La plaça del Sitjar és neta de vegetació. No es podia consentir que hi hagués dos pins centenaris en ple centre urbà de la vila gabellina. Aquests pins destorbaven el veïnat, és evident. Alenaven sense trava i produïen oxigen mentre s'engolien l'anhídrid carbònic que els veïns, alegrement, produeixen. Es polinitzaven impúdicament a la vista de tothom. Produïen sorolls hipnòtics quan el vent palpava les seves fulles punxegudes. A l'estiu eren un obstacle perquè el sol pogués socorrar el poc cervell dels veïns que han consentit el seu extermini.
La qüestió és arribar al nirvana: eliminar qualsevol rastre de vegetació, convocar el col·lapse de l'arbrat tal com feren els avantpassats de ses Païsses, i en això anam pel bon camí.
1 comentari:
Els gabellins estan orgullosus de Quíbia. Però no varen saber defensar els seus pins del Sitjar. I ara a la plaça no hi ha ombra. Bé, sí, l'ombra del colonialisme que tot ho enfosqueix, i quan buja el vent hi onegen les seves banderes. Però tot sabem que només Quíbia és eterna. Me'n vaig a dinar de pa amb oli amb tomàtiga seca i camaiot. No esper res més bo que això. Però miraré cap a Sardenya i cap a Còrsega, com sempre hem fet. No sé quan arribaran les barques amb els segadors gabellins! S'acaben les paumes i les vetleries necessiten fer llata fins que arribi la senyal.
Publica un comentari a l'entrada