou, però que es creuen graciosos i ocurrents, al costat d'altres que es veuen com a ermitans insociables mentre que la gent els considera un model de simpatia i afabilitat.
El treball em mereix un interès ben minso, però sé que molta gent em considera un treballador infatigable. Això m'assegura en la meva idea que la incomunicació humana és del tot general. Sovint ens pensam que xerrant i comunicant-nos arribarem a conèixer els altres però, per sort, això és del tot utòpic. Sempre hi ha secrets i llocs amagats que ens seran vedats.

Brumers somiats

2009-05-26T08:42:00.005+01:00

Tota la nit els he vist arribar a la costa. Venien des de Cabrera en grans moles, tots en formació gairebé perfecta. Algunes barques amollaven les xarxes per capturar-los però el malfraig era pràcticament imperceptible. Els turistes, els primers de tots, aquells que s'aixequen amb el sol per posar l'ombrel·la i les tovalloles al lloc millor de la cala, just abans de tornar al bufet de l'hotel, s'ho miraven esparverats. Qualque hoteler s'havia enfilat al terrat i amb uns binocles o una trompa de mirar lluny vetllava el progrés dels enemics. Els carabiners s'havien desplegat al llarg de les tenasses per si de cas. Na Binimelis plorinyava de pensar que el seu supermercat es buidàs de turistes que compraven cervesa i miraven de furtar-li qualque botella d'herbes, sweet herbs from Mallorca, tot i que fos una empresa més que difícil. Els brumers arribarien gran dia i bloquejarien, blocarien les Puntetes, Portopetro, Cala Figuera, fins a ses Covetes. Ells s'haurien fet els amos de les aigües costaneres a l'aguait de les víctimes.

Vladimir Komarov

2009-05-20T18:15:00.002+01:00

Molt possiblement no sabreu de qui us parl, però amb el Google ara tothom és savi en qüestió de minuts. Era un cosmonauta soviètic i va ser el primer, no sé si l'únic, que va fer dos viatges a l'espai. En el segon viatge hi va quedar quan tornava a la terra. La seva nau es va estavellar i m'imagín que degué quedar fet una coca, pobre Vladimir. Jo sentia un gran interès pels cosmonautes soviètics: Iuri Gagarin -de qui vaig agafar el nom de guerra-, Valentina Tereshkova, fins i tot la cusseta Laika eren herois de la meva infantesa. Tot el que fos per fer la guitza a l'imperi ianqui. Record els mots de Gagarin, si fa no fa: he estat al cel i no he vist déu enlloc. Això ens excitava considerablement en l'ambient de religiositat imposada que malavejàvem esquivar.
Ara he visitat un institut a Bulgària que duu el nom de Vladimir Komarov. Em va sorprendre el director tot mudat, les professores estranyament abillades i pares i alumnes en dissabte de matí. Tots clenxinats, mudats i disposats a rebre'ns, a cantar, a tocar el piano. Veig difícil una convocatòria semblant en un institut d'aquí en bon dissabte, però qui sap. Els vàrem regalar un siurell, com a símbol de la nostra illa mediterrània. L'acollida fou càlida però el sostre de l'institut havia caigut a trossos. Bé, això també passa per aquí...

La mala educació

2009-05-12T17:20:00.002+01:00

Em fa l'efecte que hi ha grups de gent aculturada, avui en dia abundants en molts de llocs del planeta, que no tenen bona educació o simplement educació. No em referesc a aquella que prové del sistema educatiu, sinó a aquella altra que prové del tracte amb la família, amb els veïns, etc.
He estat en alguns països pobres i com diuen ara, subdesenvolupats, i la gent es captenia d'una forma exquisida, en canvi en d'altres països més rics que aquests, hi havia un comportament públic deplorable. Per posar un exemple, sempentes per pujar a l'autobús, mirar de no fer coa o botar-se-la, tirar papers en terra, destrossar el mobiliari urbà, respondre amb poca o nul·la amabilitat, etc.
Sé que la urbanitat i cortesia tenen poc predicament als nostres dies. Es veuen com una cosa passada de rosca, pròpia de temps enrere. Ja no es pot anar més errat si qualcú pensa això. Els països on els habitants es comporten amb una certa cortesia són els països on em trob més còmode, generalment aquesta cortesia va acompanyada de parcs i jardins tractats amb cura, biblioteques fornides, silenci, transports públics poderosos...

M'han convidat a noces

2009-04-27T17:03:00.004+01:00

Jo no m'he casat mai, almenys del punt de vista legal, amb paper i cerimònia pública. Segurament per això les noces m'atreuen d'una manera gairebé insana. Em sembla tan fantàstic que qualcú, amb el temporal que hi ha, s'embarqui en aquesta aventura, que ho faci públic, que en faci una festa... he de reconèixer que em té encortat tot plegat.
Ara he rebut una convidada d'un jovençà inquer, a qui no tenc massa tractat, per anar a les seves noces. Com que tenc tan poca pràctica, perquè a més de no casar-me -potser just per això- he assistit a molt poques noces al llarg de la meva vida, me n'he duit una altra sorpresa. Al costat de la invitació hi figura una targeta amb el logotip d'una entitat bancària i un número de compte. M'ha semblat el súmmum de la grolleria i de la barra. El regal és un cosa eminentment voluntària, amb un toc de sensibilitat personal, de sorpresa que, de cap manera pot encabir-se en un ingrés bancari. Fa anys hi hagué la moda de la llista de noces, encara tenia un cert sentit, perquè així les ments racionals s'evitaven de fer regals repetits, per posar un exemple, i més o menys hom assegurava encertar els interessos dels nuviis.
Crec que declinaré la invitació a les noces, no sé veure quina quantitat és prou per festejar la bellesa de la nuvia brasilera o la simpatia del nuvii salvatge. M'evitaré el tracte massa íntim amb elements de la zona inquera, massa expansius per una mentalitat quíber.

El PSM fa cadufos

2009-04-24T12:00:00.002+01:00

No puc dir que segueixi gaire atentament la política però adesiara, llegint el diari, t'arriben notícies dels partits i les seves bregues. El PSM està felló amb ERC i Entesa per Mallorca. Diu que el volen fer no res. I jo em deman: si el PSM ha tornat no res, no és del tot culpa seva? no s'ho ha cercat a consciència al llarg dels anys?
Gairebé des del seu començament el PSM s'ha debatut entre ser un partit regional mallorquí i menorquí, amb més o menys vocació nacional, generalment amb poca, o bé fer mèrits per ser un partit d'esquerres i ecologista. Aquesta esquizofrènia ha estat la causa del seu debilitament. Poc a poc l'han anat deixant militants vàlids, en forma d'escissions organitzades o bé a títol individual.
Si hi ha partits com ERC o Entesa per Mallorca amb la idea clara, almenys, de prioritzar la reconstrucció nacional per sobre de la delirant divisió entre "dretes" i "esquerres", el mínim que s'esperaria del PSM és el respecte per això i no les alçades de cul que hem vist als diaris.

No tot ha de ser motiu de plany

2009-03-19T19:44:00.005Z

Veig que els darrers comentaris meus són una mica apocalíptics. No tot són males notícies: les dues blades o pomeres bordes o rotabocs -que de totes aquestes maneres s'anomenen- o sigui l'Acer opalus. s. granatense que tenc ja comencen a treure ulls. Avui de matí ho he reparat i m'he posat tot gojós. Aquest arbre, desconegut per molts, però que es pot veure a la serra de Tramuntana, entre altres llocs de la Mediterrània, és una meravella. Caldria difondre'l com a arbre, també per a jardineria, per substituir tantes espècies que s'empren per repoblar jardins i parcs, però que no li arriben a la sola de la soca en bellesa i harmonia.

Tothom s'atrinxera

2009-03-18T18:20:00.003Z

El meu veí de darrere les cases em va demanar si em sabria greu que posàs un rètol al principi de la camada on s'assenyalàs que aquest camí no té sortida. Digué que els altres hi estaven d'acord i jo només em vaig assegurar que si hi havia cap text fos en català, però resultà que només era un senyal de trànsit sense cap paraula. Fa una temporada que s'ha fet una barrera grossa, gruixada i alta -bastant horrible- i el seu veí també va voltar la piscina de filferrada estil Dachau.
Tot això ve d'un robatori que va patir el seu sogre, el del meu veí Salvador, un home de més de 90 anys que passa moltes hores sol a ca seva. Qualcú entrà i se'n dugué de dins l'alcova, doblers i joies, i de passada l'home se'n dugué un ensurt considerable.
Un dia també vaig trobar una furgoneta, després de sentir els lladrucs del ca, dins la clastra de ca nostra. Estava ocupada per gitanos, un home i dues dones -bé ara crec que els han de dir persones d'ètnia gitana però jo som de l'any u- que quan em varen veure em feren preguntes com si s'haguessin perdut.
El camp mallorquí fa estona que no és l'arcàdia feliç que hom pensava. Hi ha romanesos que es dediquen a segrestar ponis per esquarterar-los i vendre'n la carn. Dels espàrecs ja n'hem parlat, però hi podem afegir la majoria de caçadors que, si no vas viu, et disparen a tu; els lladres de fruita, cercadors de caragols, etc. I tot fa cara de no ser més que el començament.

German idiots on bike o Mallorca no és Disneylàndia

2009-03-17T11:07:00.004Z

A més del temps dels espàrecs també som en temps de ciclistes. Omplen les carreteres i camins de Mallorca, generalment en grups immensos. Els que van sols no solen molestar gaire, però els grups es pensen -qualcú els ho deu haver insinuat- que Mallorca és un parc d'atraccions, on ells i elles poden pedalejar tranquils, ocupar l'espai dret i si cal l'espai esquerre de la carretera, entrar a tota màquina dins pobles o rodones de les carreteres, no respectar els senyals de trànsit, aparcar les màquines damunt les voreres sense deixar passar, fer oi eixancats al sol als bars dels pobles... No es fan idea que a Mallorca, nosaltres continuam malgrat la primavera la nostra vida quotidiana, anam a fer feina, usam les carreteres, volem passejar pels pobles tranquils sense que ens atropellin i a molts, cada cop més, ens fan agrura tants de turistes indocumentats i abusius.

Ja hi ha espàrecs a voler

2009-03-02T10:03:00.002Z

En això dels espàrrecs hi ha unes regles que no s'haurien de conculcar. Encara que sembli una cosa banal, de poc gruix, en realitat es tracta d'una menjua molt valorada, i amb raó. És per això que durant unes setmanes, els dies de bon temps, les tanques i garrigues s'omplen de gent amb l'esperança de fer-ne un bon manat.
Entrar dins la camada de ca nostra, cercant espàrrecs és una falta greu de cortesia. Botar dins la tanca per resseguir les voreres, ben arreu, és motiu d'amollar-los el ca. Una mica de decència, si us plau. Els espàrrecs també m'agraden a mi, no tan sols a vosaltres, cercadors furtius, gent sense empriu dins ca nostra, expoliadors de diumenge a la tarda. Sí, i no cal que us feu el beneit, fent veure que estau distrets amb els ulls fixos a l'esparreguera. Tanmateix us hi han trobat amb els espàrrecs a la mà!

Si fos per ells tot estaria així?

2009-02-17T09:08:00.002Z

A l'entrada de Felanitx, a la rodona que connecta la "ronda nord" amb les carreteres de Porreres i Vilafranca, els operaris del servei de carreteres del Consell de Mallorca es carregaren un plàtan centenari. Ningú sap per quin motiu, però és igual, sempre troben qualque motiu per carregar-se un arbre, millor si és molt gros i vell.
Fa anys aquesta mateixa entrada era plena d'arbres a cada costat de la carretera. En un país on els estius són de fornal, l'ombra és una necessitat i els arbres, entre altres coses, ens en forneixen desinteressadament.
L'esmentat servei de carreteres té qualque política de plantar arbres? La seva política d'esquitar amb herbicides les cunetes de les carreteres obeeix a algun pla racional? És aconsellada i beneïda per qualque proveïdor de productes químics?

CTNE: antes roja que rota

2009-02-13T10:19:00.007Z

Si tens una avaria al telèfon, tot i pagar les factures sense discutir-les, no has de passar pena. Consultaràs la guia telefònia i trobaràs el nombre per notificar les avaries. És el 1002, pel que fa a la Compañía Telefónica Nacional de España, que també actua a Catalunya com a monopoli colonial. Trucaràs i et sortirà una espanyola que no entén el català. T'envia a un altre nombre i t'apareix una veu en espanyol on et demanen si estàs content amb el servei, òbviament dius que no i t'ho agraeix el robot espanyolitzat. Finalment marques el 1004 i un individu amb accent andalús però no tan remarcat com el d'aquella ministra espanyola tan xalesta, t'entén o ho fa veure i diu que un altre individu es posarà en contacte amb tu per arreglar-ho tot.

En la teva onomàstica

2009-02-11T17:24:00.004Z

Sí, Toton, ja hi he estat al teu país. No és ben bé com em pensava i caldrà parlar-ne d'això, però t'he de confessar que m'ha agradat. Algunes coses m'han agradat molt. Els boscos d'oliveres m'han posat un poc nerviós. Ja saps que m'agraden més els boscos de veritat. El menjar és extraordinari, molt de l'estil del biòleg marí, perquè només hi ha el producte fresc i res més damunt la taula.
Hi ha moltes dones rinxolades. Els sirtakis em semblen molt de malaltia. L'illa és plena de fonts, algunes termals, i rius. Els papàs, o sigui els capellans, senyoregen els poblets enfilats. De per tot es veu Turquia, a quatre milles. Una dona em va explicar que els turcs vénen en barques per cremar els boscos a l'estiu, o sigui que aquí deuen venir els algerians.
Puc dir que t'hi he enyorat?

Temporals passats

2009-01-28T17:36:00.002Z

Realment és impossible fer edificis o infrastructures que resisteixin el vent que ha fet aquests dies passats? Jo crec que no. N'hi ha prou en veure algunes de les senyalitzacions viàries que han caigut. Dues palades de ciment suportaven una estructura metàl·lica que, òbviament, no resistiria cap cop de vent una mica seriós.
No veig cap edifici antic que pateixi per aquests temporals i em sobta que instal·lacions esportives o educatives siguin tan fràgils. Si complien la normativa és ben segur que caldrà canviar-la. Segurament no fa una ventada cada dia, però imagín que el més prudent és fer les obres pensant en resistir situacions que no siguin les quotidianes. El mateix es pot dir de les autovies i carreteres noves que s'inunden -com les del polígon de Son Morro a l'entrada de ciutat de Mallorca-. Qualcú no ha fet les coses bé.

Les nostres races autòctones 2

2009-01-22T19:09:00.002Z

A Mallorca hi ha molts de cavallistes, també a Menorca i supòs que a la resta del país. Us pensau que aquest fet és proporcional a l'interès pels nostres cavalls autòctons, idò anau ben errats. Amb l'excepció de Menorca on és venerat el cavall "menorquí", encara que s'escandalitzin, molt semblant al mallorquí i hereus tots dos dels cavalls catalans, possiblement portats d'ençà del s. XIII, el desinterès a Mallorca pel cavall mallorquí és notable.
Podeu trobar tots els cavalls espanyols, àrabs, ponis -com el del nét d'Hidalgo-, fins i tot appalosa, que vulgueu. Quan parlau de cavalls mallorquins, a Mallorca, la cosa canvia. Sí, hi ha dos o tres criadors que treuen qualque poltre cada any, però res més. Un altre tema seria la desconeixença gairebé absoluta de l'existència d'aquesta raça a la Catalunya continental.
També són graciosos els arguments entre els cavallistes, retreuen al cavall mallorquí defectes que només es poden superar quan es dedica temps a millorar la raça. Però qui ho ha de fer? Qui s'ha de posar al davant? Els afeccionats als cavalls de Mallorca i la resta del país? Ah no, tenen altres feines més urgents...
Els cavalls cerdans, també anomenats amb el curiós nom d'hispanobretons, serien un altre cas de marginació, fora de les comarques on es crien. Allà és cert que desperten un gran interès, es fan fires i trobades, però no prou promoció per donar-los a conèixer a la resta del país.
Tot això són apartats més de la nostra situació de colonització, també en els animals domèstics.

Les nostres races autòctones 1

2009-01-21T17:52:00.003Z

Les illes Balears i Pitiüses tenen un patrimoni genètic de valor incalculable en el camp de les races autòctones d'animals domèstics. Fa molts d'anys nasqué el PRAM (Patronat de les Races Autòctones de Mallorca) que de manera gairebé providencial treballà per salvar-ne les que encara hi havia, estudiar-les i donar-les a conèixer. En aquest sentit fórem capdavanters perquè a la resta del país en aquells moments ni se'n parlava, tret d'algunes races amb molts d'efectius i que disposaven d'associacions per a la seva conservació. Ara, al Principat, ja fa anys que es treballa molt bé per a la recuperació de les races esmentades. Al País Valencià la cosa està molt més enrere, de moment no es disposa de cap estudi complet de quines races hi ha al sud del nostre país.
En països més civilitzats la conservació i recuperació d'aquests animals mou multituds. Hi ha associacions que hi esmercen grans esforços. Hi ha programes d'adopció d'alguns animals, plans de viabilitat econòmica d'allò que queda, etc. Esperem que per aquí hom camini per aquesta via. Perdre aquest patrimoni genètic és una mica com perdre la nostra identitat, en aquest cas la dels nostres avantpassats pagesos i ramaders, però no només aquests, que tengueren cura de conservar allò que havien rebut dels seus majors.

Solidaritat contra Zurich

2009-01-13T11:26:00.002Z

Segurament els possibles lectors d'aquest blog teniu qualque assegurança, de cotxe, de llar, de vida, del que sigui... en qualque cas obligats per les entitats bancàries que us hipotequen les propietats, ja ho sé.
Vull fer una crida a boicotejar l'asseguradora ZURICH que em va fer una putada ara fa uns mesos. Per un problema de veïnatge amb un assegurat seu, que alhora també era empleat de la companyia, em posaren plet per una quantitat irrisòria i pel desacord entre la seva companyia i la meva, vaig haver de pagar allò que ells ja havien pagat al seu empleat-assegurat. Tot el procés va ser ignominiós i ple de mangarrufes paralegals.
La meva campanya és: comprovau que estau assegurats a Zurich i si és així, quan caduqui, canviau-vos d'asseguradora. Jo us puc recomanar el RACC, però qualsevol altra serà millor que Zurich que, de passada també va deixar tirada una amiga meva que va tenir una avaria al Principat. Si qualcú s'arrisca a fer-me aquesta prova de solidaritat, beneficiosa per a la meva venjança i per a la seva butxaca -perquè qualsevol serà més barata-, li agrairé que m'ho faci a saber amb la quantitat que Zurich deixarà de percebre. Així jo ho aniré apuntant fins a arribar a la xifra que m'obligaren a pagar.

Campanes podem repicar

2009-01-12T16:22:00.002Z

Sí, perquè he duit dos vehicles a la capital de Quíbia, a passar la ITV i dels dos un l'ha passada i l'altre no, aquest darrer del tot injustament. En realitat el comportament de gairebé tots els empleats ha estat poc professional. D'entrada he enflocat "bon dia" a l'al·lota peluda i preciosa que atén els pacients clients, però ella no ha motat. Dos empleats de la casa m'han passat davant amb uns papers per a ella. A la fi no m'ha volgut donar hora perquè jo era per a les 11.30 i només eren les 11.15h.
Jo anava amb la meva gloriosa moto que enguany compleix 30 anys de combats i m'han deixat entrar dins l'hangar quan s'ha posat a ploure, però no han tengut la delicadesa de fer-me passar davant els quatre guiris desenfeinats que digerien la cervesa pudenta dins els seus cotxes. He pensat que si fossin poltres haurien actuat altrament. El "manús" com haguessin dit les meves cunyades majors, ha apuntat uns nombres dels pneumàtics i ha resultat, després de fer-me esperar una bona estona, que no estaven, segons ell, homologats. Curiosament són els mateixos pneumàtics que varen passar la revisió ara fa dos anys. Per arreglar la cosa he de menester o bé baratar els pneumàtics -quasi res- o bé dur-los un certificat de la BMW com mentres m'autoritzen a dur aquests pneumàtics.
Tot això gairebé m'ha fet arribar tard a la segona cita, la del cotxe, però finalment ho he aconseguit. En aquest cas, un cotxe amb una roda que passa d'hora de baratar i bastant brutet, l'ha passada sense cap emperò. Quines coses! Llàstima que no canviïn els revisors per buròcrates i les buròcrates per a revisores.

Cabrera a l'entrelluu

2008-12-28T10:43:00.002Z

Has de travessar, vestit de mart, tota la marina. Esquiu, defugiràs les basses on t'esperen els caçadors i les moixeres. Peus de mart, creuaràs ullastrars i bardisses. T'aturaràs al petit cocó amagat i faràs un glop d'aigua serenada. Ensumaràs rastres d'altra salvatgina i de perdius amollades. Marcaràs el teu territori.
En arribar a la vorera veuràs l'illa a l'enfront, dins una boira de canyaferles i boixos.
Dimarts a Manacor floriran tots els lilàs.

Ses Puntetes

2008-12-25T17:31:00.005Z

Al comentari anterior no es parlava de Ses Puntetes, en realitat un topònim desaparegut o gairebé, només quatre rates el fem servir, però l'amo en Pep Muda s'hi va fer bo. El topònim tradicional fou substituït per Cala d'Hort, rèplica de la cala eivissenca, però esdevingut immediatament Cala d'Or. Don Pep Costa Picarol, un eivissenc polifacètic: dibuixant, col·leccionista, antiquari, galerista... tengué la idea d'anar comprant quarterades a la marina de Ses Puntetes. Arribà el moment que els pagesos l'encalçaven per oferir-les-hi. Imaginau-vos la marina abans del 36, un lloc bo per res, on ni les ovelles hi podien pasturar de poca cosa que hi havia.
Aquell foll consolidà una fortuna amb la creació d'una urbanització. Estava pensada per a bohemis i artistes d'arreu del món i, de fet, se n'hi instal·laren una bona partida. Jo encara en vaig conèixer qualcun. Regalà solars a amics seus, de la seva bolla, perquè s'hi fessin cases d'estil eivissenc. Fins al final de la seva llarga vida li anaven a mostrar els plànols de les noves construccions, calia el seu vist-i-plau honorífic. Jo el record a la galeria d'art "can Costa" de la costa de Sant Domingo, amb en Pau com a home de confiança rabiüt i el seu fill Josep Maria. Fou escenari dels meus jocs infantils, coneixia tots els racons de l'edifici, la col·lecció d'escultures, juguets i dibuixos de moixos, les peces romanes del pati, el bany que mai degueren netejar on pixaren molts d'artistes i crítics de l'època. Venien postals i guies turístiques, les famoses guies Costa, però pobre del turista que gosava molestar en Pau per comprar-ne!
Hi havia en Joan Bonet -que em deia gamberrússio-, en Joan Castelló Guasch, en Puigdorfila, en Tarrassó, en Gaspar Sabater... tot homes que fumaven a les totes, mentre ningú mirava l'exposició del salonet vellutat amb un sofà circular al centre, perfecte per pegar-hi bots.

L'amo en Pep Muda

2008-12-17T17:27:00.002Z

Farem una mica de memòria històrica també aquí. Jo el vaig conèixer quan era al·lot, un poc més jove que la seva filla, la que apareix a la foto. Era un home que havia fet dos duros amb el turisme, a través d'una botiga de suvenirs, fent de taxista i posant finalment un estanc. Anava mudat i li agradava menjar i beure bé. Molts de pics lluïa un bon puro dels que venia a ca seva.
Li vaig perdre la pista i molts d'anys més tard ens retrobàrem a Son Coletes, commemorant la República i remembrant els assassinats que allà són enterrats a la fossa comuna. El vaig veure amb el puny enlaire, cantant la Internacional i qualque llagrimota que li regalimava per les galtes.
En saludar-lo m'explicà que de jove havia conegut la presó del règim colpista, els maltractaments i la repressió de la inacabable postguerra. Que s'havia emocionat en veure altre cop banderes republicanes i catalanes, al so de la Internacional.

Fred a rompre: fora paparres ni puces!

2008-12-16T10:46:00.003Z

Què putes, tant de fred i fred! Al front si que en feia de fred. Això d'ara no és res, tothom ha tornat com a beneit i les estufes exploten.
Ha arribat un moment que la gent vol anar vestida igual tant d'hivern com d'estiu dins les cases, com als EUA.
És ben clar que a l'hivern -i a la tardor si importa- ha de fer fred. Els cirerers i altres arbres necessiten unes temperatures baixes durant uns dies a l'hivern, sinó es moren.
Desenterrau els jerseis de llana de dins els armaris, plens de bolles de gas, i sortiu al carrer sense por. Ja hi haurà tens de passar calor, aquelles insuportables setmanes i mesos sense ploure de l'estiu!
Visca la pluja, la neu i el "mal" temps!

No tot és millor que abans ni prop fer-hi

2008-12-15T12:09:00.002Z

En aquesta foto, datada en 1933, es pot veure una casa enrevoltada de garriga: mates baixes i revells.
Actualment si féssim la mateixa foto no veuríem la casa perquè els arbres, ullastres i pins la tapen de pertot.
Això és extensiu a gran part de garrigues i boscos de Quíbia, exceptuant els que han cremat molts de pastors, alguns caçadors i altra salvatgina.
Ara mateix els arbres estan en millor estat que fa 70 anys, per posar un exemple, però no hi ha cap política forestal amb cara i ulls. Mentre a les ciutats els arbres són massacrats pels destralers, als pinars i garrigues podem trobar els arbres caiguts fa anys sense que ningú se'n preocupi gens ni mica.

Tot recordant Tunis

2008-12-12T11:37:00.002Z

A Bourguiba School eres la més barruda de la classe. Em digueres del professor: "é un uomo veramente straneo". Els dinars a la Bonne Bouffe amb el cambrer enamorat de tu, que et servia ració doble de postres o del que volguessis, cosa que aprofitàvem nosaltres, és clar. Les passejades cap al col·legi major de les dones, el dinar al convent de monges, prop de la catedral catòlica, l'anada al desert amb aquell cuscús a les fosques, tots suats. El robatori dels dàtils a l'hotel. L'estada a el-Kef, en aquell antic palau, després del concert de Chaba Yamina, quan em digueren que era sortat per anar amb una dona que tengués els teus ulls, uns "poetes" tunisencs i poltristes.
Ara sembles més alta, ets més gran i m'agrades més, Simona.

Contraban i altres relats

2008-12-11T18:15:00.002Z

Perquè no m'acusin de fantasiós, explicaré estrictament allò que he viscut sobre el contraban, no el que he sentit contar que és molt.
De petit vaig fer moltes estades a la marina de Quíbia, en una zona on el contraban era una activitat habitual.
A ca nostra no hi havia llum elèctrica, tan sols una partida de llums de carbur que indicaven, en apagar-se, l'hora d'anar a dormir. Podíem veure la mar, les cabretes quan feia mal temps, i qualque llagut que entrava a la cala, generalment de gent coneguda i molt clares vegades. Just ara!
Una nit, en haver sopat, estàvem a la fresca i vaig començar a sentir renou de camions i cotxes, i a veure llums devers el comellar que donava a la mar. Vaig interrogar el meu avi sobre el fet i em digué: No res, gent que fa feina. L'explicació em va semblar plausible i vaig seguir amb els meus jocs i afers diversos. Una mica més tard, gairebé abans de retirar-nos, comparegué un home que saludà el meu avi i li féu present d'un bon manat de purets valencians, que jo encara de vegades fum com a homenatge a aquell temps.

Garrigues i marines

2008-12-10T12:18:00.002Z

Segueix plovent, s'amaren les garrigues de Quíbia i la marina assedegada. Encara serem a temps a fer paners de gírgoles d'estepa i qualque picornell si no fa fred.
Jo voldria que plogués fins a Nadal. Enyor els albellons brollant i els torrents amb aigua cap a la mar. La font de sa Roca era la font de la nostra joventut salvatgina. Hi acampàvem a la vora i no ens en podíem avenir, criatures d'una terra eixuta, de tenir aquella aigua que no s'aturava de córrer, nit i dia, tret de qualque estiu que s'estroncava.
Crec que aquest país milloraria si hi plogués més. Pluja i civilització solen anar unides. Només cal fer un repàs per Europa i pels nostres veïns de baix per comprovar-ho.

Una mica d'estopeig

2008-12-04T19:26:00.003Z

Es veia la serra de Tramuntana i Mallorca s'anava allunyant cada cop més ràpid, perquè aquests vaixells d'ara fan molta via, rellamp! Comparats amb aquells de la Transmediterrànea on l'aigua passava per damunt coberta quan hi havia una mica de mal temps.
Ara ja no es veuen mai dofins ni caps d'olla, ni cap peix molar. Quan jo era nin, anava a pescar amb el meu oncle. De vegades em fermava a l'arbre perquè no caigués dins mar de tantes ones com hi havia. La barca pujava i baixava, quan era a baix tenies la sensació d'estar dins un clot d'aigua. Un cop, un peix manta ens va passar per davall el llaüt, tota la mar va tornar negra.
Anàvem a pescar els calamars a l'encesa, llavors n'hi havia molts, o bé amb llum venien tots. Ben aviat els calamars omplien tota la coberta. Quan els treien n'hi havia que t'esquitxaven de valent i això de nit no feia gaire gràcia.
Quan anaven a la barra, que llavors volia hores de motor amb el llagut mariner, no m'hi duien. Deien que era massa petit. Record que en una d'aquestes expedicions agafaren peixos tan grossos que no cabien a la pica d'escurar.
Un cop embarcàrem un home sense experiència marinera que havia viscut a França, de pares catalans. Quan començàrem a pescar aquell home, ja blanc de natural, tornà com a de cera i no quedà més remei que desembarcar-lo. De juguera, també vaig desembarcar jo i aquell home em contà moltes coses sobre els minerals que hi havia a la cala, cala Sequer, i moltes històries del seu servei militar -com solien fer els homes d'un temps-, però en aquests cas noves i interessants, l'individu havia passat el seu període militar a Algèria, en plena guerra colonial. Les hores passaren volant i el patró i son ajudant tornaren a cercar-nos amb una bona pescada.
Ara pel que fa al peix, hi ha quaranta moixos per una rata!

Ja me'n tornaria

2008-12-03T16:51:00.002Z

Sí, en arribar a la feina ja me'n tornaria. M'estimaria més viure com els guerrers de Son Favar, a lloure per dins l'alzinar o la garriga. Amb el meu ca recórrer comellars i clapers com el garriguer d'Infern. Parar lloses, cercar esclata-sangs dins vedats, matar conills i cegues, dur arreu els espàrecs i els caragols.
Els vespres de lluna, faria foc damunt una sitja, i convocaria els esperits dels avantpassats, vestit de geneta o de mart. M'untaria amb oli de llentiscle i ballaria fins a l'esgotament.

Moderau-vos anònimament

2008-12-01T12:13:00.004Z

Temporalment estrenarem la moderació -o sigui la censura prèvia- dels comentaris. Almenys mentre s'espassin les ganes de publicar-los anònimament. Si els autors o les autores s'identificassin seria un plaer contestar els seus comentaris, tant si són destructius, libels, infàmies com si es tracta de les lloances que tant meresc.
Aquesta senyora es protegia del sol amb un bellíssim capell de l'època. Tenia una llunyana retirada amb Ava Gardner, sí senyor!
Va acceptar ésser fotografiada al costat d'una barca que ja està desballestada, com ella mateixa possiblement.
Es mereix un homenatge pòstum perquè era aguda, discreta, polida i sàvia. Endemés, tan sols es depilava, a l'hivern, les cames.

Enterraran en Barceló amb n'Ubeda?

2008-11-30T20:24:00.002Z

Mai no he sabut els carrers de Ciutat, aquesta hereva de la Madina Mayurqa que Turmeda volia retornada a l'Islam, perquè mai no he pogut sentir interès per aquesta aglomeració de cases i avingudes horribles, de tribus sense nom que no sé de quines eugues vénen. Ciutat traïdora, ciutat provincial i colonial, volgudament sotmesa a les merdoses restes de l'imperiet espanyol.
Encara hi són presents les desfilades de feixistes per la Via Alemanya -l'Alemanya hitleriana naturalment-, les cremadisses de jueus per devers la plaça Gomila, els descendents bavosos dels botifarres llepadors dels antics Borbons, els grisos buròcrates de la mediocritat de tercera, els tifosi del Mallorcá, la beneitura de les celebracions a la plaça de les Tortugues, les repulsives festes de Sant Sebastià amb regalims de llonganissa per l'horrible plaça Major de ciutat-Salamanca-Segòvia...
Ben hora de passar-hi amb napalm? Quina llàstima pel retaule den Miquel Barceló Artigues?

Hi serem tots amb la desconeguda

2008-11-28T08:39:00.002Z

Disciplinadament com fan els samurais, he acatat les teves decisions. No vull dir que no hi estigui d'acord, però em sap greu no haver-ho sabut fer altrament. De tot s'aprèn i segurament hem de pensar en el futur. Mantindrem els espais estimats, les estones estotjades, els camins compartits.
Estarem a l'aguait dels bolets, dels vins, dels llibres, dels arbres, de les viandes i de la coneixença d'altres terres i altra gent.
També vetllarem el moment propici per a noves escomeses, sense la recança del Laberint.

Ovelles i figueres a la tardor

2008-11-21T08:55:00.002Z

Ho va dir ben clar en Gabriel Barceló Milta, d'origen felanitxer, a l'entrevista que li feien els espanyols del Diario de Mallorca l'altre diumenge. La diferència entre el PSM, el partit que capitaneja, i ERC és que els d'ERC "son más independentistats, más radicales, más catalanistas", mentre que ells són més "mallorquinistas". Més o menys coincideix amb l'argumentació tradicional de la dreta i l'extrema dreta de Mallorca. Això passa en tenir una partit d'àmbit illenc, en una sola illa, s'entén i que considera les Illes Balears -no sé què opinen de les Pitiüses- com la seva nació. Acumular dècades d'indefinició i beneitura mena a aquesta situació. Un dirigent jove que té el cap com una olla.
Això sí, no té cap mania d'anar a les eleccions amb estalinistes espanyols i barruts professionals com Eberhard Grosske. Com que aquests no són ni radicals, ni catalanistes, ni independentistes...
Ja ho va dir en Canyelles que aquests del PSM eren quatre ximbombers!

Dies d'ira a l'illa

2008-11-19T15:44:00.002Z

Això no és un títol original, qualcú l'inventà abans, crec que fou una mena de novel·lista anomenat Antoni-Lluc Ferrer, però ja ens anirà bé.
Sí, vaig veure en Miquel Cordella per l'Ib3, que el presentà com a pintor espanyol. Evidentment, Josep Maria Sert també havia estat un espanyol de primera fila, etc. Per cert, m'agradaren molt els murals de Sert que només havia vist a qualque reproducció infame. Feia una mena de realisme socialista que també em recordà els muralistes mexicans, Siqueiros i el xixisbeu de Frida Kahlo, aquell estalinista del qual ometré el nom infecte, no perquè fos adorador del Pare Stalin sinó perquè pegava a na Frida, ah poca vergonya!
En Miquel va dir que tot havia estat improvisat, que el germà den Sergi López s'havia inventat la resina utilitzada i pràcticament tota la maquinària. Amb una paraula només figura ell com a geni i els que feren feina de veres són una mala fi de gent. Res de nou tractant-se den Miquel. Vaig poder veure els seus amics adorables: en Xisco d'Algaida, amic recent; la star Mesquida, tan ocurrent; la plúmbia Gambús que completa la seva metamorfosi; n'Andreu S. Manresa, o Tito Timpano, que fardà d'amic de tota la vida -quina falsedat hi ha pel món!- i l'abonimable analfabet de l'Horta, Kavier Mariscal, que després de néixer al País Valencià, viure tota la vida a Barcelona no és capaç de parlar cap llengua amb correcció, no és estrany que trobàs que en Miquel Cordella era un savi enciclopèdic.
Quan li demanaren pels doblers, en Miquel, tan eixerit normalment, es va posar una mica nerviós i censurà la periodista peluda, pobreta. Quina importància tenen els doblers quan es tracta d'omplir de pintura i resina epoxídica una cúpula! És que tothom es mor d'enveja que en Bruno i en Miquel guanyin tant, vatua déu!
Vaig riure per les butxaques mentre assaboria un xoric, fet amb verdures i un codonyat amb formatge de Maó.

La mar lliure a la fi

2008-11-13T10:57:00.003Z

Quan comença a entrar la tardor tothom decideix que la mar esdevé una mena de lloc inhòspit. Aleshores els mateixos indrets que estaven plens de gent, es buiden del tot. És quan arriba l'hora nostra. Davallam discretament cap a la vorera, temorecs que hi hagi quedat qualcú. Només hi són els nostres, aquells altres solitaris, amants de l'aigua neta i fresca que també han estat convocats al gaudi secret. Les aigües del freu ens abracen i fins i tot els brumers deixen de picar en aquests dies de joia. La garriga és humida per les pluges vivificadores i els ocells s'hi passegen entusiastes. Nedam i nedam fins a l'entrelluu, ple de barques que malavegen la depredació. Ens arraulim damunt l'arena, ara que sí que es pot prendre el sol. De tornada arreplegam la collita de pinyes per començar foc. Les estepes ens saluden olorosament.

Akhmatova un any més

2008-11-12T16:42:00.002Z

Diria mentides si explicàs que no m'hauria agradat conèixer Ana Akhmatova, la russa musa de tothom. Ja m'hi he familiaritzat al llarg dels cursos, gràcies a la lloable iniciativa de na Margalida Pons d'incloure-la al programa de literatura per a l'accés a la UIB. La seva poesia no és que m'agradi gens ni mica o gairebé, però les seves fotos i les pintures que inspirà sí que em fan patxoca.
Pel que fa als alumnes, què us diré? Troben sorprenent la irrupció d'una desconeguda dins el panorama on figuren Sòfocles, Shakespeare o Kafka, però hi arramben el coll, naturalment.
Sí que em produeix una sensació de plaer el fred que apareix als seus escrits. Jo no som gens fredolec i quan llegesc coses de rius gelats, camins gebrats i coses d'aquestes ja em pos content.

El rector de Sant Llorenç de Morunys

2008-11-04T11:55:00.005Z

Desconegut mossèn, si jo no fes estona que he traspassat el llindar de la increença m'empadronaria a la vostra parròquia. Vendria a missa i contemplaria el retaule gòtic de la capella de l'esquerra de l'altar. Seria condescendent amb la meravella barroca de la capella dreta. M'extasiaria davant el retaule de l'Esperit Sant de Borrassà, ocult al fons de l'església, davall el cor. Els dies assenyalats escoltaria l'orgue restaurat que un mecenes regalà a l'església fa gairebé dos-cents anys. I passaria hores vetllant el creixement de les fulles dels teixos més que centenaris que teniu al claustre.
Conversaríem sobre les peces que teniu a l'església, a l'antic monestir de Sant Llorenç, mentre el claustre s'ompliria de neu a l'hivern i estic segur que la vostra parròquia seria un dels meus llocs preferits -qui m'ho havia de dir- del vostre poble.

La nit ens porta gemecs

2008-10-29T15:18:00.004Z

Per l'auricular del telèfon sentia els gemecs de qualcú, però no es tractava d'aquests que telefonen a les dones soles o divorciades, dels petits pobles del Pla i els fan alens plens de covardia. No, es tractava de gemecs familiars, remembrances d'horabaixes d'estiu al porxo, de pallers perduts per dins Tres Malles, de coves marines al bater de sol on la còpula clandestina hi té aixopluc.
Mira si n'és d'útil aquest invent, em digué ella. I jo pensava en les telefonistes del meu poble de postguerra que no tan sols escoltaven les converses sinó que ens les deixaven escoltar a nosaltres, quan desenfeinats ens acostàvem a la centraleta, embadalits de veure com clavaven i desclavaven aquelles punxotes.

Un moscard de grifó llegia Cernuda o en bravejava

2008-10-20T15:28:00.003+01:00

Devia ésser pel centenari del teu naixement, Luis Cernuda, que al teu país i al meu es tornà a parlar de tu. S'editaren les Obres Completes, que la meva xixisbea s'apressà a regalar-me, i arreu proliferaren homenatges i proclames. Sobtava la revifada perquè durant anys i panys no havies gairebé existit. Hom parlava del pobre Lorca, immortalitzat pels assassins feixistes de Granada, també d'Aleixandre, enrocat a l'Espanya de guàrdies civils i capellanum, potser fins i tot d'Alberti, símbol dels estalinistes exiliats, però no s'usava anomenar-te i estudiar-te, tret de mitja dotzena d'escriptors de la malaltia per raons no sempre del tot literàries. Em va alegrar que finalment apareguessin damunt els papers els teus versos i les teves fotos, sempre seriós però sarcàstic. El to bufonesc el donà el president dels teus paisans, aquella mena de cretí admirador de Millan Astray, quan manifestà que eres el seu poeta preferit i que tenia les teves obres al comodí. Em recordà quan parlant de Lorca i Dámaso Alonso, exclamares: "Príncipe tú, de un sapo?". Però, tal com tu també escrigueres, als morts ningú els respecta i tothom se'n reparteix les despulles com els voltors. I això que tu sabies què es podia esperar dels teus compatriotes: "Ser de Sansueña".

Hi ha gent que estén la joia

2008-10-09T19:25:00.002+01:00

Sí, saber cuinar i fer-ne partíceps aquells que t'agraden és una manera d'estendre la felicitat. Un dinar o un sopar, o un bon berenar, preparats de manera amorosa fan que la gent oblidi els maldecaps. Tastar vins com els 4Quilos o els 12volts és una experiència deliciosa, acompanyar-los amb una mica de rellom fet a la planxa, una dotzena d'esclata-sangs (sí, els de Girona també són bons, no cal ésser tan esquitarell) i fregir pebres d'aquest temps, d'aquells primets amb pell prima també, amb una partida d'alls i juevert pot resultar un vertader plaer. Naturalment, doblegats de cabell d'àngel per postres. De can Guixa, can Delante -si estau prop d'Inca-, de can Guasp de Llucmajor o de can Roca de Manacor si teniu la sort d'habitar per Quíbia.

Passant a un altre tema més plaent

2008-10-07T16:46:00.002+01:00

Cada cop hi ha més dones assenyades, vull dir respectuoses dels pelets púbics o axil·lars. Comencen a fer forat les crides de ginecòlogues, metges de capçalera en general, dones de bandera, presumides i nines fines. Les elits femenines ja no es depilen com abans, que solia esser seguint el dictat de les seves depiladores i fiant-se, agosaradament, del que elles consideraven la moda del moment.
Quina alegria que s'estengui la moda entre les dones més belles i riques, perquè la resta faran el que aquestes facin, com fins ara. Els amants dels pèls en sortirem beneficiats. I sí, la foto és d'una garriga, com la que té la meva xixisbea devers els engonals.

Altre cop aquell nyèbit colonitzadet

2008-10-03T17:27:00.003+01:00

em veig obligat a tornar-me a ocupar d'aquesta mena d'anopheles, també conegut com a Miquel Payeras o Pajares. A part del seu vocabulari, pretesament provocador, de "govern provincial", "govern nacional" referint-se a Zapatero i els seus amics, sí els amics den Payeras que li han donat programes i col·laboracions a tots els mitjans públics, com a agraïment -l'únic que bada en això és l'amo d'El Temps, que el manté de cronista illenc-, ara també es vol carregar les autonomies dels espanyols, aquest meravellós "cafè per a tothom". Segons el savi Payeras, només hi haurà d'haver autonomia, graciosament concedida pel govern "nacional" al Principat i al País Basc. A la resta hi ha mala gestió, sobretot a les Illes, aquí valdria més que hi hagués la Diputació, sí aquella mòmia dels Coll de San Simon, i excombatents de la Divisió "Assul"... que no tot això de les autonomies, perquè aquí hi ha molts de cacics, sobretot el preocupen els cacics que no el tenen a sou a ell, aquests són putes, sí senyor. Dels seus virreis colonials no té res a dir, a més si suspenen l'estatut -seguint el seu dictat d'il·luminat acomplexat- ell seguiria cobrant dels virreis, ara ja sense cacics i amb les mans ben lliures per implantar la nova Espanya que somiava José Antonio Primo de Rivera i Sàenz de Heredia. Per cert, en Payeras amb camisa blava i gorra vermella semblaria un moscard de grifó, pobret.