divendres, 12 de desembre de 2008

Tot recordant Tunis


A Bourguiba School eres la més barruda de la classe. Em digueres del professor: "é un uomo veramente straneo". Els dinars a la Bonne Bouffe amb el cambrer enamorat de tu, que et servia ració doble de postres o del que volguessis, cosa que aprofitàvem nosaltres, és clar. Les passejades cap al col·legi major de les dones, el dinar al convent de monges, prop de la catedral catòlica, l'anada al desert amb aquell cuscús a les fosques, tots suats. El robatori dels dàtils a l'hotel. L'estada a el-Kef, en aquell antic palau, després del concert de Chaba Yamina, quan em digueren que era sortat per anar amb una dona que tengués els teus ulls, uns "poetes" tunisencs i poltristes.
Ara sembles més alta, ets més gran i m'agrades més, Simona.

dijous, 11 de desembre de 2008

Contraban i altres relats


Perquè no m'acusin de fantasiós, explicaré estrictament allò que he viscut sobre el contraban, no el que he sentit contar que és molt.
De petit vaig fer moltes estades a la marina de Quíbia, en una zona on el contraban era una activitat habitual.
A ca nostra no hi havia llum elèctrica, tan sols una partida de llums de carbur que indicaven, en apagar-se, l'hora d'anar a dormir. Podíem veure la mar, les cabretes quan feia mal temps, i qualque llagut que entrava a la cala, generalment de gent coneguda i molt clares vegades. Just ara!
Una nit, en haver sopat, estàvem a la fresca i vaig començar a sentir renou de camions i cotxes, i a veure llums devers el comellar que donava a la mar. Vaig interrogar el meu avi sobre el fet i em digué: No res, gent que fa feina. L'explicació em va semblar plausible i vaig seguir amb els meus jocs i afers diversos. Una mica més tard, gairebé abans de retirar-nos, comparegué un home que saludà el meu avi i li féu present d'un bon manat de purets valencians, que jo encara de vegades fum com a homenatge a aquell temps.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Garrigues i marines


Segueix plovent, s'amaren les garrigues de Quíbia i la marina assedegada. Encara serem a temps a fer paners de gírgoles d'estepa i qualque picornell si no fa fred.
Jo voldria que plogués fins a Nadal. Enyor els albellons brollant i els torrents amb aigua cap a la mar. La font de sa Roca era la font de la nostra joventut salvatgina. Hi acampàvem a la vora i no ens en podíem avenir, criatures d'una terra eixuta, de tenir aquella aigua que no s'aturava de córrer, nit i dia, tret de qualque estiu que s'estroncava.
Crec que aquest país milloraria si hi plogués més. Pluja i civilització solen anar unides. Només cal fer un repàs per Europa i pels nostres veïns de baix per comprovar-ho.