dilluns, 21 de juny de 2021

Existimanionem reconciliare II

 

Hi érem i plovia. De nit la pluja és més amorosa i intensa. Hom espera sentir-la de dins el llit, però aquest cop la sentíem al cotxe, amb els vidres entelats. A la garriga sempre és bo de fer anar mogut, tot hi du. Fins i tot quan és una marina castigada pels humans. Ens cercàvem arreu d'un seient a l'altre, explorant i acariciant, llepant i besant. Palpàvem terrenys coneguts, enyorats, però ben presents. Quan la fortor et priva d'alenar, el desig et condueix per camins fressats de carn teba i tibant. El món desaparegué, només el cotxe, el baf i el nostre delit. Desfèiem la roba segurs i decidits, l'espargíem pel cotxe. Ens acabussàvem l'una a l'altre, afamegats i assedegats pel desfici d'estar junts. El totonatge també és això, acurçar la delicadesa i obrir barreres als animalets que covam. El teu sexe com un estorí de vellut s'oferia de pinte en ample. Primer les mans canaven tot el brostim. Acceleràvem sense tèmer-nos gaire, indiferents a les cases veïnes de neorurals, als cotxes que passaven amb els llargs encesos. Descobrírem tot l'erotisme blindat dels cotxes suecs. Et vaig rebre amatent, veles desplegades, timó que no serva. La nostra banda sonora s'escampà entre el silenci de la nit de tempesta. Em cavalcares i em dugueres a les teves praderies marinenques, on les tortugues vetllaven el nostre orgasme esplendorós.