dissabte, 18 d’abril del 2020

Existimationem reconciliare I


Ells s'inventaren un estratagema ben subtil. Si duien cadires plegadisses de càmping, figuraria que feien càmping. Això sí, seria una acampada nudista, sense dubte, perquè de seguida es desvestiren en aquell horabaixa calorós, desplegaren les cadires cerimoniosament. Era un terreny malplà, davall un pi, però es veia l'illa de Cabrera a l'entrelluu. Estaven voltats de romaní, xipell, estepa i càrritx, a mitjan puig, arran d'un tirany que menava a dalt de tot. A l'estiu no en passava ningú, però veien els cotxes que passaven per la carretera. Les mans deleroses de la pell de l'altre, reconeixent tots els racons que tenien a l'abast. 

Fent de turistes, mirant el paisatge, també del cos de l'altre. El sol els encalentia per fora i per dins. Se sentien renous de cotxe allà bais, enfora. També de veus, potser caçadors més prop. L'emoció de ser descoberts, la sorpresa de ser observats. Voyeurisme vs. exhibicionisme. La protecció de la garriga nua d'estiu. Els alens esdevenien sons musicals, els gemecs ofegats es confonien amb la cançó de les cigales. Les seves olors s'accentuaven amb la calor. La suor esmolava l'erotisme. La calor inflava les venes i la sang circulava indòcil pels cossos. Uns mugrons tebis i punxeguts amb un horitzó de veles devers Cabrera. Les cadires plegadisses s'acostaven, mutus plaers prometien plaents gestes. Onades intenses persistien en la solitud de la garriga.