Altre cop el batlle fals agricultor

Ja tenia raó n'Adolfo Mena, aquest batlle donarà molt de joc. Ara torna a comparèixer als diaris per defensar-se de la desaparició d'un quadre que hi havia a la casa de la Vila. Es tractava d'un homenatge a la Memòria de la República i la Guerra d'Espanya o cosa semblant. El batlle diu que qualcú el va robar, endemés aventura que potser és el mateix que també va robar la bandera d'Espanya. Això em fa una mica de mal de ventre. Per començar mostra que aquesta casa de la Vila s'assembla més a una casa de barrets sense llum, tothom pot entrar-hi i sortir-ne amb quadres i banderes. Senyor batlle, heu de fer un bon escolt als municipals perquè baden a les totes. En segon lloc m'apassiona l'acusació que deixa caure el batlle, fet un Watson, pensant en l'autor dels dos robatoris com una mateixa persona cleptòmana. Si la hipòtesi fos certa, es tractaria de qualcú que considerava en perill tots dos objectes, la bandera colonial i el quadre llampant. Com podia estar en perill la bandera espanyola? No recordau que el batlle fa ver esporgar, gairebé coronar, un arbre de davant el balcó de la Sala perquè no deixava gaudir els vilafranquers de la visió de la bandera amb la qual se sublevaren a Llano Amarillo, en 1936, legionaris, regulars i altres perdularis?

El batlle de Vilafranca de Bonany

No fa gaire, aquest senyor va tenir la gentilesa de concedir una entrevista a un diari de la Ciutat de Mallorca -ara no record quin ni m'interessa molt, la veritat-. Li feren una sèrie de preguntes a les quals respongué tot xalest. Em sobtà que es definís com a "un pagès", i va remarcar "un home de fora vila". La meva coneixença d'aquest personatge és com a usuari de l'estació d'ITV de Manacor on ell treballa, o treballava. No em sembla que aquesta activitat tengué res a veure amb la pagesia, però es veu que tothom reivindica el sector agrari, de paraula, perquè de fets ja és una altra cosa. Idò sí, l'autoanomenat pagès en realitat es guanya o es guanya les garrover fiscalitzant els vehicles quíbers que hi compareixen, i puc afegir que no era dels més tolerants ni dels més simpàtics ni tampoc dels més educats que hem de patir en aquest local.
Més endavant segueix amb la tònica d'emoció per l'agricultura, ara hi podríem afegir autèntica, quan manifesta que enguany a la fira del Meló de Vilafranca tots els melons presentats al concurs eren vilafranquers, i no com en temps dels rojos que els duien de Mercapalma. Aquesta sí que m'és bona, el batlle d'un partit que s'ha carregat l'activitat agrícola arreu del país, resulta que encoloma la falsificació de melons als anteriors governants. En allò que li reconec un interès és en l'arboricultura, ha fet esporgar un arbre de davant l'ajuntament perquè tapava la visió de la bandera "rojigualda" dels nostres curiosos veïns espanyols.
L'afirmació que m'ha produït un atac de tendresa, però, és sobre cultura -no podria ser altrament-. El qui manifasseja l'entrevista li diu que el teatre de Vilafranca està molt bé i ell respon, més o menys, que "és molt guapo amb la panxa plena". Aquí la caga el nou batlle vilafranquer, li he de dir que el teatre també ha servit per entretenir la gent amb la panxa buida, sobretot la dels actors però també la dels espectadors. 

Més mala educació

Com pot ser mai, anar per una autovia on la velocitat màxima és a 120 km/h i veure que al llarg de 20 km tots els cotxes us avancen? Existeixen els temuts radars? A Mallorca crec que no. De deu cotxes que us avancen en una carretera n'hi ha set que no fan cap casta d'intermitent. Per no parlar dels avançaments en línia contínua o en revolts perillosos. Estic tip de veure gent que es llença des d'una camada a la carretera sense mirar si ve ningú. També podríem parlar de les rotondes. Quanta gent cedeix el pas als que hi entren per la dreta en comptes de llançar-se com a follets rabents enmig de la rotonda? I dels ciclistes, què me'n direu? Ell, sembla com si no haguessin menat mai cotxe i es passassin la vida pedalant. Ocupen, no mitja via, sinó sencera ben sovint. Els és ben igual si has d'anar darrere ells sense poder-los avançar, si vénen cotxes en direcció contrària. Amenaçar la vida dels vianants damunt les voreres també els fa molta patxoca, als ciclistes. Com que passam tantes hores a bord de vehicles, és palesa la mala educació també sobre rodes.

L'espió m'ho ha assegurat, avui de matí a la marina de Llucmajor, devers el cap Blanc: demà plourà. En haver pronunciat els mots màgics s'ha esmunyit dins la garriga, talment un mart. He de confessar que m'he commocionat. M'ha envestit l'olor de terra banyada. He sentit qualque xaragall dins el cervell. He vist les fulles dels tarongers reverdides pel ruixat. Ha calgut, però, contenir les meves emocions. He fet com si res i me n'he anat a fer feina. Millor no fer gaire fressa i seguir dissimulant. És mal vist estar contra el govern, tothom adora l'estiu, la calor repulsiva, la gentada vinguda del nord, els renous i les músiques idiotes. Els locutors del temps, amb una barra desfeta, diuen: "seguirà el bon temps" o sigui el sol impietós que corseca els meus arbres joves. Qualque dia el seny tornarà a regir. La gent es decantarà del sol el temps de l'estiu. Les ombres aniran cercades. Els turistes quedaran a ca seva on tenen les feines. La xurma se'n tornarà al seu redol i la utopia regnarà sobre la meva illa.

Molts maleducats maten un ase o un país. Les males maneres són el càncer principal de la nostra societat. País d'al·luvió, amb gent que no sabem de quines egües vénen. Anar per segons quins llocs és un perill constant. Cotxes i motos, sense oblidar les bicicletes, que s'afuen a la carretera com si fos el circuit de Montmeló.
Aquesta bèstia amb rodapeu al cap que passa amb el cotxe, amb la música a tota màquina, gojós que el vegin amb un bon equip musical, esperançat d'esdevenir sord prematur, idiotitzat pels Donuts?
Aquestes parelletes que juguen amb pilotes a la platja, en la variant de tirar arena damunt els altres o bé d'esquitxar-los dins l'aigua. Innocents, aliens a la humanitat, cretins angelicals i esportius.
I els crits, beneïts crits i giscos de les platges curulles de genteta. Benvolgudes converses robòtiques sobre temes prefixats prèviament sense treva per la televisió.
I per acabar-ho de compondre el sol impietós, la calor humida o eixuta, la claror encegadora... que tot just ha començat.

Ikea, altre cop

Ja hi tornam a ser. L'encantadora i simpàtica doctora Peñarrubia, de família castellanoparlant, va anar a fer les seves compres a la sucursal de Ciutat. Li calia fer uns tràmits burocràtics per renovar la targeta de client. Cap de les dues al·lotes, segurament sud-americanes, l'entengueren en català, i aquí ella ja vessà i demanà si qualcú entenia el català en aquella casa amb la seu veu poderosa i decidida. Comparegué un xitxarel·lo mallorquí que li digué que ella havia de tenir l'educació de parlar en espanyol perquè érem a Espanya. Es veu que els suecs i els espanyols s'encollen pel cantó nacionalista i colonial. I si no ho creieu, demanau-ho als noruecs, finlandesos o lapons. Recoman altre cop pensar-s'ho bé a l'hora de comprar en un lloc on contracten semblant feristea. Endemés, gairebé tot el que venen és fabricat per dins països de mosques i calorada, on els jornals són baratets i la llendera avinent.

Droga és lo que te drogues! Mosteliana II

Entre l'abundosa llavor filosòfica den Mostel hi ha aquesta frase lapidària. Si no l'entenien, fins i tot hi afegia una sucosa explicació, no gens desbaratada. Més o menys anava així: qualsevol producte, activitat o persona que et llevàs l'autonomia personal d'una manera exagerada era una droga. Podria ser la feina, tot i que en el seu cas sempre ha malavejat que no ho sigui, o bé la cocaïna, el futbol o pescar serrans grossos.
Perquè, clar, entres a un cassino i sempre coneixes qualcú: què vols beure? vols una cervesa? I tu, mig incorregut, ho acceptes per socialitzar-te, però al cap del dia són moltes cerveses que t'acompanyen.
"Les dones, és molt delicat, sempre et faran els comptes dins ca teva de lo teu, però alerta a fer-los, tu, els comptes de lo seu".
Cotxe de n'Hitler: Volkswagen escarabat
Ca de contrició: Doberman
Menjar de contrició: bufets i autoserveis en general
Més dolent que un tir de Birnam: extremadament xerec
I ja seguirem en lleure.