diumenge, 28 de desembre de 2008

Cabrera a l'entrelluu


Has de travessar, vestit de mart, tota la marina. Esquiu, defugiràs les basses on t'esperen els caçadors i les moixeres. Peus de mart, creuaràs ullastrars i bardisses. T'aturaràs al petit cocó amagat i faràs un glop d'aigua serenada. Ensumaràs rastres d'altra salvatgina i de perdius amollades. Marcaràs el teu territori.
En arribar a la vorera veuràs l'illa a l'enfront, dins una boira de canyaferles i boixos.
Dimarts a Manacor floriran tots els lilàs.

dijous, 25 de desembre de 2008

Ses Puntetes

Al comentari anterior no es parlava de Ses Puntetes, en realitat un topònim desaparegut o gairebé, només quatre rates el fem servir, però l'amo en Pep Muda s'hi va fer bo. El topònim tradicional fou substituït per Cala d'Hort, rèplica de la cala eivissenca, però esdevingut immediatament Cala d'Or. Don Pep Costa Picarol, un eivissenc polifacètic: dibuixant, col·leccionista, antiquari, galerista... tengué la idea d'anar comprant quarterades a la marina de Ses Puntetes. Arribà el moment que els pagesos l'encalçaven per oferir-les-hi. Imaginau-vos la marina abans del 36, un lloc bo per res, on ni les ovelles hi podien pasturar de poca cosa que hi havia.
Aquell foll consolidà una fortuna amb la creació d'una urbanització. Estava pensada per a bohemis i artistes d'arreu del món i, de fet, se n'hi instal·laren una bona partida. Jo encara en vaig conèixer qualcun. Regalà solars a amics seus, de la seva bolla, perquè s'hi fessin cases d'estil eivissenc. Fins al final de la seva llarga vida li anaven a mostrar els plànols de les noves construccions, calia el seu vist-i-plau honorífic. Jo el record a la galeria d'art "can Costa" de la costa de Sant Domingo, amb en Pau com a home de confiança rabiüt i el seu fill Josep Maria. Fou escenari dels meus jocs infantils, coneixia tots els racons de l'edifici, la col·lecció d'escultures, juguets i dibuixos de moixos, les peces romanes del pati, el bany que mai degueren netejar on pixaren molts d'artistes i crítics de l'època. Venien postals i guies turístiques, les famoses guies Costa, però pobre del turista que gosava molestar en Pau per comprar-ne!
Hi havia en Joan Bonet -que em deia gamberrússio-, en Joan Castelló Guasch, en Puigdorfila, en Tarrassó, en Gaspar Sabater... tot homes que fumaven a les totes, mentre ningú mirava l'exposició del salonet vellutat amb un sofà circular al centre, perfecte per pegar-hi bots.

dimecres, 17 de desembre de 2008

L'amo en Pep Muda

Farem una mica de memòria històrica també aquí. Jo el vaig conèixer quan era al·lot, un poc més jove que la seva filla, la que apareix a la foto. Era un home que havia fet dos duros amb el turisme, a través d'una botiga de suvenirs, fent de taxista i posant finalment un estanc. Anava mudat i li agradava menjar i beure bé. Molts de pics lluïa un bon puro dels que venia a ca seva.
Li vaig perdre la pista i molts d'anys més tard ens retrobàrem a Son Coletes, commemorant la República i remembrant els assassinats que allà són enterrats a la fossa comuna. El vaig veure amb el puny enlaire, cantant la Internacional i qualque llagrimota que li regalimava per les galtes.
En saludar-lo m'explicà que de jove havia conegut la presó del règim colpista, els maltractaments i la repressió de la inacabable postguerra. Que s'havia emocionat en veure altre cop banderes republicanes i catalanes, al so de la Internacional.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Fred a rompre: fora paparres ni puces!

Què putes, tant de fred i fred! Al front si que en feia de fred. Això d'ara no és res, tothom ha tornat com a beneit i les estufes exploten.
Ha arribat un moment que la gent vol anar vestida igual tant d'hivern com d'estiu dins les cases, com als EUA.
És ben clar que a l'hivern -i a la tardor si importa- ha de fer fred. Els cirerers i altres arbres necessiten unes temperatures baixes durant uns dies a l'hivern, sinó es moren.
Desenterrau els jerseis de llana de dins els armaris, plens de bolles de gas, i sortiu al carrer sense por. Ja hi haurà tens de passar calor, aquelles insuportables setmanes i mesos sense ploure de l'estiu!
Visca la pluja, la neu i el "mal" temps!

dilluns, 15 de desembre de 2008

No tot és millor que abans ni prop fer-hi


En aquesta foto, datada en 1933, es pot veure una casa enrevoltada de garriga: mates baixes i revells.
Actualment si féssim la mateixa foto no veuríem la casa perquè els arbres, ullastres i pins la tapen de pertot.
Això és extensiu a gran part de garrigues i boscos de Quíbia, exceptuant els que han cremat molts de pastors, alguns caçadors i altra salvatgina.
Ara mateix els arbres estan en millor estat que fa 70 anys, per posar un exemple, però no hi ha cap política forestal amb cara i ulls. Mentre a les ciutats els arbres són massacrats pels destralers, als pinars i garrigues podem trobar els arbres caiguts fa anys sense que ningú se'n preocupi gens ni mica.

divendres, 12 de desembre de 2008

Tot recordant Tunis


A Bourguiba School eres la més barruda de la classe. Em digueres del professor: "é un uomo veramente straneo". Els dinars a la Bonne Bouffe amb el cambrer enamorat de tu, que et servia ració doble de postres o del que volguessis, cosa que aprofitàvem nosaltres, és clar. Les passejades cap al col·legi major de les dones, el dinar al convent de monges, prop de la catedral catòlica, l'anada al desert amb aquell cuscús a les fosques, tots suats. El robatori dels dàtils a l'hotel. L'estada a el-Kef, en aquell antic palau, després del concert de Chaba Yamina, quan em digueren que era sortat per anar amb una dona que tengués els teus ulls, uns "poetes" tunisencs i poltristes.
Ara sembles més alta, ets més gran i m'agrades més, Simona.

dijous, 11 de desembre de 2008

Contraban i altres relats


Perquè no m'acusin de fantasiós, explicaré estrictament allò que he viscut sobre el contraban, no el que he sentit contar que és molt.
De petit vaig fer moltes estades a la marina de Quíbia, en una zona on el contraban era una activitat habitual.
A ca nostra no hi havia llum elèctrica, tan sols una partida de llums de carbur que indicaven, en apagar-se, l'hora d'anar a dormir. Podíem veure la mar, les cabretes quan feia mal temps, i qualque llagut que entrava a la cala, generalment de gent coneguda i molt clares vegades. Just ara!
Una nit, en haver sopat, estàvem a la fresca i vaig començar a sentir renou de camions i cotxes, i a veure llums devers el comellar que donava a la mar. Vaig interrogar el meu avi sobre el fet i em digué: No res, gent que fa feina. L'explicació em va semblar plausible i vaig seguir amb els meus jocs i afers diversos. Una mica més tard, gairebé abans de retirar-nos, comparegué un home que saludà el meu avi i li féu present d'un bon manat de purets valencians, que jo encara de vegades fum com a homenatge a aquell temps.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Garrigues i marines


Segueix plovent, s'amaren les garrigues de Quíbia i la marina assedegada. Encara serem a temps a fer paners de gírgoles d'estepa i qualque picornell si no fa fred.
Jo voldria que plogués fins a Nadal. Enyor els albellons brollant i els torrents amb aigua cap a la mar. La font de sa Roca era la font de la nostra joventut salvatgina. Hi acampàvem a la vora i no ens en podíem avenir, criatures d'una terra eixuta, de tenir aquella aigua que no s'aturava de córrer, nit i dia, tret de qualque estiu que s'estroncava.
Crec que aquest país milloraria si hi plogués més. Pluja i civilització solen anar unides. Només cal fer un repàs per Europa i pels nostres veïns de baix per comprovar-ho.

dijous, 4 de desembre de 2008

Una mica d'estopeig

Es veia la serra de Tramuntana i Mallorca s'anava allunyant cada cop més ràpid, perquè aquests vaixells d'ara fan molta via, rellamp! Comparats amb aquells de la Transmediterrànea on l'aigua passava per damunt coberta quan hi havia una mica de mal temps.
Ara ja no es veuen mai dofins ni caps d'olla, ni cap peix molar. Quan jo era nin, anava a pescar amb el meu oncle. De vegades em fermava a l'arbre perquè no caigués dins mar de tantes ones com hi havia. La barca pujava i baixava, quan era a baix tenies la sensació d'estar dins un clot d'aigua. Un cop, un peix manta ens va passar per davall el llaüt, tota la mar va tornar negra.
Anàvem a pescar els calamars a l'encesa, llavors n'hi havia molts, o bé amb llum venien tots. Ben aviat els calamars omplien tota la coberta. Quan els treien n'hi havia que t'esquitxaven de valent i això de nit no feia gaire gràcia.
Quan anaven a la barra, que llavors volia hores de motor amb el llagut mariner, no m'hi duien. Deien que era massa petit. Record que en una d'aquestes expedicions agafaren peixos tan grossos que no cabien a la pica d'escurar.
Un cop embarcàrem un home sense experiència marinera que havia viscut a França, de pares catalans. Quan començàrem a pescar aquell home, ja blanc de natural, tornà com a de cera i no quedà més remei que desembarcar-lo. De juguera, també vaig desembarcar jo i aquell home em contà moltes coses sobre els minerals que hi havia a la cala, cala Sequer, i moltes històries del seu servei militar -com solien fer els homes d'un temps-, però en aquests cas noves i interessants, l'individu havia passat el seu període militar a Algèria, en plena guerra colonial. Les hores passaren volant i el patró i son ajudant tornaren a cercar-nos amb una bona pescada.
Ara pel que fa al peix, hi ha quaranta moixos per una rata!

dimecres, 3 de desembre de 2008

Ja me'n tornaria

Sí, en arribar a la feina ja me'n tornaria. M'estimaria més viure com els guerrers de Son Favar, a lloure per dins l'alzinar o la garriga. Amb el meu ca recórrer comellars i clapers com el garriguer d'Infern. Parar lloses, cercar esclata-sangs dins vedats, matar conills i cegues, dur arreu els espàrecs i els caragols.
Els vespres de lluna, faria foc damunt una sitja, i convocaria els esperits dels avantpassats, vestit de geneta o de mart. M'untaria amb oli de llentiscle i ballaria fins a l'esgotament.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Moderau-vos anònimament

Temporalment estrenarem la moderació -o sigui la censura prèvia- dels comentaris. Almenys mentre s'espassin les ganes de publicar-los anònimament. Si els autors o les autores s'identificassin seria un plaer contestar els seus comentaris, tant si són destructius, libels, infàmies com si es tracta de les lloances que tant meresc.
Aquesta senyora es protegia del sol amb un bellíssim capell de l'època. Tenia una llunyana retirada amb Ava Gardner, sí senyor!
Va acceptar ésser fotografiada al costat d'una barca que ja està desballestada, com ella mateixa possiblement.
Es mereix un homenatge pòstum perquè era aguda, discreta, polida i sàvia. Endemés, tan sols es depilava, a l'hivern, les cames.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Enterraran en Barceló amb n'Ubeda?


Mai no he sabut els carrers de Ciutat, aquesta hereva de la Madina Mayurqa que Turmeda volia retornada a l'Islam, perquè mai no he pogut sentir interès per aquesta aglomeració de cases i avingudes horribles, de tribus sense nom que no sé de quines eugues vénen. Ciutat traïdora, ciutat provincial i colonial, volgudament sotmesa a les merdoses restes de l'imperiet espanyol.
Encara hi són presents les desfilades de feixistes per la Via Alemanya -l'Alemanya hitleriana naturalment-, les cremadisses de jueus per devers la plaça Gomila, els descendents bavosos dels botifarres llepadors dels antics Borbons, els grisos buròcrates de la mediocritat de tercera, els tifosi del Mallorcá, la beneitura de les celebracions a la plaça de les Tortugues, les repulsives festes de Sant Sebastià amb regalims de llonganissa per l'horrible plaça Major de ciutat-Salamanca-Segòvia...
Ben hora de passar-hi amb napalm? Quina llàstima pel retaule den Miquel Barceló Artigues?

divendres, 28 de novembre de 2008

Hi serem tots amb la desconeguda


Disciplinadament com fan els samurais, he acatat les teves decisions. No vull dir que no hi estigui d'acord, però em sap greu no haver-ho sabut fer altrament. De tot s'aprèn i segurament hem de pensar en el futur. Mantindrem els espais estimats, les estones estotjades, els camins compartits.
Estarem a l'aguait dels bolets, dels vins, dels llibres, dels arbres, de les viandes i de la coneixença d'altres terres i altra gent.
També vetllarem el moment propici per a noves escomeses, sense la recança del Laberint.

divendres, 21 de novembre de 2008

Ovelles i figueres a la tardor

Ho va dir ben clar en Gabriel Barceló Milta, d'origen felanitxer, a l'entrevista que li feien els espanyols del Diario de Mallorca l'altre diumenge. La diferència entre el PSM, el partit que capitaneja, i ERC és que els d'ERC "son más independentistats, más radicales, más catalanistas", mentre que ells són més "mallorquinistas". Més o menys coincideix amb l'argumentació tradicional de la dreta i l'extrema dreta de Mallorca. Això passa en tenir una partit d'àmbit illenc, en una sola illa, s'entén i que considera les Illes Balears -no sé què opinen de les Pitiüses- com la seva nació. Acumular dècades d'indefinició i beneitura mena a aquesta situació. Un dirigent jove que té el cap com una olla.
Això sí, no té cap mania d'anar a les eleccions amb estalinistes espanyols i barruts professionals com Eberhard Grosske. Com que aquests no són ni radicals, ni catalanistes, ni independentistes...
Ja ho va dir en Canyelles que aquests del PSM eren quatre ximbombers!

dimecres, 19 de novembre de 2008

Dies d'ira a l'illa


Això no és un títol original, qualcú l'inventà abans, crec que fou una mena de novel·lista anomenat Antoni-Lluc Ferrer, però ja ens anirà bé.
Sí, vaig veure en Miquel Cordella per l'Ib3, que el presentà com a pintor espanyol. Evidentment, Josep Maria Sert també havia estat un espanyol de primera fila, etc. Per cert, m'agradaren molt els murals de Sert que només havia vist a qualque reproducció infame. Feia una mena de realisme socialista que també em recordà els muralistes mexicans, Siqueiros i el xixisbeu de Frida Kahlo, aquell estalinista del qual ometré el nom infecte, no perquè fos adorador del Pare Stalin sinó perquè pegava a na Frida, ah poca vergonya!
En Miquel va dir que tot havia estat improvisat, que el germà den Sergi López s'havia inventat la resina utilitzada i pràcticament tota la maquinària. Amb una paraula només figura ell com a geni i els que feren feina de veres són una mala fi de gent. Res de nou tractant-se den Miquel. Vaig poder veure els seus amics adorables: en Xisco d'Algaida, amic recent; la star Mesquida, tan ocurrent; la plúmbia Gambús que completa la seva metamorfosi; n'Andreu S. Manresa, o Tito Timpano, que fardà d'amic de tota la vida -quina falsedat hi ha pel món!- i l'abonimable analfabet de l'Horta, Kavier Mariscal, que després de néixer al País Valencià, viure tota la vida a Barcelona no és capaç de parlar cap llengua amb correcció, no és estrany que trobàs que en Miquel Cordella era un savi enciclopèdic.
Quan li demanaren pels doblers, en Miquel, tan eixerit normalment, es va posar una mica nerviós i censurà la periodista peluda, pobreta. Quina importància tenen els doblers quan es tracta d'omplir de pintura i resina epoxídica una cúpula! És que tothom es mor d'enveja que en Bruno i en Miquel guanyin tant, vatua déu!
Vaig riure per les butxaques mentre assaboria un xoric, fet amb verdures i un codonyat amb formatge de Maó.

dijous, 13 de novembre de 2008

La mar lliure a la fi

Quan comença a entrar la tardor tothom decideix que la mar esdevé una mena de lloc inhòspit. Aleshores els mateixos indrets que estaven plens de gent, es buiden del tot. És quan arriba l'hora nostra. Davallam discretament cap a la vorera, temorecs que hi hagi quedat qualcú. Només hi són els nostres, aquells altres solitaris, amants de l'aigua neta i fresca que també han estat convocats al gaudi secret. Les aigües del freu ens abracen i fins i tot els brumers deixen de picar en aquests dies de joia. La garriga és humida per les pluges vivificadores i els ocells s'hi passegen entusiastes. Nedam i nedam fins a l'entrelluu, ple de barques que malavegen la depredació. Ens arraulim damunt l'arena, ara que sí que es pot prendre el sol. De tornada arreplegam la collita de pinyes per començar foc. Les estepes ens saluden olorosament.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Akhmatova un any més


Diria mentides si explicàs que no m'hauria agradat conèixer Ana Akhmatova, la russa musa de tothom. Ja m'hi he familiaritzat al llarg dels cursos, gràcies a la lloable iniciativa de na Margalida Pons d'incloure-la al programa de literatura per a l'accés a la UIB. La seva poesia no és que m'agradi gens ni mica o gairebé, però les seves fotos i les pintures que inspirà sí que em fan patxoca.
Pel que fa als alumnes, què us diré? Troben sorprenent la irrupció d'una desconeguda dins el panorama on figuren Sòfocles, Shakespeare o Kafka, però hi arramben el coll, naturalment.
Sí que em produeix una sensació de plaer el fred que apareix als seus escrits. Jo no som gens fredolec i quan llegesc coses de rius gelats, camins gebrats i coses d'aquestes ja em pos content.

dimarts, 4 de novembre de 2008

El rector de Sant Llorenç de Morunys


Desconegut mossèn, si jo no fes estona que he traspassat el llindar de la increença m'empadronaria a la vostra parròquia. Vendria a missa i contemplaria el retaule gòtic de la capella de l'esquerra de l'altar. Seria condescendent amb la meravella barroca de la capella dreta. M'extasiaria davant el retaule de l'Esperit Sant de Borrassà, ocult al fons de l'església, davall el cor. Els dies assenyalats escoltaria l'orgue restaurat que un mecenes regalà a l'església fa gairebé dos-cents anys. I passaria hores vetllant el creixement de les fulles dels teixos més que centenaris que teniu al claustre.
Conversaríem sobre les peces que teniu a l'església, a l'antic monestir de Sant Llorenç, mentre el claustre s'ompliria de neu a l'hivern i estic segur que la vostra parròquia seria un dels meus llocs preferits -qui m'ho havia de dir- del vostre poble.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

La nit ens porta gemecs


Per l'auricular del telèfon sentia els gemecs de qualcú, però no es tractava d'aquests que telefonen a les dones soles o divorciades, dels petits pobles del Pla i els fan alens plens de covardia. No, es tractava de gemecs familiars, remembrances d'horabaixes d'estiu al porxo, de pallers perduts per dins Tres Malles, de coves marines al bater de sol on la còpula clandestina hi té aixopluc.
Mira si n'és d'útil aquest invent, em digué ella. I jo pensava en les telefonistes del meu poble de postguerra que no tan sols escoltaven les converses sinó que ens les deixaven escoltar a nosaltres, quan desenfeinats ens acostàvem a la centraleta, embadalits de veure com clavaven i desclavaven aquelles punxotes.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Un moscard de grifó llegia Cernuda o en bravejava


Devia ésser pel centenari del teu naixement, Luis Cernuda, que al teu país i al meu es tornà a parlar de tu. S'editaren les Obres Completes, que la meva xixisbea s'apressà a regalar-me, i arreu proliferaren homenatges i proclames. Sobtava la revifada perquè durant anys i panys no havies gairebé existit. Hom parlava del pobre Lorca, immortalitzat pels assassins feixistes de Granada, també d'Aleixandre, enrocat a l'Espanya de guàrdies civils i capellanum, potser fins i tot d'Alberti, símbol dels estalinistes exiliats, però no s'usava anomenar-te i estudiar-te, tret de mitja dotzena d'escriptors de la malaltia per raons no sempre del tot literàries. Em va alegrar que finalment apareguessin damunt els papers els teus versos i les teves fotos, sempre seriós però sarcàstic. El to bufonesc el donà el president dels teus paisans, aquella mena de cretí admirador de Millan Astray, quan manifestà que eres el seu poeta preferit i que tenia les teves obres al comodí. Em recordà quan parlant de Lorca i Dámaso Alonso, exclamares: "Príncipe tú, de un sapo?". Però, tal com tu també escrigueres, als morts ningú els respecta i tothom se'n reparteix les despulles com els voltors. I això que tu sabies què es podia esperar dels teus compatriotes: "Ser de Sansueña".

dijous, 9 d’octubre de 2008

Hi ha gent que estén la joia


Sí, saber cuinar i fer-ne partíceps aquells que t'agraden és una manera d'estendre la felicitat. Un dinar o un sopar, o un bon berenar, preparats de manera amorosa fan que la gent oblidi els maldecaps. Tastar vins com els 4Quilos o els 12volts és una experiència deliciosa, acompanyar-los amb una mica de rellom fet a la planxa, una dotzena d'esclata-sangs (sí, els de Girona també són bons, no cal ésser tan esquitarell) i fregir pebres d'aquest temps, d'aquells primets amb pell prima també, amb una partida d'alls i juevert pot resultar un vertader plaer. Naturalment, doblegats de cabell d'àngel per postres. De can Guixa, can Delante -si estau prop d'Inca-, de can Guasp de Llucmajor o de can Roca de Manacor si teniu la sort d'habitar per Quíbia.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Passant a un altre tema més plaent


Cada cop hi ha més dones assenyades, vull dir respectuoses dels pelets púbics o axil·lars. Comencen a fer forat les crides de ginecòlogues, metges de capçalera en general, dones de bandera, presumides i nines fines. Les elits femenines ja no es depilen com abans, que solia esser seguint el dictat de les seves depiladores i fiant-se, agosaradament, del que elles consideraven la moda del moment.
Quina alegria que s'estengui la moda entre les dones més belles i riques, perquè la resta faran el que aquestes facin, com fins ara. Els amants dels pèls en sortirem beneficiats. I sí, la foto és d'una garriga, com la que té la meva xixisbea devers els engonals.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Altre cop aquell nyèbit colonitzadet


em veig obligat a tornar-me a ocupar d'aquesta mena d'anopheles, també conegut com a Miquel Payeras o Pajares. A part del seu vocabulari, pretesament provocador, de "govern provincial", "govern nacional" referint-se a Zapatero i els seus amics, sí els amics den Payeras que li han donat programes i col·laboracions a tots els mitjans públics, com a agraïment -l'únic que bada en això és l'amo d'El Temps, que el manté de cronista illenc-, ara també es vol carregar les autonomies dels espanyols, aquest meravellós "cafè per a tothom". Segons el savi Payeras, només hi haurà d'haver autonomia, graciosament concedida pel govern "nacional" al Principat i al País Basc. A la resta hi ha mala gestió, sobretot a les Illes, aquí valdria més que hi hagués la Diputació, sí aquella mòmia dels Coll de San Simon, i excombatents de la Divisió "Assul"... que no tot això de les autonomies, perquè aquí hi ha molts de cacics, sobretot el preocupen els cacics que no el tenen a sou a ell, aquests són putes, sí senyor. Dels seus virreis colonials no té res a dir, a més si suspenen l'estatut -seguint el seu dictat d'il·luminat acomplexat- ell seguiria cobrant dels virreis, ara ja sense cacics i amb les mans ben lliures per implantar la nova Espanya que somiava José Antonio Primo de Rivera i Sàenz de Heredia. Per cert, en Payeras amb camisa blava i gorra vermella semblaria un moscard de grifó, pobret.

dimecres, 24 de setembre de 2008

"paletos", "pueblerinos" i "provincianos"


Els mots que serveixen de títol a aquest comentari són genuïnament espanyols, el primer gairebé no té equivalència en altres llengües, almenys de les que jo conec. Descriu molt bé l'estructura mental dels espanyols. Avesat a pensar en termes de metròpoli colonial -aquella ciutat de l'altiplà ibèric- i després tota la resta com a categoria subordinada.
Clar, l'Estat espanyol estava -o està?- dividit en "províncies", per això tot allò que és extern a la capital resultaria provincià per a ells. La realitat és que Madrid, possiblement, és molt més provincià en el sentit que ho fan servir, que no Palma, per posar un exemple.
"Pueblerino" no té la connotació tan negativa del mot "paleto", però vaja! Curiosament en català es veuen les coses ben diferents. A Barcelona hom té com a orgull la pertinença familiar, els orígens en un poble o masia, la vida rural és idealitzada i tothom desitja passar els caps de setmana o les vacances en un ambient més pagesívol.

dimarts, 23 de setembre de 2008

La importància dels culs femenins


Avui migdia en xerràvem, les dones han de tenir un cul esponerós. Ei, i si no el tenen també pot anar bé, però és una de les diferències més interessants entre els sexes, aquells culs poderosos i arrodonits, amagant delícies peludes de tota casta.
I un cul on la depilació ha fet estralls és realment penós, com un bosc cremat. Ja sé que encara hi ha moltes dones en aquests països, cregudes que la depilació té res a veure amb la "higiene", però poc a poc això es va civilitzant i, ara mateix, les dones més fines i presumides ja no es depilen. És clar les altres ho faran també tard o d'hora. Ja en fris de bon de veres.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Iñaki de Juana altre cop

Ja ho deia l'altre dia: els espanyols van moguts i la cosa segueix igual o pitjor. N'hi ha prou en veure el rebombori que han fet amb aquest home. Li claven una mala fi d'anys. Quan és a punt de sortir n'hi afegeixen una partida més per uns articles publicats a Gara. Jo els vaig llegir de prim compte i no vaig veure-hi cap "enaltiment del terrorisme" ni cosa semblant, però és clar jo ni som jutge ni som espanyol.
Quan ha complit aquesta altra condemna, més falsa que un duro sevillà, tota la premsa espanyols se li tira al damunt. També els partits espanyols: és entendridor veure aquella "moderada", de Cospedal crec que es diu, feta una escórpora arreveixinada contra de Juana.
I els del PNB li demanen que demani perdó... Jo encara esper que qualque torturador franquista, policia assassí que ara cobra retir amb els meus imposts o gent d'aquesta demanin perdó de qualque cosa!
Iñaki de Juana va tenir un judici just? Eren imparcials els espanyols que el jutjaren? Fou jutjat al País Basc per un tribunal basc?
El darrer crit és que demanen, des del CGPJ -quina trepa-, la cadena perpètua. No hi ha cap país europeu, inclosos el que tenen aquesta figura jurídica, on els presos compleixin tants d'anys com els presos polítics bascos. La UE no té res a dir amb els sistemes jurídics dels seus estats membres? No cal veure si s'executen venjances i no condemnes?

dilluns, 30 de juny de 2008

Els espanyols van moguts


És que quaranta-quatre així mateix són molts. D'ençà d'aquell gol de Marcelino contra Rússia ha plogut una mica. Deu ésser per això que estan tan desbaratats. Això sí, sort que ells no són nacionalistes, sinó nosaltres que no podem tenir selecció nacional.
Esper que els espassi prest i deixen de marejar-nos amb les seves banderes i els seus crits, sobretot perquè aquí també hi ha molts d'espanyols i massa catalans colonitzats que també s'han deixat endur per l'emoció de "Volverán banderas victoriosas", talment com l'entrada de Yagüe a Barcelona l'hivern de 1939.
I el president de la Generalitat principatina callat fa més patxoca que quan escriu dois com l'article de l'altre dia sobre la selecció espanyola. Quina vergonya de president!

dijous, 19 de juny de 2008

na Mont


Quin tros d'actriu! Ja deus haver tornat de l'Índia, carregada de cigarrets que et comanàrem, o no hi has pensat més? Ja tenc reservades totes les entrades de l'Auditòrium per quan tornis el mes de setembre. He reservat totes les llotges per omplir-les de xixisbeus i xixisbees, una claque que aplaudirà rabiosa quan apareguis a l'escenari. També t'assegur cuinar el que més t'agradi, ara que ja no estaràs a règim. Això sí, hauràs de cantar una mica d'òpera mentre jo prepar la menjua.
Ja saps que no vaig mai al teatre tret de quan tu m'hi convides o m'ho ordenes. T'assegur però que com més va més m'agrada aquest espectacle démodé. Tot això gràcies a la teva influència benèfica i autoritarisme delirant.

dimarts, 17 de juny de 2008

Per Sant Jaume a Pàndols


Sí, nosaltres teníem infermeres com aquestes i no aquelles monges dels feixistes. Enguany és el 70è aniversari de la batalla de l'Ebre, la primera batalla moderna de la història. Dotzenes de milers d'homes hi perderen la vida, molts d'ells catalans. Vicent Rojo hi sacrificà l'exèrcit de Catalunya, també anomenat pels espanyols de l'Est, per tal d'aturar l'ofensiva cap a València. El pas de l'Ebre havia d'anar combinat amb una altra ofensiva amb tropes transportades per la mar darrere les línies feixistes a Andalusia. Incomprensiblement, aquest atac no es va produir mai i el front andalús seguí vegetant, potser una mica com ara.
Per Sant Jaume tornaré a la serra de Pàndols, recorreré els pous de tirador, les trinxeres i arreplegaré metralla. Recordaré els nostres compatriotes i la gent d'altres països, la majoria molt joves, que s'hi deixaren la pell. En el nostre bàndol perquè el feixisme espanyol fos foragitat del nostre país, però encara hi ha tasca.

dilluns, 16 de juny de 2008

nacionalisme


De tot d'una que va morir el "Caudillo" seu, anaven una mica de rota batuda. Amb el temps, però, quan veien que no els passava res, que ningú els demanava comptes per haver col·laborat amb una dictadura nacionalista, feixista, catòlica, amiga de les potències perdedores de la II Guerra Mundial, varen començar a tornar treure ullets. Com més ha anat més valents s'han fet.
Ara resulta que el nacionalista som jo i no ells. Que la llengua catalana s'imposa a Catalunya i no l'espanyol. Que els nins catalans escolaritzats a Colmenar Viejo reben classes en català. Que l'Estat espanyol no trosseja el català en dues llengües i té les pàgines webs oficials en dues versions: català i "valencià". Però això no és nacionalisme, sinó patriotisme constitucional.
La constitució que tot el dia tenen a la boca em recorda els Principios fundamentales del Movimiento, elaborats pels erudits falangistes. Si el president basc vol convocar un referèndum li arrien cop de constitució. Si aquí uns jovenots protestes contra la presència del rei espanyol és un atac a la constitució. Si jo opinàs sobre ETA i la violència al País Basc, ben segur que cauria en arguments anticonstitucionals.
Bé, idò els catalans no hem votat cap constitució catalana. La constitució espanyola que sigui per als espanyols, sí per aquests nacionalistes demodés que no volen ésser-ho. Ben seva és.

dijous, 22 de maig de 2008

NADIA KACI


Nadia Kaci, vet aquí una meravella de dona algeriana i actriu de categoria. De moment només l'he vista a dues pel·lícules de Nadir Moknèche, Vivalaldjerie i Délice Paloma. En aquests dos films es pot veure Alger des d'una òptica prou allunyada dels tòpics. Entre el govern dictatorial i corrupte i els "barbuts" que voldrien implantar la llei islàmica, hi ha tota una gentada que balla, surt els vespres, s'engata, boixa clandestinament o no.
Quina llàstima que per aquí només estrenin pel·lícules si parlen d'Ohio o de Nova York!

dimecres, 14 de maig de 2008

Miquel Payeras, l'inefable ca bufó d'Espanya


És ben graciós el soi-disant periodista Miquel Payeras. Sí, aquest que ara condueix un programa d'una televisió "regional", regional d'Espanya naturalment, com a premi per la seva campanya frenètica pel PSOE durant els darrers anys. Ha passat de convidat a ésser l'amo de la possessió i tot d'una l'ha omplida d'espanyols com ell. D'aquests, pobrets, que no tenen temps d'aprendre català i fan de "periodistes" per dins aquestes Illes. O és que no s'hi veuen amb coratge? Aleshores caldria que pensassin en una altra feina. Per ventura creuen que nosaltres anam malament, entestats a seguir essent catalans en aquesta terra, sense cap interès per esdevenir espanyols, sense sentir-nos atrets per cap projecte colonial de tercera categoria...
L'amo en Payeras és un predicador de cal déu. Gràcies a ell sabem que si escrius al "Diari de Balears", pots fer servir "regional" per a les Illes i "nacional" per a l'Estat espanyol. De totes maneres, quan escrius per a El Temps, ja no ho pots fer servir. En diríem un llibre d'estil adaptable a la butxaca. Si que ha baixat la guàrdia n'Eliseu Climent, amb aquests "corresponsals" per dins el setmanari!
El savi Payeras també s'ha adherit a una altra accepció del mot nazi. Això ho deu llegir al llibre d'estil de la COPE que tot lo sant dia parla del "gobierno nacionalsocialista" del Principat. Segons l'amo nostre, l'esquerra basca és "nazi" i per tant els seus partits són partits "nazis" que han fet molt bé prohibir els seus amics de Madrid. La qüestió és aturar el "nazisme" i promoure els partits "nacionals" que són els partidaris de colonitzar Euskadi o ca nostra, per posar dos exemples. Supòs que una deducció elemental ens podria dur a suggerir Payeras de parlar del govern nazi de les Illes Balears, també. En aquest govern, de sucosa mamella per a ell, hi ha partits nacionalistes espanyols i catalans, "nacionals" i "regionals" segons la terminologia payeriana, també hi ha socialistes tant d'una casta com de l'altra, per tant nacional-socialista ha de ser nazi per tots costats. O no, l'amo en Payeras?
Un altre dia parlarem den Miquel Payeras com a geni de l'estadística, en el seu vessant del càlcul de probabilitats. És un altre caire ocult, o bé menystingut, d'aquest rigorós intel·lectual "regional".

P.S. El de la foto no és ell, però un consemblant sí. Jo trob que hi té una retirada en moltes coses.

divendres, 9 de maig de 2008

Astúries boirosa


Oviéu, temple del xaronisme, ciutat plena de gent vestida amb gust del carrer Serrano de Madrid, però amb retard de tres o quatre anys. Quina diferència amb Xixon, port modern, badia oberta a l'Atlàntic, on la gent té un aspecte del segle XXI, els restaurants són condrets i les vistes esplèndides.
Així i tot el tresor d'Astúries és a les muntanyes, potser no a les més conegudes dels Picos, sinó a les de la zona occidental. Per cert, deu tenir un nom la franja de ponent asturiana? Sí, la zona on es parla gallec i on podeu veure pintades que diuen: NÓS GALEGOS!
És curiosa la mentalitat de la majoria d'asturians, s'omplen la boca sobre l'asturià però ningú el parla enlloc. Només he sentit parlar una llengua diferent a l'espanyol a la franja occidental i era el gallec. A Taramundi sí que parla tothom gallec. Sé que hi ha una campanya per l'oficialitat de l'asturià, però crec que ni ells mateixos s'ho creuen.
Inoblidable el clima, l'agradable brisa, la brusquina, els arbres verds per tot arreu.
Vaig fotografiar el lloc on hi hagué el quarter de Simancas, a Xixon, i on Pinilla, segons la llegenda franquista, demanà a l'Almirante Cervera: Disparad sobre nosotros! perquè els republicans ja entraven al quarter.
També vaig poder retratar l'església de San Juan a Oviéu, on es casaren el comandant, aleshores, Franco amb na Carmen Polo, un dia d'octubre de 1924.

dimecres, 12 de març de 2008

Els dies després



Què ho tenen de bo de fer de regirar-se! Ara sembla com si el país estigués desfet, Catalunya a punt de fer ull, tots corrents cap al refugi nuclear. Tampoc no hi ha per tant.
Molts dels abstencionistes no volen participar en eleccions espanyoles, alguns ni tan sols en eleccions en general. Hi ha un bon gruix de gent amb criteri sòlid que no cal col·locar necessàriament del costat unionista.
Pel que fa als partits nacionals, cal remarcar la solidesa de CiU, possiblement això és el que ha premiat el seu electorat. Model per a altres (PSM, ERC) que tan bo de fer ho tenen anar de banda a banda.
Les altres opcions nacionals (ERC, Unitat per les Illes, IxPV) han punxat sense dubte. No serveix culpar el bipartidisme -quin fart de sentir a parlar de tsunami!- perquè d'ençà de la mort del general gallec amb tendència a la traïdoria, només s'ha treballat des del poder per al bipartidisme. En una clara nostàlgia del règim de la Restauració, en un altra segona Restauració a càrrec del franquisme, es voldria tenir un partit liberal PSOE i un partit conservador PP, que es van repartint els càrrecs i les xarxes caciquils. Això no acaba de funcionar perquè allà on Espanya no s'ha consolidat mai (País Basc, Principat -però també la resta del país- i Galícia) existeixen altres opcions polítiques a part de les estrictament colonials o unionistes.
Per fer coalicions, com en el cas de les Illes i el País Valencià, cal pencar molt. Els altres tenen tot l'any els mitjans de comunicació fent vessar les orelles de tothom, van de casa es casa, es coneixen els electors efectius i possibles, en una paraula no s'aturen.
En el cas d'Unitat la meva impressió és que encara queda molta feina per fer. Només som al començament però no hi ha altre camí. Aquí la cosa no és entre dretes i esquerres, d'altra banda inexistents, sinó entre aquells que volen construir una Espanya inexistent (PP, PSOE, IU) i la resta, els que volem seguir construint el nostre país. Crec que Unitat s'ha donat a conèixer molt poc a Ciutat i la seva àrea metropolitana, i gairebé gens a Menorca, Eivissa o Formentera. Tot això és tasca pendent. Els dirigents passerells del PSM ja s'han posat nerviosos i deuen tornar a considerar els cants de sirena dels estalinistes espanyols i els verderols del satèl·lit Llauger. Si es volen tirar dins l'avenc, ells s'ho perdran. La resta, UM, ERC i Entesa tenen moltes coses a fer i a pensar-se.

dimecres, 30 de gener de 2008

Matrimonis sòlids

Hi ha gent que posa en dubte la fortalesa de la institució matrimonial, però van errats del tot. Una de les variants més comunes d'aquest contracte entre parelles és la dels grimpaires o colla d'escaladors. Sí, ja sé que moltes vegades les colles d'escaladors són més de dos, però al matrimoni també.
Sense anar més enfora, en la política quan l'un és diputat-allà va- i l'altra directora general-mesquineta-: quina quantitat d'informació compartida! Quins caps de setmana farcits d'estratègies! Quins sopars, berenars i dinars organitzats per captar les voluntats d'aquella o aquell altre! Però de la feina surt el profit i si hom ha triat un partit del règim unionista ho té mig arreglat. Com que es tracta d'una unió pragmàtica, el tema eròtic i amorós passa a un segon o tercer pla, més aviat desapareix o és aprofitat per una tercera persona que també aportarà un bon caramull d'informacions a la parella matrimonial, perquè és clar que la triaran, cadascun dels dos, en funció dels seus interessos escaladors. No fotem!

dimarts, 8 de gener de 2008

Una altra tempativa


Tant si es treu el diputat com si no, estam d'enhorabona. Primer de tot, perquè això donarà animació a la campanya, davant l'avorriment dels liberals-conservadors PSOE-PP units en la salvació d'Espanya. En segon lloc, perquè és la primera passa, després de molt de temps, per construir una -o més d'una tant se val- opció nacional des de les Illes però a l'aguait del que passa al continent. Finalment perquè molta gent, d'aquests que ho tenen bo de fer perdre-la, diu que ha recuperat la il·lusió al cap de tants d'anys.