Calgué enfilar-se a les muntanyes més altes, seguint la petja dels isards, perquè a la terra baixa tot s'hi encenia. Portàrem qualque llibre per les llargues nits amb el llum d'acetilè que guiava la vetllada. Ens avesàrem a escoltar mussols i òlibes, a destriar-ne els diferents cants i humors. Prop de casa hi havia búnquers de la guerra passada i de l'altra. Al prat de dalt trobàrem una caseta on s'estaven els maquis, encalçats pels civils disfressats de maquis que imposaven l'ordre neofeudal per aquelles valls sobiranes. Les pastoretes d'ara són nines barcelonines que han fet un curs de pastor a Lleida i s'acostumen a la solitud i a les nits farcides d'estels. En Miquel des Cau, entendrit, ha duit gossos -cans o perrs en Josep Ramon en diu- per defensar els ramats d'ovelles allà deçà Son Ramonet. Aquests gossos s'enfronten als óssos i això sembla un vers foixià.
2 comentaris:
Quina careta de content, Principone!
Clar, saps que ho és de fresqueta l'aigua del Noguera Pallaresa.
Publica un comentari a l'entrada