Na Bielina

Aquest personatge felanitxer sempre em va produir una gran torbació. Era una dona que ja tenia una edat i anava molt pintada, vestida a la moda dels anys 40, amb falda cenyida i sabates de taló. Curiosament, tenia fama de beata, de passar-se el dia a l'església. Jo no entenia què hi feia allà, amb aquella fila que feia més aviat de cupletista, però segons deien -qui ho deia- pixava aigua beneïda. Era fadrina i vivia pel carrer de l'Abeurador que, aleshores, tenia el nom fantàstic de General Mola. Potser l'avi de Mola era felanitxer o santanyiner, perquè es deia Vidal de segon cognom.
Ignor si na Bielina té descendents, hereus o protegits. A nosaltres ens encantava el seu caminar d'ocellet amb la falda estreta i les sabates, però potser l'obra mestra era el seu maquillatge d'època. Segur que Fellini n'hagués tret profit. Qualcú trobaria una foto seva?

De vegades és bo de fer caure de la post

Un comentari poc graciós, un calcetí que no hi diu gens, un mot amollat sense venir a tomb, una rialla extemporània... poden ser raons, potser seria millor parlar de detonadors o catalitzadors, perquè qualcú perdi el seu encant. L'expressió "m'ha caigut de la post" és molt gràfica per definir-ho, no sé si és general o bé només es fa servir a Quíbia. Cal no haver-hi un motiu gaire concret, més aviat es tracta de sensacions, percepcions noves, coses que descobrim en una fracció de segon, perquè qualcú passi a ser el darrer de la llista.

Tothom feia vaga

Les savines, els dragons, les gavines, els corb marins estaven en plena activitat. Cabrera es veia que semblava que la podies abastar amb una mà, amb una atmosfera clara i neta. Algunes barques fluixejaven arran de la vorera. He hagut de tornar enrere perquè la meva cala preferida ja era ocupada i això que encara no era gran dia. Finalment n'he trobat una altra, he nedat amb qualque brumer que es feia el desintès, els vint minuts del ritual talasoterapèutic. De tornada encara he pogut tomar qualque munt de pedres que destorben la vista i m'ha regirat la cotxada que, el dia de sant Miquel, encara omplia la carretera del far. El teu sms m'ha commogut com els caminois en haver plogut.

na Yoko

Es va presentar vestida amb un quimono, amb un pentinat japonès, potser amb maquillatge de pólvores d'arròs. Va fascinar els condemnats que estaven en capella, i els seus botxins.
Passejàrem pels carrerons de Ciutat en una nit amenaçadora de trons i llamps, tempesta de llampugues i es va tancar al seu castell.
Jo vaig partir amb els meus cavalls de vapor cap a la selva de Quíbia.
Ara ens veiem però no ens saludam, o gairebé. Potser és que no em reconeix.

El meu Meravell

Mossèn Xamarrí partí en català però la Salve Regina fou en llatí. La vaig cantar, entre altres coses, perquè a dues passes hi havia don Pep que ens la va ensenyar a força de verdanc, just damunt l'altar major. Sé, Jordi, que el teu germà era més famós però la teva poesia m'interessava molt més que no la seva. Tot i que els crítics i admiradors tanatofílics de darrera hora se'n farien creus, per ventura no. Vaig recordar la nostra correspondència, semiclandestina, que travessava la mar, en la qual es copejaven dues dialèctiques desavinents. Se'm feren clares les imatges de nosaltres dos, asseguts dins la tomba talaiòtica excavada del teu padrí, a la fresca, agombolats per les ànimes dels nostres avantpassats, a la Clota. Isòbares, nunmulits, principi d'Arquímedes, bird-watching, misogínia, tot afegit amb el marxisme, el feminisme radical -no podia ser altrament- i Catalunya independent en el futur més o menys llunyà, en això sí que ens aveníem de ple. Ara tendràs temps de rompre la monotonia amb rajoles de València devers Cala Murada, o d'escoltar emissores d'ona curta sense interferències o de resar al Buda de Kamakura, nebot de la marededéu de Sant Salvador, de celebrat hirsutisme. Bon viatge, Meravell.

De Cala Beltran estant

Ha arribat una dona de color, negra, enrevoltada de goril·les. Vénen d'Espanya i vesteixen amb el mateix gust que la terra que han deixat, tant ella com el seu seguici. Bé, passen tants de milions de turistes i, almenys, aquests paguen i no com els desvergonyits de Marivent que vénen amb tota la barra i s'instal·len a la casa que els regalaren els feixistes de la Diputació, sense que fos seva ni l'una ni l'altra. Tot plegat, un empreny: més policia colonial molestant els vianants i els conductors. Els diaris més farcits de beneitures que d'habitud. Ara me'n penedesc i vull fer-ho públic d'haver-me interessat per la còrpora d'aquesta negrassa, perdó, afroamericana o dona de color -negre- quan va sortir a la llum dels focus amb motiu del triomf del seu marit. Aleshores em semblà una poltra de rodeo però ara que veig com va vestida i quins gustos té, la veritat és que m'ha caigut totalment de la post. Crec que m'agrada més na Palin, no és així com es deia aquella de per Alaska?

Terres de marina

La doctora em digué que anaves moguda, el cert és que tenies cara de lleona, de lleona de veritat amb els cabells onats, els ulls grisos i extremadament vius, el nas lleoní... amb un pedigrí realment esplèndid: veu rogallosa, pare mecenes del separatisme, interessada per l'art, el cinema, la literatura i potser el tantra de Valldoreix. Ens ensumàrem però no es produí el miracle tan cobejat i tan difícil d'assolir, aquest desig que et pren per la roba i et dreça tots els pelets de dalt a baix. Xerràrem, això sí, d'aquests temes culturals que tant et plaïen, del nostre país sovint perplex, a l'ombra del Club de Vela. Alguns mesos després, la doctora tot recriminant-me la meva manca d'iniciativa en l'assetjament sexual, em comunicà que festejaves un novel·lista. Massa bé.
Blai Bonet, sempre et vaig veure escrit així, fins i tot en els llibres en espanyol que escrivies, a Barcelona, sobre pintura espanyola, esborronadors, potser per encàrrec. Ahir, però, vaig veure un llibre sobre Ses Salines. Hi havia fotos del meu avi Jeroni Juan Tous, i al seu costat apareixia un Blas Bonet. El pròleg anava a càrrec de Bernat Vidal i Tomàs, l'apotecari que us encarrilava pels llotosos camins de la literatura. En aquell temps encara no devíeu estar barallats i et vaig imaginar fent tertúlia amb el meu avi i l'apotecari, tot i que aquests dos eren més aviat abstemis. Potser anàreu al bar Fernando, de ses Puntetes, i us afegíreu a les xerrades amb en Tarragó, en Joan Bonet, en Lluís Ripoll i l'Eivissenc de la somera, aquell de qui digueres que era "la granereta d'emblanquinar del comodoro anglès". Els Llunàtics t'anomenaren "pederasta de Santanyí", tot i que les teves activitats lúbriques es limitassin a besar alguns homes a la boca. A en Mostel i a mi mai no ens besares a la boca i et captingueres prudentment perquè cap dels dos som afectats dels alens de mascle pel clotell. Salve, Blai, onsevulla et componguis els cabells grisencs damunt la calba!