Cabrera a l'entrelluu

Has de travessar, vestit de mart, tota la marina. Esquiu, defugiràs les basses on t'esperen els caçadors i les moixeres. Peus de mart, creuaràs ullastrars i bardisses. T'aturaràs al petit cocó amagat i faràs un glop d'aigua serenada. Ensumaràs rastres d'altra salvatgina i de perdius amollades. Marcaràs el teu territori.
En arribar a la vorera veuràs l'illa a l'enfront, dins una boira de canyaferles i boixos.
Dimarts a Manacor floriran tots els lilàs.

Ses Puntetes

Al comentari anterior no es parlava de Ses Puntetes, en realitat un topònim desaparegut o gairebé, només quatre rates el fem servir, però l'amo en Pep Muda s'hi va fer bo. El topònim tradicional fou substituït per Cala d'Hort, rèplica de la cala eivissenca, però esdevingut immediatament Cala d'Or. Don Pep Costa Picarol, un eivissenc polifacètic: dibuixant, col·leccionista, antiquari, galerista... tengué la idea d'anar comprant quarterades a la marina de Ses Puntetes. Arribà el moment que els pagesos l'encalçaven per oferir-les-hi. Imaginau-vos la marina abans del 36, un lloc bo per res, on ni les ovelles hi podien pasturar de poca cosa que hi havia.
Aquell foll consolidà una fortuna amb la creació d'una urbanització. Estava pensada per a bohemis i artistes d'arreu del món i, de fet, se n'hi instal·laren una bona partida. Jo encara en vaig conèixer qualcun. Regalà solars a amics seus, de la seva bolla, perquè s'hi fessin cases d'estil eivissenc. Fins al final de la seva llarga vida li anaven a mostrar els plànols de les noves construccions, calia el seu vist-i-plau honorífic. Jo el record a la galeria d'art "can Costa" de la costa de Sant Domingo, amb en Pau com a home de confiança rabiüt i el seu fill Josep Maria. Fou escenari dels meus jocs infantils, coneixia tots els racons de l'edifici, la col·lecció d'escultures, juguets i dibuixos de moixos, les peces romanes del pati, el bany que mai degueren netejar on pixaren molts d'artistes i crítics de l'època. Venien postals i guies turístiques, les famoses guies Costa, però pobre del turista que gosava molestar en Pau per comprar-ne!
Hi havia en Joan Bonet -que em deia gamberrússio-, en Joan Castelló Guasch, en Puigdorfila, en Tarrassó, en Gaspar Sabater... tot homes que fumaven a les totes, mentre ningú mirava l'exposició del salonet vellutat amb un sofà circular al centre, perfecte per pegar-hi bots.

L'amo en Pep Muda

Farem una mica de memòria històrica també aquí. Jo el vaig conèixer quan era al·lot, un poc més jove que la seva filla, la que apareix a la foto. Era un home que havia fet dos duros amb el turisme, a través d'una botiga de suvenirs, fent de taxista i posant finalment un estanc. Anava mudat i li agradava menjar i beure bé. Molts de pics lluïa un bon puro dels que venia a ca seva.
Li vaig perdre la pista i molts d'anys més tard ens retrobàrem a Son Coletes, commemorant la República i remembrant els assassinats que allà són enterrats a la fossa comuna. El vaig veure amb el puny enlaire, cantant la Internacional i qualque llagrimota que li regalimava per les galtes.
En saludar-lo m'explicà que de jove havia conegut la presó del règim colpista, els maltractaments i la repressió de la inacabable postguerra. Que s'havia emocionat en veure altre cop banderes republicanes i catalanes, al so de la Internacional.

Fred a rompre: fora paparres ni puces!

Què putes, tant de fred i fred! Al front si que en feia de fred. Això d'ara no és res, tothom ha tornat com a beneit i les estufes exploten.
Ha arribat un moment que la gent vol anar vestida igual tant d'hivern com d'estiu dins les cases, com als EUA.
És ben clar que a l'hivern -i a la tardor si importa- ha de fer fred. Els cirerers i altres arbres necessiten unes temperatures baixes durant uns dies a l'hivern, sinó es moren.
Desenterrau els jerseis de llana de dins els armaris, plens de bolles de gas, i sortiu al carrer sense por. Ja hi haurà tens de passar calor, aquelles insuportables setmanes i mesos sense ploure de l'estiu!
Visca la pluja, la neu i el "mal" temps!

No tot és millor que abans ni prop fer-hi

En aquesta foto, datada en 1933, es pot veure una casa enrevoltada de garriga: mates baixes i revells.
Actualment si féssim la mateixa foto no veuríem la casa perquè els arbres, ullastres i pins la tapen de pertot.
Això és extensiu a gran part de garrigues i boscos de Quíbia, exceptuant els que han cremat molts de pastors, alguns caçadors i altra salvatgina.
Ara mateix els arbres estan en millor estat que fa 70 anys, per posar un exemple, però no hi ha cap política forestal amb cara i ulls. Mentre a les ciutats els arbres són massacrats pels destralers, als pinars i garrigues podem trobar els arbres caiguts fa anys sense que ningú se'n preocupi gens ni mica.

Tot recordant Tunis

A Bourguiba School eres la més barruda de la classe. Em digueres del professor: "é un uomo veramente straneo". Els dinars a la Bonne Bouffe amb el cambrer enamorat de tu, que et servia ració doble de postres o del que volguessis, cosa que aprofitàvem nosaltres, és clar. Les passejades cap al col·legi major de les dones, el dinar al convent de monges, prop de la catedral catòlica, l'anada al desert amb aquell cuscús a les fosques, tots suats. El robatori dels dàtils a l'hotel. L'estada a el-Kef, en aquell antic palau, després del concert de Chaba Yamina, quan em digueren que era sortat per anar amb una dona que tengués els teus ulls, uns "poetes" tunisencs i poltristes.
Ara sembles més alta, ets més gran i m'agrades més, Simona.

Contraban i altres relats

Perquè no m'acusin de fantasiós, explicaré estrictament allò que he viscut sobre el contraban, no el que he sentit contar que és molt.
De petit vaig fer moltes estades a la marina de Quíbia, en una zona on el contraban era una activitat habitual.
A ca nostra no hi havia llum elèctrica, tan sols una partida de llums de carbur que indicaven, en apagar-se, l'hora d'anar a dormir. Podíem veure la mar, les cabretes quan feia mal temps, i qualque llagut que entrava a la cala, generalment de gent coneguda i molt clares vegades. Just ara!
Una nit, en haver sopat, estàvem a la fresca i vaig començar a sentir renou de camions i cotxes, i a veure llums devers el comellar que donava a la mar. Vaig interrogar el meu avi sobre el fet i em digué: No res, gent que fa feina. L'explicació em va semblar plausible i vaig seguir amb els meus jocs i afers diversos. Una mica més tard, gairebé abans de retirar-nos, comparegué un home que saludà el meu avi i li féu present d'un bon manat de purets valencians, que jo encara de vegades fum com a homenatge a aquell temps.