Molts maleducats maten un ase o un país. Les males maneres són el càncer principal de la nostra societat. País d'al·luvió, amb gent que no sabem de quines egües vénen. Anar per segons quins llocs és un perill constant. Cotxes i motos, sense oblidar les bicicletes, que s'afuen a la carretera com si fos el circuit de Montmeló.
Aquesta bèstia amb rodapeu al cap que passa amb el cotxe, amb la música a tota màquina, gojós que el vegin amb un bon equip musical, esperançat d'esdevenir sord prematur, idiotitzat pels Donuts?
Aquestes parelletes que juguen amb pilotes a la platja, en la variant de tirar arena damunt els altres o bé d'esquitxar-los dins l'aigua. Innocents, aliens a la humanitat, cretins angelicals i esportius.
I els crits, beneïts crits i giscos de les platges curulles de genteta. Benvolgudes converses robòtiques sobre temes prefixats prèviament sense treva per la televisió.
I per acabar-ho de compondre el sol impietós, la calor humida o eixuta, la claror encegadora... que tot just ha començat.

Ikea, altre cop

Ja hi tornam a ser. L'encantadora i simpàtica doctora Peñarrubia, de família castellanoparlant, va anar a fer les seves compres a la sucursal de Ciutat. Li calia fer uns tràmits burocràtics per renovar la targeta de client. Cap de les dues al·lotes, segurament sud-americanes, l'entengueren en català, i aquí ella ja vessà i demanà si qualcú entenia el català en aquella casa amb la seu veu poderosa i decidida. Comparegué un xitxarel·lo mallorquí que li digué que ella havia de tenir l'educació de parlar en espanyol perquè érem a Espanya. Es veu que els suecs i els espanyols s'encollen pel cantó nacionalista i colonial. I si no ho creieu, demanau-ho als noruecs, finlandesos o lapons. Recoman altre cop pensar-s'ho bé a l'hora de comprar en un lloc on contracten semblant feristea. Endemés, gairebé tot el que venen és fabricat per dins països de mosques i calorada, on els jornals són baratets i la llendera avinent.

Droga és lo que te drogues! Mosteliana II

Entre l'abundosa llavor filosòfica den Mostel hi ha aquesta frase lapidària. Si no l'entenien, fins i tot hi afegia una sucosa explicació, no gens desbaratada. Més o menys anava així: qualsevol producte, activitat o persona que et llevàs l'autonomia personal d'una manera exagerada era una droga. Podria ser la feina, tot i que en el seu cas sempre ha malavejat que no ho sigui, o bé la cocaïna, el futbol o pescar serrans grossos.
Perquè, clar, entres a un cassino i sempre coneixes qualcú: què vols beure? vols una cervesa? I tu, mig incorregut, ho acceptes per socialitzar-te, però al cap del dia són moltes cerveses que t'acompanyen.
"Les dones, és molt delicat, sempre et faran els comptes dins ca teva de lo teu, però alerta a fer-los, tu, els comptes de lo seu".
Cotxe de n'Hitler: Volkswagen escarabat
Ca de contrició: Doberman
Menjar de contrició: bufets i autoserveis en general
Més dolent que un tir de Birnam: extremadament xerec
I ja seguirem en lleure.

Primavera d'estiu i primavera d'hivern

Quina gran diferència entre la primavera i la tardor -anomenada a Mallorca primavera d'estiu-! La primavera d'hivern representa el començament de la vida, anorreada per la calor de l'estiu. Les primeres pluges fan brostar les alzines. Se sent olor de terra humida i s'anuncia l'esclat dels bolets. Per tot hi ha senya que, a la fi, començarem a alenar en aquest país nostres semidesèrtic.
La primavera d'ara és tota una altra cosa. El públic, en bona part idiotitzat pels mitjans de comunicació del sistema turístic, es deleix pel bon temps, o més ben dit pel començament d'inacabables mesos sense pluja, amb un sol que socorra el cul a les llebres,amb la destrucció de tota la vida que la tardor i l'hivern havien endegat. Ens tocarà cercar un bon recer altre cop i malavejar que passi aviat. Quin il·lús!

Ramon Barnils

No puc dir que fos amic seu ni que l'hagués tractat molt, però sí que el vaig conèixer i en recordaré alguns detalls. Ell feia de professor a Bellaterra i jo hi estudiava -segurament menys del que hagués calgut-. Moltes vegades me'n tornava a Barcelona fent ditet. Era un sistema econòmic de transport, podies fer noves amistats especialment entre les al·lotes que també es posaven a la carretera. En Barnils era dels que s'aturaven sovint i vàrem coincidir una bona partida de vegades. Em demanà si coneixia en Biel Mesquida i jo li vaig respondre que només de vista. Xerràvem de coses de Mallorca i tot d'una es veia que en tenia un coneixement no gens superficial, inusual per a la majoria de continentals. Coneixia la gastronomia, la literatura, la història de la Catalunya insular. També xerràrem de Gabriel Ferrater a qui ell havia tractat molt a Sant Cugat.
El vaig tornar a trobar anys més tard, com a moderador d'unes jornades organitzades per les JERC a la Casa de la Caritat de Barcelona, si no m'err. Jo hi vaig anar com a acompanyant dels Llunàtics que alhora acompanyaven en Jaume Sastre que hi havia d'intervenir. Record que en Barnils se'm va acostar i em demanà: Què li foto al Sastre? per presentar-lo, i jo li vaig dir que el suposava membre de Taller Llunàtic. Per cert, que acabàrem expulsats pel servei d'ordre -tota la comitiva- que llavors capitanejava en Puigcercós.
Em sap greu que en Barnils es morís tan jove, sembla una maledicció, com si els que volem un país lliure i més ben plantat, haguessin de pair tantes malifetes que ens acurçàs la vida. Però, així i tot, cal recordar el que digué el replicant: els estels tenen la vida curta però lluen amb molta intensitat.

Un homenot quíber

No em sé estar d'anomenar-lo així, tot i saber que ell no hi estaria d'acord, no perquè conegui Josep Pla, sinó perquè aquest augmentatiu el consideraria més aviat pejoratiu. Homes, homenets, homoniqueus i cagarul·los dins la terminologia quíber -en la variant felanitxera- són mots mostelians.
En Llorenç Fiol Bennàsser, més conegut com a Llorenç Mostel, és l'inventor de Quíbia, el filòsof allunyat de qualsevol pedanteria que ens va il·luminar durant molts d'anys, l'inventor de mots que hauria fet les delícies de Breton o Tzara, el company incansable de bauxes i vegues. Ara encastellat en un nirvana tossut, es limita a la mitja rialla i als monosíl·labs, considerant acabat el seu període xerraire i socialitzador.
Quíber nasqué com una mena d'insult: "mira'l-te en es quíber!", "i va comparèixer es quíber damunt es portal...". Més endavant evolucionà cap a un gentilici tribal. Els quíbers érem nosaltres, els felanitxers, però a la llarga inclogué altres tribus del Llevant de Mallorca, còmplices de les nostres tresques diürnes i vespertines: gabellins, artanencs, manacorers, santanyiners, llorencins... sense oblidar les terres de frontera com Porreres, Vilafranca, Petra o Sant Joan, on la personalitat quíber conviu sense harmonia amb la del Pla.
Els que no eren quíbers eren "húngaros" perquè els hongaresos són una altra cosa, segurament diferent. De fet, només hi coneixem la reina Violant, sebollida al monestir de Vallbona de les Monges.
Els quíbers havíem de mester un país que ens encobeís, i en Mostel ho tengué clar. Quan li vaig preguntar com es deia la terra on vivíem els quíbers, respongué ben rabent: Quíbia!
Els quíbers assecam tomàtigues damunt canyissos, adoram les raoles de pop, les orellanes, la coca de reïssons o saladines. A Quíbia hi ha xixisbeus i xixisbees com a Calàbria i Sicília. Hi surt el sol que, més tard, enlluerna la resta de l'illa i llavors la part continental de la nostra pàtria catalana. Els quíbers bravejam de la mar propera, de les veïnes illes grans cap a l'orient, del contraban que ens permeté suportar l'espoli colonial, i d'homenots com en Mostel.

La llunyana Tunísia

Quan Barcelona fou elegida per als Jocs Olímpics vaig pensar en passar l'estiu a fora. L'esport, sobretot veure el que fan els altres, m'avorreix d'una manera considerable. Vaig matricular-me en un curs d'àrab a la Bourghiba School de Tunis i vaig poder passar uns mesos sense saber res d'olimpisme. Això em va permetre conèixer altres compatriotes que havien tengut la mateixa pensada, amb qualcun encara ens seguim fent, i també conèixer un país que em va produir una impressió molt bona. És evident que hi havia una dictadura, més o menys encoberta per afalagar el turisme incipient. L'ambient opressiu es notava en l'autocensura en les converses: ningú parlava de política local, o també en els fotos omnipresents de Ben Ali, tant presidint les barberies com les fondes més infectes de la Casbah. Es veia però que aquest país tenia futur, ben al contrari del que passa al Marroc o a Algèria, on l'atzucac és la primera impressió que en podeu treure. Tunísia devia ser un dels llocs més romanitzats de la Mediterrània, avui en dia encara hi ha la col·lecció de mosaics romans més ben conservada i més abundant. Per ventura semblarà un tòpic però la civilització romana, i potser cartaginesa, es nota en el tracte personal, en la cultura.
Prop de l'entrada al soc dels joiers hi ha la tomba d'Anselm Turmeda, allà anomenat Abdallah ibn-Abdallah al-Tarjuman al-Mayurqi, amb una placa de marès bilingüe en àrab i en català. És una fita obligada de tots els catalans que visiten Tunis, bé, de tots aquells que saben -pocs, naturalment- qui era en Turmeda.
Vaig tenir ocasió de fer excursions per l'interior del país. Em va sobtar la mecanització de l'agricultura, els sementers ben conrats i la netedat de les cases i poblets.
A la fi ha esclatat el gra de Ben Ali, amb aquella fesomiota de bastaix, i la gent s'ha espolsat la son. Fa mala olor que els ianquis estiguin tan contents del canvi, segurament en Ben Ali els devia fer més nosa que res, i segurament els caldrà vetllar perquè les reformes democràtiques siguin de bon de veres, tot al contrari de la "transició" espanyola que encara s'arrossega, però crec que se'n sortiran.