dimecres, 29 de desembre de 2010

Democràcia dictatorial

Si el Tribunal Superior de Catalunya s'hagués de pronunciar -l'actual, no el futur, eh!- sobre la llei de normalització lingüística de les Illes Balears, o de la seva aplicació, us imaginau l'escàndol que farien els del DM o d'El Mundo? En canvi, que un tribunal espanyol, on no hi ha cap integrant català, almenys que n'exerceixi, opini sobre l'aplicació de la immersió lingüística a les escoles del Principat, això ho troben perfecte i del tot democràtic.
Cada dia que passa es fa més palès: la situació d'inseguretat que patien la dreta autoritària espanyola, juntament amb l'esquerra autoritària idèntica, en els anys de la mort de Franco, possibilità la "concessió" d'una mica d'autonomia a alguns territoris de l'Estat. Ja començàrem malament amb el "café para todos", que feia comparèixer comunitats autònomes com La Rioja o Múrcia. El que ha anat passant tots aquests anys és la manifestació de la clara voluntat de "recuperar" allò que l'Estat colonial sent haver perdut. Fins aquí molt bé, és el que els toca fer, però i què farem nosaltres, els catalans? Ens anirà bé seguir desunits? Convendrà al nostre país seguir mantenint mitjans de comunicació impermeables entre els diferents territoris? Ens és útil no tenir cap casta de coordinació educativa, ni gairebé cultural, entre nosaltres? Voldria creure que la il·lusionadora presa de possessió d'Artur Mas tendrà continuitat en fets, tot i que en som moderadament escèptic, atesa la trajectòria regionalista i antinacional de CiU fins ara, però qui sap?

dissabte, 18 de desembre de 2010

La polla de madò Antonina

Madò Antonina Miralles era veïnada nostra al carrer de la Porteria del Convent. Tenia un ca -en Joserramon diria un gos?- a l'entrada de ca seva, era molt gros però no es movia gens, sobretot perquè era de guix amb una bona policromia, feta de manera tan realista que ens feia una mica de por. El seu home era l'amo en Toni Pol, duia unes ulleres entelades i un capell de feltre de color d'ala de mosca. Tots dos semblaven trets de les rondalles. L'amo morí primer i ella el sobrevisqué molts d'anys. Em solia enviar a demanar per baratar qualque bombeta que s'havia fos o bé feines diverses que ella, amb els anys, va començar a no poder fer. Això era també excusa per conversar. Em deia que no havia estat mai a Ciutat i jo no me'n podia avenir. Amb un amic, en Tomeu Noussous li contàvem meravelles de Ciutat, que els cotxes volaven en comptes d'anar per terra, que hi havia escales que pujaven totes soles, tot plegat provocava el seu astorament enjogassat. Sempre va tenir gallines i solia tenir polles per fer escaldums si l'ocasió s'ho valia. Ara he llegit en un llibre de n'Antònia Vicens, Amor de gos, que un home tenia una polla, però enmig de les cames! Si madò Antonina tornàs no se'n podria avenir tampoc d'això.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Ja hi tornam a ser


He estat dos o tres dies a la deriva, vull dir el bloc. No hi havia manera d'entrar-hi i molt menys d'escriure-hi res. Podria ser que fos qualque animeta mea que el denunciàs als puritants de Google, de suposats motius n'hi ha molts: homofòbia, separatisme, apologia del terrorisme, masclisme, etc.
Vaig consultar l'ajuda del blogger i vaig poder aclarir que la inhabilitació pot venir a través d'una denúncia o bé que els seus robots el qualifiquin de correu brossa, en aquest cas darrer especifiquin que hi ha un període de gràcia per demanar la revisió de la condemna. Em vaig limitar a enviar-los un correu i avui na Fraskita m'ha enviat un sms per dir-me que funcionava.
Em va emprenyar no poder entrar en un bloc que ja consider meu, il·lús de mi, sense tenir en compte que qualcú m'hi deixa entrar i sortir, des de qualque remot servidor. També vaig pensar en els interessats a silenciar-lo, provant de posar-los fesomia amb noms i llinatges. Endemés, m'emprenyà molt la impossibilitat de recuperar tots aquests escrits, que tant em serveixen com a agenda, les fotos, els comentaris...
Però bé, ja hi tornam a ser, sense saber com ni de quina manera.

dijous, 2 de desembre de 2010

Turdus viscivorus


Bé, jo no som caçador. Temps enrere vaig parar més d'una dotzena de lloses, amb el meu padrí Forner, vaig vetllar els filats a Cala Sa Nau i també vaig tirar trons als conills prop de Son Negre, o a les quiques salvatges de Son Burguera i, dins les pletes de Ses Erasses, amb el meu conco Joan Forner, passant un fred d'antologia -jo que no tenc gaire fama de fredolec-, però la veritat és que un nigul de balins que em va passar a un tel de ceba de les cames, provinents d'una escopeta mal assegurada, em va decidir a jubilar-me d'aquesta curolla poc sentida. Tot això ho dic per explicar-vos la meva situació: m'han regalat, entre un i l'altra, més d'una dotzena de tords i un tudó. Ara els tenc congelats, la vida moderna no permet posar-se a fer tords amb col qualsevol horabaixa, almenys a mi, però us assegur que enyor el gust dels que feia la padrina Guixera. Tords de marina, agafats per devers sa cova des Moro, can Devertit o dins les garrigues que amagaven secrets de tabac. Triàvem la col dins qualsevol de les tanques dels nostres còmplices hortolans i marinencs, gent d'una raça desapareguda: Devertits, Veritats, Roquesblanques, Marcpaus, Vetles. Els ocellons es confitaven amb aquella col fins a confegir un plat exquisit, supòs que la llenya de mata i ullastre també hi ajudava. Em caldran tots els records arrenglerats per imitar el savoir faire de la padrina, però malavejaré sortir-me'n.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Sant Andreu a Inca


Hem dinat a Inca, al Cafetó, un dels escassos llocs de Mallorca on l'anunci del menú del dia és en català. Es tractava d'una mena de celebració de Sant Andreu. Hi havia els dos germans del Forn i la dona del més jove. El major havia fet part del seu servei militar a la discutiblement urbanitzada capital del Pla. Potser feia 40 anys que no hi havia tornat i, com és natural, els seus comentaris sobre els edificis nous o els cafès desapareguts eren ben sucosos. El menú d'avui no ha passat de discret, tret del detall d'una quallada feta en casa. Els temes de conversa han estat fantàstics, si tenim en compte que dels dos joves del Forn, un és sord i l'altre duu un audifon. En haver dinat encara hi ha hagut temps per fer un cafè al Mercantil, on les cambreres són búlgares o romaneses, però del Barça.
Hem estrenat l'aparcament polèmic del Mercat i ens ha envestit una veu de l'ascensor, dient-nos "planta segunda" que ens ha transportat a Segòvia o Salamanca. Sort que en Pere Rotger és de la facció "mallorquinista" del PP!

dimarts, 23 de novembre de 2010

un robatori perfecte


Suposem que us trobau en un altre país, en un control de passatgers de l'aeroport, on malavegen humiliar-vos fent-vos llevar el cinturó, les sabates i deixar les vostres pertinences en un caixonet de plàstic. Endemés us faran passar per un escàner, i en el cas que soni el xiulet, qualcú us escorcollarà com si fóssiu un Bin Laden o un Aznar. Passaran les vostres pertinences per un altre escàner i si els vaga us faran obrir la maleta. Poden trobar-hi objectes perillosos com un esprai de sabonera per afaitar-vos o bé una botelleta de gel per ensabonar-vos. L'home dels guants us dirà que això no es pot passar, potser us demani que torneu enrere a facturar la maleta o bé que deixeu a qualcú que us ha vengut a dur a l'aeroport els objectes prohibits i perillosíssims. Com és habitual anau amb el temps just i no teniu ningú conegut per entaferrar-li els objectes esmentats, aleshores simplement l'home dels guants se'ls quedarà, per ventura fins i tot són de la marca que li abelleix. Això és una escena habitual, que podeu ampliar amb ganivets, tisores, tallaungles, perfums, etc.
Fins quan suportarem aquest abús? Qualcú creu que aquests robatoris eviten actes terroristes? Era tan conscient com jo l'home dels guants de la natura del seu robatori?

dimecres, 10 de novembre de 2010

Dinar plaent


Avui he dinat amb un dels homes més tractables que conec, en Lluís Juncosa. Parla amb una correcció impecable, fent servir un llenguatge creatiu, amb una entonació modulada entre el sarcasme i la cirurgia de precisió. He estat impuntual, perquè he arribat uns minuts abans de l'hora seliejada, i ell m'ho ha retret. Li hem envelat cap a un restaurant nou, el Bri, que té com a responsable un individu amb cara de majordom balcànic. Es tracta d'un dels poquíssims restaurants de Ciutat que tenen la carta en català i qualque dia parlarem dels altres dos que hi ha, que jo sàpiga. Al local hi havia ratetes conegudes, personatges públics i fins i tot una dama se'ns ha insinuat. La cambrera era de color -negre concretament- i feia la feina amb una gran professionalitat. El menjar ha estat molt bo -una amanida amb formatge i poma, verdures amb curri i unes postres a base de poma i iogurt m'han deixat del tot satisfet- la tertúlia s'ha anat fent més diversa i no ha quedat més remei que anar a prendre cafè. Hem fet una repassada sobre coneixences mútues, temes surrealistes, anatomia humana, droga i addictes. fins que la urgència dels quefers quotidians ens ha aconsellat partir cadascú pel seu vent. Per cert, el vent ha mancat. Ja ho va dir aquell patró: seria el primer que no mancàs.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Totonatge


Tot va començar amb la marca TCN de llenceria, banyadors i roba. De tot d'una, vaig suposar que es tractava només d'un joc amb les sigles BCN - TCN. Després vaig aclarir que feia el nom per la propietària, crec que copropietària, Toton Comella. Seguia pensant que la N només era per assemblar-se a la marca turística BCN, fins que un dia vaig entrar dins una de les seves botigues, concretament la del passeig de Gràcia de Barcelona, i li ho vaig preguntar a la dependenta. Em digué que la dona en qüestió es diu Toton Comella Noè.
Després va venir la lectura d'una esquela a La Vanguardia. Unes amigues l'havien posada per remembrar la mort d'una altra, aquesta es deia Toton, no en record els cognoms. A partir d'això em vaig posar fil a l'agulla per elaborar la teoria de les totons -és clar que també es pot fer extensiva als totons-. La cosa consistiria a diferenciar els "pijos" espanyols de la gent fina i rica catalana. Naturalment un dels requisits era l'ús de la nostra llengua, un altre que ja ve inclòs en el paquet per se és el bon gust en la roba -res de Lacoste com a alguns carrers de Madrid o d'Ovieu-, i naturalment el gest, la manera de comportar-se, hereva d'aquelles dames de l'amor cortès.
Com veieu, el llistó d'una toton és prou més elevat que el d'una "pija" espanyola o una "figuetta" italiana. Es veu que en això també ens distingim dels veïns. Visca el totonatge!

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Benhaja la tardor


Sí, segurament perquè és quan jo vaig néixer. Sempre m'ha emocionat aquest començament de les pluges, el temps que refresca, el sol que s'empegueeix -només una mica- de l'abús a què ens sotmet durant mesos i mesos inacabables.
Ara tot és verdesca per dins garrigues i pletes. Les mèl·leres fan volades i cantúries expansives, sense poder-se'n avenir de tanta joia. La fosca arriba prest i tothom es pot refugiar a ca seva o bé anar d'amagat per camins i camades de Quíbia.
Les alzines enguany brotonen de valent, fins i tot una que en tenia de dolça i que no arriba a treure ull. Aladerns, mates, arbocers, tots parteixen excitats per la humitat.
La terra pren un color agradós i fa de bon remoure amb el motocultor. Fins i tot el meu ca sembla més animat. Esperem que sigui una tardor fecunda d'aigües i de plaers.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Bad manners



De vegades les males maneres amaguen un cor generós, una ment brillant, una conversa interessant. Moltes vegades les bones maneres, certa correcció, certa discreció són l'amagatall d'un cor eixut, una ment banal o una conversa farcida de tòpics.
Som ferm partidari d'estendre la bona educació, les normes de cortesia, perquè tot això ens facilita el tracte amb la resta de la Humanitat i, també en el meu cas, em permet de mantenir-hi una relació una micona distant. Però també som conscient del perill d'embolcallar dards enverinats llancívols contra la gent, en una celofana de bones maneres. Pot ser més ofensiu qualcú que t'envesteix amb el glaç de la indiferència que no un altre que fa servir un raig d'insults calents.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Na Bielina


Aquest personatge felanitxer sempre em va produir una gran torbació. Era una dona que ja tenia una edat i anava molt pintada, vestida a la moda dels anys 40, amb falda cenyida i sabates de taló. Curiosament, tenia fama de beata, de passar-se el dia a l'església. Jo no entenia què hi feia allà, amb aquella fila que feia més aviat de cupletista, però segons deien -qui ho deia- pixava aigua beneïda. Era fadrina i vivia pel carrer de l'Abeurador que, aleshores, tenia el nom fantàstic de General Mola. Potser l'avi de Mola era felanitxer o santanyiner, perquè es deia Vidal de segon cognom.
Ignor si na Bielina té descendents, hereus o protegits. A nosaltres ens encantava el seu caminar d'ocellet amb la falda estreta i les sabates, però potser l'obra mestra era el seu maquillatge d'època. Segur que Fellini n'hagués tret profit. Qualcú trobaria una foto seva?

dilluns, 4 d’octubre de 2010

De vegades és bo de fer caure de la post


Un comentari poc graciós, un calcetí que no hi diu gens, un mot amollat sense venir a tomb, una rialla extemporània... poden ser raons, potser seria millor parlar de detonadors o catalitzadors, perquè qualcú perdi el seu encant. L'expressió "m'ha caigut de la post" és molt gràfica per definir-ho, no sé si és general o bé només es fa servir a Quíbia. Cal no haver-hi un motiu gaire concret, més aviat es tracta de sensacions, percepcions noves, coses que descobrim en una fracció de segon, perquè qualcú passi a ser el darrer de la llista.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Tothom feia vaga


Les savines, els dragons, les gavines, els corb marins estaven en plena activitat. Cabrera es veia que semblava que la podies abastar amb una mà, amb una atmosfera clara i neta. Algunes barques fluixejaven arran de la vorera. He hagut de tornar enrere perquè la meva cala preferida ja era ocupada i això que encara no era gran dia. Finalment n'he trobat una altra, he nedat amb qualque brumer que es feia el desintès, els vint minuts del ritual talasoterapèutic. De tornada encara he pogut tomar qualque munt de pedres que destorben la vista i m'ha regirat la cotxada que, el dia de sant Miquel, encara omplia la carretera del far. El teu sms m'ha commogut com els caminois en haver plogut.

divendres, 10 de setembre de 2010

na Yoko


Es va presentar vestida amb un quimono, amb un pentinat japonès, potser amb maquillatge de pólvores d'arròs. Va fascinar els condemnats que estaven en capella, i els seus botxins.
Passejàrem pels carrerons de Ciutat en una nit amenaçadora de trons i llamps, tempesta de llampugues i es va tancar al seu castell.
Jo vaig partir amb els meus cavalls de vapor cap a la selva de Quíbia.
Ara ens veiem però no ens saludam, o gairebé. Potser és que no em reconeix.

dilluns, 6 de setembre de 2010

El meu Meravell


Mossèn Xamarrí partí en català però la Salve Regina fou en llatí. La vaig cantar, entre altres coses, perquè a dues passes hi havia don Pep que ens la va ensenyar a força de verdanc, just damunt l'altar major. Sé, Jordi, que el teu germà era més famós però la teva poesia m'interessava molt més que no la seva. Tot i que els crítics i admiradors tanatofílics de darrera hora se'n farien creus, per ventura no. Vaig recordar la nostra correspondència, semiclandestina, que travessava la mar, en la qual es copejaven dues dialèctiques desavinents. Se'm feren clares les imatges de nosaltres dos, asseguts dins la tomba talaiòtica excavada del teu padrí, a la fresca, agombolats per les ànimes dels nostres avantpassats, a la Clota. Isòbares, nunmulits, principi d'Arquímedes, bird-watching, misogínia, tot afegit amb el marxisme, el feminisme radical -no podia ser altrament- i Catalunya independent en el futur més o menys llunyà, en això sí que ens aveníem de ple. Ara tendràs temps de rompre la monotonia amb rajoles de València devers Cala Murada, o d'escoltar emissores d'ona curta sense interferències o de resar al Buda de Kamakura, nebot de la marededéu de Sant Salvador, de celebrat hirsutisme. Bon viatge, Meravell.

dissabte, 7 d’agost de 2010

De Cala Beltran estant


Ha arribat una dona de color, negra, enrevoltada de goril·les. Vénen d'Espanya i vesteixen amb el mateix gust que la terra que han deixat, tant ella com el seu seguici. Bé, passen tants de milions de turistes i, almenys, aquests paguen i no com els desvergonyits de Marivent que vénen amb tota la barra i s'instal·len a la casa que els regalaren els feixistes de la Diputació, sense que fos seva ni l'una ni l'altra. Tot plegat, un empreny: més policia colonial molestant els vianants i els conductors. Els diaris més farcits de beneitures que d'habitud. Ara me'n penedesc i vull fer-ho públic d'haver-me interessat per la còrpora d'aquesta negrassa, perdó, afroamericana o dona de color -negre- quan va sortir a la llum dels focus amb motiu del triomf del seu marit. Aleshores em semblà una poltra de rodeo però ara que veig com va vestida i quins gustos té, la veritat és que m'ha caigut totalment de la post. Crec que m'agrada més na Palin, no és així com es deia aquella de per Alaska?

dimarts, 22 de juny de 2010

Terres de marina


La doctora em digué que anaves moguda, el cert és que tenies cara de lleona, de lleona de veritat amb els cabells onats, els ulls grisos i extremadament vius, el nas lleoní... amb un pedigrí realment esplèndid: veu rogallosa, pare mecenes del separatisme, interessada per l'art, el cinema, la literatura i potser el tantra de Valldoreix. Ens ensumàrem però no es produí el miracle tan cobejat i tan difícil d'assolir, aquest desig que et pren per la roba i et dreça tots els pelets de dalt a baix. Xerràrem, això sí, d'aquests temes culturals que tant et plaïen, del nostre país sovint perplex, a l'ombra del Club de Vela. Alguns mesos després, la doctora tot recriminant-me la meva manca d'iniciativa en l'assetjament sexual, em comunicà que festejaves un novel·lista. Massa bé.
Blai Bonet, sempre et vaig veure escrit així, fins i tot en els llibres en espanyol que escrivies, a Barcelona, sobre pintura espanyola, esborronadors, potser per encàrrec. Ahir, però, vaig veure un llibre sobre Ses Salines. Hi havia fotos del meu avi Jeroni Juan Tous, i al seu costat apareixia un Blas Bonet. El pròleg anava a càrrec de Bernat Vidal i Tomàs, l'apotecari que us encarrilava pels llotosos camins de la literatura. En aquell temps encara no devíeu estar barallats i et vaig imaginar fent tertúlia amb el meu avi i l'apotecari, tot i que aquests dos eren més aviat abstemis. Potser anàreu al bar Fernando, de ses Puntetes, i us afegíreu a les xerrades amb en Tarragó, en Joan Bonet, en Lluís Ripoll i l'Eivissenc de la somera, aquell de qui digueres que era "la granereta d'emblanquinar del comodoro anglès". Els Llunàtics t'anomenaren "pederasta de Santanyí", tot i que les teves activitats lúbriques es limitassin a besar alguns homes a la boca. A en Mostel i a mi mai no ens besares a la boca i et captingueres prudentment perquè cap dels dos som afectats dels alens de mascle pel clotell. Salve, Blai, onsevulla et componguis els cabells grisencs damunt la calba!

divendres, 18 de juny de 2010

Campanya d'estiu maniàtica


Vull recordar:
que la companyia d'assegurances Zurich és un cau de belitres. Qui té res assegurat amb aquests ja pot tremolar!
que alguns arbres mereixen més respecte que moltes persones. Especialment aquells arbres que ens donen ombra ara que s'acosta un temps molt roí.
que depilar-se és una cosa passada de moda i letal per a la protecció cutània. A ca un llamp na Pentina i les seves col·legues. Les totons ja no es depilen.
que prendre el sol entre els mesos de juny i setembre és una follia, pròpia de bàrbars del Nord d'Europa. Ni els romans varen poder civilitzar-los. Per prendre el sol, periòdicament malavegen envair-nos, ja sigui amb l'Afrika Korps o bé amb TUI. S'usa altre cop la blancor.
que la caixera de la casa Kubota de Sant Joan és una dona bellíssima. Al cor de Mallorca encara hi ha raça antiga. Segur que no es depila, en canvi la madona de Pròxim segur que sí.
que si voleu dinar en un lloc discret i tranquil, ho teniu bo de fer: bufet de l'hipòdrom de Son Pardo: un exemple de finor, saber estar i categoria.

dilluns, 14 de juny de 2010

Esma de comunicar-se


Retrobar la locuacitat den Guillem, la sinceritat gairebé obscena a què no estam avesats m'ha humitejat les neurones. He pensat també amb el besavi que va anar a Cuba, com l'avi de la cançó, dos pics per manca d'un, amb son fill Joan, mentre un frare exclaustrat custodiava la dona i la família davall les voltes del Convent agustí.
De sobte m'envaí una sensació de timba perquè érem en una timba, com les del meu poble, devers la Creu Nova. No vaig estar segur si cauríem damunt l'antiga llera de la Riera, com passà també a Felanitx l'any de la Timba: (El dia del Ram a vespre / Felanitx estava trist / no hi havia cap casa oberta / que no hi hagués mort o ferit)
Sort que diumenge, enrampat per la marina eixuta del Cap, vaig poder oblidar aquestes cabòries, vaig malavejar acostar-me a Cabrera que sempre era lluny però semblava a dues passes, vaig veure crancs peluts per la tenassa i tomàtigues de mar i una colla de hipis que seien en la postura del lotus, recitant la sutra del Diamant.
En Pere Aeroplà m'ha dit que no fa música hindi sinó plasica. Deu estar eufòric per haver sortit al diari diumenge, al costat den Rafel Magarola, tan ben plantats.

divendres, 28 de maig de 2010

La casa


Sempre m'ha sorprès la idea estesa que els catalans naixem pacifistes i pacífics. Tots els pobles miren de disposar d'una força armada que imposi l'ordre o bé els defensi d'agressions d'altri, excepte nosaltres. O sigui que el percentatge de hipis i seguidors de Gandhi, entre nosaltres, seria altíssim.
Jo sempre he cregut que això és un error greu i no és que cregui en la lluita armada en les condicions actuals ni prop fer-hi, però sí que crec en unes forces armades catalanes integrades en un exèrcit europeu, i en una policia catalana desplegada arreu del territori on diuen Bon dia, com deia Josep Pla.
Estic tip de pagar una policia, en realitat dues: Guardia Civil i Policia estatal, que no m'asseguren cap casta de seguretat. A les carreteres fan controls aleatoris, cosa que mai he vist en altres països, independentment de si has comès alguna infracció. La llengua que fan servir és l'espanyol, amb la pretensió que els contribuents, que els mantenim, també el facem servir tant sí com no. La seva eficiència, almenys la que jo he pogut tocar amb les mans, és extremadament millorable. Sovint em sembla que n'hi ha que es feren policies perquè no servien per delinqüents.
Avui llegia amb estupor que en Ramon Socias, i supòs que també l'exescolta Ramon Morei Aguirre, parlen en espanyol a les reunions de la junta de seguretat o semblant, quan hi ha el màxim responsable de la GC a les Illes. Ja no és imaginable cap submissió més delirant: l'amo de l'ordre públic s'ha de passar a la llengua d'un subordinat perquè aquest no l'entén!
Esper que una de les prioritats dels nostres partit -per cert, esper que més units que actualment- sigui el desplegament d'una policia nacional, de la nostra nació, a tot el territori, moderna, democràtica i eficient.

dijous, 27 de maig de 2010

Els més homes seran els grecs...


No hi podré esser a la cova de na Barxa, no em capbussaré a les aigües vives de la mar gabellina al canal de Menorca, no gaudiré del myotragus preparat a l'Orient. En Toni Coix, en Miquel Llull i en Pep Roís seran a la meva ment, allà al continent.
Capllevaré per la ciutat cremada, la ciutat del perdó, la ciutat alta de les totons, la ciutat del Raval.
I na Cati compareixerà divendres a vespre per ser beneïda pel salpasser bracós del capellà Blanc, mentre ella flastoma com un Hotchkiss desbocada i parla dels negres que s'enculen a la casa de veïnat.
Na Joana veurà la lluna, voltada de niguls, plena, no baciva i s'estremirà pensant en el camí cap a Sant Jaume, farcit de perills i d'homes lascius.
En Pere estarà a l'aguait del percutor, mentre passa na Francina conilla/en pèl/ben tota nua per la pleta d'alzines i aladerns.

dimecres, 5 de maig de 2010

Pel maig cada dia un raig


Bé, i així mateix han passat coses: embarriolat entre Romania i Grècia pel nigul de cendra, primera pintada de llavis amb lluentor i tot, exaltació del Myotragus i de na Dorothea, avaria intermitent del generador, nedades davant Cabrera, brusca o pluja, flore portative de la France, etc., 3 morts a la meva estimada ciutat d'Atenes i Neopàtria i... què us diré?
Què farà n'Antoni Fontanet i Obrador amb tants d'euros com té? Els deixarà per obra pia? Farà omplir una taula de monedes d'or fenícies i la taparà amb un vidre gruixat com en Fleixes de la Dragonera? Parlant d'aquest, què se n'ha fet de la seva fillola, sí home, aquella rossa de cabells llisos, amb ulls blaus, que sempre l'acompanyava amb l'haiga pertot.
I per acabar, me cag en la Junta Avaluadora, han suspès n'Eva que en sap més que jo. Sort que no m'han d'avaluar a mi perquè també em suspendrien. Quina colla de ressentits mediocres que amb la seva torpesa no fan més que mala propaganda perquè la gent perdi les ganes d'estudiar català.

divendres, 5 de març de 2010

Mirau, quines coses...


Al punt farà un mes que no he escrit res per aquí. Entremig, un viatge l'Emilia-Romagna i quatre trobades amb el tim.
Els diaris van plens de corrupció, de presumptes i d'imputats. La veritat és que sovint els arbres no ens deixen veure el bosc.
No veig que ningú convoqui cap cadena humana -ai las de l'OCB!- per protestar contra la corrupció que suposa l'espoli a què ens sotmet l'Estat colonial. Podrien enrevoltar la Delegació del Govern espanyol, l'Agència Tributària o bé el quarter de la GC... En realitat UM té massa enemics (PP, PSOE, IU) i ara, des de les seves tribunes, la volen estigmatitzar com si tenguessin la pesta negra.
Ja he dit altres vegades la poca confiança que em mereixen els fiscals i els jutges al servei de l'Estat espanyol. Ara toca resistir el temporal i esperar que el vent manqui. Seria el primer que no mancàs, va dir aquell patró quíber.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Fa una mica de fredor


I potser tenc la tiula balba, tot i que no ser si això és possible. M'aconhorta veure el Maçanella i el Puig de Son Torrella nevats, almenys als capcuruculls. El fred és sa deia l'avi Forner i d'ell he heretat, a més de fumar qualque puret valencià, no ser fredolec. La gent del país viu obsessionada a convèncer-se que aquí fa fred. Com pot fer fred a la Mediterrània? I en una illa d'aquesta mar? El que sí fa és calor, i molta, la major part de l'any. Benhaja el fred, sobretot si qualque cos femení se'ns acosta tebi i delitós. Esper que aquest cap de setmana faci neu, mai tanta com jo voldria, encara que això comporti embossos a les carreteres de les muntanyes de Tramuntana, imatges tòpiques i repetides dels informatius amb idiotes que es llencen pilots de neu. Voldria nevàs fins que la neu arribàs als mugrons de la Marededéu de l'Esperança!

dimarts, 19 de gener de 2010

Aunt Peg


També la coneixien com a Juliet Anderson i el seu nom oficial era Judith Carr. Va néixer, en algun lloc dels EUA el mateix any de la batalla de l'Ebre i ha mort dia 11 d'aquest mes a ca seva. Després d'haver fet de professora d'anglès, es va decidir pel cinema, però no el convencional -que diria en Cataiol- sinó el cinema porno. Començà als 39 anys i esdevingué un mite. La llegenda deia que era l'única que no fingia els seus orgasmes davant la càmera. Tant li anaven bé homes com dones, i això s'avenia amb el seu físic al llindar de l'androgínia. No crec que ella tengués molta intervenció en els guions de les pel·lícules, sovint tan avorrides, del ram del boixiu, però si ella hi apareixia segur que cobrava un interès especial. Inoblidable el seu paper en un film, del qual no record el nom, on apareixia un detectiu privat, tret de la més genuïna novel·la negra. Naturalment Aunt Peg s'ho feia amb el detectiu, però també amb la xixisbea d'aquest. A la vikipèdia hi surt, no en mancaria d'altra, en una foto de fa uns anys. No havia perdut ni una gota de sarcasme en el rostre ni en el cos. Jo l'enyoraré, però sempre ens quedarà la filmoteca.