Existimationem reconciliare III

Sortiren del poble amb cotxe. Anaven sense rumb, però l'aparcament ple de bassals, fosc, enrevoltat d'alzines, els semblà un lloc adient. Feia brusquina i la pluja o la humitat sempre els excitaven fora mida.  L'anar d'amagat de les famílies també hi afegia emoció. Els costava parlar de manera entenedora, la veu es feia ronca i entretallada. Se cercaren els sexes sense desvestir-se.

Com una salvatgina del Puig de Son Reus, s'estremiren, abraçats. S'estimaven com els avantpassats de la balma sagrada de la Cova Calenta. Recobraven tot el temps absurdament tudat.

Existimanionem reconciliare II

 

Hi érem i plovia. De nit la pluja és més amorosa i intensa. Hom espera sentir-la de dins el llit, però aquest cop la sentíem al cotxe, amb els vidres entelats. A la garriga sempre és bo de fer anar mogut, tot hi du. Fins i tot quan és una marina castigada pels humans. Ens cercàvem arreu d'un seient a l'altre, explorant i acariciant, llepant i besant. Palpàvem terrenys coneguts, enyorats, però ben presents. Quan la fortor et priva d'alenar, el desig et condueix per camins fressats de carn teba i tibant. El món desaparegué, només el cotxe, el baf i el nostre delit. Desfèiem la roba segurs i decidits, l'espargíem pel cotxe. Ens acabussàvem l'una a l'altre, afamegats i assedegats pel desfici d'estar junts. El totonatge també és això, acurçar la delicadesa i obrir barreres als animalets que covam. El teu sexe com un estorí de vellut s'oferia de pinte en ample. Primer les mans canaven tot el brostim. Acceleràvem sense tèmer-nos gaire, indiferents a les cases veïnes de neorurals, als cotxes que passaven amb els llargs encesos. Descobrírem tot l'erotisme blindat dels cotxes suecs. Et vaig rebre amatent, veles desplegades, timó que no serva. La nostra banda sonora s'escampà entre el silenci de la nit de tempesta. Em cavalcares i em dugueres a les teves praderies marinenques, on les tortugues vetllaven el nostre orgasme esplendorós.

Existimationem reconciliare I

Ells s'inventaren un estratagema ben subtil. Si duien cadires plegadisses de càmping, figuraria que feien càmping. Això sí, seria una acampada nudista, sense dubte, perquè de seguida es desvestiren en aquell horabaixa calorós, desplegaren les cadires cerimoniosament. Era un terreny malplà, davall un pi, però es veia l'illa de Cabrera a l'entrelluu. Estaven voltats de romaní, xipell, estepa i càrritx, a mitjan puig, arran d'un tirany que menava a dalt de tot. A l'estiu no en passava ningú, però veien els cotxes que passaven per la carretera. Les mans deleroses de la pell de l'altre, reconeixent tots els racons que tenien a l'abast. 

Fent de turistes, mirant el paisatge, també del cos de l'altre. El sol els encalentia per fora i per dins. Se sentien renous de cotxe allà bais, enfora. També de veus, potser caçadors més prop. L'emoció de ser descoberts, la sorpresa de ser observats. Voyeurisme vs. exhibicionisme. La protecció de la garriga nua d'estiu. Els alens esdevenien sons musicals, els gemecs ofegats es confonien amb la cançó de les cigales. Les seves olors s'accentuaven amb la calor. La suor esmolava l'erotisme. La calor inflava les venes i la sang circulava indòcil pels cossos. Uns mugrons tebis i punxeguts amb un horitzó de veles devers Cabrera. Les cadires plegadisses s'acostaven, mutus plaers prometien plaents gestes. Onades intenses persistien en la solitud de la garriga.

D'això que parla tothom

Avesat a passar molts de dies aïllat, no puc dir que aquest isolament obligatori i necessari em sigui especialment dur.
Hi ha altres coses que sí em costen d'entendre, la majoria provenen d'imatges que apareixen als mitjans de comunicació.
Fan entendre que massa gent, més entre la població urbana, té un grau d'intel·ligència sota mínims, és allò que sembla una mescla d'analfabetisme funcional agut amb la mateixa empatia d'un porc dins un favar.
Els veus cridant pels balcons a la gent que camina pel carrer, des de la seva trona de petits policies es creuen amb el dret, espantats i curts, de renyar i insultar els altres, dels quals no en saben res. Això m'escarrufa però no em sorprèn, si val dir ver.
El poder, i en això la majoria de partits s'hi han lluït, però podem col·locar els partits colonials davant de tot, ha fomentat incansablement la insolidaritat, l'egocentrisme, la competitivitat per arribar a les miques que cauen de la taula dels peixots. He de dir que ho han assolit de forma brillant. La majoria de la població no té cap criteri propi, fiada dels missatges amb què són bombardejats quotidianament. La grolleria i la incultura es passegen amb orgull, com el boc de la Legió espanyola.
Partits polítics impresentables, amb cotes de corrupció estratosfèriques són votats persistentment i mansament per centenars de milers de capsotis. A la televisió es proven a veure qui la diu més grossa, la bajanada.
Com la gent es pot empeçolar un "parte" de la pandèmia, on figuren militars condecorats, cap d'ells que se sàpiga especialista en virologia o medicina o microbiologia, amollant dois amb un llenguatge casernari que fa pell de gallina?
Com poden suportar que el petit Borbó, seguint la tradició dels seus majors, faci veure que "gestiona" la crisi, mentre els escàndols de son pare el tenen més emmerdat que una barra de colomer?
Qui pot resistir l'espectacle de veure que una persona de coneixement, el president Quim Torra, és insultat i menyspreat per quatre xitxarel·los (ballaruga Iceta, camurrista Zaragoza i altres ad nauseam), perquè passat un temps preciós el seu capo espanyol els desautoritzi i copiï les mesures que proposava el president?
Els espanyols han demostrat, majoritàriament i amb escreix, l'odi que senten cap al nostre país, un odi infantil, covat pel ressentiment de veure que els podem passar la mà per la cara amb moltíssimes coses, però quin galdós paper fan compatriotes com en Ximo Puig o na Francina Armengol, fent la gara-gara als pitecantrops de Madrid.

Malaltisses totons

No crec poder deduir que les totons siguin més perseguides de malalties que no la resta, però darrerament sembla com si qualcú els hagués repartit mal bocí. Tot i que moltes comparteixen una aparent fragilitat, a l'hora de la veritat es mostra la seva fortalesa, del tot esperable perquè forma part del seu tarannà més profund. Com es podria anar pel món, desafiant la grolleria, la mala educació i el mal gust des d'una posició de feblesa? Seria impossible, i per això el totonatge és com una cuirassa que permet defensar-se però alhora emprendre l'atac contra tot allò que fa el món més inhabitable, més lleig i més polsegós. Esperem que tot sigui una passa primaveral -si és que això que patim es pot anomenar primavera- i que ben aviat l'energia torni estar a punt de vessar.

La Fornal de Manacor

Ni hi havia estat mai, ni sabia que existís. Santa ignorància meva sobre el teatre! L'arribada va ser agradable, d'una banda perquè plovia i de l'altra perquè vaig descobrir un petit local, amb un taulell a l'entrada on servien begudes, amb gent que esperava per entrar. Tot ple de cartells d'altres espectacles. Pràcticament cap conegut, es veia que era un refugi per als manacorins de raça. Finalment ens feren entrar, un home amb especial fesomia, que jo recordava del Catòlic -així mateix fa algun any d'això-, curiosament mudat i que resultà ser en Joan Gomila, ànima d'aquell local i de les seves activitats. Ja he parlat de la meva ignorància, hi puc afegir que només vaig al teatre quan na Mont Plans m'hi duu, i ella viu a Barcelona i jo a la ruralia felanitxera. L'espai era espectacular, només hi ha 50 localitats, situades esglaonadament en una zona dreta i una d'esquerra. Jo vaig seure al banc de les autoritats, més que res pel seu desinterès pel teatre, no per cap mèrit meu. Representaven una adaptació feta per en Gomila de "Fuita i martiri d'Andreu Milà". Començà en Gomila, introduint a la història, i acte seguit un jovençà encetà un monòleg, alhora que es projectaven unes imatges darrere l'escenari, que em rememorà una de les primeres novel·les d'autor vivent que vaig llegir, sorprès que a Manacor, en aquells darrers anys del vergonyós règim, hi hagués una persona que escrigués novel·les en català. En Sebastià, l'actor jove que feia d'Andreu Milà, va mostrar uns dots que fan pensar en un futur excel·lent com a actor. Ve de bona casa, perquè a ca seva encara elaboren els millors doblegats de Quíbia, de Can Roca. Endemés de l'actor principal i del que feia d'introductor, em va colpir llur llenguatge, un estàndart gairebé perfecte, una llengua apta per al llenguatge teatral i per a l'obra en concret, que moltes vegades manca damunt els escenaris. Entre el públic i havia na Roser, viuda de Miquel Àngel Riera, acompanyada de tota la nissaga familiar que gairebé omplia la meitat del teatre. En haver acabat l'obra, en Joan Gomila llegí un fragment d'un pròleg que Estellés va fer a Riera.

Caldrà estar a l'aguait d'aquest lloc.

Predomina el bon temps

Sobretot si teniu activat l'aire condicionat de la vostra cambra nupcial. De nit refresca i podeu assistir a noces ben mudats amb camisa de fil i vestits de na Cortana. Asseguren que deixarà de fer calor, però ningú gosa posar fita. Veig que els homes i les dones -o les dones i els homes?- tenen més esment a no abusar d'aquella flastomia: "seguirà el bon temps". Com més va més gent m'assegura clandestinament que ja n'estan ben tips de bon temps d'aquesta casta. Venerem les deesses antigues perquè ens portin pluja, que rebenti els albellons i ompli els aljubs gegantins de Binifarda. Els ciclàmens s'han acubat i un arbocer i dues mataselves també hi fan prop.