divendres, 21 de desembre de 2012

Han encès el ble

"Un alçament de llum en la tenebra" deia el poeta espanyolista o il·lús, mentor del PSC i de CDC durant moltes dècades. Això és el que s'ha produït, encara no amb la força que voldríem, però ja és imparable. Primer serà independent el Principat i llavors vendrà la Catalunya insular a establir-hi lligams confederals, més endavant el País Valencià, perquè Espanya ha tocat fons. El procés europeu, potser sense voler, ha fet emergir les nacions sense estat. Segurament la crisi econòmica hi ha contribuït.

Caldrà fer feina de valent i ningú no ens regalarà res, ho haurem d'agafar, però assolirem l'objectiu d'ésser lliures dins Europa. En aquesta hora sura la pusil·lanimitat que llargs anys de nit colonial han fet arrelar a l'ànima de molts de compatriotes. Tot això s'esvairà, ja ho veiem cada dia quan estols de gent indiferent fins ara o bé hostil s'arrengleren al costat de l'alliberament de la Pàtria. La primera i indispensable passa és estar convençuts que la llibertat és possible perquè no hi ha més alternativa que l'anihilació del nostre poble. Quan tenim aquesta tasca feta res no ens pot aturar.

dijous, 13 de desembre de 2012

Prudentment no afluixem

El Tribunal Suprem de l'Estat colonial ha resolt que el senyor Camps no tenia cap competència per aturar les emissions de TV3 al País Valencià. Per tant, també ha considerat que les multes que va rebre ACPV queden fora de lloc. Tots ens n'hem alegrat, però cal llegir amb esment la sentència perquè no assegura cap dret a veure TV3 al País Valencià, únicament diu que és l'Estat qui té les competències per decidir-ho. Imagín quin interès deu tenir el govern de l'Estat en què TV3 es pugui veure al País Valencià! Si poguessin farien que TV3 senzillament desaparegués, i supòs que ho provaran tot d'una que els llegui.
Cal recordar el cas de Ràdio 4, emissora en català pertanyent a la xarxa pública estatal, que només es pot escoltar al Principat, com si la resta de catalans no la manteguéssim amb els nostres imposts. Qualcú, en trenta anys, s'ha preocupat perquè Ràdio 4 es pugui escoltar a tot el territori català sotmès a l'Estat espanyol?
Quin paperot que fan els "nostres" diputats, els escolanets de les sucursals insulars del PP-PSOE aquests dies! Escolten les intervencions dels diputats principatins sense dir ni piu, com si el desvari calculat del xitxarel·lo Wert no els afectàs per res. Vaja uns representants que heu triat!

dimarts, 11 de desembre de 2012

Com que desfer calça o bé donar-los calça d'arena

Tenia una cita rutinària amb l'oftalmòleg de l'Hospital de Manacor. Seguidor de la dita de "deixar pixar el mul" no me n'havia tornat a ocupar perquè generalment em telefonaven o bé m'enviaven un sms. Avui he telefonat a l'hospital i m'han confirmat que hi ha una llista d'espera d'un any, abans solia ésser, com a molt, de 3 o 4 setmanes. Qualcú la caga de valent. Sent les prèdiques dels acòlits del sistema dient que hem abusat i no sé què més. Vaig començar a cotitzar a la SS als 15 anys, mai no he estat hospitatlizat i crec que la meva despesa a la sanitat pública pot qualificar-se de ridícula. He vist per Espanya hospitals buits en valls asturianes, construïts amb els meus imposts, i no em puc imaginar el que hi deu haver per devers Andalusia i Extremadura. El goven -usant un eufemisme- den Josep Ramon Bauçà fa possible que la llista d'espera passi d'un mes a un any, però això sí la seva perspectiva de dèficit és la meitat del que els espanyols els permeten. Crec que els posaran una medalla al cul a tots plegats. Jo m'estimaria més un llamp forcat per a tota la trepa.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Ara va de Wert

Les actuacions del govern colonial produeixen una curiosa reacció entre els meus conciutadans. La gran majoria no se'n tem de res, continuarà votant els partits dinàstics PP-PSOE i fora passar pena. Hi ha, però, una minoria creixent de gent que està rabiosa amb les actuacions d'aquests andoves. No sé de què s'estranyen, l'obligació dels espanyols és anar fent desaparèixer les miques d'autonomia que, graciosament, concediren en un moment de debilitat, pocs anys després de la mort del general Franco. D'uns anys ençà han fet créixer la sensació que això de les "autonomies" és un "regne de taifes" -com si els regnes de taifes no haguessin estat meravellosos, per cert- i un guirigall. La gent d'aquí que feia comptes que això aniria altrament, podem dir que les duen ben girades de peu. La nostra tasca no és estar pendent dels ministrets de torn -una història dels ministres espanyols dels segles XX i XXI seria per llogar-hi cadires- sinó més aviat reforçar les nostres posicions i engegar estratègies de distanciament. Com aquell que diu, i ho hem repetit, la independència és basteix dia a dia, la declaració de l'estat català només n'és un apartat final.
Ara podem veure que al Principat s'han posat molt nerviosos, però és que a la resta del país podríem viure en estat de nerviosisme permanent, però no em sembla gens útil.
Som a la UE i sovint oblidam de recórrer-hi quan l'estat colonial ens vol atropellar. Cal plantejar a Brussel·les el que passa a l'Estat espanyol amb el català i sol·licitar empara. Ja sé que això no arreglarà el problema però sí que el donarà a conèixer a la resta de la UE. Fa poc, la majoria de diputats del Principat feren pinya contra els abusos colonials de Madrid. On eren els diputats "progres" del PSOE valencià i illenc? Davall una mata? Feien horeta darrere l'escó? Són els mateixos que quan els convé s'engalanen amb la bandera catalana contra la "dreta" espanyola. Cal picar-los les cretes i fer que es pronunciïn. Amb els del PP és perdre el temps, però qui sap.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Els "moros amigos"

Durant la guerra del Marroc, o sigui quan l'inepte exèrcit espanyol s'entestava a deixar-se delmar pels rifenys insurrectes, apareixien moltes fotos a revistes il·lustrades de Madrid. Els militars es retrataven vora caps de rifenys degollats i sobretot amb els "moros amigos", així anomenaven els rifenys que, per quatre duros, feien com que col·laborar amb ells, en realitat els aprofitaven per arreglar comptes pendents amb veïns rivals i llavors els traïen.
Al nostre país també hi ha molts de "moros amigos" dels espanyols. També els fan servir per controlar i/o eliminar "políticament" els seus rivals. Segurament quan vegin la cosa bruta apareixeran com a partidaris de la independència de tota la vida. Ja n'hem vist qualque cas al Principat i també es fan fotos.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Les egües de Boscana feien orellina

Mentre Suzane Ciani passava els ditets d'àngel panada pel piano de Cala Rajada, els guàrdies civils es paraven com el ca mè de l'amo en Salvador Marinos. Llavors plogué, feia aigua de bimbolla, i les cambreres de pis es refugiaren a les discoteques on s'amaguen els àcars i els peixets de plata. Els DJ abans eren els festejadors més calamitosos, ara han esdevengut els reis de la festa. Tot canvia, l'aigua del Noguera Pallaresa mai torna a passar pel meandre on vaig veure n'Aomame, amb aquella cinteta vermella entremig dels rulls.
Na Ciani es va mig abraçar al picolo que feia cara de circumstàncies, ara no sé ben bé quin dels dos en feia més, ben mirat. Recordau-me que ja he tastat la girella i amb un pic en vaig tenir prou, l'arròs només m'agrada cruet. El tren de la Pobla té dues vies, l'una és decent i porta la gent amunt i avall, un cop han pagat el bitllet corresponent, l'altra fa empegueir i s'omple d'una guarda de pixapins i imitadors que són acorruats per revisors vestits de pallasso trist.
No vaig veure cap toton però qui sap si s'havien encauat pels congostos, vestides d'escaladora. I sí, na Tayadella no feia llibres, això era els antonis que feren el llibre dels ases, però s'enfilava per les penyes de Montserrat on havia quedat amb en Quimi Portet, el germà de na Neus.

dimecres, 8 de febrer de 2012

Parlant clar no s'entenen

El becut vermell és un aliat dels que odiam els fassers i palmeres que embruten el nostre paisatge. El turisme és una dictadura de pensament únic on tothom ha de bavar quan passen els teutons gats com a moneietes, perquè ens deixen riquesa, ha, ha, ha! La majoria de la població del nostre país ha descobert Tàpies ara que és mortet. Dir que t'agrada el fred, la neu i la pluja és tan perillós com parlar dels bascos i el seu trull militar. Comprar diaris fa vell, llegir-los per internet fa modern. Els alemanys vénen perquè s'avorreixen a ca seva, no és estrany perquè hi ha més alemanys que aquí, però continuen avorrint-se aquí i avorrint-me a mi, de passada. N'Eduardo Jordà està tot gojós que hi torni haver premis ciudaz de palma de mallorcas en sud-americà. El seu avantpassat, Francesc Ferrari Billoch opinaria el mateix que ell. Alguns periodistes espanyols o hispanoparlants d'aquest país s'espolsen les puces forasteres gràcies a en Bausà i la seva trepa del Tercio. En Toni Pinya, convertit al judaisme, diu que han castigat Contador perquè és Espanyol, i una doneta de la qual no record el nom explica que han registrat una marca Saborea Mallorca, dins Saborea España, per promocionar -segons ella- la cuina d'aquestes dues illes. Per què no han registrat Saborea Ibiza y Formentera, Saborea las Pitiusas, Saborea el xum-xum hipi? La cuina espanyola, més enllà dels panets amb calamars de Madrid, existeix? Avís important: a Montuïri també fan doblegats, concretament a can Salat.

dissabte, 21 de gener de 2012

Celebrant Sant Sebastià

Dins el postís Teatre Principal se celebrava un akelarre de feristea espanyola dins Mallorca. L'antic director del Teatre fruïa, menjava, bevia i xerrava al sud de Quíbia. Dones cubanes abjuraven dels CDR. La jovenalla empenyia les rutes del futur. Una dona rinxolada passava gust. Jo en passava més que de viure. El gató d'ametlla romanesca era devorat, la recepta era percaçada ansiosament. L'empordanesa Agnès havia estat pionera en el treball de rebosteria tradicional. Nosaltres la seguiríem un cop la depressió s'esbargís del grup actiu. Els biòlegs marins suscitaven complicitats. Les llampugues feien una estesa d'ous dins la mar gran. En Cabot cavalcava cavalls indis damunt la Mola. La irlandesa ens enviava missatges inequívocs. El vi del Montsant es repartia a les noces de Ca Na Immaculada. L'home-dona em saludà tot just acabat de llevar-me, quan a través de la laurisilva sotjava la marina.