Byres road

La cambrera de l'Starbuck és matinera i ja fa net l'establiment. En bon diumenge tot està obert, com al meu poble. Això dóna vida i la gent es passeja i pren el sol -bé, aquí encara té una mica de sentit perquè en freturen-. Algunes poltres vénen de la piscina, edificada a finals del XIX, ben refrescades i relaxades. Avui la peixateria té tancat, de fet no caldria que obrís gairebé cap dia perquè la mercaderia és penosa, comparada amb el que nosaltres estam avesats. Peixos filetejats i submergits en uns líquids de colors, amb qualque mosca com el puny. Naturalment tots els peixos estan decapitats i qualcun fa més de dos dies. Aquesta gent es refia massa del clima i deixa que el peix pudi una mica. En canvi, les botigues de verdura i fruita són una meravella. Hi podeu trobar tota classe de material d'arreu del món, això sí amb uns preus una mica elevats. També tenen interès les botigues de vins, cada cop els escocesos se civilitzen i prenen vi. De moment, s'aferren més al suc de raïm produït a Califòrnia, Xile, Sud-Àfrica o Austràlia que no a l'autèntic vi de la Mediterrània.
Ahir vaig tastar un vi de Còrsega, Terra Vecchia, amb chardonnay i vermentino, que va resultar de primera.

Jo he vist com el termòmetre passava de 30ºC

I supòs que la cosa anirà empitjorant, però jo hauré de patir els telenotícies on el meteoròleg dirà que continua "el bon temps". Bon temps significarà que ja no tornarà a ploure, de forma decent, fins passat la Mercè. I tothom trobarà que és molt bon temps, perquè les platges estaran plenes, només damunt l'arena perquè els brumers com més va més abunden. I la gent dirà que és tan agradable anar amb poca roba i fer-se càncer de pell, ajagut al sol del temps de les dues. I tothom assegurarà que a vorera de mar no fa tanta calor, cosa que -permeteu-m'ho- jo sempre he dubtat, tot recordant la calda acubadora de la meva infantesa al Port.
Davant tot plegat, caldrà bastir microclimes contra aquest "bon temps" horrorós. Em convendrà pregar de nit als déus primigenis, potser a Atena o a Dionís, perquè tornin propiciar la pluja, la pluja difícil en aquesta terra nostra, i si és de vi també anirà bé.
Mentrestant assaboriré aquest poema del meu benvolgut Carner, m'aidarà a resistir i esperar que arribi el bon temps de bon de veres: la tardor i l'hivern mediterranis.

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

Del cel estant vetllen els avantpassats

Jo crec que tots dos estarien ben contents, "don Antonio" Maura i el marquès de Zayas, si poguessin veure, ben segur que els veuen des del cel, els seus descendents a la terra de les Illes Orientals d'al Andalus. D'una banda en Carlos Zayas, terratinent de la serra de Tramuntana, propietari de Son Torrella, exPSOE i exMassiel; i de l'altra, un tal Fernando Maura, descendent de l'heroi colonial que esmentàvem.
Un ha vist el cel obert i ha passat a formar dins les cohorts del partit unionista UPD, entre altres raons més o menys òbvies perquè l'existència d'aquest partit l'ha rejovenit vint anys. En Maura vendrà des de Madrid a fer campanya per aquest mateix col·lectiu, sempre defensant la regeneració d'Espanya i les seves colònies, en la línia del seu besavi o rebesavi.
D'això sí que se'n diu coherència. El marquès de Zayas defensava amb pistoles, a les rengles de Falange, la "unitat" d'Espanya i "don Antonio" ja l'havia defensat amb la policia i l'exèrcit espanyols des del partit homònim i com a cap del govern. Ja ho diuen, no hi ha temps que no torn o potser de porcs i de senyors n'han de venir de casta.

Lavorare stanca

L'altre dia donmartí confessà que no li agradava treballar, que sempre havia estat un abúlic, ja de petit no tenia iniciatives i s'estimava més estar sense fer res. Jo només hi puc afegir que és una de les persones més actives i feineres que conec. Deixant de banda la ironia, heretada dels seus avantpassats materns quíbers, crec que diu la veritat. Moltes vegades hi ha un abisme entre el que voldríem fer i el que realment ens veiem obligats a fer.
També hi ha la percepció que hom té d'un mateix i de les pròpies virtuts o mancances. Jo conec dones bellíssimes que no s'hi troben gens, homes coratjosos que es veuen com a cucs, atletes que es consideren un sac d'ossos voltat de greix,... i naturalment gent més pesada que una vaca damunt un ou, però que es creuen graciosos i ocurrents, al costat d'altres que es veuen com a ermitans insociables mentre que la gent els considera un model de simpatia i afabilitat.
El treball em mereix un interès ben minso, però sé que molta gent em considera un treballador infatigable. Això m'assegura en la meva idea que la incomunicació humana és del tot general. Sovint ens pensam que xerrant i comunicant-nos arribarem a conèixer els altres però, per sort, això és del tot utòpic. Sempre hi ha secrets i llocs amagats que ens seran vedats.

Brumers somiats

Tota la nit els he vist arribar a la costa. Venien des de Cabrera en grans moles, tots en formació gairebé perfecta. Algunes barques amollaven les xarxes per capturar-los però el malfraig era pràcticament imperceptible. Els turistes, els primers de tots, aquells que s'aixequen amb el sol per posar l'ombrel·la i les tovalloles al lloc millor de la cala, just abans de tornar al bufet de l'hotel, s'ho miraven esparverats. Qualque hoteler s'havia enfilat al terrat i amb uns binocles o una trompa de mirar lluny vetllava el progrés dels enemics. Els carabiners s'havien desplegat al llarg de les tenasses per si de cas. Na Binimelis plorinyava de pensar que el seu supermercat es buidàs de turistes que compraven cervesa i miraven de furtar-li qualque botella d'herbes, sweet herbs from Mallorca, tot i que fos una empresa més que difícil. Els brumers arribarien gran dia i bloquejarien, blocarien les Puntetes, Portopetro, Cala Figuera, fins a ses Covetes. Ells s'haurien fet els amos de les aigües costaneres a l'aguait de les víctimes.

Vladimir Komarov

Molt possiblement no sabreu de qui us parl, però amb el Google ara tothom és savi en qüestió de minuts. Era un cosmonauta soviètic i va ser el primer, no sé si l'únic, que va fer dos viatges a l'espai. En el segon viatge hi va quedar quan tornava a la terra. La seva nau es va estavellar i m'imagín que degué quedar fet una coca, pobre Vladimir. Jo sentia un gran interès pels cosmonautes soviètics: Iuri Gagarin -de qui vaig agafar el nom de guerra-, Valentina Tereshkova, fins i tot la cusseta Laika eren herois de la meva infantesa. Tot el que fos per fer la guitza a l'imperi ianqui. Record els mots de Gagarin, si fa no fa: he estat al cel i no he vist déu enlloc. Això ens excitava considerablement en l'ambient de religiositat imposada que malavejàvem esquivar.
Ara he visitat un institut a Bulgària que duu el nom de Vladimir Komarov. Em va sorprendre el director tot mudat, les professores estranyament abillades i pares i alumnes en dissabte de matí. Tots clenxinats, mudats i disposats a rebre'ns, a cantar, a tocar el piano. Veig difícil una convocatòria semblant en un institut d'aquí en bon dissabte, però qui sap. Els vàrem regalar un siurell, com a símbol de la nostra illa mediterrània. L'acollida fou càlida però el sostre de l'institut havia caigut a trossos. Bé, això també passa per aquí...

La mala educació

Em fa l'efecte que hi ha grups de gent aculturada, avui en dia abundants en molts de llocs del planeta, que no tenen bona educació o simplement educació. No em referesc a aquella que prové del sistema educatiu, sinó a aquella altra que prové del tracte amb la família, amb els veïns, etc.
He estat en alguns països pobres i com diuen ara, subdesenvolupats, i la gent es captenia d'una forma exquisida, en canvi en d'altres països més rics que aquests, hi havia un comportament públic deplorable. Per posar un exemple, sempentes per pujar a l'autobús, mirar de no fer coa o botar-se-la, tirar papers en terra, destrossar el mobiliari urbà, respondre amb poca o nul·la amabilitat, etc.
Sé que la urbanitat i cortesia tenen poc predicament als nostres dies. Es veuen com una cosa passada de rosca, pròpia de temps enrere. Ja no es pot anar més errat si qualcú pensa això. Els països on els habitants es comporten amb una certa cortesia són els països on em trob més còmode, generalment aquesta cortesia va acompanyada de parcs i jardins tractats amb cura, biblioteques fornides, silenci, transports públics poderosos...