Amb els calçons amb bufes per dins el Dijous Bo

Apareixen als diaris els regidors inquers, disfressats de pagès, encapçalats pel batlle. Inauguren el Dijous Bo i ho fan tallant una mena de cinteta, com les inauguracions de debò. Fa gràcia veure'ls, o feredat, no ho sé del cert. L'interès de tots plegats per la pagesia de Mallorca, la llengua catalana o la nostra identitat nacional és nul. No sé a què juguen vestits d'aquesta suerte, que dirien ells.
El Dijous Bo fa Inca una ciutat-poblot encara més espantosa de l'habitual. Milers de tones de residus als carrers s'amunteguen al llarg de la nit inacabable, sobretot per als veïns del centre, del dimecres anterior: música estrident, joves emmoixats -com dirien per allà-, crits i soll.
Anar al Dijous Bo és un exercici de masoquisme i no crec que hi hagi tants de practicants d'aquesta parafília a l'illa, o sigui que la majoria hi van idiotitzats pels cotxes exposats, els venedors tafurs, els polítics exhibicionistes. El que hi passa més gust és en Joan nostre, en Volteta, l'heroi Joan Fiol i Alomar. El seu cos fràgil i blanc enmig d'aquella gernació és empès, masegat, malmenat i fregat mentre ell s'escorre en un multiorgasme infinit.

L'illa dels dimonis

A Lanzarote tenen com a símbol un dimoni, dissenyat com gairebé tot per allà per César Manrique, que els recorda l'origen volcànic de l'illa, la seva condició de portalet de l'Infern. No em pensava que una illa sense boscos em pogués agradar gens ni mica, però he de confessar que Lanzarote té un encant especial. El color de la lava, la seva textura, l'acumulació de detritus volcànics per tot arreu, els cràters i l'olor de les plantes endèmiques que els cobreixen em varen produir una certa fascinació. I ja no en parlem de les platges immenses, algunes d'arena negra seguint els comentaris tòpics dels mallorquins i d'altres amb arena blanca, com les d'aquí. Tot té el seu costat negatiu i la veritat és que a mi, sutro com sóc, els surfistes em carreguen una mica i l'illa n'és plena. Els veus vetllar les ones amb les seves furgonetes i les seves planxes de surf, venguts de tots els racons del planeta, vestits de Beach Boys i component una nota ridícula enmig del paisatge seriós.
El mercat de Mancha Blanca al bell mig de l'illa és el rebost dels productes agrícoles i ramaders de Lanzarote o, com a molt, de la resta d'illes de l'arxipèlag. Hi ha guaiabes -que no sé per què serveixen- a voler, peix assecat, cefalòpodes assecats, taronges concentrades, mojo de diferents castes, etc.

un dia qualsevol

Passen dones elefant de les tribus de Tanzània. Hi ha nins petits que ja, de petits, tenen cara de rateta, cara de geneta, cara de mostel. Els executius del centre fan grans esforços per deturar la suor d'aixella i marxen per la voravia amb pas ferm i decidit. La germana den Palou duu calcetins de llana en aquest temps insegur, mentre neteja pausadament i feliç les prestatgeries de la botiga. L'àtic dels grans magatzems és ple de solitaris i solitàries que fan viatges continus als recipients de menjar madrileny. L'home de color, negre, ens diu que "uno morro" està foll i nosaltres ens fem còmplices forçats del comentari racista. És racista el comentari? És racista el negre? Gran dia, el fuster pollencí maneja la polidora provocant gran brogit i terrabastall per tot el veïnat, la seva dona hipopòtam ha tret el jeep de bon matí i l'ha acomiadat amb una tendra fregada de musell. El qui és tingut per foll m'assegura que gairebé tothom ha enfollit. Hi ha dentistes homosexuals que cobren en espècies? El padrinet dina amb na Betty Page, però qui paga?

Camins i camades

Per fer autopistes o autovies, o carreteres gegantines com la de Sant Joan a Sineu, no s'ho pensen dos cops. Es veu que hi ha o hi havia molt per untar-se els dits. Ara, quan es tracta del manteniment dels camins, asfaltats o no, dels poblets, llogarets i fora vila en general, aquí ja no va tan bé. Els sotracs es fan grossos, d'almuds a barcelles, i quan plou el fang i l'aigua embassada fan divertida la conducció. Això sí, divertida i perillosa.
Hi ha camades asfaltades, camins secundaris que uneixen pobles fora de la ruta convencional, que tenen trossets de centenars de metres sense asfaltar. Per què? Vés-ho a aclarir!
I no es tracta d'asfaltar-ho tot, només mancaria això, però sí de tenir els camins amb les voreres netes -no cal herbicida per això-, amb els sotracs reblits i amb els cap-recs desembossats. O és que a nosaltres, rurals o neorurals, no ens troben a l'hora de pagar taxes i imposts?

Cercar caragols esquitxats

Esquitxar o esquitar, això és el que fa una maquineta, metòdicament i pausada, per les voreres de les carreteres mallorquines. Sempre hi torn pensar en aquesta època, quan molts d'indocumentats cerquen caragols tot seguint les cunetes de les carreteres. Jo no en menjaria de caragols esquitxats qui sap amb què. Sí, em direu que després d'un temps la verinada ja s'ha espassada però val més la que guarda que la que cura.
I qui se'n deu dur el guany i el profit de les esquitxades? perquè d'utilitat cap ni una tret de per als propietaris de la maquineta.
De què serveix ruixar d'herbicida les cunetes? A qui molesten les quatre herbes molles que hi puguin créixer? Per què hem de pagar perquè qualcú contamini i faci desaparèixer espècies vegetals d'interès? I això és una tradició amb governs de tots els partits, tots respecten el contractor amb els esquitxadors, amb els herbicides.
Tanmateix tenen màquines estassadores que controlen les branques dels arbres i dels arbusts de les cunetes, no és un doi i una tudadissa l'esquitxada anual?

Cafè Central de Ciutat

Encara s'hi pot fer una rasca de canya Valls. El cambrer del torn bo, perquè n'hi ha més d'un, és d'una professionalitat envejable. Amb pas enèrgic serveix les comandes, reparteix rialles sense embafar i, miracle avui en dia, se'n recorda si voleu aigua amb gas o sense.
A l'estiu hi ha prou ombra com per desafiar les hores de sol més terribles, aquelles que al meu poble anomenam el temps de les dues, quan tot convida a fer horeta amb un ventilador silenciós, al costat d'una dona rinxolada.
Assegut, llegint La Vanguardia den Godó, podeu veure passar tot Palma, acompanyada de tota la guirigància que ens visita, sovint amb no gaire bones maneres.
Entre els defectes podem assenyalar l'excusat, enfilat i petitó, o bé la manca de purets forts amb l'excusa que tenen un quiosc a davant. També us pot passar que hi hagi un excés de simpatia en les persones que passen i us destrien, allà tan tranquil, sense esma de fer cas a ningú.

Preservem els bars, segons quins.

Hi ha espais on es pot beure, mirar la gent que passa, llegir el diari, fumar un puret valencià, fer-la petar amb el cambrer o beure gin -giny en pronúncia mosteliana-
El fet és que molts d'aquests llocs van desapareixent sense cap recanvi mínimanent decent. Es poden fer totes aquestes coses que deia, dins un pans & Co?
Moltes vegades no ens n'adonam fins que ho hem perdut. Qui se'n recorda del Triquet? del Suís? I això per parlar només de Ciutat, perquè també a la part forana desapareixen locals fantàstics. Haurem de dedicar monogràfics a fer-los publicitat. Cercaré fotos i en parlaré.
Con los maricones nunca pisa uno terreno firme, això deia Buñuel i ho escrigué a les seves memòries. Massa vegades li he de donar la raó, però m'agradaria puntualitzar la diferència entre els maricons, com a actitud de gueto i elitisme per disfressar la misogínia latent, i aquells homes de malaltia que prenen altres homes. Contra aquests darrers no hi tenc res a dir, o bé el mateix que si prenen cabres o nyus, vius a les coces i als alens!
Els maricons, en canvi, podrien ser encarnats per un personatget com Arnau Ponç (a) Cohen. El vaig conèixer com a festejador de dones, després va resultar que festejava homes i finalment, per acabar de cridar l'atenció, es va fer jueu o xueta o hebreu o sionista, tant me fa.
Ara també s'ha destapat com a acuseta o delator policial. Desesperat perquè li llegeixin l'article que va publicar sobre Miquel Bauçà al col·loqui que organitzà Antoni Artigues a la UIB i terriblement excitat per la seva obsessió amb Taller Llunàtic, se'n dugué un exemplar de les ponències publicades a un cappare dels gitanos de Barcelona -un tio d'aquells que duien gaiato per pegar a la dona, si cal- i li ha fet veure que Taller Llunàtic insultava els gitanos. N'Arnau Ponç passa tanta pena pels gitanos com jo mateix, és a dir gens ni mica, però li ha anat bé afuar-los en complicitat amb la justícia colonial i amb els unionistes de Diario de Mallorca, com na Lourdes Duran, sense haver-s'hi d'acabussar ell mateix, perquè no té collons de fer-ho. D'aquests caragirats, marededeueta de Sant Salvador de pubis guarnit, guardau-nos-en!