A Lanzarote tenen com a símbol un dimoni, dissenyat com gairebé tot per allà per César Manrique, que els recorda l'origen volcànic de l'illa, la seva condició de portalet de l'Infern. No em pensava que una illa sense boscos em pogués agradar gens ni mica, però he de confessar que Lanzarote té un encant especial. El color de la lava, la seva textura, l'acumulació de detritus volcànics per tot arreu, els cràters i l'olor de les plantes endèmiques que els cobreixen em varen produir una certa fascinació. I ja no en parlem de les platges immenses, algunes d'arena negra seguint els comentaris tòpics dels mallorquins i d'altres amb arena blanca, com les d'aquí. Tot té el seu costat negatiu i la veritat és que a mi, sutro com sóc, els surfistes em carreguen una mica i l'illa n'és plena. Els veus vetllar les ones amb les seves furgonetes i les seves planxes de surf, venguts de tots els racons del planeta, vestits de Beach Boys i component una nota ridícula enmig del paisatge seriós.
El mercat de Mancha Blanca al bell mig de l'illa és el rebost dels productes agrícoles i ramaders de Lanzarote o, com a molt, de la resta d'illes de l'arxipèlag. Hi ha guaiabes -que no sé per què serveixen- a voler, peix assecat, cefalòpodes assecats, taronges concentrades, mojo de diferents castes, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada