Més mala educació

Com pot ser mai, anar per una autovia on la velocitat màxima és a 120 km/h i veure que al llarg de 20 km tots els cotxes us avancen? Existeixen els temuts radars? A Mallorca crec que no. De deu cotxes que us avancen en una carretera n'hi ha set que no fan cap casta d'intermitent. Per no parlar dels avançaments en línia contínua o en revolts perillosos. Estic tip de veure gent que es llença des d'una camada a la carretera sense mirar si ve ningú. També podríem parlar de les rotondes. Quanta gent cedeix el pas als que hi entren per la dreta en comptes de llançar-se com a follets rabents enmig de la rotonda? I dels ciclistes, què me'n direu? Ell, sembla com si no haguessin menat mai cotxe i es passassin la vida pedalant. Ocupen, no mitja via, sinó sencera ben sovint. Els és ben igual si has d'anar darrere ells sense poder-los avançar, si vénen cotxes en direcció contrària. Amenaçar la vida dels vianants damunt les voreres també els fa molta patxoca, als ciclistes. Com que passam tantes hores a bord de vehicles, és palesa la mala educació també sobre rodes.

L'espió m'ho ha assegurat, avui de matí a la marina de Llucmajor, devers el cap Blanc: demà plourà. En haver pronunciat els mots màgics s'ha esmunyit dins la garriga, talment un mart. He de confessar que m'he commocionat. M'ha envestit l'olor de terra banyada. He sentit qualque xaragall dins el cervell. He vist les fulles dels tarongers reverdides pel ruixat. Ha calgut, però, contenir les meves emocions. He fet com si res i me n'he anat a fer feina. Millor no fer gaire fressa i seguir dissimulant. És mal vist estar contra el govern, tothom adora l'estiu, la calor repulsiva, la gentada vinguda del nord, els renous i les músiques idiotes. Els locutors del temps, amb una barra desfeta, diuen: "seguirà el bon temps" o sigui el sol impietós que corseca els meus arbres joves. Qualque dia el seny tornarà a regir. La gent es decantarà del sol el temps de l'estiu. Les ombres aniran cercades. Els turistes quedaran a ca seva on tenen les feines. La xurma se'n tornarà al seu redol i la utopia regnarà sobre la meva illa.

Molts maleducats maten un ase o un país. Les males maneres són el càncer principal de la nostra societat. País d'al·luvió, amb gent que no sabem de quines egües vénen. Anar per segons quins llocs és un perill constant. Cotxes i motos, sense oblidar les bicicletes, que s'afuen a la carretera com si fos el circuit de Montmeló.
Aquesta bèstia amb rodapeu al cap que passa amb el cotxe, amb la música a tota màquina, gojós que el vegin amb un bon equip musical, esperançat d'esdevenir sord prematur, idiotitzat pels Donuts?
Aquestes parelletes que juguen amb pilotes a la platja, en la variant de tirar arena damunt els altres o bé d'esquitxar-los dins l'aigua. Innocents, aliens a la humanitat, cretins angelicals i esportius.
I els crits, beneïts crits i giscos de les platges curulles de genteta. Benvolgudes converses robòtiques sobre temes prefixats prèviament sense treva per la televisió.
I per acabar-ho de compondre el sol impietós, la calor humida o eixuta, la claror encegadora... que tot just ha començat.

Ikea, altre cop

Ja hi tornam a ser. L'encantadora i simpàtica doctora Peñarrubia, de família castellanoparlant, va anar a fer les seves compres a la sucursal de Ciutat. Li calia fer uns tràmits burocràtics per renovar la targeta de client. Cap de les dues al·lotes, segurament sud-americanes, l'entengueren en català, i aquí ella ja vessà i demanà si qualcú entenia el català en aquella casa amb la seu veu poderosa i decidida. Comparegué un xitxarel·lo mallorquí que li digué que ella havia de tenir l'educació de parlar en espanyol perquè érem a Espanya. Es veu que els suecs i els espanyols s'encollen pel cantó nacionalista i colonial. I si no ho creieu, demanau-ho als noruecs, finlandesos o lapons. Recoman altre cop pensar-s'ho bé a l'hora de comprar en un lloc on contracten semblant feristea. Endemés, gairebé tot el que venen és fabricat per dins països de mosques i calorada, on els jornals són baratets i la llendera avinent.

Droga és lo que te drogues! Mosteliana II

Entre l'abundosa llavor filosòfica den Mostel hi ha aquesta frase lapidària. Si no l'entenien, fins i tot hi afegia una sucosa explicació, no gens desbaratada. Més o menys anava així: qualsevol producte, activitat o persona que et llevàs l'autonomia personal d'una manera exagerada era una droga. Podria ser la feina, tot i que en el seu cas sempre ha malavejat que no ho sigui, o bé la cocaïna, el futbol o pescar serrans grossos.
Perquè, clar, entres a un cassino i sempre coneixes qualcú: què vols beure? vols una cervesa? I tu, mig incorregut, ho acceptes per socialitzar-te, però al cap del dia són moltes cerveses que t'acompanyen.
"Les dones, és molt delicat, sempre et faran els comptes dins ca teva de lo teu, però alerta a fer-los, tu, els comptes de lo seu".
Cotxe de n'Hitler: Volkswagen escarabat
Ca de contrició: Doberman
Menjar de contrició: bufets i autoserveis en general
Més dolent que un tir de Birnam: extremadament xerec
I ja seguirem en lleure.

Primavera d'estiu i primavera d'hivern

Quina gran diferència entre la primavera i la tardor -anomenada a Mallorca primavera d'estiu-! La primavera d'hivern representa el començament de la vida, anorreada per la calor de l'estiu. Les primeres pluges fan brostar les alzines. Se sent olor de terra humida i s'anuncia l'esclat dels bolets. Per tot hi ha senya que, a la fi, començarem a alenar en aquest país nostres semidesèrtic.
La primavera d'ara és tota una altra cosa. El públic, en bona part idiotitzat pels mitjans de comunicació del sistema turístic, es deleix pel bon temps, o més ben dit pel començament d'inacabables mesos sense pluja, amb un sol que socorra el cul a les llebres,amb la destrucció de tota la vida que la tardor i l'hivern havien endegat. Ens tocarà cercar un bon recer altre cop i malavejar que passi aviat. Quin il·lús!

Ramon Barnils

No puc dir que fos amic seu ni que l'hagués tractat molt, però sí que el vaig conèixer i en recordaré alguns detalls. Ell feia de professor a Bellaterra i jo hi estudiava -segurament menys del que hagués calgut-. Moltes vegades me'n tornava a Barcelona fent ditet. Era un sistema econòmic de transport, podies fer noves amistats especialment entre les al·lotes que també es posaven a la carretera. En Barnils era dels que s'aturaven sovint i vàrem coincidir una bona partida de vegades. Em demanà si coneixia en Biel Mesquida i jo li vaig respondre que només de vista. Xerràvem de coses de Mallorca i tot d'una es veia que en tenia un coneixement no gens superficial, inusual per a la majoria de continentals. Coneixia la gastronomia, la literatura, la història de la Catalunya insular. També xerràrem de Gabriel Ferrater a qui ell havia tractat molt a Sant Cugat.
El vaig tornar a trobar anys més tard, com a moderador d'unes jornades organitzades per les JERC a la Casa de la Caritat de Barcelona, si no m'err. Jo hi vaig anar com a acompanyant dels Llunàtics que alhora acompanyaven en Jaume Sastre que hi havia d'intervenir. Record que en Barnils se'm va acostar i em demanà: Què li foto al Sastre? per presentar-lo, i jo li vaig dir que el suposava membre de Taller Llunàtic. Per cert, que acabàrem expulsats pel servei d'ordre -tota la comitiva- que llavors capitanejava en Puigcercós.
Em sap greu que en Barnils es morís tan jove, sembla una maledicció, com si els que volem un país lliure i més ben plantat, haguessin de pair tantes malifetes que ens acurçàs la vida. Però, així i tot, cal recordar el que digué el replicant: els estels tenen la vida curta però lluen amb molta intensitat.