En Joan Nebot

No record on el vaig conèixer però sempre era per enmig. Com a frase lapidària seva -en tenia moltes-, crec que en triaria dues, la primera la hi vaig sentir dins el 1001 una nit de temporal, a fora i a dins. Devien ser les tres de la matinada i s'aixecà dret amb la tasseta on feia hores havia fet una rasca de canya, amb el dit subjectant-ne la cullereta, i plena naturalment -per fer la tassa neta- de canya Valls en estat pur, sense cafè. De cop ens enflocà, no diré cridant però prop s'hi feia: "Pas més gust d'estar amb voltros que de viure. I això aquells no ho entenen", aquells eren els felanitxers decents i respectables que en aquelles hores dormien més o menys plàcidament, perquè el 1001 era al capdamunt del poble i quan digué aquells assenyalà la finestra d'on es podia veure Fenixlàndia adormida. La segona frase feia referència a un dinar de noces que s'havia celebrat a La Ponderosa, el seu domini com a torrador especialista durant molts d'anys. El nuvii era solleric i la nuvia era murera, els cambrers s'interrogaren sobre la identitat d'aquests dos i dels convidats, gent mudada alguns amb molt bon gust i d'altres no tant. La conclusió den Joan fou ben clara: Eren unes noces on ningú va conèixer ningú". Gairebé ens remet a l'Odissea quan Polifem demana a Ulisses com es diu i ell li respon, Ningú.