Tot va començar amb la marca TCN de llenceria, banyadors i roba. De tot d'una, vaig suposar que es tractava només d'un joc amb les sigles BCN - TCN. Després vaig aclarir que feia el nom per la propietària, crec que copropietària, Toton Comella. Seguia pensant que la N només era per assemblar-se a la marca turística BCN, fins que un dia vaig entrar dins una de les seves botigues, concretament la del passeig de Gràcia de Barcelona, i li ho vaig preguntar a la dependenta. Em digué que la dona en qüestió es diu Toton Comella Noè.
Després va venir la lectura d'una esquela a La Vanguardia. Unes amigues l'havien posada per remembrar la mort d'una altra, aquesta es deia Toton, no en record els cognoms. A partir d'això em vaig posar fil a l'agulla per elaborar la teoria de les totons -és clar que també es pot fer extensiva als totons-. La cosa consistiria a diferenciar els "pijos" espanyols de la gent fina i rica catalana. Naturalment un dels requisits era l'ús de la nostra llengua, un altre que ja ve inclòs en el paquet per se és el bon gust en la roba -res de Lacoste com a alguns carrers de Madrid o d'Ovieu-, i naturalment el gest, la manera de comportar-se, hereva d'aquelles dames de l'amor cortès.
Com veieu, el llistó d'una toton és prou més elevat que el d'una "pija" espanyola o una "figuetta" italiana. Es veu que en això també ens distingim dels veïns. Visca el totonatge!
