Cercar caragols esquitxats

Esquitxar o esquitar, això és el que fa una maquineta, metòdicament i pausada, per les voreres de les carreteres mallorquines. Sempre hi torn pensar en aquesta època, quan molts d'indocumentats cerquen caragols tot seguint les cunetes de les carreteres. Jo no en menjaria de caragols esquitxats qui sap amb què. Sí, em direu que després d'un temps la verinada ja s'ha espassada però val més la que guarda que la que cura.
I qui se'n deu dur el guany i el profit de les esquitxades? perquè d'utilitat cap ni una tret de per als propietaris de la maquineta.
De què serveix ruixar d'herbicida les cunetes? A qui molesten les quatre herbes molles que hi puguin créixer? Per què hem de pagar perquè qualcú contamini i faci desaparèixer espècies vegetals d'interès? I això és una tradició amb governs de tots els partits, tots respecten el contractor amb els esquitxadors, amb els herbicides.
Tanmateix tenen màquines estassadores que controlen les branques dels arbres i dels arbusts de les cunetes, no és un doi i una tudadissa l'esquitxada anual?

Cafè Central de Ciutat

Encara s'hi pot fer una rasca de canya Valls. El cambrer del torn bo, perquè n'hi ha més d'un, és d'una professionalitat envejable. Amb pas enèrgic serveix les comandes, reparteix rialles sense embafar i, miracle avui en dia, se'n recorda si voleu aigua amb gas o sense.
A l'estiu hi ha prou ombra com per desafiar les hores de sol més terribles, aquelles que al meu poble anomenam el temps de les dues, quan tot convida a fer horeta amb un ventilador silenciós, al costat d'una dona rinxolada.
Assegut, llegint La Vanguardia den Godó, podeu veure passar tot Palma, acompanyada de tota la guirigància que ens visita, sovint amb no gaire bones maneres.
Entre els defectes podem assenyalar l'excusat, enfilat i petitó, o bé la manca de purets forts amb l'excusa que tenen un quiosc a davant. També us pot passar que hi hagi un excés de simpatia en les persones que passen i us destrien, allà tan tranquil, sense esma de fer cas a ningú.

Preservem els bars, segons quins.

Hi ha espais on es pot beure, mirar la gent que passa, llegir el diari, fumar un puret valencià, fer-la petar amb el cambrer o beure gin -giny en pronúncia mosteliana-
El fet és que molts d'aquests llocs van desapareixent sense cap recanvi mínimanent decent. Es poden fer totes aquestes coses que deia, dins un pans & Co?
Moltes vegades no ens n'adonam fins que ho hem perdut. Qui se'n recorda del Triquet? del Suís? I això per parlar només de Ciutat, perquè també a la part forana desapareixen locals fantàstics. Haurem de dedicar monogràfics a fer-los publicitat. Cercaré fotos i en parlaré.
Con los maricones nunca pisa uno terreno firme, això deia Buñuel i ho escrigué a les seves memòries. Massa vegades li he de donar la raó, però m'agradaria puntualitzar la diferència entre els maricons, com a actitud de gueto i elitisme per disfressar la misogínia latent, i aquells homes de malaltia que prenen altres homes. Contra aquests darrers no hi tenc res a dir, o bé el mateix que si prenen cabres o nyus, vius a les coces i als alens!
Els maricons, en canvi, podrien ser encarnats per un personatget com Arnau Ponç (a) Cohen. El vaig conèixer com a festejador de dones, després va resultar que festejava homes i finalment, per acabar de cridar l'atenció, es va fer jueu o xueta o hebreu o sionista, tant me fa.
Ara també s'ha destapat com a acuseta o delator policial. Desesperat perquè li llegeixin l'article que va publicar sobre Miquel Bauçà al col·loqui que organitzà Antoni Artigues a la UIB i terriblement excitat per la seva obsessió amb Taller Llunàtic, se'n dugué un exemplar de les ponències publicades a un cappare dels gitanos de Barcelona -un tio d'aquells que duien gaiato per pegar a la dona, si cal- i li ha fet veure que Taller Llunàtic insultava els gitanos. N'Arnau Ponç passa tanta pena pels gitanos com jo mateix, és a dir gens ni mica, però li ha anat bé afuar-los en complicitat amb la justícia colonial i amb els unionistes de Diario de Mallorca, com na Lourdes Duran, sense haver-s'hi d'acabussar ell mateix, perquè no té collons de fer-ho. D'aquests caragirats, marededeueta de Sant Salvador de pubis guarnit, guardau-nos-en!

Record quan es va cremar Sant Salvador

Ara fa devers vint-i-cinc anys es va cremar part de les Comunes i del puig de Sant Salvador. Jo vaig anar, impotent i suat, a apagar foc amb les brigades de voluntaris. Em va semblar que desapareixia per sempre part del paisatge de la meva joventut: les pinedes que ja començaven a fer planta, els redols d'alzinar, les garrigues d'ullastres i mates oloroses... Tot just ara comença a endevinar-se'n una tímida recuperació.

He sentit el mateix, veient i escoltant les notícies sobre Horta d'Ebre o de Sant Joan, un país que sent tant meu com Quíbia. Un poble on també tenen un Sant Salvador, en aquest cas sense marededéu peluda. He imaginat el bater de sol de juliol en aquelles contrades, els bombers lluitant en uns verals de mala petja, la gent de la comarca avesada a tantes dissorts, l'oblit de l'administració vers la Terra Alta, els projectes d'autopistes des d'Aragó, els parcs eòlics a esquena dels veïns.
El meu cervell s'ha enrampat pensant en els gorgs del riu Canaletes i del Matarranya, en les dones brunes de Bot, en l'oli de les oliveres centenàries regalimat per la comissura dels teus llavis, en el vi poderós d'aquella terra.
Quatre homes bellíssims, com diria en Tomeu Cabot, han mort defensant la terra del salvatge, del crestó, de la carrasca, on el misogin Picasso aprengué tot el que li calia.

Byres road

La cambrera de l'Starbuck és matinera i ja fa net l'establiment. En bon diumenge tot està obert, com al meu poble. Això dóna vida i la gent es passeja i pren el sol -bé, aquí encara té una mica de sentit perquè en freturen-. Algunes poltres vénen de la piscina, edificada a finals del XIX, ben refrescades i relaxades. Avui la peixateria té tancat, de fet no caldria que obrís gairebé cap dia perquè la mercaderia és penosa, comparada amb el que nosaltres estam avesats. Peixos filetejats i submergits en uns líquids de colors, amb qualque mosca com el puny. Naturalment tots els peixos estan decapitats i qualcun fa més de dos dies. Aquesta gent es refia massa del clima i deixa que el peix pudi una mica. En canvi, les botigues de verdura i fruita són una meravella. Hi podeu trobar tota classe de material d'arreu del món, això sí amb uns preus una mica elevats. També tenen interès les botigues de vins, cada cop els escocesos se civilitzen i prenen vi. De moment, s'aferren més al suc de raïm produït a Califòrnia, Xile, Sud-Àfrica o Austràlia que no a l'autèntic vi de la Mediterrània.
Ahir vaig tastar un vi de Còrsega, Terra Vecchia, amb chardonnay i vermentino, que va resultar de primera.

Jo he vist com el termòmetre passava de 30ºC

I supòs que la cosa anirà empitjorant, però jo hauré de patir els telenotícies on el meteoròleg dirà que continua "el bon temps". Bon temps significarà que ja no tornarà a ploure, de forma decent, fins passat la Mercè. I tothom trobarà que és molt bon temps, perquè les platges estaran plenes, només damunt l'arena perquè els brumers com més va més abunden. I la gent dirà que és tan agradable anar amb poca roba i fer-se càncer de pell, ajagut al sol del temps de les dues. I tothom assegurarà que a vorera de mar no fa tanta calor, cosa que -permeteu-m'ho- jo sempre he dubtat, tot recordant la calda acubadora de la meva infantesa al Port.
Davant tot plegat, caldrà bastir microclimes contra aquest "bon temps" horrorós. Em convendrà pregar de nit als déus primigenis, potser a Atena o a Dionís, perquè tornin propiciar la pluja, la pluja difícil en aquesta terra nostra, i si és de vi també anirà bé.
Mentrestant assaboriré aquest poema del meu benvolgut Carner, m'aidarà a resistir i esperar que arribi el bon temps de bon de veres: la tardor i l'hivern mediterranis.

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

Del cel estant vetllen els avantpassats

Jo crec que tots dos estarien ben contents, "don Antonio" Maura i el marquès de Zayas, si poguessin veure, ben segur que els veuen des del cel, els seus descendents a la terra de les Illes Orientals d'al Andalus. D'una banda en Carlos Zayas, terratinent de la serra de Tramuntana, propietari de Son Torrella, exPSOE i exMassiel; i de l'altra, un tal Fernando Maura, descendent de l'heroi colonial que esmentàvem.
Un ha vist el cel obert i ha passat a formar dins les cohorts del partit unionista UPD, entre altres raons més o menys òbvies perquè l'existència d'aquest partit l'ha rejovenit vint anys. En Maura vendrà des de Madrid a fer campanya per aquest mateix col·lectiu, sempre defensant la regeneració d'Espanya i les seves colònies, en la línia del seu besavi o rebesavi.
D'això sí que se'n diu coherència. El marquès de Zayas defensava amb pistoles, a les rengles de Falange, la "unitat" d'Espanya i "don Antonio" ja l'havia defensat amb la policia i l'exèrcit espanyols des del partit homònim i com a cap del govern. Ja ho diuen, no hi ha temps que no torn o potser de porcs i de senyors n'han de venir de casta.