Mirau, quines coses...

Al punt farà un mes que no he escrit res per aquí. Entremig, un viatge l'Emilia-Romagna i quatre trobades amb el tim.
Els diaris van plens de corrupció, de presumptes i d'imputats. La veritat és que sovint els arbres no ens deixen veure el bosc.
No veig que ningú convoqui cap cadena humana -ai las de l'OCB!- per protestar contra la corrupció que suposa l'espoli a què ens sotmet l'Estat colonial. Podrien enrevoltar la Delegació del Govern espanyol, l'Agència Tributària o bé el quarter de la GC... En realitat UM té massa enemics (PP, PSOE, IU) i ara, des de les seves tribunes, la volen estigmatitzar com si tenguessin la pesta negra.
Ja he dit altres vegades la poca confiança que em mereixen els fiscals i els jutges al servei de l'Estat espanyol. Ara toca resistir el temporal i esperar que el vent manqui. Seria el primer que no mancàs, va dir aquell patró quíber.

Fa una mica de fredor

I potser tenc la tiula balba, tot i que no ser si això és possible. M'aconhorta veure el Maçanella i el Puig de Son Torrella nevats, almenys als capcuruculls. El fred és sa deia l'avi Forner i d'ell he heretat, a més de fumar qualque puret valencià, no ser fredolec. La gent del país viu obsessionada a convèncer-se que aquí fa fred. Com pot fer fred a la Mediterrània? I en una illa d'aquesta mar? El que sí fa és calor, i molta, la major part de l'any. Benhaja el fred, sobretot si qualque cos femení se'ns acosta tebi i delitós. Esper que aquest cap de setmana faci neu, mai tanta com jo voldria, encara que això comporti embossos a les carreteres de les muntanyes de Tramuntana, imatges tòpiques i repetides dels informatius amb idiotes que es llencen pilots de neu. Voldria nevàs fins que la neu arribàs als mugrons de la Marededéu de l'Esperança!

Aunt Peg

També la coneixien com a Juliet Anderson i el seu nom oficial era Judith Carr. Va néixer, en algun lloc dels EUA el mateix any de la batalla de l'Ebre i ha mort dia 11 d'aquest mes a ca seva. Després d'haver fet de professora d'anglès, es va decidir pel cinema, però no el convencional -que diria en Cataiol- sinó el cinema porno. Començà als 39 anys i esdevingué un mite. La llegenda deia que era l'única que no fingia els seus orgasmes davant la càmera. Tant li anaven bé homes com dones, i això s'avenia amb el seu físic al llindar de l'androgínia. No crec que ella tengués molta intervenció en els guions de les pel·lícules, sovint tan avorrides, del ram del boixiu, però si ella hi apareixia segur que cobrava un interès especial. Inoblidable el seu paper en un film, del qual no record el nom, on apareixia un detectiu privat, tret de la més genuïna novel·la negra. Naturalment Aunt Peg s'ho feia amb el detectiu, però també amb la xixisbea d'aquest. A la vikipèdia hi surt, no en mancaria d'altra, en una foto de fa uns anys. No havia perdut ni una gota de sarcasme en el rostre ni en el cos. Jo l'enyoraré, però sempre ens quedarà la filmoteca.

Sent olor de carn de vas

Potser en Bartomeu Vicens degué fer una malifeta, segurament en Damià Nicolau s'hi veié embolicat. Probablement les mateixes que se solen fer, per part de TOTHOM, al món de la política. O és que els del PSOE i els del Bloc no comanen feines als seus amics? Per què jo en sé molts de casos i també classes cobrades i no fetes, etc. Ara bé, l'actual sistema judicial de les Illes garanteix uns judicis imparcials? Jo crec que categòricament NO. ¿Com pot ser imparcial una classe judicial composta en la seva immensa majoria per espanyols d'origen o d'adopció, als quals qualsevol cosa que faci olor de Mallorca, de català o de nacionalisme, que no sigui l'espanyol, els produeix una mena d'urticària?
¿Puc esperar justícia d'individus que només parlen espanyol, que "obliguen" els encausats a adreçar-se'ls en aquesta llengua, molts d'ells ressentits per no acabar d'encaixar a la colònia on les circumstàncies o la cobdícia els menaren?
¿He de pensar que els periodistes i similars del "Diario de Mallorca" o de "El Mundo" són fiables a l'hora de publicar les seves informacions sobre UM i els membres d'aquest partit, que tant molesta el sistema colonial bipartidista? Evidentment, no, de cap manera.
O sigui que al cap trobarem les voltes, però no serà amb el sistema actual que farem net de corrupció. El colonialisme és una corrupció antiga, incansable i constant que ens roba a tots plegats des de fa moltíssims d'anys. Contra aquesta corrupció cal també carregar tota l'artilleria.

Hi ha res més mal de passar que el Nadal?

Els homes vestits de pare noel encalcen nines pels carrerons de Sineu, mentre les mares que han pres benzedrina s'ho miren complagudes. Alguns centres comercials, fins i tot alguns carrers i places tenen altaveus amb horribles cançons de Nadal a tota pastilla. Molts de mostradors endiumenjats, només hi manca una geneta morta enrevoltada de llumets fluorescents que s'encenen i s'apaguen rítmicament. I els dinars de Nadal, i els sopars de la nit de Nadal per als espanyols que viuen aquí -o pels mallorquins aforesterats- i el renou estrident pels carrers... i els sopars amb els companys de feina que no acaben mai. I els regals, sí els regals, que et farien fer voltes per les botigues fins que esclatassin. I aquests que fan l'arbre de Nadal i els altres que fan els betlems, fins i tot n'hi ha que gosarien cantar cançons ad hoc per a la festa. I els capellans, i les sibil·les i els escolanets i els pedòfils que van a missa. M'ha semblat veure una invasió d'UFO, si no són al·lucinacions: quina data més adient per envair la Terra i anihilar part de la població.

Amb els calçons amb bufes per dins el Dijous Bo

Apareixen als diaris els regidors inquers, disfressats de pagès, encapçalats pel batlle. Inauguren el Dijous Bo i ho fan tallant una mena de cinteta, com les inauguracions de debò. Fa gràcia veure'ls, o feredat, no ho sé del cert. L'interès de tots plegats per la pagesia de Mallorca, la llengua catalana o la nostra identitat nacional és nul. No sé a què juguen vestits d'aquesta suerte, que dirien ells.
El Dijous Bo fa Inca una ciutat-poblot encara més espantosa de l'habitual. Milers de tones de residus als carrers s'amunteguen al llarg de la nit inacabable, sobretot per als veïns del centre, del dimecres anterior: música estrident, joves emmoixats -com dirien per allà-, crits i soll.
Anar al Dijous Bo és un exercici de masoquisme i no crec que hi hagi tants de practicants d'aquesta parafília a l'illa, o sigui que la majoria hi van idiotitzats pels cotxes exposats, els venedors tafurs, els polítics exhibicionistes. El que hi passa més gust és en Joan nostre, en Volteta, l'heroi Joan Fiol i Alomar. El seu cos fràgil i blanc enmig d'aquella gernació és empès, masegat, malmenat i fregat mentre ell s'escorre en un multiorgasme infinit.

L'illa dels dimonis

A Lanzarote tenen com a símbol un dimoni, dissenyat com gairebé tot per allà per César Manrique, que els recorda l'origen volcànic de l'illa, la seva condició de portalet de l'Infern. No em pensava que una illa sense boscos em pogués agradar gens ni mica, però he de confessar que Lanzarote té un encant especial. El color de la lava, la seva textura, l'acumulació de detritus volcànics per tot arreu, els cràters i l'olor de les plantes endèmiques que els cobreixen em varen produir una certa fascinació. I ja no en parlem de les platges immenses, algunes d'arena negra seguint els comentaris tòpics dels mallorquins i d'altres amb arena blanca, com les d'aquí. Tot té el seu costat negatiu i la veritat és que a mi, sutro com sóc, els surfistes em carreguen una mica i l'illa n'és plena. Els veus vetllar les ones amb les seves furgonetes i les seves planxes de surf, venguts de tots els racons del planeta, vestits de Beach Boys i component una nota ridícula enmig del paisatge seriós.
El mercat de Mancha Blanca al bell mig de l'illa és el rebost dels productes agrícoles i ramaders de Lanzarote o, com a molt, de la resta d'illes de l'arxipèlag. Hi ha guaiabes -que no sé per què serveixen- a voler, peix assecat, cefalòpodes assecats, taronges concentrades, mojo de diferents castes, etc.