dilluns, 24 març de 2014

La randera

     Una de les coses curioses del blog és veure com el temps passa volant. Si no escric, deu ser també bon senyal, vol dir que hi ha altres curolles que passen davant, sovint millors que escriure. Imagín Kafka treballant a l'agència tributària de Manacor, segur que hi trobaria inspiració per a escriure, ell també. Les bravejades d'aquesta gent, punta de llança colonial, no són debades. Amb un tres i no res ja t'han posat urpa al compte corrent, tapant-te de papers, tant li fa si s'han errat ells, ja els encalçaràs!
     L'assemblea de docents propicia els contactes entre els membres del col·lectiu. Fa goig de veure'ls. És bo de justificar haver d'anar a l'assemblea, sempre envoltat d'un ambient festiu, i abandonar la llar, la parella, els infantons que ploren perquè han de sopar de pizzes congelades. El canet rater nerviós per tota la casa.
     Ja torna a haver-hi ciclistes venguts d'Europa, com juies que escapen del fred. Cada any més pinxos i amenaçadors per carreranys i camins. Els hotelers passen gust, els venedors de recanvis de bicicleta també, els missus que voten el PP també en passen per allò que els han dit de la riquesa que duen aquests ciclistes, amb tants d'euros que no ens cabran dins ca nostra. Comença a haver-hi dissens, com qui fa poc els encalçà de matinada amb un cotxe i sortí damunt el diari. Pobre Timoner! Pobre Simó Febrer!
     Na Silvana Mangano ja és mare de família i viu en una casa moderna. Amb cabells més curts i amb ulleres diferents, tot sigui dit.
   

 

dilluns, 13 gener de 2014

S'Escrivania de Porreres



Realment bo, fregant l'excel·lència. Un dels millors menús del dia de Quíbia que no arriba als 12€. D'entrada el local, extremadament acollidor, us enamora amb unes voltes de pedra que abans, quan era un bar, estaven dissimulades. Si teniu molta sort tastareu les olives casolanes que prepara la mare del cuiner, però això només els dies de xeremies. Les amanides, on gairebé sempre hi ha trossets d'albercoc sec, són extraordinàries i la d'aquesta setmana és amb aladrocs envinagrats i carxofes arrebossades delicioses. Tant els primers com els segons feien mengera però calia decidir-se i m'he decantat per una cosa del temps: espinagada de llom. El farciment era impecable però a la pasta li mancava el cruixent propi d'aquesta gloriosa elaboració de prop de l'Albufera (la Pobla, Muro, Santa Margalida, etc.). Les postres són fetes seves i sempre són una meravella, però avui he demanat pinya. Llàstima que el vi de la casa no sigui del país, segur que a la Terra Alta es podrien trobar vins barats i millors que els espanyols que serveixen. I l'aigua també podria ser de més prop perquè no hi hagués res a dir. El servei és molt professional, ràpid i amable. Pels finestrals veieu passar la vida porrerenca en unes hores en què la gent es refugia a casa seva, sobretot en dies de plom com avui. No dubteu en visitar-lo.

divendres, 10 gener de 2014

Oasi muntanyenc

Mai no podré dir-ne el nom, perquè veig els estralls causats pels divulgadors de "cales verges", "llocs ocults", "indrets desconeguts". Tot d'una que surten publicats en llibrets oportunistes o dominicals de diaris colonials i no, ja passen a ser patrimoni cabrum. El trobareu al prePirineu, us hi menarà una carreterona estreta, asfaltada i ombrívola. Travessareu boscos espessos per on s'esmunyen les guilles i els senglars. Diuen si en els gorgs dels rierols s'hi pentinen les goges. Tots els agres de tots els bolets hi tenen el seu castell suculent. A la fi arribareu a una masia bastida segles enrere, una casa fortificada i ben proveïda de menjua i llenya. Si us comportau, us donaran una taula i us oferiran viandes exquisides, trinxat, carn feta al caliu d'alzina, mató, bolets cuinats de totes les maneres. Vi de l'Odissea, duit pels homes d'Ulisses quan deixaren l'illa de les Sirenes, apte per a crateres muntanyenques. En haver dinat passareu a la foganya, ben asseguts a l'escona, us deixaran fer fum olorós i sempre hi haurà qualque trobador o joglaressa que encetarà la cantada. Veureu passar el comte Oliba, el comte Mal, el Cojo de Málaga, per les finestres, enfilats damunt graneres. Hora foscant us adormireu amb picarols de cabreta mig orada.

dijous, 26 setembre de 2013

Els fets consumats?

Anit passada a IB3 vaig tenir la paciència d'escoltar un suposat debat sobre l'engendre TIL. És una experiència que no aconsellaria a ningú. Dels personatges que apareixien com a defensors del bunyol perpetrat en origen per la FAES -vendre la moto als pares d'aprendre anglès i en realitat fer-lo servir de cavall de Troia contra el català o el gallec- n'hi havia dos que coincidien a fer grans escarafalls i escandalitzar-se quan el periodista Joan Riera demanava que els càrrecs públics del PP-PSOE abraçassin el multilingüisme i s'expressassin en català. Això és considerat un atac a la llibertat personal d'aquests individus com de la resta de colons espanyols que comparegueren fa estona o recentment en aquest país. No cal dir que hi ha molts d'espanyols que no han vengut a colonitzar, han après la llengua d'aquest país i s'hi expressen amb naturalitat, molts d'ells són al costat de la gent que volem deixar de dependre d'un Estat tan nociu com inútil, aquest que té la seu a Madrid. N'hi ha d'altres, però, com el senyor Barquero, estrella de les tertúlies i soi-disant periodista i analista -un analista tan fi que qualifica la Fundació Jaume Bofill de "catalanista"- que ens voldrien més "antropològics". S'omple la boca de respecte pel català però el considera un focus de "tensió". No sabem si provocada per gent com ell que compareix en un país i decideix no parlar-ne la llengua sinó mantenir-hi i estendre l'ús de la seva. El seu raonament seria més o menys, com que som molts els que hem vingut d'Espanya -en el seu cas de Navarra, més gros encara!- ja tenim uns drets adquirits i com que l'Estat colonial ens empara (policia estatal, guàrdia civil, exèrcit espanyol, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, etc.) no cal passar pena. Si els natius volen seguir parlant discretament la seva llengua no ens hi oposam, però la llengua dels colons ha d'ocupar un lloc preeminent, exactament el que pensava la nadiua col·laboradora Rosa Estaràs quan reformaren l'Estatut d'autonomia, aquesta graciosa concessió de la metròpoli a les colònies així com a les seves "provincias". No ens enganen, el català és la llengua del nostre país, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó -i si voleu comptau-hi l'Alguer- i totes les altres llengües que s'hi parlen, avui en dia moltes de dotzenes, tenen dret a ésser respectades però mai ens han de qualcar damunt, com ara passa. Nosaltres, com els finesos, hem de decidir l'status del català a casa nostra, tal com ells ho fan amb el finlandès sense demanar permís als suecs. Si això és possible dins aquest Estat -que jo no ho crec- s'ha de començar a canviar tota la legislació colonial que ara ho impedeix, començant per la Constitució que tant rebreguen. Segur, però, que la millor manera de posar-hi remei és construir l'alternativa a la dependència dels espanyols, en la forma que considerem més oportuna.

dilluns, 23 setembre de 2013

Els docents illencs en lluita contra l'estultícia

Talment una nova David davant el Goliat Estarelles, els docents de les Illes hem decidit que ja n'hi havia prou. El que més surt a rotllo és el TIL, tombat originalment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, però hi ha moltes coses a la cassola. S'han anat perdent llocs de treball per art de màgia retalladora, per fer mèrits davant la metròpoli colonial. Els sous han minvat sense cap mirament. Expedients a qui no es vincla -com els directors de Maó-  i amenaces als interins són el pa de cada dia. Atacs a la llibertat de càtedra en forma de llei de convivència -quina paradoxa més sagnant- i el projecte de llei de símbols, com si les quatre barres -ells en diuen senyera fent ostentació de la ignorància més absoluta -no fossin un símbol més antic que el castellet i les franges blaves. Em va sorprendre la massiva assistència a les concentracions, la combativitat de gent que feia anys que no ens movíem, la imaginació de l'organització de tot plegat. La solidaritat de la societat s'ha fet palesa de forma constant fins a començar a crivellar el monolitisme ideològic -per dir qualque cosa- dels dirigents del PP. I, potser per primer cop, es tracta d'un afer nacional: arreu del país en parlen els mitjans de comunicació, la gent es concentra en solidaritat amb els docents illencs i començam a veure tots plegats que un atac a la nostra llengua a les Illes també ho és al conjunt del país.
Ara la vaga es fa intermitent, però tothom es prepara per a la manifestació de dia 29 de setembre a Ciutat i per reprendre amb força la vaga a partir de l'endemà.

divendres, 16 agost de 2013

L'home bu-bu hospitalari a la capella

Com una mena de ciclop, només mancat del davantal de cuiro, copeja l'enclusa dins l'hospital de sòcol dubtós. Les sirenes, el mussol, els cucs o pardals de moro ens fan l'ullet, mentre l'encantadora Joana, cosina del manescal, ens besa amorosa, voltada d'amigues sulles. També ens saluda, efusiu, l'home amb botxes que té, com mi mateix, el pit de llop grisós. Què hi degueren fer dins aquesta capella? Qualcú entra i surt, amatent a les transaccions. Comissions i facilitats de pagament. M'ha semblat que un poetastre estrafeia un somrís. Els filferros anostrats es confonen amb els retaules absents. En Gabriel veu el santcrist - Orfeu i suggereix un possible retaule marí, ell que que treballa de pirata ho veu ben clar. L'osset rentador ha saltat de la paret i ha pres vida, rialler, es confon entre els convidats i també besa, es deixa amanyagar, ple del vici de la tendresa. Els ullets de les bèsties també són a la barrera de bolets. Correu tots a la capella de Campos. Retratau-vos-hi amb els artistes.

dilluns, 1 juliol de 2013

A Eslovènia com al Pla de Mallorca

Segurament serà de nit, crec que començava així un poema de Ferrater. Sempre ens limitam a plagiar els autors antics, almenys d'ençà dels grecs i els romans. Un cop establerta aquesta veritat farem una mica de publicitat per explicar que Camper, pronunciau-ho com a aguda sisplau perquè un camper, a Inca, és simplement un pagès, un que viu al camp, la fàbrica inquera, també s'ha estès a Lubliana, això sí, amb els preus el doble de cars que aquí mateix. Ens en congratulam, no dels preus sinó de la robusta salut de la marca, tot i que les seves sabates ens semblen més pensades per a l'aixovar dels pallassos que no per a nosaltres mateixos, però bé. Qualcú té la vista de fer-les atractives a gent de països molt diferents i això té mèrit.Per cert, ja que hi eren podrien haver referit la façana de la botiga, en aquest cas.

Hom repeteix sovint una beneitura que molta gent s'ha arribat a creure: Mallorca era un país ple de pagesets amb quatre figues seques i dues gallines, fins que arribaren els benaurats turistes i tothom es va d'or, inclosos els emigrants espanyols que comparegueren -a ajudar-nos, diuen ells- amb una mà davant i una altra darrere. Abans de 1936 a Mallorca s'havia produït un incipient procés industrialització que provenia del s. XIX. Hi havia fàbriques, manufactures, licors, teixits, conserves, etc. que s'exportaven arreu del món. I el mateix succeïa a Menorca, potser encara amb més intensitat. Vull dir que els agosarats emprenedors i fabricants que encara es mantenen, malgrat l'stablishment salvatge d'hotelers i constructors, es mereixen el meu homenatge.