Es veia la serra de Tramuntana i Mallorca s'anava allunyant cada cop més ràpid, perquè aquests vaixells d'ara fan molta via, rellamp! Comparats amb aquells de la Transmediterrànea on l'aigua passava per damunt coberta quan hi havia una mica de mal temps.Ara ja no es veuen mai dofins ni caps d'olla, ni cap peix molar. Quan jo era nin, anava a pescar amb el meu oncle. De vegades em fermava a l'arbre perquè no caigués dins mar de tantes ones com hi havia. La barca pujava i baixava, quan era a baix tenies la sensació d'estar dins un clot d'aigua. Un cop, un peix manta ens va passar per davall el llaüt, tota la mar va tornar negra.
Anàvem a pescar els calamars a l'encesa, llavors n'hi havia molts, o bé amb llum venien tots. Ben aviat els calamars omplien tota la coberta. Quan els treien n'hi havia que t'esquitxaven de valent i això de nit no feia gaire gràcia.
Quan anaven a la barra, que llavors volia hores de motor amb el llagut mariner, no m'hi duien. Deien que era massa petit. Record que en una d'aquestes expedicions agafaren peixos tan grossos que no cabien a la pica d'escurar.
Un cop embarcàrem un home sense experiència marinera que havia viscut a França, de pares catalans. Quan començàrem a pescar aquell home, ja blanc de natural, tornà com a de cera i no quedà més remei que desembarcar-lo. De juguera, també vaig desembarcar jo i aquell home em contà moltes coses sobre els minerals que hi havia a la cala, cala Sequer, i moltes històries del seu servei militar -com solien fer els homes d'un temps-, però en aquests cas noves i interessants, l'individu havia passat el seu període militar a Algèria, en plena guerra colonial. Les hores passaren volant i el patró i son ajudant tornaren a cercar-nos amb una bona pescada.
Ara pel que fa al peix, hi ha quaranta moixos per una rata!
5 comentaris:
És agradable llegir "Una mica d'estopeig". Avui que els peixos ja no arriben a la mida de l'escurador i els calamars fan forc i mig els més grossos. Des del caló de les agulles, citat pel fill del garriguer des Rafal des Porcs, naveguerem amb un llaut a la bona o sota l'arbre fins arribar a la punta del vapor o fins i tot a ses puntetes.
Fantàstic i guapíssim "Un dia d'estopegi". Ara que els peixos ja no arriben a la llargaria de l'escurador i els calamars ja no s'acosten al llum. Des del caló de les agulles, citat a un poema pel fill del garriguer del Rafal dels porcs, navegarem a la bona o sota l'arbre fins arribar a la Punta del vapor o fins i tot a ses puntetes.
Anònims, o sou el mateix amb missatge doble?
Ens caldrà esperar temps millors si és que arriben.
no em semblau molt mariner, mart de garriga, amb aquesta munió de peixos que veis i us passen per sota la barca, escriviu molt bé i amb enginy, un poc fantasiós també. Hi falta alguna al.lota a n'aquest relat.
Bartomeu Pinya,
els marts vivim dins la garriga, no és estrany que no us semblem mariners. En aquell temps no s'usava embarcar ni al·lotes ni capellans.
Publica un comentari a l'entrada