Una mica d'estopeig

Es veia la serra de Tramuntana i Mallorca s'anava allunyant cada cop més ràpid, perquè aquests vaixells d'ara fan molta via, rellamp! Comparats amb aquells de la Transmediterrànea on l'aigua passava per damunt coberta quan hi havia una mica de mal temps.
Ara ja no es veuen mai dofins ni caps d'olla, ni cap peix molar. Quan jo era nin, anava a pescar amb el meu oncle. De vegades em fermava a l'arbre perquè no caigués dins mar de tantes ones com hi havia. La barca pujava i baixava, quan era a baix tenies la sensació d'estar dins un clot d'aigua. Un cop, un peix manta ens va passar per davall el llaüt, tota la mar va tornar negra.
Anàvem a pescar els calamars a l'encesa, llavors n'hi havia molts, o bé amb llum venien tots. Ben aviat els calamars omplien tota la coberta. Quan els treien n'hi havia que t'esquitxaven de valent i això de nit no feia gaire gràcia.
Quan anaven a la barra, que llavors volia hores de motor amb el llagut mariner, no m'hi duien. Deien que era massa petit. Record que en una d'aquestes expedicions agafaren peixos tan grossos que no cabien a la pica d'escurar.
Un cop embarcàrem un home sense experiència marinera que havia viscut a França, de pares catalans. Quan començàrem a pescar aquell home, ja blanc de natural, tornà com a de cera i no quedà més remei que desembarcar-lo. De juguera, també vaig desembarcar jo i aquell home em contà moltes coses sobre els minerals que hi havia a la cala, cala Sequer, i moltes històries del seu servei militar -com solien fer els homes d'un temps-, però en aquests cas noves i interessants, l'individu havia passat el seu període militar a Algèria, en plena guerra colonial. Les hores passaren volant i el patró i son ajudant tornaren a cercar-nos amb una bona pescada.
Ara pel que fa al peix, hi ha quaranta moixos per una rata!

Ja me'n tornaria

Sí, en arribar a la feina ja me'n tornaria. M'estimaria més viure com els guerrers de Son Favar, a lloure per dins l'alzinar o la garriga. Amb el meu ca recórrer comellars i clapers com el garriguer d'Infern. Parar lloses, cercar esclata-sangs dins vedats, matar conills i cegues, dur arreu els espàrecs i els caragols.
Els vespres de lluna, faria foc damunt una sitja, i convocaria els esperits dels avantpassats, vestit de geneta o de mart. M'untaria amb oli de llentiscle i ballaria fins a l'esgotament.

Moderau-vos anònimament

Temporalment estrenarem la moderació -o sigui la censura prèvia- dels comentaris. Almenys mentre s'espassin les ganes de publicar-los anònimament. Si els autors o les autores s'identificassin seria un plaer contestar els seus comentaris, tant si són destructius, libels, infàmies com si es tracta de les lloances que tant meresc.
Aquesta senyora es protegia del sol amb un bellíssim capell de l'època. Tenia una llunyana retirada amb Ava Gardner, sí senyor!
Va acceptar ésser fotografiada al costat d'una barca que ja està desballestada, com ella mateixa possiblement.
Es mereix un homenatge pòstum perquè era aguda, discreta, polida i sàvia. Endemés, tan sols es depilava, a l'hivern, les cames.

Enterraran en Barceló amb n'Ubeda?

Mai no he sabut els carrers de Ciutat, aquesta hereva de la Madina Mayurqa que Turmeda volia retornada a l'Islam, perquè mai no he pogut sentir interès per aquesta aglomeració de cases i avingudes horribles, de tribus sense nom que no sé de quines eugues vénen. Ciutat traïdora, ciutat provincial i colonial, volgudament sotmesa a les merdoses restes de l'imperiet espanyol.
Encara hi són presents les desfilades de feixistes per la Via Alemanya -l'Alemanya hitleriana naturalment-, les cremadisses de jueus per devers la plaça Gomila, els descendents bavosos dels botifarres llepadors dels antics Borbons, els grisos buròcrates de la mediocritat de tercera, els tifosi del Mallorcá, la beneitura de les celebracions a la plaça de les Tortugues, les repulsives festes de Sant Sebastià amb regalims de llonganissa per l'horrible plaça Major de ciutat-Salamanca-Segòvia...
Ben hora de passar-hi amb napalm? Quina llàstima pel retaule den Miquel Barceló Artigues?

Hi serem tots amb la desconeguda

Disciplinadament com fan els samurais, he acatat les teves decisions. No vull dir que no hi estigui d'acord, però em sap greu no haver-ho sabut fer altrament. De tot s'aprèn i segurament hem de pensar en el futur. Mantindrem els espais estimats, les estones estotjades, els camins compartits.
Estarem a l'aguait dels bolets, dels vins, dels llibres, dels arbres, de les viandes i de la coneixença d'altres terres i altra gent.
També vetllarem el moment propici per a noves escomeses, sense la recança del Laberint.

Ovelles i figueres a la tardor

Ho va dir ben clar en Gabriel Barceló Milta, d'origen felanitxer, a l'entrevista que li feien els espanyols del Diario de Mallorca l'altre diumenge. La diferència entre el PSM, el partit que capitaneja, i ERC és que els d'ERC "son más independentistats, más radicales, más catalanistas", mentre que ells són més "mallorquinistas". Més o menys coincideix amb l'argumentació tradicional de la dreta i l'extrema dreta de Mallorca. Això passa en tenir una partit d'àmbit illenc, en una sola illa, s'entén i que considera les Illes Balears -no sé què opinen de les Pitiüses- com la seva nació. Acumular dècades d'indefinició i beneitura mena a aquesta situació. Un dirigent jove que té el cap com una olla.
Això sí, no té cap mania d'anar a les eleccions amb estalinistes espanyols i barruts professionals com Eberhard Grosske. Com que aquests no són ni radicals, ni catalanistes, ni independentistes...
Ja ho va dir en Canyelles que aquests del PSM eren quatre ximbombers!

Dies d'ira a l'illa

Això no és un títol original, qualcú l'inventà abans, crec que fou una mena de novel·lista anomenat Antoni-Lluc Ferrer, però ja ens anirà bé.
Sí, vaig veure en Miquel Cordella per l'Ib3, que el presentà com a pintor espanyol. Evidentment, Josep Maria Sert també havia estat un espanyol de primera fila, etc. Per cert, m'agradaren molt els murals de Sert que només havia vist a qualque reproducció infame. Feia una mena de realisme socialista que també em recordà els muralistes mexicans, Siqueiros i el xixisbeu de Frida Kahlo, aquell estalinista del qual ometré el nom infecte, no perquè fos adorador del Pare Stalin sinó perquè pegava a na Frida, ah poca vergonya!
En Miquel va dir que tot havia estat improvisat, que el germà den Sergi López s'havia inventat la resina utilitzada i pràcticament tota la maquinària. Amb una paraula només figura ell com a geni i els que feren feina de veres són una mala fi de gent. Res de nou tractant-se den Miquel. Vaig poder veure els seus amics adorables: en Xisco d'Algaida, amic recent; la star Mesquida, tan ocurrent; la plúmbia Gambús que completa la seva metamorfosi; n'Andreu S. Manresa, o Tito Timpano, que fardà d'amic de tota la vida -quina falsedat hi ha pel món!- i l'abonimable analfabet de l'Horta, Kavier Mariscal, que després de néixer al País Valencià, viure tota la vida a Barcelona no és capaç de parlar cap llengua amb correcció, no és estrany que trobàs que en Miquel Cordella era un savi enciclopèdic.
Quan li demanaren pels doblers, en Miquel, tan eixerit normalment, es va posar una mica nerviós i censurà la periodista peluda, pobreta. Quina importància tenen els doblers quan es tracta d'omplir de pintura i resina epoxídica una cúpula! És que tothom es mor d'enveja que en Bruno i en Miquel guanyin tant, vatua déu!
Vaig riure per les butxaques mentre assaboria un xoric, fet amb verdures i un codonyat amb formatge de Maó.