dilluns, 27 d’abril de 2009

M'han convidat a noces


Jo no m'he casat mai, almenys del punt de vista legal, amb paper i cerimònia pública. Segurament per això les noces m'atreuen d'una manera gairebé insana. Em sembla tan fantàstic que qualcú, amb el temporal que hi ha, s'embarqui en aquesta aventura, que ho faci públic, que en faci una festa... he de reconèixer que em té encortat tot plegat.
Ara he rebut una convidada d'un jovençà inquer, a qui no tenc massa tractat, per anar a les seves noces. Com que tenc tan poca pràctica, perquè a més de no casar-me -potser just per això- he assistit a molt poques noces al llarg de la meva vida, me n'he duit una altra sorpresa. Al costat de la invitació hi figura una targeta amb el logotip d'una entitat bancària i un número de compte. M'ha semblat el súmmum de la grolleria i de la barra. El regal és un cosa eminentment voluntària, amb un toc de sensibilitat personal, de sorpresa que, de cap manera pot encabir-se en un ingrés bancari. Fa anys hi hagué la moda de la llista de noces, encara tenia un cert sentit, perquè així les ments racionals s'evitaven de fer regals repetits, per posar un exemple, i més o menys hom assegurava encertar els interessos dels nuviis.
Crec que declinaré la invitació a les noces, no sé veure quina quantitat és prou per festejar la bellesa de la nuvia brasilera o la simpatia del nuvii salvatge. M'evitaré el tracte massa íntim amb elements de la zona inquera, massa expansius per una mentalitat quíber.