Coma-sema i el senyor Fortuny

Segur que el coneixeu perquè ha sortit moltes vegades, i encara ho fa, per la televisió. Sempre es plany de la misèria que aclapara els grans propietaris de la serra de Tramuntana, en un to que us fa gairebé venir ganes de fer-li ingressos periòdics al seu esquifit compte corrent. Els excursionistes, sense control, són la seva bèstia negra. Li deixen barreres obertes, molesten el bestiar i ho fan tot malbé, segons diu. Els controlats, els que paguen per passar pels camins públics i immemorials, que travessen Coma-sema, aquests ja no li fan tanta por. Tampoc la gent que li lloga les instal·lacions, de gust dubtós, al costat de l'antiga possessió per fer-hi bauxes de caire una mica bufard, diguem-ho tot, aquests tampoc no el preocupen.
Crec que a l'hora de recollir subvencions públiques, procedents dels imposts de tots, no és dels darrers. L'agricultura és ruïnosa, diu, i per això no ha collit les olives dels arbres centenaris, potser sí.
El que m'estranya, o no gaire, és que cap instància pública controli on van les subvencions als propietaris, en què s'inverteixen, per què serveixen.
El que m'emprenya és veure els rètols antiestètics amenaçadors, en espanyol "por supuesto" que empastifen el camí d'Orient a Cúber o a Solleric: "No hagan fotos", "No salgan del camino", i fins i tot "No se paren", endemés dels clàssics: "Perros de guardia", Prohibido el paso", etc. i les barreres tancades amb càmeres que filmen els intrusos.
El que m'indigna és que els camins públics immemorials esdevenguin camins privats i el dret de pas se'l passin per l'engonal.
El que em treu del solc és els grups de pressió de propietaris perquè els consentin fer més edificacions, més restaurants camuflats, agroturismes, hotelets, etc. sense deixar de cobrar cap subvenció ni una per "tenir cura" de les costosíssimes finques.

Sibil·la a la Seu de Mallorca

Ahir vaig ser a la Seu per escoltar na Maria del Mar Bonet cantant la Sibil·la. Crec que puc fer un balanç desastrós de tot plegat. Més d'una hora abans ja estaven ocupats gairebé tots els bancs del temple. Vaig haver d'empassolar-me una missa en espanyol, a càrrec d'un canonge mallorquí, amb lectura inclosa d'una mallorquina escarnint l'accent de l'espanyol de Burgos. Després d'això, na Bonet no va cantar perquè estava afònica. La intervenció d'alguns experts sobre el cant de la Sibil·la fou interrompuda per belitres que feien mambelletes per ofegar els mots dels que intervenien, tot somrient de la gràcia que feia el seu repugnant capteniment. A la sortida hi havia immensos embossos a tots els portals, la gent aprofitava per fer tertúlia al bell mig dels accessos a la Seu. Repartien una monografia del canonge Llabrés sobre la sibil·la, però no vaig ser a temps a agafar-ne cap. Vaig pensar que les columnes s'esquerdarien i tot faria flamada, com quan va caure la Timba de Felanitx, però aquest cop no passà res. Vaig pensar que si hi ha Sibil·la, si hi ha la Seu o els canonges, és perquè uns catalans prengueren l'illa a d'altres que l'havien presa segles abans. I nosaltres en descendim, amb cert orgull per la meva part. Amb el bisbe-rector de poblet xurro Murgui, crec que la Seu no té amo, tant se la pot apropiar un canonge eixorivit, com una diaca equatorià, o bé un membre de l'integrisme d'arrel espanyola més tronat.
L'únic detall positiu: l'actuació de la Coral Universitària, magistralment dirigida per Joan Company, amb especial esment de l'actuació de la primera solista. Quina meravella de veu!

Democràcia dictatorial

Si el Tribunal Superior de Catalunya s'hagués de pronunciar -l'actual, no el futur, eh!- sobre la llei de normalització lingüística de les Illes Balears, o de la seva aplicació, us imaginau l'escàndol que farien els del DM o d'El Mundo? En canvi, que un tribunal espanyol, on no hi ha cap integrant català, almenys que n'exerceixi, opini sobre l'aplicació de la immersió lingüística a les escoles del Principat, això ho troben perfecte i del tot democràtic.
Cada dia que passa es fa més palès: la situació d'inseguretat que patien la dreta autoritària espanyola, juntament amb l'esquerra autoritària idèntica, en els anys de la mort de Franco, possibilità la "concessió" d'una mica d'autonomia a alguns territoris de l'Estat. Ja començàrem malament amb el "café para todos", que feia comparèixer comunitats autònomes com La Rioja o Múrcia. El que ha anat passant tots aquests anys és la manifestació de la clara voluntat de "recuperar" allò que l'Estat colonial sent haver perdut. Fins aquí molt bé, és el que els toca fer, però i què farem nosaltres, els catalans? Ens anirà bé seguir desunits? Convendrà al nostre país seguir mantenint mitjans de comunicació impermeables entre els diferents territoris? Ens és útil no tenir cap casta de coordinació educativa, ni gairebé cultural, entre nosaltres? Voldria creure que la il·lusionadora presa de possessió d'Artur Mas tendrà continuitat en fets, tot i que en som moderadament escèptic, atesa la trajectòria regionalista i antinacional de CiU fins ara, però qui sap?

La polla de madò Antonina

Madò Antonina Miralles era veïnada nostra al carrer de la Porteria del Convent. Tenia un ca -en Joserramon diria un gos?- a l'entrada de ca seva, era molt gros però no es movia gens, sobretot perquè era de guix amb una bona policromia, feta de manera tan realista que ens feia una mica de por. El seu home era l'amo en Toni Pol, duia unes ulleres entelades i un capell de feltre de color d'ala de mosca. Tots dos semblaven trets de les rondalles. L'amo morí primer i ella el sobrevisqué molts d'anys. Em solia enviar a demanar per baratar qualque bombeta que s'havia fos o bé feines diverses que ella, amb els anys, va començar a no poder fer. Això era també excusa per conversar. Em deia que no havia estat mai a Ciutat i jo no me'n podia avenir. Amb un amic, en Tomeu Noussous li contàvem meravelles de Ciutat, que els cotxes volaven en comptes d'anar per terra, que hi havia escales que pujaven totes soles, tot plegat provocava el seu astorament enjogassat. Sempre va tenir gallines i solia tenir polles per fer escaldums si l'ocasió s'ho valia. Ara he llegit en un llibre de n'Antònia Vicens, Amor de gos, que un home tenia una polla, però enmig de les cames! Si madò Antonina tornàs no se'n podria avenir tampoc d'això.

Ja hi tornam a ser

He estat dos o tres dies a la deriva, vull dir el bloc. No hi havia manera d'entrar-hi i molt menys d'escriure-hi res. Podria ser que fos qualque animeta mea que el denunciàs als puritants de Google, de suposats motius n'hi ha molts: homofòbia, separatisme, apologia del terrorisme, masclisme, etc.
Vaig consultar l'ajuda del blogger i vaig poder aclarir que la inhabilitació pot venir a través d'una denúncia o bé que els seus robots el qualifiquin de correu brossa, en aquest cas darrer especifiquin que hi ha un període de gràcia per demanar la revisió de la condemna. Em vaig limitar a enviar-los un correu i avui na Fraskita m'ha enviat un sms per dir-me que funcionava.
Em va emprenyar no poder entrar en un bloc que ja consider meu, il·lús de mi, sense tenir en compte que qualcú m'hi deixa entrar i sortir, des de qualque remot servidor. També vaig pensar en els interessats a silenciar-lo, provant de posar-los fesomia amb noms i llinatges. Endemés, m'emprenyà molt la impossibilitat de recuperar tots aquests escrits, que tant em serveixen com a agenda, les fotos, els comentaris...
Però bé, ja hi tornam a ser, sense saber com ni de quina manera.

Turdus viscivorus

Bé, jo no som caçador. Temps enrere vaig parar més d'una dotzena de lloses, amb el meu padrí Forner, vaig vetllar els filats a Cala Sa Nau i també vaig tirar trons als conills prop de Son Negre, o a les quiques salvatges de Son Burguera i, dins les pletes de Ses Erasses, amb el meu conco Joan Forner, passant un fred d'antologia -jo que no tenc gaire fama de fredolec-, però la veritat és que un nigul de balins que em va passar a un tel de ceba de les cames, provinents d'una escopeta mal assegurada, em va decidir a jubilar-me d'aquesta curolla poc sentida. Tot això ho dic per explicar-vos la meva situació: m'han regalat, entre un i l'altra, més d'una dotzena de tords i un tudó. Ara els tenc congelats, la vida moderna no permet posar-se a fer tords amb col qualsevol horabaixa, almenys a mi, però us assegur que enyor el gust dels que feia la padrina Guixera. Tords de marina, agafats per devers sa cova des Moro, can Devertit o dins les garrigues que amagaven secrets de tabac. Triàvem la col dins qualsevol de les tanques dels nostres còmplices hortolans i marinencs, gent d'una raça desapareguda: Devertits, Veritats, Roquesblanques, Marcpaus, Vetles. Els ocellons es confitaven amb aquella col fins a confegir un plat exquisit, supòs que la llenya de mata i ullastre també hi ajudava. Em caldran tots els records arrenglerats per imitar el savoir faire de la padrina, però malavejaré sortir-me'n.

Sant Andreu a Inca

Hem dinat a Inca, al Cafetó, un dels escassos llocs de Mallorca on l'anunci del menú del dia és en català. Es tractava d'una mena de celebració de Sant Andreu. Hi havia els dos germans del Forn i la dona del més jove. El major havia fet part del seu servei militar a la discutiblement urbanitzada capital del Pla. Potser feia 40 anys que no hi havia tornat i, com és natural, els seus comentaris sobre els edificis nous o els cafès desapareguts eren ben sucosos. El menú d'avui no ha passat de discret, tret del detall d'una quallada feta en casa. Els temes de conversa han estat fantàstics, si tenim en compte que dels dos joves del Forn, un és sord i l'altre duu un audifon. En haver dinat encara hi ha hagut temps per fer un cafè al Mercantil, on les cambreres són búlgares o romaneses, però del Barça.
Hem estrenat l'aparcament polèmic del Mercat i ens ha envestit una veu de l'ascensor, dient-nos "planta segunda" que ens ha transportat a Segòvia o Salamanca. Sort que en Pere Rotger és de la facció "mallorquinista" del PP!