dissabte, 22 de novembre del 2014

Eixumorant soterranis

Que els peixos grossos malavegin menjar-se els petits no és cosa nova ni que ens hagi de sorprendre gens. Que dins la política s'hi fan bons esquals, tintoreres de la gran casta i mussoletes, també és cosa més o menys sabuda. I també és més vell que el pastar - n'hi ha prou en fullejar el pragmàtic Maquiavel- que hom acusa els altres d'allò que ha fet un mateix. Crec que si hi ha hagut qualcú que ha duit a votar les àvies, que ha fet totes les mangarrufes pròpies del sectari més mediocre, que ha oblidat censar votants suspectes, no ha estat en Joan Lladó, segurament han estat els fariseus que ara s'esqueixen les túniques a les portes del temple d'Antillon, fent grans escarafalls. Tot això entraria dins els cànons del comportament d'aquell que veu un perill i qualcú que li pot fer ombra. No es pot ésser tan simpàtic, s'ha de ser més cavallot! Tampoc no es pot dir el que vols assolir: la independència de la nostra nació, la repartició més equitativa de la riquesa. Ja ho digué Bernat Metge "siats de natura d'anguila en quant farets", més val parlar de "mallorquí" per referir-se a la llengua catalana, talment un soci emèrit de la Fundación Jaime III, aquell reietó de fireta que féu els ous en terra prop de Llucmajor (A més, aspiram que el mallorquí sigui la llengua comuna, de trobada, de tots els ciutadans de Mallorca, independentment dels orígens de cadascú. Biel Barceló al seu blog). També convé molt -i els resultats electorals ho demostren des de fa dècades de caiguda en picat- teoritzar sobre un Estat balear d'inspiració vuitcentista, o bé bravejar contínuament del pedigrí més esquerranós que hom pugui trobar sota la capa del Círculo, en aquest cas Mallorquí.
Qualsevol pastís infecte requereix una guinda o un aranyó, o dit altrament: cada dia s'alça un curro si el verro d'Eivissa beca. En aquesta ocasió ens ha sortit dom Sebastià Alzamora, sí, aquell de la madona de la Llapassa. Ha decidit que en Joan Lladó caigui en l'ostracisme més absolut i que ERC sigui foragitada de Mallorca, supòs que per catalana i separatista, i també, he d'imaginar, per no anar a Lluc a resar davant la marededéu bruna que excitava els pastorets orats. Sembla ser que a hores d'ara encara no s'ha pronunciat sobre la conveniència d'acollir partits espanyols dins ca nostra: PP, PSOE, IU, Podemos i tota la faramalla que hi  vulgueu afegir. Cal estar a l'aguait. Així mateix li ha llegut d'explicar-nos -aprofitant la nova dignitat on ell mateix s'ha encamellat- quins llibres hem de llegir, quins còmics hem de devorar, quina música cal que escoltem, quines poltres són de salt...

dimarts, 19 d’agost del 2014

Un faig nàufrag

Mon veïnat em digué amb un gran misteri que hi havia un arbre estrany, ningú no sabia quin arbre era, ningú no n'havia vist cap mai de consemblant. M'explicà que deien d'un home que havia duit unes estranyes llavors d'Amèrica i les havia plantat prop de cal seu sogre Ferraguerí. Com que era hivern l'arbre no tenia fulles i li vaig dir que quan l'arbre es vestís ja malavejaríem aclarir-ho. Fa tres mesos passava amb bicicleta pel camí de na Gerrera i vaig veure l'arbre, més aviat els arbres perquè són dos, a l'indret on m'havia dit en Marinos. M'hi vaig acostar, els arbres estan dins una mena de gran clot que recorda l'estructura d'un talaiot, amb una columna central de pedres quadrades. Quan plou s'omple i l'aigua s'hi manté molt de temps, supòs que això ha fet possible la vida dels faigs, tan lluny del seu hàbitat, perquè quan en vaig veure les fulles vaig entendre que d'això es tractava. També el fet d'estar situat en una mena de suau baixada, humida, dins una obaga que baixa suaument cap al pla d'Alanzell, li ha fet possible la supervivència. Ara ja tenc ganes d'esperar a tastar les fages, seran les primeres fages mallorquines que he tastat.
Vaig recordar la fageda den Jordà a la Garrotxa, on està situada la fàbrica La Fageda que produeix iogurts deliciosos, potser els millors del país, i on el senyor Joan Maragall situà el seu famós poema, clar que això de famós és un tòpic, perquè avui quanta gent llegeix poesia? I sobretot, poesia de l'any tirurany.

"Saps on és la fageda d'En Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins profond i clar;
el verd de la fageda d'En Jordà.(...)"

El faig, Fagus sylvatica, pràcticament és inexistent a la Mediterrània, però el trobam al nostre país fins a les muntanyes del Caro i prop de la Sénia, això seria la seva localitat més meridional. Sembla que els romans li portaven una certa veneració, a Roma hi havia un barri, el Fagotal, que havia estat un bosc de faigs i encara ho era en temps de Varró. Es tracta d'un arbre lligat a climes oceànics, temperats i plujosos, que pot arribar a viure 500 anys i arribar als 40 m d'alçada. Es veu que deu ser usat en fusteria, perquè els fusters del meu poble tenien clar -faig servir el passat perquè ja no sé si en queda cap- que hi havia una fusta que es deia faig, tot i que segurament si haguessin vist l'arbre l'haguessin anomenat "haya" amb gran alegria, i haguessin recordat que a l'institut els feren llegir qualque poema de qualque autor espanyol que parlava d'hayedos y retamas.

divendres, 15 d’agost del 2014

El port de Palma i els seus experts




«És una ciutat gran, vora la mar, entre dues muntanyes; la travessa un petit rierol. És una ciutat comercial que posseeix dos atracadors molt bons, on ancoren els grans vaixells de rutes comercials importants.» Anselm Turmeda. Autobiografia i atac als partidaris de la creu. (1420-21)

Alguns mitjans de comunicació es fan ressò dels moviments entorn del port de Palma, però no cal pensar-hi més ni fer-hi més voltes. N'hi ha prou en seguir al peu de la lletra un document elaborat per la Junta del Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos de Balears (sic), publicat en un diari de Ciutat el 25 de juny passat.
No tan sols és bàsic per les seves aportacions, les idees clares sobre allò que cal fer, també és important per l'esperit de la redacció. Comença amb un acudit en la línia de la polèmica entre arquitectes, personificats en el Grup d'Opinió d'Arquitectes, i els enginyers representats per l'esmentada Junta. L'acudit o joc de mots gira entorn del nom del grup i de l'opinió que expressen sobre la pretesa reforma del port. Potser només és intel·ligible per als qui han passat per qualque col·legi major on els estudiants d'enginyeria fossin abundants.
Després ve el bessó, potser la part més interessant de tot l'escrit, on ja s'entra en el terreny de la ucronia. Els membres de la junta no saben si cal enderrocar la Seu i reconstruir la mesquita major de Madina Mayurqa, i també dubten pel que fa a l'enderrocament total de les murades de Ciutat que els higienistes del segle passat consideraven tan necessari. Sobta tot això en un col·lectiu que braveja de pragmatisme i funcionalitat, però potser només es tracti d'un exercici de pretesa humilitat per desconcertar l'enemic, vés a saber.
Tot seguit ens descobreixen que comparat amb altres ports mediterranis -llàstima que no els esmentin- la relació de Ciutat amb la mar està resolta d'una manera esplèndida tot i que -asseguren- millorable. En aquest camí de millora se situen ells i per això fan un autèntic desplegament de tot allò que succeeix al port retraient als arquitectes opinadors la seva desinformació, per exemple sobre els contenidors ro-ro -un nom ben polit-, i aquí he de confessar que jo també en desconeixia l'existència, però gràcies a google ara també he descobert els RoPax i els Conrad.
No és això dels ro-ro l'única descoberta que he fet, també és bo conèixer que l'ampliació actual del port i les que es pretenen bàsicament són pagades per nosaltres -els ciutadans- perquè llavors d'altres persones en treguin profit. L'economia de mercat, en diuen, curiosament. Hi ha un fragment que només puc qualificar d'esfereïdor on s'explica que el pla director «pretende ordenar los usos de todo el dominio público portuario». Realment aquí hi ha un bon berenar, segurament molts hi sucaran pa, si s'arriba a fer, és clar.
Arribam al final, o sigui al turisme de Chanel -quina pudícia- i allà l'ambició arriba a límits insospitats, no es tracta de canviar només el port «sino toda la ciudad». I com que ens trobam davant un projecte que ells qualifiquen de difícil, però com que no són porucs accepten ardits i coratjuts, a la resta de grups professionals -arquitectes inclosos-, això sí, només aquells grups que tenguin «capacidad e interés de emitir opinión» només els atorguen l'opció de millorar-lo. Pel que fa a la majoria de ciutadans, ignorants dels contenidors ro-ro i incapaços d'explicar com volen el port, ni un consell ni una petició de millora. Deixau que els experts, juntament amb alguns polítics, decideixen per tots.

dilluns, 24 de març del 2014

La randera

     Una de les coses curioses del blog és veure com el temps passa volant. Si no escric, deu ser també bon senyal, vol dir que hi ha altres curolles que passen davant, sovint millors que escriure. Imagín Kafka treballant a l'agència tributària de Manacor, segur que hi trobaria inspiració per a escriure, ell també. Les bravejades d'aquesta gent, punta de llança colonial, no són debades. Amb un tres i no res ja t'han posat urpa al compte corrent, tapant-te de papers, tant li fa si s'han errat ells, ja els encalçaràs!
     L'assemblea de docents propicia els contactes entre els membres del col·lectiu. Fa goig de veure'ls. És bo de justificar haver d'anar a l'assemblea, sempre envoltat d'un ambient festiu, i abandonar la llar, la parella, els infantons que ploren perquè han de sopar de pizzes congelades. El canet rater nerviós per tota la casa.
     Ja torna a haver-hi ciclistes venguts d'Europa, com juies que escapen del fred. Cada any més pinxos i amenaçadors per carreranys i camins. Els hotelers passen gust, els venedors de recanvis de bicicleta també, els missus que voten el PP també en passen per allò que els han dit de la riquesa que duen aquests ciclistes, amb tants d'euros que no ens cabran dins ca nostra. Comença a haver-hi dissens, com qui fa poc els encalçà de matinada amb un cotxe i sortí damunt el diari. Pobre Timoner! Pobre Simó Febrer!
     Na Silvana Mangano ja és mare de família i viu en una casa moderna. Amb cabells més curts i amb ulleres diferents, tot sigui dit.
   

 

dilluns, 13 de gener del 2014

S'Escrivania de Porreres



Realment bo, fregant l'excel·lència. Un dels millors menús del dia de Quíbia que no arriba als 12€. D'entrada el local, extremadament acollidor, us enamora amb unes voltes de pedra que abans, quan era un bar, estaven dissimulades. Si teniu molta sort tastareu les olives casolanes que prepara la mare del cuiner, però això només els dies de xeremies. Les amanides, on gairebé sempre hi ha trossets d'albercoc sec, són extraordinàries i la d'aquesta setmana és amb aladrocs envinagrats i carxofes arrebossades delicioses. Tant els primers com els segons feien mengera però calia decidir-se i m'he decantat per una cosa del temps: espinagada de llom. El farciment era impecable però a la pasta li mancava el cruixent propi d'aquesta gloriosa elaboració de prop de l'Albufera (la Pobla, Muro, Santa Margalida, etc.). Les postres són fetes seves i sempre són una meravella, però avui he demanat pinya. Llàstima que el vi de la casa no sigui del país, segur que a la Terra Alta es podrien trobar vins barats i millors que els espanyols que serveixen. I l'aigua també podria ser de més prop perquè no hi hagués res a dir. El servei és molt professional, ràpid i amable. Pels finestrals veieu passar la vida porrerenca en unes hores en què la gent es refugia a casa seva, sobretot en dies de plom com avui. No dubteu en visitar-lo.

divendres, 10 de gener del 2014

Oasi muntanyenc

Mai no podré dir-ne el nom, perquè veig els estralls causats pels divulgadors de "cales verges", "llocs ocults", "indrets desconeguts". Tot d'una que surten publicats en llibrets oportunistes o dominicals de diaris colonials i no, ja passen a ser patrimoni cabrum. El trobareu al prePirineu, us hi menarà una carreterona estreta, asfaltada i ombrívola. Travessareu boscos espessos per on s'esmunyen les guilles i els senglars. Diuen si en els gorgs dels rierols s'hi pentinen les goges. Tots els agres de tots els bolets hi tenen el seu castell suculent. A la fi arribareu a una masia bastida segles enrere, una casa fortificada i ben proveïda de menjua i llenya. Si us comportau, us donaran una taula i us oferiran viandes exquisides, trinxat, carn feta al caliu d'alzina, mató, bolets cuinats de totes les maneres. Vi de l'Odissea, duit pels homes d'Ulisses quan deixaren l'illa de les Sirenes, apte per a crateres muntanyenques. En haver dinat passareu a la foganya, ben asseguts a l'escona, us deixaran fer fum olorós i sempre hi haurà qualque trobador o joglaressa que encetarà la cantada. Veureu passar el comte Oliba, el comte Mal, el Cojo de Málaga, per les finestres, enfilats damunt graneres. Hora foscant us adormireu amb picarols de cabreta mig orada.