La mar lliure a la fi

Quan comença a entrar la tardor tothom decideix que la mar esdevé una mena de lloc inhòspit. Aleshores els mateixos indrets que estaven plens de gent, es buiden del tot. És quan arriba l'hora nostra. Davallam discretament cap a la vorera, temorecs que hi hagi quedat qualcú. Només hi són els nostres, aquells altres solitaris, amants de l'aigua neta i fresca que també han estat convocats al gaudi secret. Les aigües del freu ens abracen i fins i tot els brumers deixen de picar en aquests dies de joia. La garriga és humida per les pluges vivificadores i els ocells s'hi passegen entusiastes. Nedam i nedam fins a l'entrelluu, ple de barques que malavegen la depredació. Ens arraulim damunt l'arena, ara que sí que es pot prendre el sol. De tornada arreplegam la collita de pinyes per començar foc. Les estepes ens saluden olorosament.

Akhmatova un any més

Diria mentides si explicàs que no m'hauria agradat conèixer Ana Akhmatova, la russa musa de tothom. Ja m'hi he familiaritzat al llarg dels cursos, gràcies a la lloable iniciativa de na Margalida Pons d'incloure-la al programa de literatura per a l'accés a la UIB. La seva poesia no és que m'agradi gens ni mica o gairebé, però les seves fotos i les pintures que inspirà sí que em fan patxoca.
Pel que fa als alumnes, què us diré? Troben sorprenent la irrupció d'una desconeguda dins el panorama on figuren Sòfocles, Shakespeare o Kafka, però hi arramben el coll, naturalment.
Sí que em produeix una sensació de plaer el fred que apareix als seus escrits. Jo no som gens fredolec i quan llegesc coses de rius gelats, camins gebrats i coses d'aquestes ja em pos content.

El rector de Sant Llorenç de Morunys

Desconegut mossèn, si jo no fes estona que he traspassat el llindar de la increença m'empadronaria a la vostra parròquia. Vendria a missa i contemplaria el retaule gòtic de la capella de l'esquerra de l'altar. Seria condescendent amb la meravella barroca de la capella dreta. M'extasiaria davant el retaule de l'Esperit Sant de Borrassà, ocult al fons de l'església, davall el cor. Els dies assenyalats escoltaria l'orgue restaurat que un mecenes regalà a l'església fa gairebé dos-cents anys. I passaria hores vetllant el creixement de les fulles dels teixos més que centenaris que teniu al claustre.
Conversaríem sobre les peces que teniu a l'església, a l'antic monestir de Sant Llorenç, mentre el claustre s'ompliria de neu a l'hivern i estic segur que la vostra parròquia seria un dels meus llocs preferits -qui m'ho havia de dir- del vostre poble.

La nit ens porta gemecs

Per l'auricular del telèfon sentia els gemecs de qualcú, però no es tractava d'aquests que telefonen a les dones soles o divorciades, dels petits pobles del Pla i els fan alens plens de covardia. No, es tractava de gemecs familiars, remembrances d'horabaixes d'estiu al porxo, de pallers perduts per dins Tres Malles, de coves marines al bater de sol on la còpula clandestina hi té aixopluc.
Mira si n'és d'útil aquest invent, em digué ella. I jo pensava en les telefonistes del meu poble de postguerra que no tan sols escoltaven les converses sinó que ens les deixaven escoltar a nosaltres, quan desenfeinats ens acostàvem a la centraleta, embadalits de veure com clavaven i desclavaven aquelles punxotes.

Un moscard de grifó llegia Cernuda o en bravejava

Devia ésser pel centenari del teu naixement, Luis Cernuda, que al teu país i al meu es tornà a parlar de tu. S'editaren les Obres Completes, que la meva xixisbea s'apressà a regalar-me, i arreu proliferaren homenatges i proclames. Sobtava la revifada perquè durant anys i panys no havies gairebé existit. Hom parlava del pobre Lorca, immortalitzat pels assassins feixistes de Granada, també d'Aleixandre, enrocat a l'Espanya de guàrdies civils i capellanum, potser fins i tot d'Alberti, símbol dels estalinistes exiliats, però no s'usava anomenar-te i estudiar-te, tret de mitja dotzena d'escriptors de la malaltia per raons no sempre del tot literàries. Em va alegrar que finalment apareguessin damunt els papers els teus versos i les teves fotos, sempre seriós però sarcàstic. El to bufonesc el donà el president dels teus paisans, aquella mena de cretí admirador de Millan Astray, quan manifestà que eres el seu poeta preferit i que tenia les teves obres al comodí. Em recordà quan parlant de Lorca i Dámaso Alonso, exclamares: "Príncipe tú, de un sapo?". Però, tal com tu també escrigueres, als morts ningú els respecta i tothom se'n reparteix les despulles com els voltors. I això que tu sabies què es podia esperar dels teus compatriotes: "Ser de Sansueña".

Hi ha gent que estén la joia

Sí, saber cuinar i fer-ne partíceps aquells que t'agraden és una manera d'estendre la felicitat. Un dinar o un sopar, o un bon berenar, preparats de manera amorosa fan que la gent oblidi els maldecaps. Tastar vins com els 4Quilos o els 12volts és una experiència deliciosa, acompanyar-los amb una mica de rellom fet a la planxa, una dotzena d'esclata-sangs (sí, els de Girona també són bons, no cal ésser tan esquitarell) i fregir pebres d'aquest temps, d'aquells primets amb pell prima també, amb una partida d'alls i juevert pot resultar un vertader plaer. Naturalment, doblegats de cabell d'àngel per postres. De can Guixa, can Delante -si estau prop d'Inca-, de can Guasp de Llucmajor o de can Roca de Manacor si teniu la sort d'habitar per Quíbia.

Passant a un altre tema més plaent

Cada cop hi ha més dones assenyades, vull dir respectuoses dels pelets púbics o axil·lars. Comencen a fer forat les crides de ginecòlogues, metges de capçalera en general, dones de bandera, presumides i nines fines. Les elits femenines ja no es depilen com abans, que solia esser seguint el dictat de les seves depiladores i fiant-se, agosaradament, del que elles consideraven la moda del moment.
Quina alegria que s'estengui la moda entre les dones més belles i riques, perquè la resta faran el que aquestes facin, com fins ara. Els amants dels pèls en sortirem beneficiats. I sí, la foto és d'una garriga, com la que té la meva xixisbea devers els engonals.