Ja hi ha espàrecs a voler

En això dels espàrrecs hi ha unes regles que no s'haurien de conculcar. Encara que sembli una cosa banal, de poc gruix, en realitat es tracta d'una menjua molt valorada, i amb raó. És per això que durant unes setmanes, els dies de bon temps, les tanques i garrigues s'omplen de gent amb l'esperança de fer-ne un bon manat.
Entrar dins la camada de ca nostra, cercant espàrrecs és una falta greu de cortesia. Botar dins la tanca per resseguir les voreres, ben arreu, és motiu d'amollar-los el ca. Una mica de decència, si us plau. Els espàrrecs també m'agraden a mi, no tan sols a vosaltres, cercadors furtius, gent sense empriu dins ca nostra, expoliadors de diumenge a la tarda. Sí, i no cal que us feu el beneit, fent veure que estau distrets amb els ulls fixos a l'esparreguera. Tanmateix us hi han trobat amb els espàrrecs a la mà!

Si fos per ells tot estaria així?

A l'entrada de Felanitx, a la rodona que connecta la "ronda nord" amb les carreteres de Porreres i Vilafranca, els operaris del servei de carreteres del Consell de Mallorca es carregaren un plàtan centenari. Ningú sap per quin motiu, però és igual, sempre troben qualque motiu per carregar-se un arbre, millor si és molt gros i vell.
Fa anys aquesta mateixa entrada era plena d'arbres a cada costat de la carretera. En un país on els estius són de fornal, l'ombra és una necessitat i els arbres, entre altres coses, ens en forneixen desinteressadament.
L'esmentat servei de carreteres té qualque política de plantar arbres? La seva política d'esquitar amb herbicides les cunetes de les carreteres obeeix a algun pla racional? És aconsellada i beneïda per qualque proveïdor de productes químics?

CTNE: antes roja que rota

Si tens una avaria al telèfon, tot i pagar les factures sense discutir-les, no has de passar pena. Consultaràs la guia telefònia i trobaràs el nombre per notificar les avaries. És el 1002, pel que fa a la Compañía Telefónica Nacional de España, que també actua a Catalunya com a monopoli colonial. Trucaràs i et sortirà una espanyola que no entén el català. T'envia a un altre nombre i t'apareix una veu en espanyol on et demanen si estàs content amb el servei, òbviament dius que no i t'ho agraeix el robot espanyolitzat. Finalment marques el 1004 i un individu amb accent andalús però no tan remarcat com el d'aquella ministra espanyola tan xalesta, t'entén o ho fa veure i diu que un altre individu es posarà en contacte amb tu per arreglar-ho tot.

En la teva onomàstica

Sí, Toton, ja hi he estat al teu país. No és ben bé com em pensava i caldrà parlar-ne d'això, però t'he de confessar que m'ha agradat. Algunes coses m'han agradat molt. Els boscos d'oliveres m'han posat un poc nerviós. Ja saps que m'agraden més els boscos de veritat. El menjar és extraordinari, molt de l'estil del biòleg marí, perquè només hi ha el producte fresc i res més damunt la taula.
Hi ha moltes dones rinxolades. Els sirtakis em semblen molt de malaltia. L'illa és plena de fonts, algunes termals, i rius. Els papàs, o sigui els capellans, senyoregen els poblets enfilats. De per tot es veu Turquia, a quatre milles. Una dona em va explicar que els turcs vénen en barques per cremar els boscos a l'estiu, o sigui que aquí deuen venir els algerians.
Puc dir que t'hi he enyorat?

Temporals passats

Realment és impossible fer edificis o infrastructures que resisteixin el vent que ha fet aquests dies passats? Jo crec que no. N'hi ha prou en veure algunes de les senyalitzacions viàries que han caigut. Dues palades de ciment suportaven una estructura metàl·lica que, òbviament, no resistiria cap cop de vent una mica seriós.
No veig cap edifici antic que pateixi per aquests temporals i em sobta que instal·lacions esportives o educatives siguin tan fràgils. Si complien la normativa és ben segur que caldrà canviar-la. Segurament no fa una ventada cada dia, però imagín que el més prudent és fer les obres pensant en resistir situacions que no siguin les quotidianes. El mateix es pot dir de les autovies i carreteres noves que s'inunden -com les del polígon de Son Morro a l'entrada de ciutat de Mallorca-. Qualcú no ha fet les coses bé.

Les nostres races autòctones 2

A Mallorca hi ha molts de cavallistes, també a Menorca i supòs que a la resta del país. Us pensau que aquest fet és proporcional a l'interès pels nostres cavalls autòctons, idò anau ben errats. Amb l'excepció de Menorca on és venerat el cavall "menorquí", encara que s'escandalitzin, molt semblant al mallorquí i hereus tots dos dels cavalls catalans, possiblement portats d'ençà del s. XIII, el desinterès a Mallorca pel cavall mallorquí és notable.
Podeu trobar tots els cavalls espanyols, àrabs, ponis -com el del nét d'Hidalgo-, fins i tot appalosa, que vulgueu. Quan parlau de cavalls mallorquins, a Mallorca, la cosa canvia. Sí, hi ha dos o tres criadors que treuen qualque poltre cada any, però res més. Un altre tema seria la desconeixença gairebé absoluta de l'existència d'aquesta raça a la Catalunya continental.
També són graciosos els arguments entre els cavallistes, retreuen al cavall mallorquí defectes que només es poden superar quan es dedica temps a millorar la raça. Però qui ho ha de fer? Qui s'ha de posar al davant? Els afeccionats als cavalls de Mallorca i la resta del país? Ah no, tenen altres feines més urgents...
Els cavalls cerdans, també anomenats amb el curiós nom d'hispanobretons, serien un altre cas de marginació, fora de les comarques on es crien. Allà és cert que desperten un gran interès, es fan fires i trobades, però no prou promoció per donar-los a conèixer a la resta del país.
Tot això són apartats més de la nostra situació de colonització, també en els animals domèstics.

Les nostres races autòctones 1

Les illes Balears i Pitiüses tenen un patrimoni genètic de valor incalculable en el camp de les races autòctones d'animals domèstics. Fa molts d'anys nasqué el PRAM (Patronat de les Races Autòctones de Mallorca) que de manera gairebé providencial treballà per salvar-ne les que encara hi havia, estudiar-les i donar-les a conèixer. En aquest sentit fórem capdavanters perquè a la resta del país en aquells moments ni se'n parlava, tret d'algunes races amb molts d'efectius i que disposaven d'associacions per a la seva conservació. Ara, al Principat, ja fa anys que es treballa molt bé per a la recuperació de les races esmentades. Al País Valencià la cosa està molt més enrere, de moment no es disposa de cap estudi complet de quines races hi ha al sud del nostre país.
En països més civilitzats la conservació i recuperació d'aquests animals mou multituds. Hi ha associacions que hi esmercen grans esforços. Hi ha programes d'adopció d'alguns animals, plans de viabilitat econòmica d'allò que queda, etc. Esperem que per aquí hom camini per aquesta via. Perdre aquest patrimoni genètic és una mica com perdre la nostra identitat, en aquest cas la dels nostres avantpassats pagesos i ramaders, però no només aquests, que tengueren cura de conservar allò que havien rebut dels seus majors.