Al comentari anterior no es parlava de Ses Puntetes, en realitat un topònim desaparegut o gairebé, només quatre rates el fem servir, però l'amo en Pep Muda s'hi va fer bo. El topònim tradicional fou substituït per Cala d'Hort, rèplica de la cala eivissenca, però esdevingut immediatament Cala d'Or. Don Pep Costa Picarol, un eivissenc polifacètic: dibuixant, col·leccionista, antiquari, galerista... tengué la idea d'anar comprant quarterades a la marina de Ses Puntetes. Arribà el moment que els pagesos l'encalçaven per oferir-les-hi. Imaginau-vos la marina abans del 36, un lloc bo per res, on ni les ovelles hi podien pasturar de poca cosa que hi havia.Aquell foll consolidà una fortuna amb la creació d'una urbanització. Estava pensada per a bohemis i artistes d'arreu del món i, de fet, se n'hi instal·laren una bona partida. Jo encara en vaig conèixer qualcun. Regalà solars a amics seus, de la seva bolla, perquè s'hi fessin cases d'estil eivissenc. Fins al final de la seva llarga vida li anaven a mostrar els plànols de les noves construccions, calia el seu vist-i-plau honorífic. Jo el record a la galeria d'art "can Costa" de la costa de Sant Domingo, amb en Pau com a home de confiança rabiüt i el seu fill Josep Maria. Fou escenari dels meus jocs infantils, coneixia tots els racons de l'edifici, la col·lecció d'escultures, juguets i dibuixos de moixos, les peces romanes del pati, el bany que mai degueren netejar on pixaren molts d'artistes i crítics de l'època. Venien postals i guies turístiques, les famoses guies Costa, però pobre del turista que gosava molestar en Pau per comprar-ne!
Hi havia en Joan Bonet -que em deia gamberrússio-, en Joan Castelló Guasch, en Puigdorfila, en Tarrassó, en Gaspar Sabater... tot homes que fumaven a les totes, mentre ningú mirava l'exposició del salonet vellutat amb un sofà circular al centre, perfecte per pegar-hi bots.
2 comentaris:
Don Sebastià: la meva àvia Teresina i les seves filles, les meves ties, vivien al tercer pis de la mateixa finca de les galeries Costa. Supòs que al pati del montpeller hi deguéreu veure els vidres d'una copa que se'ns va espanyar a un dinar de Nadal i que, per evitar la renyada de les ties, vàrem tirar al susdir montpeller, donant proves evidents del nostre poc coneixement. Cal afegir que la idea no va ser meva, ja que jo era el més petit dels 20 cosins, però em va meravellar la solució.
Jo, ara que n'heu parlat, crec que un dia us vaig veure i us vaig saludar, sí, sí, ara n'estic segur, ara ho retrataria.
Qui ho havia de dir que en ser més grans havíem de ser camarades de combat.
Sí, can Costa era el centre d'un món. Jo record les vostres ties, treballadores infatigables de Correus.
Això de tenir 20 cosins devia ser una cosa molt perillosa i atractiva alhora. Ara pens en les cosines amb què jugàveu a metges. Qui ens ho hauria de dir!
Publica un comentari a l'entrada