divendres, 10 de setembre del 2010

na Yoko


Es va presentar vestida amb un quimono, amb un pentinat japonès, potser amb maquillatge de pólvores d'arròs. Va fascinar els condemnats que estaven en capella, i els seus botxins.
Passejàrem pels carrerons de Ciutat en una nit amenaçadora de trons i llamps, tempesta de llampugues i es va tancar al seu castell.
Jo vaig partir amb els meus cavalls de vapor cap a la selva de Quíbia.
Ara ens veiem però no ens saludam, o gairebé. Potser és que no em reconeix.

dilluns, 6 de setembre del 2010

El meu Meravell


Mossèn Xamarrí partí en català però la Salve Regina fou en llatí. La vaig cantar, entre altres coses, perquè a dues passes hi havia don Pep que ens la va ensenyar a força de verdanc, just damunt l'altar major. Sé, Jordi, que el teu germà era més famós però la teva poesia m'interessava molt més que no la seva. Tot i que els crítics i admiradors tanatofílics de darrera hora se'n farien creus, per ventura no. Vaig recordar la nostra correspondència, semiclandestina, que travessava la mar, en la qual es copejaven dues dialèctiques desavinents. Se'm feren clares les imatges de nosaltres dos, asseguts dins la tomba talaiòtica excavada del teu padrí, a la fresca, agombolats per les ànimes dels nostres avantpassats, a la Clota. Isòbares, nunmulits, principi d'Arquímedes, bird-watching, misogínia, tot afegit amb el marxisme, el feminisme radical -no podia ser altrament- i Catalunya independent en el futur més o menys llunyà, en això sí que ens aveníem de ple. Ara tendràs temps de rompre la monotonia amb rajoles de València devers Cala Murada, o d'escoltar emissores d'ona curta sense interferències o de resar al Buda de Kamakura, nebot de la marededéu de Sant Salvador, de celebrat hirsutisme. Bon viatge, Meravell.