dijous, 23 de juliol de 2009

Record quan es va cremar Sant Salvador


Ara fa devers vint-i-cinc anys es va cremar part de les Comunes i del puig de Sant Salvador. Jo vaig anar, impotent i suat, a apagar foc amb les brigades de voluntaris. Em va semblar que desapareixia per sempre part del paisatge de la meva joventut: les pinedes que ja començaven a fer planta, els redols d'alzinar, les garrigues d'ullastres i mates oloroses... Tot just ara comença a endevinar-se'n una tímida recuperació.

He sentit el mateix, veient i escoltant les notícies sobre Horta d'Ebre o de Sant Joan, un país que sent tant meu com Quíbia. Un poble on també tenen un Sant Salvador, en aquest cas sense marededéu peluda. He imaginat el bater de sol de juliol en aquelles contrades, els bombers lluitant en uns verals de mala petja, la gent de la comarca avesada a tantes dissorts, l'oblit de l'administració vers la Terra Alta, els projectes d'autopistes des d'Aragó, els parcs eòlics a esquena dels veïns.
El meu cervell s'ha enrampat pensant en els gorgs del riu Canaletes i del Matarranya, en les dones brunes de Bot, en l'oli de les oliveres centenàries regalimat per la comissura dels teus llavis, en el vi poderós d'aquella terra.
Quatre homes bellíssims, com diria en Tomeu Cabot, han mort defensant la terra del salvatge, del crestó, de la carrasca, on el misogin Picasso aprengué tot el que li calia.