La mar lliure a la fi

Quan comença a entrar la tardor tothom decideix que la mar esdevé una mena de lloc inhòspit. Aleshores els mateixos indrets que estaven plens de gent, es buiden del tot. És quan arriba l'hora nostra. Davallam discretament cap a la vorera, temorecs que hi hagi quedat qualcú. Només hi són els nostres, aquells altres solitaris, amants de l'aigua neta i fresca que també han estat convocats al gaudi secret. Les aigües del freu ens abracen i fins i tot els brumers deixen de picar en aquests dies de joia. La garriga és humida per les pluges vivificadores i els ocells s'hi passegen entusiastes. Nedam i nedam fins a l'entrelluu, ple de barques que malavegen la depredació. Ens arraulim damunt l'arena, ara que sí que es pot prendre el sol. De tornada arreplegam la collita de pinyes per començar foc. Les estepes ens saluden olorosament.

Akhmatova un any més

Diria mentides si explicàs que no m'hauria agradat conèixer Ana Akhmatova, la russa musa de tothom. Ja m'hi he familiaritzat al llarg dels cursos, gràcies a la lloable iniciativa de na Margalida Pons d'incloure-la al programa de literatura per a l'accés a la UIB. La seva poesia no és que m'agradi gens ni mica o gairebé, però les seves fotos i les pintures que inspirà sí que em fan patxoca.
Pel que fa als alumnes, què us diré? Troben sorprenent la irrupció d'una desconeguda dins el panorama on figuren Sòfocles, Shakespeare o Kafka, però hi arramben el coll, naturalment.
Sí que em produeix una sensació de plaer el fred que apareix als seus escrits. Jo no som gens fredolec i quan llegesc coses de rius gelats, camins gebrats i coses d'aquestes ja em pos content.