L'altre dia donmartí confessà que no li agradava treballar, que sempre havia estat un abúlic, ja de petit no tenia iniciatives i s'estimava més estar sense fer res. Jo només hi puc afegir que és una de les persones més actives i feineres que conec. Deixant de banda la ironia, heretada dels seus avantpassats materns quíbers, crec que diu la veritat. Moltes vegades hi ha un abisme entre el que voldríem fer i el que realment ens veiem obligats a fer.
També hi ha la percepció que hom té d'un mateix i de les pròpies virtuts o mancances. Jo conec dones bellíssimes que no s'hi troben gens, homes coratjosos que es veuen com a cucs, atletes que es consideren un sac d'ossos voltat de greix,... i naturalment gent més pesada que una vaca damunt un ou, però que es creuen graciosos i ocurrents, al costat d'altres que es veuen com a ermitans insociables mentre que la gent els considera un model de simpatia i afabilitat.
El treball em mereix un interès ben minso, però sé que molta gent em considera un treballador infatigable. Això m'assegura en la meva idea que la incomunicació humana és del tot general. Sovint ens pensam que xerrant i comunicant-nos arribarem a conèixer els altres però, per sort, això és del tot utòpic. Sempre hi ha secrets i llocs amagats que ens seran vedats.
