dissabte, 18 d’abril del 2020

Existimationem reconciliare I


Ells s'inventaren un estratagema ben subtil. Si duien cadires plegadisses de càmping, figuraria que feien càmping. Això sí, seria una acampada nudista, sense dubte, perquè de seguida es desvestiren en aquell horabaixa calorós, desplegaren les cadires cerimoniosament. Era un terreny malplà, davall un pi, però es veia l'illa de Cabrera a l'entrelluu. Estaven voltats de romaní, xipell, estepa i càrritx, a mitjan puig, arran d'un tirany que menava a dalt de tot. A l'estiu no en passava ningú, però veien els cotxes que passaven per la carretera. Les mans deleroses de la pell de l'altre, reconeixent tots els racons que tenien a l'abast. 

Fent de turistes, mirant el paisatge, també del cos de l'altre. El sol els encalentia per fora i per dins. Se sentien renous de cotxe allà bais, enfora. També de veus, potser caçadors més prop. L'emoció de ser descoberts, la sorpresa de ser observats. Voyeurisme vs. exhibicionisme. La protecció de la garriga nua d'estiu. Els alens esdevenien sons musicals, els gemecs ofegats es confonien amb la cançó de les cigales. Les seves olors s'accentuaven amb la calor. La suor esmolava l'erotisme. La calor inflava les venes i la sang circulava indòcil pels cossos. Uns mugrons tebis i punxeguts amb un horitzó de veles devers Cabrera. Les cadires plegadisses s'acostaven, mutus plaers prometien plaents gestes. Onades intenses persistien en la solitud de la garriga.

diumenge, 29 de març del 2020

D'això que parla tothom

Avesat a passar molts de dies aïllat, no puc dir que aquest isolament obligatori i necessari em sigui especialment dur.
Hi ha altres coses que sí em costen d'entendre, la majoria provenen d'imatges que apareixen als mitjans de comunicació.
Fan entendre que massa gent, més entre la població urbana, té un grau d'intel·ligència sota mínims, és allò que sembla una mescla d'analfabetisme funcional agut amb la mateixa empatia d'un porc dins un favar.
Els veus cridant pels balcons a la gent que camina pel carrer, des de la seva trona de petits policies es creuen amb el dret, espantats i curts, de renyar i insultar els altres, dels quals no en saben res. Això m'escarrufa però no em sorprèn, si val dir ver.
El poder, i en això la majoria de partits s'hi han lluït, però podem col·locar els partits colonials davant de tot, ha fomentat incansablement la insolidaritat, l'egocentrisme, la competitivitat per arribar a les miques que cauen de la taula dels peixots. He de dir que ho han assolit de forma brillant. La majoria de la població no té cap criteri propi, fiada dels missatges amb què són bombardejats quotidianament. La grolleria i la incultura es passegen amb orgull, com el boc de la Legió espanyola.
Partits polítics impresentables, amb cotes de corrupció estratosfèriques són votats persistentment i mansament per centenars de milers de capsotis. A la televisió es proven a veure qui la diu més grossa, la bajanada.
Com la gent es pot empeçolar un "parte" de la pandèmia, on figuren militars condecorats, cap d'ells que se sàpiga especialista en virologia o medicina o microbiologia, amollant dois amb un llenguatge casernari que fa pell de gallina?
Com poden suportar que el petit Borbó, seguint la tradició dels seus majors, faci veure que "gestiona" la crisi, mentre els escàndols de son pare el tenen més emmerdat que una barra de colomer?
Qui pot resistir l'espectacle de veure que una persona de coneixement, el president Quim Torra, és insultat i menyspreat per quatre xitxarel·los (ballaruga Iceta, camurrista Zaragoza i altres ad nauseam), perquè passat un temps preciós el seu capo espanyol els desautoritzi i copiï les mesures que proposava el president?
Els espanyols han demostrat, majoritàriament i amb escreix, l'odi que senten cap al nostre país, un odi infantil, covat pel ressentiment de veure que els podem passar la mà per la cara amb moltíssimes coses, però quin galdós paper fan compatriotes com en Ximo Puig o na Francina Armengol, fent la gara-gara als pitecantrops de Madrid.