dijous, 3 de febrer del 2011

Un homenot quíber

No em sé estar d'anomenar-lo així, tot i saber que ell no hi estaria d'acord, no perquè conegui Josep Pla, sinó perquè aquest augmentatiu el consideraria més aviat pejoratiu. Homes, homenets, homoniqueus i cagarul·los dins la terminologia quíber -en la variant felanitxera- són mots mostelians.
En Llorenç Fiol Bennàsser, més conegut com a Llorenç Mostel, és l'inventor de Quíbia, el filòsof allunyat de qualsevol pedanteria que ens va il·luminar durant molts d'anys, l'inventor de mots que hauria fet les delícies de Breton o Tzara, el company incansable de bauxes i vegues. Ara encastellat en un nirvana tossut, es limita a la mitja rialla i als monosíl·labs, considerant acabat el seu període xerraire i socialitzador.
Quíber nasqué com una mena d'insult: "mira'l-te en es quíber!", "i va comparèixer es quíber damunt es portal...". Més endavant evolucionà cap a un gentilici tribal. Els quíbers érem nosaltres, els felanitxers, però a la llarga inclogué altres tribus del Llevant de Mallorca, còmplices de les nostres tresques diürnes i vespertines: gabellins, artanencs, manacorers, santanyiners, llorencins... sense oblidar les terres de frontera com Porreres, Vilafranca, Petra o Sant Joan, on la personalitat quíber conviu sense harmonia amb la del Pla.
Els que no eren quíbers eren "húngaros" perquè els hongaresos són una altra cosa, segurament diferent. De fet, només hi coneixem la reina Violant, sebollida al monestir de Vallbona de les Monges.
Els quíbers havíem de mester un país que ens encobeís, i en Mostel ho tengué clar. Quan li vaig preguntar com es deia la terra on vivíem els quíbers, respongué ben rabent: Quíbia!
Els quíbers assecam tomàtigues damunt canyissos, adoram les raoles de pop, les orellanes, la coca de reïssons o saladines. A Quíbia hi ha xixisbeus i xixisbees com a Calàbria i Sicília. Hi surt el sol que, més tard, enlluerna la resta de l'illa i llavors la part continental de la nostra pàtria catalana. Els quíbers bravejam de la mar propera, de les veïnes illes grans cap a l'orient, del contraban que ens permeté suportar l'espoli colonial, i d'homenots com en Mostel.