Les clavegueres puden

 

 

 Els organitzadors de la manifestació contra el turisme massiu són molt joves. Encara no estan avesats a les mangarrufes policials. No tenim una policia pròpia, ben necessària encara que molt de jovent troba que no n'hi ha cap que ho sigui. Discrep profundament, i ho vaig entendre a Escòcia. Vaig conèixer i ser convidat a sopar a ca seva, un comissari de policia de Glasgow. Hi anava amb una certa prevenció per la meva experiència amb la policia colonial i la guàrdia civil espanyoles. Es tractava d'un funcionari públic, dedicat a mantenir la seguretat dels seus conciutadans, d'idees socialdemòcrates i amb un gran interès per les coses catalanes i el nostre procés d'autodeterminació. Fins aleshores hi havia intuït que no totes les policies europees eren com aquella que vàrem heretar del franquisme, sense depuració ni reeducació, a la brava, només es canviaren d'uniforme i a pegar porrades.

En el cas illenc encara és pitjor. La policia es nodreix bàsicament de gent de fora, sense parlar català, amb un desinterès o bé hostilitat cap a la nostra llengua, i de passada cap als que encara la parlam. Les seves activitats policials ens són desconegudes, tret d'allò més quotidià. No coneixem res de les seves tasques de prevenció, d'investigació dels grups delinqüents organitzats que operen aquí. Sé que han de mantenir una total confidencialitat, però és que tampoc no en veiem els resultats. Els civils i els policies no tenen, en la seva gran majoria, cap arrelament en la nostra societat. En alguns casos ensumar tants de doblers com circulen, no sempre legalment, per aquestes illes, esdevé una presa fàcil per a la corrupció. Només cal consultar l'hemeroteca.

Per acabar-ho d'arreglar les seves organitzacions professionals, són d'un sectarisme que aborrona, d'una espanyolitat esperable i d'una malfiança cap a qualsevol que mostri dissidència contra el sistema que mostren una professionalitat gairebé nul··la. 

Els seus mètodes han de ser per força barroers. Infiltrar personal en una manifestació massiva, amb gent de totes les edats, és un dels possibles. Provocar la policia, confós entre els manifestants novells, és habitual. Ens varen llençar objectes i ens varen insultar. Qui?

 Com a societat hem de menester una policia pròpia. Desplegar la policia de Catalunya amb un comandament conjunt seria una bona idea. Mancomunar les policies locals en un sol cos, coordinat, ben proveït i organitzar, seria una garantia contra la delinqüència quotidiana. Anar retornat els guàrdies civils i els policies "nacionals" als seus llocs d'origen seria un benefici col·lectiu. 

Existimationem reconciliare III

Sortiren del poble amb cotxe. Anaven sense rumb, però l'aparcament ple de bassals, fosc, enrevoltat d'alzines, els semblà un lloc adient. Feia brusquina i la pluja o la humitat sempre els excitaven fora mida.  L'anar d'amagat de les famílies també hi afegia emoció. Els costava parlar de manera entenedora, la veu es feia ronca i entretallada. Se cercaren els sexes sense desvestir-se.

Com una salvatgina del Puig de Son Reus, s'estremiren, abraçats. S'estimaven com els avantpassats de la balma sagrada de la Cova Calenta. Recobraven tot el temps absurdament tudat.

Existimanionem reconciliare II

 

Hi érem i plovia. De nit la pluja és més amorosa i intensa. Hom espera sentir-la de dins el llit, però aquest cop la sentíem al cotxe, amb els vidres entelats. A la garriga sempre és bo de fer anar mogut, tot hi du. Fins i tot quan és una marina castigada pels humans. Ens cercàvem arreu d'un seient a l'altre, explorant i acariciant, llepant i besant. Palpàvem terrenys coneguts, enyorats, però ben presents. Quan la fortor et priva d'alenar, el desig et condueix per camins fressats de carn teba i tibant. El món desaparegué, només el cotxe, el baf i el nostre delit. Desfèiem la roba segurs i decidits, l'espargíem pel cotxe. Ens acabussàvem l'una a l'altre, afamegats i assedegats pel desfici d'estar junts. El totonatge també és això, acurçar la delicadesa i obrir barreres als animalets que covam. El teu sexe com un estorí de vellut s'oferia de pinte en ample. Primer les mans canaven tot el brostim. Acceleràvem sense tèmer-nos gaire, indiferents a les cases veïnes de neorurals, als cotxes que passaven amb els llargs encesos. Descobrírem tot l'erotisme blindat dels cotxes suecs. Et vaig rebre amatent, veles desplegades, timó que no serva. La nostra banda sonora s'escampà entre el silenci de la nit de tempesta. Em cavalcares i em dugueres a les teves praderies marinenques, on les tortugues vetllaven el nostre orgasme esplendorós.

Existimationem reconciliare I

Ells s'inventaren un estratagema ben subtil. Si duien cadires plegadisses de càmping, figuraria que feien càmping. Això sí, seria una acampada nudista, sense dubte, perquè de seguida es desvestiren en aquell horabaixa calorós, desplegaren les cadires cerimoniosament. Era un terreny malplà, davall un pi, però es veia l'illa de Cabrera a l'entrelluu. Estaven voltats de romaní, xipell, estepa i càrritx, a mitjan puig, arran d'un tirany que menava a dalt de tot. A l'estiu no en passava ningú, però veien els cotxes que passaven per la carretera. Les mans deleroses de la pell de l'altre, reconeixent tots els racons que tenien a l'abast. 

Fent de turistes, mirant el paisatge, també del cos de l'altre. El sol els encalentia per fora i per dins. Se sentien renous de cotxe allà bais, enfora. També de veus, potser caçadors més prop. L'emoció de ser descoberts, la sorpresa de ser observats. Voyeurisme vs. exhibicionisme. La protecció de la garriga nua d'estiu. Els alens esdevenien sons musicals, els gemecs ofegats es confonien amb la cançó de les cigales. Les seves olors s'accentuaven amb la calor. La suor esmolava l'erotisme. La calor inflava les venes i la sang circulava indòcil pels cossos. Uns mugrons tebis i punxeguts amb un horitzó de veles devers Cabrera. Les cadires plegadisses s'acostaven, mutus plaers prometien plaents gestes. Onades intenses persistien en la solitud de la garriga.

D'això que parla tothom

Avesat a passar molts de dies aïllat, no puc dir que aquest isolament obligatori i necessari em sigui especialment dur.
Hi ha altres coses que sí em costen d'entendre, la majoria provenen d'imatges que apareixen als mitjans de comunicació.
Fan entendre que massa gent, més entre la població urbana, té un grau d'intel·ligència sota mínims, és allò que sembla una mescla d'analfabetisme funcional agut amb la mateixa empatia d'un porc dins un favar.
Els veus cridant pels balcons a la gent que camina pel carrer, des de la seva trona de petits policies es creuen amb el dret, espantats i curts, de renyar i insultar els altres, dels quals no en saben res. Això m'escarrufa però no em sorprèn, si val dir ver.
El poder, i en això la majoria de partits s'hi han lluït, però podem col·locar els partits colonials davant de tot, ha fomentat incansablement la insolidaritat, l'egocentrisme, la competitivitat per arribar a les miques que cauen de la taula dels peixots. He de dir que ho han assolit de forma brillant. La majoria de la població no té cap criteri propi, fiada dels missatges amb què són bombardejats quotidianament. La grolleria i la incultura es passegen amb orgull, com el boc de la Legió espanyola.
Partits polítics impresentables, amb cotes de corrupció estratosfèriques són votats persistentment i mansament per centenars de milers de capsotis. A la televisió es proven a veure qui la diu més grossa, la bajanada.
Com la gent es pot empeçolar un "parte" de la pandèmia, on figuren militars condecorats, cap d'ells que se sàpiga especialista en virologia o medicina o microbiologia, amollant dois amb un llenguatge casernari que fa pell de gallina?
Com poden suportar que el petit Borbó, seguint la tradició dels seus majors, faci veure que "gestiona" la crisi, mentre els escàndols de son pare el tenen més emmerdat que una barra de colomer?
Qui pot resistir l'espectacle de veure que una persona de coneixement, el president Quim Torra, és insultat i menyspreat per quatre xitxarel·los (ballaruga Iceta, camurrista Zaragoza i altres ad nauseam), perquè passat un temps preciós el seu capo espanyol els desautoritzi i copiï les mesures que proposava el president?
Els espanyols han demostrat, majoritàriament i amb escreix, l'odi que senten cap al nostre país, un odi infantil, covat pel ressentiment de veure que els podem passar la mà per la cara amb moltíssimes coses, però quin galdós paper fan compatriotes com en Ximo Puig o na Francina Armengol, fent la gara-gara als pitecantrops de Madrid.

Malaltisses totons

No crec poder deduir que les totons siguin més perseguides de malalties que no la resta, però darrerament sembla com si qualcú els hagués repartit mal bocí. Tot i que moltes comparteixen una aparent fragilitat, a l'hora de la veritat es mostra la seva fortalesa, del tot esperable perquè forma part del seu tarannà més profund. Com es podria anar pel món, desafiant la grolleria, la mala educació i el mal gust des d'una posició de feblesa? Seria impossible, i per això el totonatge és com una cuirassa que permet defensar-se però alhora emprendre l'atac contra tot allò que fa el món més inhabitable, més lleig i més polsegós. Esperem que tot sigui una passa primaveral -si és que això que patim es pot anomenar primavera- i que ben aviat l'energia torni estar a punt de vessar.

La Fornal de Manacor

Ni hi havia estat mai, ni sabia que existís. Santa ignorància meva sobre el teatre! L'arribada va ser agradable, d'una banda perquè plovia i de l'altra perquè vaig descobrir un petit local, amb un taulell a l'entrada on servien begudes, amb gent que esperava per entrar. Tot ple de cartells d'altres espectacles. Pràcticament cap conegut, es veia que era un refugi per als manacorins de raça. Finalment ens feren entrar, un home amb especial fesomia, que jo recordava del Catòlic -així mateix fa algun any d'això-, curiosament mudat i que resultà ser en Joan Gomila, ànima d'aquell local i de les seves activitats. Ja he parlat de la meva ignorància, hi puc afegir que només vaig al teatre quan na Mont Plans m'hi duu, i ella viu a Barcelona i jo a la ruralia felanitxera. L'espai era espectacular, només hi ha 50 localitats, situades esglaonadament en una zona dreta i una d'esquerra. Jo vaig seure al banc de les autoritats, més que res pel seu desinterès pel teatre, no per cap mèrit meu. Representaven una adaptació feta per en Gomila de "Fuita i martiri d'Andreu Milà". Començà en Gomila, introduint a la història, i acte seguit un jovençà encetà un monòleg, alhora que es projectaven unes imatges darrere l'escenari, que em rememorà una de les primeres novel·les d'autor vivent que vaig llegir, sorprès que a Manacor, en aquells darrers anys del vergonyós règim, hi hagués una persona que escrigués novel·les en català. En Sebastià, l'actor jove que feia d'Andreu Milà, va mostrar uns dots que fan pensar en un futur excel·lent com a actor. Ve de bona casa, perquè a ca seva encara elaboren els millors doblegats de Quíbia, de Can Roca. Endemés de l'actor principal i del que feia d'introductor, em va colpir llur llenguatge, un estàndart gairebé perfecte, una llengua apta per al llenguatge teatral i per a l'obra en concret, que moltes vegades manca damunt els escenaris. Entre el públic i havia na Roser, viuda de Miquel Àngel Riera, acompanyada de tota la nissaga familiar que gairebé omplia la meitat del teatre. En haver acabat l'obra, en Joan Gomila llegí un fragment d'un pròleg que Estellés va fer a Riera.

Caldrà estar a l'aguait d'aquest lloc.

Predomina el bon temps

Sobretot si teniu activat l'aire condicionat de la vostra cambra nupcial. De nit refresca i podeu assistir a noces ben mudats amb camisa de fil i vestits de na Cortana. Asseguren que deixarà de fer calor, però ningú gosa posar fita. Veig que els homes i les dones -o les dones i els homes?- tenen més esment a no abusar d'aquella flastomia: "seguirà el bon temps". Com més va més gent m'assegura clandestinament que ja n'estan ben tips de bon temps d'aquesta casta. Venerem les deesses antigues perquè ens portin pluja, que rebenti els albellons i ompli els aljubs gegantins de Binifarda. Els ciclàmens s'han acubat i un arbocer i dues mataselves també hi fan prop.

Concelebrant les eleccions

O també podríem parlar de "Vivan las caenas". Enfervorits votants de PP-Ciudadanos, amb els ulls humitejats d'emoció per la corrupció generalitzada i planificada, commocionats per la diligència del ministre de Governació -o del que sigui- contra els rojoseparatistes, inflamats per la croada educativa de l'enyorat Wert -què devia fer amb aquella profe basca tan mona?-, s'apressaren a sortir dels seus domicilis habituals, però també de les residències de vells assistits, dels clubs de la tercera edat, de les assemblees de treballadors d'hostaleria i construcció, dels clubs esportius, etc. per depositar les paperetes tancades, duites de casa, dins les urnes miraculoses.
Després diuen que els electors mai no s'equivoquen, i deu ser cert, però per ser electors primer haurien de saber llegir i escriure.

Estrès hídric

La perfecció de moviment del dragó enforinyant-se dins la paret de pedra seca m'anuncia que tornarà a fer calor. El teix s'enyora de l'ambient boreal d'on procedeix, té uns fulletes groguenques a la part d'abaix. El surarem? La llimonera s'ha omplit de flors. De la vintena de pebrers només un ha resistit l'envestida descortesa dels conills de garriga. Les figues s'han fetes totes primerenques i secallones. En Bruc s'ajeu a les ombres més espesses. Tot sembla fer flamada i jo he de patir que l'home del temps digui que continuarà el "bon temps". Quin país d'idiotes m'ha tocat per viure.

Fruïm na Lluïsa Febrer a can Timoner

Na Lluïsa Febrer no duu pírcings a les orelles ni al nas, no se li veuen tatuatges, ni flastoma. És una nina adorable que pinta meravelloses brutors per fer-nos fruir. Se situa en el portal de can Timoner, vestida de blanc, per fer cas a tothom. La seva padrina també ha assistit a la inauguració i li ha plagut força. Infantons pugen les escales amunt i avall sense fer servir els bandolats de Jaume Canet. La terrassa, oberta al vent escàs d'aquest impietós estiu, acull un baret, una dona preciosa que posa música, un paisatge blaibonetià i uns hipis que fumen. Quin gaspatxo ha fet una de les madones! La garrida madona espigada i amabilíssima m'explica com ha funcionat la distribució de pizzes.
Els dibuixos de na Lluïsa mostren Magaluf, quin bell tríptic seria per atreure la turisteia! Mostren ancianes del Pla que van mogudes i s'anuncien a magazins porno. Mostren artistes com a cusses que han de mester posar un coble. Mostren minuciosos detalls on pots perdre't temps i temps dins el casal de can Timoner.

Mallorca industrial

Sovint he sentit a dir que Mallorca era una societat agrària, més o menys endarrerida, però que amb l'arribada del turisme a finals dels seixanta, va esdevenir una societat moderna, rica i feliç. Aquest relat és molt interessat perquè no té res a veure amb la realitat, almenys amb la meva realitat. Quan jo vaig néixer, a Felanitx, se sentia el renou de les sirenes de les fàbriques i una munió d'obrers s'ocupaven en tasques industrials. Hi havia dotzenes de cups i cellers, amb la meravella arquitectònica del "Sindicat" o Celler Cooperatiu, únic a l'illa; hi havia diverses fàbriques d'embotits que venien els seus productes també fora de les Illes; fusteries, fàbriques de begudes carbòniques, ferreries, fàbriques de perles i bijuteria, tapisseries, forn de calç industrial, configuraven un panorama molt allunyat de les pagesetes amb capell de palmes que aplegaven quatre figues amb una cabreta bruna al costat. Si ens estenem a la resta de l'illa veurem que hi havia altres llocs on la presència de la indústria era encara més forta, com Sóller, Manacor, Inca, Lloseta, Llucmajor, Pollença, etc.

Sembla que hi hagi interès a esborrar aquest passat que no encaixa amb les Illes paradisíaques esperant el mannà turístic, per això fins i tot els edificis que encobeïren les activitats industrials són abandonats, menystinguts i esbucats sense cap mercè. Per al sistema qualsevol crivell per on s'escoli una versió dels fets diferents a la beneïda oficialment és molt perillós. Podria desembocar en la catàstrofe de fer créixer altre cop el sector productiu de la indústria, actualitzat als temps que corren, i disputar el monopoli als
sàtrapes dels hotels.

La bellesa sòlida o Helen Mirren

L'erotisme només existeix per la cultura. Quan el verro Duroc pren la truja Large White - Landrace no s'ho agafa com un tema eròtic. Això quan encara hi havia verros que feien la seva feina perquè ara amb les xeringues ja no cal mantenir verros per dins les pletes d'Almallia.
Així com el nin estudiant de Barcelona ensuma les companyes de l'Ateneu, esmaperdut i sorprès de tanta olor de fufí, també les dependentes del supermercat s'empegueixen quan passen per caixa els segalls escandinaus que estiuegen en un agroturisme decorat amb rodes de carro llarg. Encara, però, els queden molts però molts d'anys per arribar a saber alguna cosa de l'amor.
Benhaja les belles dones grans que comparteixen la seva experiència, generoses i gentils. Elles són el símbol de la cultura i de l'erotisme.

Onada de calor

Calgué enfilar-se a les muntanyes més altes, seguint la petja dels isards, perquè a la terra baixa tot s'hi encenia. Portàrem qualque llibre per les llargues nits amb el llum d'acetilè que guiava la vetllada. Ens avesàrem a escoltar mussols i òlibes, a destriar-ne els diferents cants i humors. Prop de casa hi havia búnquers de la guerra passada i de l'altra. Al prat de dalt trobàrem una caseta on s'estaven els maquis, encalçats pels civils disfressats de maquis que imposaven l'ordre neofeudal per aquelles valls sobiranes. Les pastoretes d'ara són nines barcelonines que han fet un curs de pastor a Lleida i s'acostumen a la solitud i a les nits farcides d'estels. En Miquel des Cau, entendrit, ha duit gossos -cans o perrs en Josep Ramon en diu- per defensar els ramats d'ovelles allà deçà Son Ramonet. Aquests gossos s'enfronten als óssos i això sembla un vers foixià.

Rates sardes roseguen dormilegues

Les rates cellardes, Elyomis quercinus, tenen fama d'embambades i de dormilegues, potser una cosa duu l'altra, al continent. A Mallorca no es consideren més aviat eixorivides  i pel que fa a dormir sembla que les illenques mostren una letargia menys profunda que en altres climes. A les Illes hi ha pocs ossets rentadors, Procyon lotor, segurament ens sobren els dits d'una mà per contar-los. N'hi ha qualcun de dormilega, segons observacions personals -com diria en Tonyo-, però quan es desperten tenen unes mostres d'activitat realment impressionants.
Ara que ha fet neu els abelleix de passejar per la Coma d'Infern i deixar-se llenegar per avall fins arribar gairebé al peu del funicular del senyor Parietti. Per fer-ho s'abriguen amb anoracs de colors impossibles i amb la fua poden arribar fins prop de la Calobra, on vivia la Negra, aquella que féu enfollir el pintor Mir.
A la Calobra hi vaig davallar una vegada des del Morro de la Vaca, venint de Pollença, amb en Joan Fiol. No trobàrem el pas de l'Argamassa fins al cap de dues hores de provar de baixar per altres llocs. Arribàrem morts i rebentats, però clavar la tenda tèrmica, passat Nadal, a la Calobra sense una ànima, amb un silenci que només trencava el pas de les cabres salvatges ens fou una vertadera recompensa. Abans de sopar ens enfilàrem a cercar la bossa de queviures que hi havíem deixat feia dos dies. Tot estava intacte i el sopar, acompanyat de vi, fou de primera.
L'endemà anàrem a fer un cafè, en el meu cas una xocolata, al primer bar que hi havia obert, una mena d'hotel on el cambrer ens "llençà un punyal ple de mirades perdudes". Amunt, amunt, ànima forta cap a Tuent i la fàbrica d'electricitat per arribar al port de Sóller on ens esperava en Bernadí Celià damunt el cavall sencer de la seva amabilitat sollerica.

Hivern de fireta

Podemos té més de 2000 inscrits a l'illa de Cabrera, si tenim en compte que la població d'aquesta illa no arriba ni de molt en aquest nombre hem de concloure que és tot un èxit. Ho he pogut veure en un mapa on t'expliquen els afiliats que tenen, així com els inscrits -ignor la diferència entre una i altra categoria- a cada "municipi d'Espanya", sí els municipis, o sigui aquelles entitats per les quals es podien presentar els procuradors en Corts de Franco. Hi havia el "tercio" -no els de Flandes- familiar, sindical i municipal. Tot això s'adeia amb la doctrina de José Antonio Primo de Rivera i Saenz de Heredia, fill del dictador trompetista i bagasser, qui ho havia copiat més o menys del seu generós finançador Benito Mussolini. No és casual el paral·lelisme entre el partit televisiu i les màximes falangistes, només els ha calgut un aggiornamento. Repassau, incrèduls, els vídeos on apareix José Antonio, el Ausente, hi podreu comprovar com en una filmació en què apareix ell, hieràtic, amenaçador com un pinxo del carrer de Robadors, ens explica que Espanya "ha venido a menos por tres causas" -pensau que cit de memòria, però així i tot encara la tenc prou bona- "los partidos políticos" o sigui la "casta", los separatismos o sigui "patriotes espanyols solidaris" i "la lucha de clases", o sigui no som de dretes ni d'esquerres. Només cal que hi afegiu aquesta oratòria ex catedra d'un que se sent posseïdor de la veritat i ja ho teniu.

Eixumorant soterranis

Que els peixos grossos malavegin menjar-se els petits no és cosa nova ni que ens hagi de sorprendre gens. Que dins la política s'hi fan bons esquals, tintoreres de la gran casta i mussoletes, també és cosa més o menys sabuda. I també és més vell que el pastar - n'hi ha prou en fullejar el pragmàtic Maquiavel- que hom acusa els altres d'allò que ha fet un mateix. Crec que si hi ha hagut qualcú que ha duit a votar les àvies, que ha fet totes les mangarrufes pròpies del sectari més mediocre, que ha oblidat censar votants suspectes, no ha estat en Joan Lladó, segurament han estat els fariseus que ara s'esqueixen les túniques a les portes del temple d'Antillon, fent grans escarafalls. Tot això entraria dins els cànons del comportament d'aquell que veu un perill i qualcú que li pot fer ombra. No es pot ésser tan simpàtic, s'ha de ser més cavallot! Tampoc no es pot dir el que vols assolir: la independència de la nostra nació, la repartició més equitativa de la riquesa. Ja ho digué Bernat Metge "siats de natura d'anguila en quant farets", més val parlar de "mallorquí" per referir-se a la llengua catalana, talment un soci emèrit de la Fundación Jaime III, aquell reietó de fireta que féu els ous en terra prop de Llucmajor (A més, aspiram que el mallorquí sigui la llengua comuna, de trobada, de tots els ciutadans de Mallorca, independentment dels orígens de cadascú. Biel Barceló al seu blog). També convé molt -i els resultats electorals ho demostren des de fa dècades de caiguda en picat- teoritzar sobre un Estat balear d'inspiració vuitcentista, o bé bravejar contínuament del pedigrí més esquerranós que hom pugui trobar sota la capa del Círculo, en aquest cas Mallorquí.
Qualsevol pastís infecte requereix una guinda o un aranyó, o dit altrament: cada dia s'alça un curro si el verro d'Eivissa beca. En aquesta ocasió ens ha sortit dom Sebastià Alzamora, sí, aquell de la madona de la Llapassa. Ha decidit que en Joan Lladó caigui en l'ostracisme més absolut i que ERC sigui foragitada de Mallorca, supòs que per catalana i separatista, i també, he d'imaginar, per no anar a Lluc a resar davant la marededéu bruna que excitava els pastorets orats. Sembla ser que a hores d'ara encara no s'ha pronunciat sobre la conveniència d'acollir partits espanyols dins ca nostra: PP, PSOE, IU, Podemos i tota la faramalla que hi  vulgueu afegir. Cal estar a l'aguait. Així mateix li ha llegut d'explicar-nos -aprofitant la nova dignitat on ell mateix s'ha encamellat- quins llibres hem de llegir, quins còmics hem de devorar, quina música cal que escoltem, quines poltres són de salt...

Un faig nàufrag

Mon veïnat em digué amb un gran misteri que hi havia un arbre estrany, ningú no sabia quin arbre era, ningú no n'havia vist cap mai de consemblant. M'explicà que deien d'un home que havia duit unes estranyes llavors d'Amèrica i les havia plantat prop de cal seu sogre Ferraguerí. Com que era hivern l'arbre no tenia fulles i li vaig dir que quan l'arbre es vestís ja malavejaríem aclarir-ho. Fa tres mesos passava amb bicicleta pel camí de na Gerrera i vaig veure l'arbre, més aviat els arbres perquè són dos, a l'indret on m'havia dit en Marinos. M'hi vaig acostar, els arbres estan dins una mena de gran clot que recorda l'estructura d'un talaiot, amb una columna central de pedres quadrades. Quan plou s'omple i l'aigua s'hi manté molt de temps, supòs que això ha fet possible la vida dels faigs, tan lluny del seu hàbitat, perquè quan en vaig veure les fulles vaig entendre que d'això es tractava. També el fet d'estar situat en una mena de suau baixada, humida, dins una obaga que baixa suaument cap al pla d'Alanzell, li ha fet possible la supervivència. Ara ja tenc ganes d'esperar a tastar les fages, seran les primeres fages mallorquines que he tastat.
Vaig recordar la fageda den Jordà a la Garrotxa, on està situada la fàbrica La Fageda que produeix iogurts deliciosos, potser els millors del país, i on el senyor Joan Maragall situà el seu famós poema, clar que això de famós és un tòpic, perquè avui quanta gent llegeix poesia? I sobretot, poesia de l'any tirurany.

"Saps on és la fageda d'En Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins profond i clar;
el verd de la fageda d'En Jordà.(...)"

El faig, Fagus sylvatica, pràcticament és inexistent a la Mediterrània, però el trobam al nostre país fins a les muntanyes del Caro i prop de la Sénia, això seria la seva localitat més meridional. Sembla que els romans li portaven una certa veneració, a Roma hi havia un barri, el Fagotal, que havia estat un bosc de faigs i encara ho era en temps de Varró. Es tracta d'un arbre lligat a climes oceànics, temperats i plujosos, que pot arribar a viure 500 anys i arribar als 40 m d'alçada. Es veu que deu ser usat en fusteria, perquè els fusters del meu poble tenien clar -faig servir el passat perquè ja no sé si en queda cap- que hi havia una fusta que es deia faig, tot i que segurament si haguessin vist l'arbre l'haguessin anomenat "haya" amb gran alegria, i haguessin recordat que a l'institut els feren llegir qualque poema de qualque autor espanyol que parlava d'hayedos y retamas.

El port de Palma i els seus experts

«És una ciutat gran, vora la mar, entre dues muntanyes; la travessa un petit rierol. És una ciutat comercial que posseeix dos atracadors molt bons, on ancoren els grans vaixells de rutes comercials importants.» Anselm Turmeda. Autobiografia i atac als partidaris de la creu. (1420-21)

Alguns mitjans de comunicació es fan ressò dels moviments entorn del port de Palma, però no cal pensar-hi més ni fer-hi més voltes. N'hi ha prou en seguir al peu de la lletra un document elaborat per la Junta del Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos de Balears (sic), publicat en un diari de Ciutat el 25 de juny passat.

No tan sols és bàsic per les seves aportacions, les idees clares sobre allò que cal fer, també és important per l'esperit de la redacció. Comença amb un acudit en la línia de la polèmica entre arquitectes, personificats en el Grup d'Opinió d'Arquitectes, i els enginyers representats per l'esmentada Junta. L'acudit o joc de mots gira entorn del nom del grup i de l'opinió que expressen sobre la pretesa reforma del port. Potser només és intel·ligible per als qui han passat per qualque col·legi major on els estudiants d'enginyeria fossin abundants.

Després ve el bessó, potser la part més interessant de tot l'escrit, on ja s'entra en el terreny de la ucronia. Els membres de la junta no saben si cal enderrocar la Seu i reconstruir la mesquita major de Madina Mayurqa, i també dubten pel que fa a l'enderrocament total de les murades de Ciutat que els higienistes del segle passat consideraven tan necessari. Sobta tot això en un col·lectiu que braveja de pragmatisme i funcionalitat, però potser només es tracti d'un exercici de pretesa humilitat per desconcertar l'enemic, vés a saber.

Tot seguit ens descobreixen que comparat amb altres ports mediterranis -llàstima que no els esmentin- la relació de Ciutat amb la mar està resolta d'una manera esplèndida tot i que -asseguren- millorable. En aquest camí de millora se situen ells i per això fan un autèntic desplegament de tot allò que succeeix al port retraient als arquitectes opinadors la seva desinformació, per exemple sobre els contenidors ro-ro -un nom ben polit-, i aquí he de confessar que jo també en desconeixia l'existència, però gràcies a google ara també he descobert els RoPax i els Conrad.

No és això dels ro-ro l'única descoberta que he fet, també és bo conèixer que l'ampliació actual del port i les que es pretenen bàsicament són pagades per nosaltres -els ciutadans- perquè llavors d'altres persones en treguin profit. L'economia de mercat, en diuen, curiosament. Hi ha un fragment que només puc qualificar d'esfereïdor on s'explica que el pla director «pretende ordenar los usos de todo el dominio público portuario». Realment aquí hi ha un bon berenar, segurament molts hi sucaran pa, si s'arriba a fer, és clar.

Arribam al final, o sigui al turisme de Chanel -quina pudícia- i allà l'ambició arriba a límits insospitats, no es tracta de canviar només el port «sino toda la ciudad». I com que ens trobam davant un projecte que ells qualifiquen de difícil, però com que no són porucs accepten ardits i coratjuts, a la resta de grups professionals -arquitectes inclosos-, això sí, només aquells grups que tenguin «capacidad e interés de emitir opinión» només els atorguen l'opció de millorar-lo. Pel que fa a la majoria de ciutadans, ignorants dels contenidors ro-ro i incapaços d'explicar com volen el port, ni un consell ni una petició de millora. Deixau que els experts, juntament amb alguns polítics, decideixen per tots.

La randera

     Una de les coses curioses del blog és veure com el temps passa volant. Si no escric, deu ser també bon senyal, vol dir que hi ha altres curolles que passen davant, sovint millors que escriure. Imagín Kafka treballant a l'agència tributària de Manacor, segur que hi trobaria inspiració per a escriure, ell també. Les bravejades d'aquesta gent, punta de llança colonial, no són debades. Amb un tres i no res ja t'han posat urpa al compte corrent, tapant-te de papers, tant li fa si s'han errat ells, ja els encalçaràs!
     L'assemblea de docents propicia els contactes entre els membres del col·lectiu. Fa goig de veure'ls. És bo de justificar haver d'anar a l'assemblea, sempre envoltat d'un ambient festiu, i abandonar la llar, la parella, els infantons que ploren perquè han de sopar de pizzes congelades. El canet rater nerviós per tota la casa.
     Ja torna a haver-hi ciclistes venguts d'Europa, com juies que escapen del fred. Cada any més pinxos i amenaçadors per carreranys i camins. Els hotelers passen gust, els venedors de recanvis de bicicleta també, els missus que voten el PP també en passen per allò que els han dit de la riquesa que duen aquests ciclistes, amb tants d'euros que no ens cabran dins ca nostra. Comença a haver-hi dissens, com qui fa poc els encalçà de matinada amb un cotxe i sortí damunt el diari. Pobre Timoner! Pobre Simó Febrer!
     Na Silvana Mangano ja és mare de família i viu en una casa moderna. Amb cabells més curts i amb ulleres diferents, tot sigui dit.