Torn jove

Ahir em vaig sentir rejovenir. Anava a entrar a Son Gotleu, gueto de Ciutat on viuen nigerians, gitanos i magrebins en alegre confusió, quan un policia em va fer senya que m'aturàs. Jo anava en una BMW ben antiga i no creia que el meu aspecte fos de narcotràfic ni de client, senzillament per anar a la feina pas per allà, però es veu que el jove em considerà sospitós de qualque cosa. M'indicaren que aparcàs la moto en una placeta on hi havia més d'una dotzena de policies que escorcollaven vehicles i persones.
Vaig demanar si n'havia feta qualcuna i el policia em respongué, en espanyol naturalment, que no, que NOMÉS es tractava d'un control. Em féu mostrar tota la paperassa, dubtà un moment en l'assegurança perquè li havia mostrar el rebut de l'any passat, finalment vaig trobar el d'enguany i em deixaren partir, però abans comprovà que no tenia antecedents o era cercat per qualque malifeta.
Mai no he entès que t'aturin, ni a les ciutats ni a la carretera, de forma aleatòria. Tanmateix qui es pugui veure molestat pels controladors ja tendrà prou esma per fugir escapat, la resta no fan més que perdre el temps o caure en la trampa econòmica de tenir una ITV caducada, una assegurança sense rebut vigent o bé qualque paperet que sempre manca.
Ens anam avesant massa a ser controlats als carrers, als aeroports i pertot arreu. I a mi no m'agrada gens que em controlin.

En Joan Nebot

No record on el vaig conèixer però sempre era per enmig. Com a frase lapidària seva -en tenia moltes-, crec que en triaria dues, la primera la hi vaig sentir dins el 1001 una nit de temporal, a fora i a dins. Devien ser les tres de la matinada i s'aixecà dret amb la tasseta on feia hores havia fet una rasca de canya, amb el dit subjectant-ne la cullereta, i plena naturalment -per fer la tassa neta- de canya Valls en estat pur, sense cafè. De cop ens enflocà, no diré cridant però prop s'hi feia: "Pas més gust d'estar amb voltros que de viure. I això aquells no ho entenen", aquells eren els felanitxers decents i respectables que en aquelles hores dormien més o menys plàcidament, perquè el 1001 era al capdamunt del poble i quan digué aquells assenyalà la finestra d'on es podia veure Fenixlàndia adormida. La segona frase feia referència a un dinar de noces que s'havia celebrat a La Ponderosa, el seu domini com a torrador especialista durant molts d'anys. El nuvii era solleric i la nuvia era murera, els cambrers s'interrogaren sobre la identitat d'aquests dos i dels convidats, gent mudada alguns amb molt bon gust i d'altres no tant. La conclusió den Joan fou ben clara: Eren unes noces on ningú va conèixer ningú". Gairebé ens remet a l'Odissea quan Polifem demana a Ulisses com es diu i ell li respon, Ningú.

Infermeres de la Secció Femenina?

Imaginau una universitat, com és ara la UIB. Imaginau-vos-hi una Escola d'Infermeria, com la que hi ha. De tot el professorat no arriben a la mitja dotzena els que fan les classes en català. En la majoria dels casos és per evitar problemes amb els alumnes que els demanen les classes en espanyol, una minoria renouera que pren la iniciativa davant l'acoquinament dels catalanoparlants. Tampoc no s'estalvien les pressions per part dels que comanden per mirar de fer posar el mac en terra als pocs professors resistents. Aquests alumnes sortiran amb un títol que els permetrà treballar en hospitals i centres de salut. M'hauré de veure amb infermeres o infermers que no m'entenguin? Ens hem tornat boiets tots plegats? Estan bé del cap els professors i professores de l'escola d'Infermeria o bé formen part de la solució Nit i boira per als habitants autòctons de les Illes, propugnada per l'actual govern?

S'eixancava, gran dia

Talment una orquídia l'encobeiràs tot sencer
provocant l'enveja desfeta de les comares,
dejectant els renills de les egües a lloure,
desoint òlibes fumades amb auriculars lleugers.
Vendrà, puntual, a la cita com cada any
i farà més habitable la terra quíber,
eixorca, fèrtil, desvetllada i embambada,
estibada de llences calades tenasses endins
per llops o altra casta de bestiar marí.
Sereu molt pocs els cridats a l'adoració
perquè el druida és primmirat en extrem
i sotja els caminois d'alzines per si de cas
els homes escairats compareguessin
sense anunciar-se i els follets de garriga
abandonassin els talaiots calçons baixos
com aquell dia que el Saboner fugia
per la marina eixuta, d'una host teutona
de puces ensenyades.

Altre cop el batlle fals agricultor

Ja tenia raó n'Adolfo Mena, aquest batlle donarà molt de joc. Ara torna a comparèixer als diaris per defensar-se de la desaparició d'un quadre que hi havia a la casa de la Vila. Es tractava d'un homenatge a la Memòria de la República i la Guerra d'Espanya o cosa semblant. El batlle diu que qualcú el va robar, endemés aventura que potser és el mateix que també va robar la bandera d'Espanya. Això em fa una mica de mal de ventre. Per començar mostra que aquesta casa de la Vila s'assembla més a una casa de barrets sense llum, tothom pot entrar-hi i sortir-ne amb quadres i banderes. Senyor batlle, heu de fer un bon escolt als municipals perquè baden a les totes. En segon lloc m'apassiona l'acusació que deixa caure el batlle, fet un Watson, pensant en l'autor dels dos robatoris com una mateixa persona cleptòmana. Si la hipòtesi fos certa, es tractaria de qualcú que considerava en perill tots dos objectes, la bandera colonial i el quadre llampant. Com podia estar en perill la bandera espanyola? No recordau que el batlle fa ver esporgar, gairebé coronar, un arbre de davant el balcó de la Sala perquè no deixava gaudir els vilafranquers de la visió de la bandera amb la qual se sublevaren a Llano Amarillo, en 1936, legionaris, regulars i altres perdularis?

El batlle de Vilafranca de Bonany

No fa gaire, aquest senyor va tenir la gentilesa de concedir una entrevista a un diari de la Ciutat de Mallorca -ara no record quin ni m'interessa molt, la veritat-. Li feren una sèrie de preguntes a les quals respongué tot xalest. Em sobtà que es definís com a "un pagès", i va remarcar "un home de fora vila". La meva coneixença d'aquest personatge és com a usuari de l'estació d'ITV de Manacor on ell treballa, o treballava. No em sembla que aquesta activitat tengué res a veure amb la pagesia, però es veu que tothom reivindica el sector agrari, de paraula, perquè de fets ja és una altra cosa. Idò sí, l'autoanomenat pagès en realitat es guanya o es guanya les garrover fiscalitzant els vehicles quíbers que hi compareixen, i puc afegir que no era dels més tolerants ni dels més simpàtics ni tampoc dels més educats que hem de patir en aquest local.
Més endavant segueix amb la tònica d'emoció per l'agricultura, ara hi podríem afegir autèntica, quan manifesta que enguany a la fira del Meló de Vilafranca tots els melons presentats al concurs eren vilafranquers, i no com en temps dels rojos que els duien de Mercapalma. Aquesta sí que m'és bona, el batlle d'un partit que s'ha carregat l'activitat agrícola arreu del país, resulta que encoloma la falsificació de melons als anteriors governants. En allò que li reconec un interès és en l'arboricultura, ha fet esporgar un arbre de davant l'ajuntament perquè tapava la visió de la bandera "rojigualda" dels nostres curiosos veïns espanyols.
L'afirmació que m'ha produït un atac de tendresa, però, és sobre cultura -no podria ser altrament-. El qui manifasseja l'entrevista li diu que el teatre de Vilafranca està molt bé i ell respon, més o menys, que "és molt guapo amb la panxa plena". Aquí la caga el nou batlle vilafranquer, li he de dir que el teatre també ha servit per entretenir la gent amb la panxa buida, sobretot la dels actors però també la dels espectadors.