Sí, aquí vivien els nostres misteriosos avantpassats, els primers quíbers. Quina llengua parlaven? D'on venien? Quins animals havien domesticat i portaren? Què significa Almallutx, Cúber, Bóquer, Síller, Monnàber?
Algunes d'aquestes preguntes han estat contestades en part, però en general la cultura talaiòtica encar roman voltada d'un cert misteri. Per això el poble els anomenà clapers de gegants i cementeris de moros.
El cert és que aquest poble, segons els viatgers antics, amant del sexe i del vi, participà a les guerres púniques al costat de Cartago i destacà per la seva actuació en diverses batalles. Aixecaren talaiots, navetes i taules que encara ens admiren, possiblement sense l'ajut de cap Polifem. Encara suposa un gran camp d'investigació per a moltes disciplines.
Jo m'he criat, una mica, entre els talaiots. El meu avi, amic d'arqueòlegs i afeccionat ell mateix a l'arqueologia, em dugué molts de cops a veure excavacions. Per a mi representen un territori segur, un microclima favorable.

He conegut una princesa

He conegut na Carme M. i n'estic tot alabat. Ahir, la meva vella closca de mol·lusc es va reblanir del tot i vaig deixar traspuar unes sensacions que creia oblidades. Ens avenim en moltes coses, però això no és l'important. Vaig sentir-me i l'hi vaig dir, com un pescador de perles o de corall vermell de l'illa de Sant Pere a Sardenya. Capbussant-me, una tarda en què l'atzar m'havia duit a la vorera, vaig trobar la perla més preciosa, com a mínim, de la Barceloneta. Sé que és poc habitual, en aquest ambient, fer públiques aquestes coses. El meu estat de benaurança és tan intens que em fa pensar que si el faig públic, crearé estats semblants arreu de la xarxa, encara que el meu bloc sigui un dels menys visitats del món. Alguna cosa arribarà de la força del meu sentiment.

Depilacions estiuenques

Em costa començar a tractar un tema tan dolorós. He de confessar que m'agraden els pèls, no dins la sopa com a les fondes de postguerra, sinó a les aixelles i a l'entrecuix de les dones. Tampoc no em molesten gaire en altres parts del seu cos, però em manquen en aquestes dues que he esmentat. Quan arriba aquest temps la immensa majoria de dones es posen en mans d'exalumnes d'estètica dels IES, en el millor cas, i es deixen tondre salvatgement. El més greu és que són les depiladores qui decideix com han d'anar toses les dames, i les que no ho són. Fins i tot les assessoren sobre la moda més atrevida i elles es deixen fer. Els arguments són penosos: "fa brut", "fa calor", "tothom ho fa", "a l'hivern bé, però a l'estiu...". La qüestió és que els pelets són eliminats impietosament. Quina uniformització innecessària! Cada dona té un pelatge diferents, més clar o més espès, més llarg o més curt, de color negre, roig, ros, sal i pebre. Tota aquesta biodiversitat no és respectada per la depilació concentracionària.
Sort que el final s'acosta. Algunes dames ja no es depilen, volen mantenir la seva personalitat pilosa i no es volen homologar amb les seves jornaleres. Un bri d'esperança s'anuncia a l'horitzó.

Esporgar els arbres

Tenc la mala sort de viure en un país on els arbres són odiats. Per ventura, hi ha una mica més de respecte pels fruiters, perquè hom deu considerar que són, en certa manera, "útils". Pel que fa a la resta d'arbres el menyspreu és absolut, per no parlar d'odi cerval. Quantes vegades no heu sentit a dir coses com: aquests arbres feien nosa, les arrels aixecaven el trespol, rompien la vorera, les branques no ens deixaven veure res, sempre hi ha "brutor"-tot referint-se a les fulles o a la fullaca-. Qualsevol motiu és bo per dejectar un arbre. Curiosament, això succeeix en un país on no plou gaire, en una terra que no és especialment fèrtil, on el creixement dels arbres és lent. Sense que puguem oblidar l'horrible sol que hem de suportar més de la meitat de l'any. Els arbres, ultra la seva funció clorofi·líca, fan ombra, refresquen la temperatura, ens forneixen llenya, fan bona olor, el vent amb les seves fulles produeixen sons diversos, generalment sedants. No hi ha manera però, els arbres són perseguits fins a la destrucció.
He visitat països de clima més benigne, on les pluges són generoses i els creixement dels arbres és més raonable. En definitiva on la vida d'aquests grans amics és més fàcil i planera. Curiosament, allà són respectats extremadament. Abans de tallar un arbre se cerquen totes les maneres possibles d'evitar-ho. Esporgar els arbres hi significa, en aquests llocs civilitzats, tallar les branques seques i no deixar-los sense branques com es fa aquí.
Paradoxalment on hi ha més arbres se'ls respecta i on en manquen se'ls odia. Qualcú en sap el motiu?

malament ho tenim

Sí, perquè ja n'estic tip del PP, però em fa tremolar estar a les ordres del PSOE. I això és el panorama a les Illes. Partit colonials que es turnarien al poder, com els liberals i conservadors de la Restauració espanyola, de fet es tracta d'una segona restauració, i tira milles...
Ens cal un sant Jordi, amb una llança poderosa, que escombri el colonialisme. Hem de menester fer créixer la consciència catalana entre els illencs. I poca gent està per aquesta àrdua tasca.

Inauguració

Vet aquí les primeres noves des de Quíbia. Segurament caldrà explicar que es tracta de la comarca mallorquina situada entre Capdepera i Ses Salines. És una denominació moderna, atribuïda a en Llorenç Mostel, felanitxer. Els habitants de Quíbia, alguns, són els quíbers. Cal pensar que molts d'habitants d'aquesta zona no saben qui són, ells mateixos.
Quíbia és la Mallorca més mediterránia, que mira a Còrsega, Sardenya i Sicília com a germanes grans. S'hi fan tomàtigues seques, arròs de peix, s'hi espera la llampuga com el messies -així ho escrigué Blai Bonet- i les dones tenen una deliciosa tendència a l'hirsutisme.