Celebrant Sant Sebastià

Dins el postís Teatre Principal se celebrava un akelarre de feristea espanyola dins Mallorca. L'antic director del Teatre fruïa, menjava, bevia i xerrava al sud de Quíbia. Dones cubanes abjuraven dels CDR. La jovenalla empenyia les rutes del futur. Una dona rinxolada passava gust. Jo en passava més que de viure. El gató d'ametlla romanesca era devorat, la recepta era percaçada ansiosament. L'empordanesa Agnès havia estat pionera en el treball de rebosteria tradicional. Nosaltres la seguiríem un cop la depressió s'esbargís del grup actiu. Els biòlegs marins suscitaven complicitats. Les llampugues feien una estesa d'ous dins la mar gran. En Cabot cavalcava cavalls indis damunt la Mola. La irlandesa ens enviava missatges inequívocs. El vi del Montsant es repartia a les noces de Ca Na Immaculada. L'home-dona em saludà tot just acabat de llevar-me, quan a través de la laurisilva sotjava la marina.

Ahir vespre, tot passant ben tranquil per la ronda que circumval·la l'antic poble de Campos -i actual sucursal de Son Gotleu- vaig topar amb uns municipals que em feren aturar. Un d'ells, armat d'una torxa lluminosa, m'explicà que es tractava d'un control rutinari d'alcoholèmia, de fet ell féu servir el mot trilometria, i em demanà que m'aturàs a la vorera i preparàs el carnet de conduir. Com que veia que allò no avançava i armat del coratge de no haver begut alcohol feia dies vaig demanar-li si n'hi havia per molta estona, també li vaig preguntar si em demanarien disculpes cas que el control donàs negatiu. L'home s'embullà una mica i féu qualque senya als seus companys. Arribat davant ells em donaren un broquet embolicat dins un plàstic amb l'explicació per inserir-lo en una maquineta dins la qual havia de projectar el meu buf durant una partida de segons. Vaig donar 0.0 però no em donaren cap disculpa ni explicació per haver-me aturat. Em produeix un gran desfici tot això dels controls "rutinaris". Entenc que n'hi hagués durant els governs de Franco, Hitler o Pétain però m'és mal d'entendre en un sistema que es pretén democràtic. Entre Felanitx i Campos, anava a 100 km/h, la velocitat permesa en aquella carretera i m'avançaren 10 o 12 vehicles, qualcun d'ells sense avisar amb l'intermitent. Ja supòs que és més difícil fer feina que no esperar els incauts i aturar-los per veure si cau qualcú que hagi tocat la trompeta i quatre doblerets per a l'Ajuntament de Campos! Per cert, el mateix ajuntament pesidit per un individu que assegurà damunt els diaris que els apartaments il·legals de Ses Covetes, edificats per son pare, no molestaven ningú.

El TOP roman amb maquillatge democràtic

http://gara.net/azkenak/11/301003/es/Murillo-retira-juicio-que-insulto-cuatro-vascos-pero-mantiene-que-es-imparcial

Fa estona que no opín sobre el conflicte basc. Els bascos, ho de reconèixer, m'avorreixen una mica a hores d'ara. No puc passar per alt el detall de la notícia de la jutgessa Murillo, però. En realitat MAI han estat objectius els tribunals espanyols que han jutjat catalans, bascos o gallecs, acusats de terrorisme. Si més no més objectius del que ho eren els membres feixistes del Tribunal de Orden Público, però aquests almenys tenien un nom que no ocultava de què es tractava.
Qualcú s'imagina que una persona que ha arribat a jutge a l'Estat espanyol, sense cap més informació sobre nosaltres o els bascos que la que ha arreplegat als diaris de Madrid, a les ràdios patriòtiques d'Espanya o a les seves facultats, hereves encara de la dictadura, pot ésser imparcial i objectiu? No siguem criatures.

Torn jove

Ahir em vaig sentir rejovenir. Anava a entrar a Son Gotleu, gueto de Ciutat on viuen nigerians, gitanos i magrebins en alegre confusió, quan un policia em va fer senya que m'aturàs. Jo anava en una BMW ben antiga i no creia que el meu aspecte fos de narcotràfic ni de client, senzillament per anar a la feina pas per allà, però es veu que el jove em considerà sospitós de qualque cosa. M'indicaren que aparcàs la moto en una placeta on hi havia més d'una dotzena de policies que escorcollaven vehicles i persones.
Vaig demanar si n'havia feta qualcuna i el policia em respongué, en espanyol naturalment, que no, que NOMÉS es tractava d'un control. Em féu mostrar tota la paperassa, dubtà un moment en l'assegurança perquè li havia mostrar el rebut de l'any passat, finalment vaig trobar el d'enguany i em deixaren partir, però abans comprovà que no tenia antecedents o era cercat per qualque malifeta.
Mai no he entès que t'aturin, ni a les ciutats ni a la carretera, de forma aleatòria. Tanmateix qui es pugui veure molestat pels controladors ja tendrà prou esma per fugir escapat, la resta no fan més que perdre el temps o caure en la trampa econòmica de tenir una ITV caducada, una assegurança sense rebut vigent o bé qualque paperet que sempre manca.
Ens anam avesant massa a ser controlats als carrers, als aeroports i pertot arreu. I a mi no m'agrada gens que em controlin.

En Joan Nebot

No record on el vaig conèixer però sempre era per enmig. Com a frase lapidària seva -en tenia moltes-, crec que en triaria dues, la primera la hi vaig sentir dins el 1001 una nit de temporal, a fora i a dins. Devien ser les tres de la matinada i s'aixecà dret amb la tasseta on feia hores havia fet una rasca de canya, amb el dit subjectant-ne la cullereta, i plena naturalment -per fer la tassa neta- de canya Valls en estat pur, sense cafè. De cop ens enflocà, no diré cridant però prop s'hi feia: "Pas més gust d'estar amb voltros que de viure. I això aquells no ho entenen", aquells eren els felanitxers decents i respectables que en aquelles hores dormien més o menys plàcidament, perquè el 1001 era al capdamunt del poble i quan digué aquells assenyalà la finestra d'on es podia veure Fenixlàndia adormida. La segona frase feia referència a un dinar de noces que s'havia celebrat a La Ponderosa, el seu domini com a torrador especialista durant molts d'anys. El nuvii era solleric i la nuvia era murera, els cambrers s'interrogaren sobre la identitat d'aquests dos i dels convidats, gent mudada alguns amb molt bon gust i d'altres no tant. La conclusió den Joan fou ben clara: Eren unes noces on ningú va conèixer ningú". Gairebé ens remet a l'Odissea quan Polifem demana a Ulisses com es diu i ell li respon, Ningú.

Infermeres de la Secció Femenina?

Imaginau una universitat, com és ara la UIB. Imaginau-vos-hi una Escola d'Infermeria, com la que hi ha. De tot el professorat no arriben a la mitja dotzena els que fan les classes en català. En la majoria dels casos és per evitar problemes amb els alumnes que els demanen les classes en espanyol, una minoria renouera que pren la iniciativa davant l'acoquinament dels catalanoparlants. Tampoc no s'estalvien les pressions per part dels que comanden per mirar de fer posar el mac en terra als pocs professors resistents. Aquests alumnes sortiran amb un títol que els permetrà treballar en hospitals i centres de salut. M'hauré de veure amb infermeres o infermers que no m'entenguin? Ens hem tornat boiets tots plegats? Estan bé del cap els professors i professores de l'escola d'Infermeria o bé formen part de la solució Nit i boira per als habitants autòctons de les Illes, propugnada per l'actual govern?