Aunt Peg

També la coneixien com a Juliet Anderson i el seu nom oficial era Judith Carr. Va néixer, en algun lloc dels EUA el mateix any de la batalla de l'Ebre i ha mort dia 11 d'aquest mes a ca seva. Després d'haver fet de professora d'anglès, es va decidir pel cinema, però no el convencional -que diria en Cataiol- sinó el cinema porno. Començà als 39 anys i esdevingué un mite. La llegenda deia que era l'única que no fingia els seus orgasmes davant la càmera. Tant li anaven bé homes com dones, i això s'avenia amb el seu físic al llindar de l'androgínia. No crec que ella tengués molta intervenció en els guions de les pel·lícules, sovint tan avorrides, del ram del boixiu, però si ella hi apareixia segur que cobrava un interès especial. Inoblidable el seu paper en un film, del qual no record el nom, on apareixia un detectiu privat, tret de la més genuïna novel·la negra. Naturalment Aunt Peg s'ho feia amb el detectiu, però també amb la xixisbea d'aquest. A la vikipèdia hi surt, no en mancaria d'altra, en una foto de fa uns anys. No havia perdut ni una gota de sarcasme en el rostre ni en el cos. Jo l'enyoraré, però sempre ens quedarà la filmoteca.

Sent olor de carn de vas

Potser en Bartomeu Vicens degué fer una malifeta, segurament en Damià Nicolau s'hi veié embolicat. Probablement les mateixes que se solen fer, per part de TOTHOM, al món de la política. O és que els del PSOE i els del Bloc no comanen feines als seus amics? Per què jo en sé molts de casos i també classes cobrades i no fetes, etc. Ara bé, l'actual sistema judicial de les Illes garanteix uns judicis imparcials? Jo crec que categòricament NO. ¿Com pot ser imparcial una classe judicial composta en la seva immensa majoria per espanyols d'origen o d'adopció, als quals qualsevol cosa que faci olor de Mallorca, de català o de nacionalisme, que no sigui l'espanyol, els produeix una mena d'urticària?
¿Puc esperar justícia d'individus que només parlen espanyol, que "obliguen" els encausats a adreçar-se'ls en aquesta llengua, molts d'ells ressentits per no acabar d'encaixar a la colònia on les circumstàncies o la cobdícia els menaren?
¿He de pensar que els periodistes i similars del "Diario de Mallorca" o de "El Mundo" són fiables a l'hora de publicar les seves informacions sobre UM i els membres d'aquest partit, que tant molesta el sistema colonial bipartidista? Evidentment, no, de cap manera.
O sigui que al cap trobarem les voltes, però no serà amb el sistema actual que farem net de corrupció. El colonialisme és una corrupció antiga, incansable i constant que ens roba a tots plegats des de fa moltíssims d'anys. Contra aquesta corrupció cal també carregar tota l'artilleria.

Hi ha res més mal de passar que el Nadal?

Els homes vestits de pare noel encalcen nines pels carrerons de Sineu, mentre les mares que han pres benzedrina s'ho miren complagudes. Alguns centres comercials, fins i tot alguns carrers i places tenen altaveus amb horribles cançons de Nadal a tota pastilla. Molts de mostradors endiumenjats, només hi manca una geneta morta enrevoltada de llumets fluorescents que s'encenen i s'apaguen rítmicament. I els dinars de Nadal, i els sopars de la nit de Nadal per als espanyols que viuen aquí -o pels mallorquins aforesterats- i el renou estrident pels carrers... i els sopars amb els companys de feina que no acaben mai. I els regals, sí els regals, que et farien fer voltes per les botigues fins que esclatassin. I aquests que fan l'arbre de Nadal i els altres que fan els betlems, fins i tot n'hi ha que gosarien cantar cançons ad hoc per a la festa. I els capellans, i les sibil·les i els escolanets i els pedòfils que van a missa. M'ha semblat veure una invasió d'UFO, si no són al·lucinacions: quina data més adient per envair la Terra i anihilar part de la població.

Amb els calçons amb bufes per dins el Dijous Bo

Apareixen als diaris els regidors inquers, disfressats de pagès, encapçalats pel batlle. Inauguren el Dijous Bo i ho fan tallant una mena de cinteta, com les inauguracions de debò. Fa gràcia veure'ls, o feredat, no ho sé del cert. L'interès de tots plegats per la pagesia de Mallorca, la llengua catalana o la nostra identitat nacional és nul. No sé a què juguen vestits d'aquesta suerte, que dirien ells.
El Dijous Bo fa Inca una ciutat-poblot encara més espantosa de l'habitual. Milers de tones de residus als carrers s'amunteguen al llarg de la nit inacabable, sobretot per als veïns del centre, del dimecres anterior: música estrident, joves emmoixats -com dirien per allà-, crits i soll.
Anar al Dijous Bo és un exercici de masoquisme i no crec que hi hagi tants de practicants d'aquesta parafília a l'illa, o sigui que la majoria hi van idiotitzats pels cotxes exposats, els venedors tafurs, els polítics exhibicionistes. El que hi passa més gust és en Joan nostre, en Volteta, l'heroi Joan Fiol i Alomar. El seu cos fràgil i blanc enmig d'aquella gernació és empès, masegat, malmenat i fregat mentre ell s'escorre en un multiorgasme infinit.

L'illa dels dimonis

A Lanzarote tenen com a símbol un dimoni, dissenyat com gairebé tot per allà per César Manrique, que els recorda l'origen volcànic de l'illa, la seva condició de portalet de l'Infern. No em pensava que una illa sense boscos em pogués agradar gens ni mica, però he de confessar que Lanzarote té un encant especial. El color de la lava, la seva textura, l'acumulació de detritus volcànics per tot arreu, els cràters i l'olor de les plantes endèmiques que els cobreixen em varen produir una certa fascinació. I ja no en parlem de les platges immenses, algunes d'arena negra seguint els comentaris tòpics dels mallorquins i d'altres amb arena blanca, com les d'aquí. Tot té el seu costat negatiu i la veritat és que a mi, sutro com sóc, els surfistes em carreguen una mica i l'illa n'és plena. Els veus vetllar les ones amb les seves furgonetes i les seves planxes de surf, venguts de tots els racons del planeta, vestits de Beach Boys i component una nota ridícula enmig del paisatge seriós.
El mercat de Mancha Blanca al bell mig de l'illa és el rebost dels productes agrícoles i ramaders de Lanzarote o, com a molt, de la resta d'illes de l'arxipèlag. Hi ha guaiabes -que no sé per què serveixen- a voler, peix assecat, cefalòpodes assecats, taronges concentrades, mojo de diferents castes, etc.

un dia qualsevol

Passen dones elefant de les tribus de Tanzània. Hi ha nins petits que ja, de petits, tenen cara de rateta, cara de geneta, cara de mostel. Els executius del centre fan grans esforços per deturar la suor d'aixella i marxen per la voravia amb pas ferm i decidit. La germana den Palou duu calcetins de llana en aquest temps insegur, mentre neteja pausadament i feliç les prestatgeries de la botiga. L'àtic dels grans magatzems és ple de solitaris i solitàries que fan viatges continus als recipients de menjar madrileny. L'home de color, negre, ens diu que "uno morro" està foll i nosaltres ens fem còmplices forçats del comentari racista. És racista el comentari? És racista el negre? Gran dia, el fuster pollencí maneja la polidora provocant gran brogit i terrabastall per tot el veïnat, la seva dona hipopòtam ha tret el jeep de bon matí i l'ha acomiadat amb una tendra fregada de musell. El qui és tingut per foll m'assegura que gairebé tothom ha enfollit. Hi ha dentistes homosexuals que cobren en espècies? El padrinet dina amb na Betty Page, però qui paga?

Camins i camades

Per fer autopistes o autovies, o carreteres gegantines com la de Sant Joan a Sineu, no s'ho pensen dos cops. Es veu que hi ha o hi havia molt per untar-se els dits. Ara, quan es tracta del manteniment dels camins, asfaltats o no, dels poblets, llogarets i fora vila en general, aquí ja no va tan bé. Els sotracs es fan grossos, d'almuds a barcelles, i quan plou el fang i l'aigua embassada fan divertida la conducció. Això sí, divertida i perillosa.
Hi ha camades asfaltades, camins secundaris que uneixen pobles fora de la ruta convencional, que tenen trossets de centenars de metres sense asfaltar. Per què? Vés-ho a aclarir!
I no es tracta d'asfaltar-ho tot, només mancaria això, però sí de tenir els camins amb les voreres netes -no cal herbicida per això-, amb els sotracs reblits i amb els cap-recs desembossats. O és que a nosaltres, rurals o neorurals, no ens troben a l'hora de pagar taxes i imposts?