Hi ha un paio que es diu margallo

Curiosament -Joan Palou, dixit- els espanyols tenen un ministre d'Afers Exteriors que es diu Garcia-Margallo. Sovint, aquests veïns nostres tan primordials es col·loquen qualque afegit darrere els cognoms repetitius de García, Pérez, González, Sánchez, Martínez i un interminable etc. Jo també col·loc el meu segon cognom Joan, amb un guionet afegint-lo al primer, en homenatge al meu avi i també perquè em rota que diria el meu amic Francesc Prats -Déu lo tenga-. Fins aquí res a dir, però la qüestió és que margallo en espanyol no té cap significat. Al diccionari de la RAE hi ha el mot "margallón" com a equivalent a "palmito" Chamaerops humilis, l'única palmera autòctona d'Europa, per cert. A l'entrada s'especifica que prové del català margalló, forma comuna al català continental, sinònim de garballó. Havia llegit a qualque lloc que aquest andova era d'origen català, més exactament valencià, però veig que va néixer a Madrid en plena II Guerra Mundial. No seria gens estrany que descendís de compatriotes nostres, que volen fer oblidar la seva taca i fer-se espanyols de tota la vida, atesa la seva obsessió per les passes que es fan al Principat per assolir la independència. Per això ocultaren l'accent, o potser fou ell mateix, pensant que feia una mica massa català o sigui estranger i s'acomodaren a la facilitat fonètica pels mots plans que tenen els de l'altiplà. Clar, margallo no significa res, mentre que margalló és una planta extraordinària que ens ha fornit fibra per fer tota casta d'objectes, dàtils i combustible, a més de pastura per a les cabres que roseguen els seus brots. En definitiva, poster ell mateix tampoc no significa res i per això vol impulsar una llei, perquè qualcú en parli.

Escriptura automatitzada

En Matias Vallés diu que Joan Estelrich era de dretes, no se sap mai. La doctora m'explica que han parit rinxolades i no són cusses. La dama de Gizjnau vol saber si en Tarzan s'automatiza. En Joan Racó, l'autèntic, era el pare que va morir abans del fill, com ha de ser. La meva veïnada defeca dins la pleta, com ho feia madò Praxedis, marinenca, però de la nostra Marina. Quines pel·lícules no són americanes i no avorreixen? Vaig advertir que la cambrera del Lombardi era hirsuta i encara no ho he explicat a en Juncosa, incrèdul de l'explotació aviària que mena a la fortuna. El capellà Blanc no va mai a missa, és curiós perquè de jovenet li agradava jugar a altars. La madona de les Torretes m'explicava, gran dia, que els capellans tenen paga i llavors passen la bacina, això a tall d'abús. Bon dia tenga li ha envergat a l'hereu de can Palau, l'home de les Torretes, galtaplè. En Joan Palou no es presenta a les convocatòries, potser per desfer malantesos. En Víctor havia nascut l'any 1939 i se'n gloriejava sempre que hi havia ocasió. L'amazona, llicenciada en història de l'art, té unes natges bretones. En Marc ja habita al planeta Terra, tot i que ara s'usa més anar a Mart. Armènia és un país visitat per l'hereva dels endolls, diuen que hi fa tan bon estar. La meva alumna preferida passà la infantesa a les Minyones on les monges del Pla els parlaven juleio. Sol ixent el rupit em vetllava des de la mata-selva.

Han encès el ble

"Un alçament de llum en la tenebra" deia el poeta espanyolista o il·lús, mentor del PSC i de CDC durant moltes dècades. Això és el que s'ha produït, encara no amb la força que voldríem, però ja és imparable. Primer serà independent el Principat i llavors vendrà la Catalunya insular a establir-hi lligams confederals, més endavant el País Valencià, perquè Espanya ha tocat fons. El procés europeu, potser sense voler, ha fet emergir les nacions sense estat. Segurament la crisi econòmica hi ha contribuït.

Caldrà fer feina de valent i ningú no ens regalarà res, ho haurem d'agafar, però assolirem l'objectiu d'ésser lliures dins Europa. En aquesta hora sura la pusil·lanimitat que llargs anys de nit colonial han fet arrelar a l'ànima de molts de compatriotes. Tot això s'esvairà, ja ho veiem cada dia quan estols de gent indiferent fins ara o bé hostil s'arrengleren al costat de l'alliberament de la Pàtria. La primera i indispensable passa és estar convençuts que la llibertat és possible perquè no hi ha més alternativa que l'anihilació del nostre poble. Quan tenim aquesta tasca feta res no ens pot aturar.

Prudentment no afluixem

El Tribunal Suprem de l'Estat colonial ha resolt que el senyor Camps no tenia cap competència per aturar les emissions de TV3 al País Valencià. Per tant, també ha considerat que les multes que va rebre ACPV queden fora de lloc. Tots ens n'hem alegrat, però cal llegir amb esment la sentència perquè no assegura cap dret a veure TV3 al País Valencià, únicament diu que és l'Estat qui té les competències per decidir-ho. Imagín quin interès deu tenir el govern de l'Estat en què TV3 es pugui veure al País Valencià! Si poguessin farien que TV3 senzillament desaparegués, i supòs que ho provaran tot d'una que els llegui.
Cal recordar el cas de Ràdio 4, emissora en català pertanyent a la xarxa pública estatal, que només es pot escoltar al Principat, com si la resta de catalans no la manteguéssim amb els nostres imposts. Qualcú, en trenta anys, s'ha preocupat perquè Ràdio 4 es pugui escoltar a tot el territori català sotmès a l'Estat espanyol?
Quin paperot que fan els "nostres" diputats, els escolanets de les sucursals insulars del PP-PSOE aquests dies! Escolten les intervencions dels diputats principatins sense dir ni piu, com si el desvari calculat del xitxarel·lo Wert no els afectàs per res. Vaja uns representants que heu triat!

Com que desfer calça o bé donar-los calça d'arena

Tenia una cita rutinària amb l'oftalmòleg de l'Hospital de Manacor. Seguidor de la dita de "deixar pixar el mul" no me n'havia tornat a ocupar perquè generalment em telefonaven o bé m'enviaven un sms. Avui he telefonat a l'hospital i m'han confirmat que hi ha una llista d'espera d'un any, abans solia ésser, com a molt, de 3 o 4 setmanes. Qualcú la caga de valent. Sent les prèdiques dels acòlits del sistema dient que hem abusat i no sé què més. Vaig començar a cotitzar a la SS als 15 anys, mai no he estat hospitatlizat i crec que la meva despesa a la sanitat pública pot qualificar-se de ridícula. He vist per Espanya hospitals buits en valls asturianes, construïts amb els meus imposts, i no em puc imaginar el que hi deu haver per devers Andalusia i Extremadura. El goven -usant un eufemisme- den Josep Ramon Bauçà fa possible que la llista d'espera passi d'un mes a un any, però això sí la seva perspectiva de dèficit és la meitat del que els espanyols els permeten. Crec que els posaran una medalla al cul a tots plegats. Jo m'estimaria més un llamp forcat per a tota la trepa.

Ara va de Wert

Les actuacions del govern colonial produeixen una curiosa reacció entre els meus conciutadans. La gran majoria no se'n tem de res, continuarà votant els partits dinàstics PP-PSOE i fora passar pena. Hi ha, però, una minoria creixent de gent que està rabiosa amb les actuacions d'aquests andoves. No sé de què s'estranyen, l'obligació dels espanyols és anar fent desaparèixer les miques d'autonomia que, graciosament, concediren en un moment de debilitat, pocs anys després de la mort del general Franco. D'uns anys ençà han fet créixer la sensació que això de les "autonomies" és un "regne de taifes" -com si els regnes de taifes no haguessin estat meravellosos, per cert- i un guirigall. La gent d'aquí que feia comptes que això aniria altrament, podem dir que les duen ben girades de peu. La nostra tasca no és estar pendent dels ministrets de torn -una història dels ministres espanyols dels segles XX i XXI seria per llogar-hi cadires- sinó més aviat reforçar les nostres posicions i engegar estratègies de distanciament. Com aquell que diu, i ho hem repetit, la independència és basteix dia a dia, la declaració de l'estat català només n'és un apartat final.
Ara podem veure que al Principat s'han posat molt nerviosos, però és que a la resta del país podríem viure en estat de nerviosisme permanent, però no em sembla gens útil.

Som a la UE i sovint oblidam de recórrer-hi quan l'estat colonial ens vol atropellar. Cal plantejar a Brussel·les el que passa a l'Estat espanyol amb el català i sol·licitar empara. Ja sé que això no arreglarà el problema però sí que el donarà a conèixer a la resta de la UE. Fa poc, la majoria de diputats del Principat feren pinya contra els abusos colonials de Madrid. On eren els diputats "progres" del PSOE valencià i illenc? Davall una mata? Feien horeta darrere l'escó? Són els mateixos que quan els convé s'engalanen amb la bandera catalana contra la "dreta" espanyola. Cal picar-los les cretes i fer que es pronunciïn. Amb els del PP és perdre el temps, però qui sap.

Els "moros amigos"

Durant la guerra del Marroc, o sigui quan l'inepte exèrcit espanyol s'entestava a deixar-se delmar pels rifenys insurrectes, apareixien moltes fotos a revistes il·lustrades de Madrid. Els militars es retrataven vora caps de rifenys degollats i sobretot amb els "moros amigos", així anomenaven els rifenys que, per quatre duros, feien com que col·laborar amb ells, en realitat els aprofitaven per arreglar comptes pendents amb veïns rivals i llavors els traïen.
Al nostre país també hi ha molts de "moros amigos" dels espanyols. També els fan servir per controlar i/o eliminar "políticament" els seus rivals. Segurament quan vegin la cosa bruta apareixeran com a partidaris de la independència de tota la vida. Ja n'hem vist qualque cas al Principat i també es fan fotos.