dijous, 26 de setembre del 2013

Els fets consumats?

Anit passada a IB3 vaig tenir la paciència d'escoltar un suposat debat sobre l'engendre TIL. És una experiència que no aconsellaria a ningú. Dels personatges que apareixien com a defensors del bunyol perpetrat en origen per la FAES -vendre la moto als pares d'aprendre anglès i en realitat fer-lo servir de cavall de Troia contra el català o el gallec- n'hi havia dos que coincidien a fer grans escarafalls i escandalitzar-se quan el periodista Joan Riera demanava que els càrrecs públics del PP-PSOE abraçassin el multilingüisme i s'expressassin en català. Això és considerat un atac a la llibertat personal d'aquests individus com de la resta de colons espanyols que comparegueren fa estona o recentment en aquest país. No cal dir que hi ha molts d'espanyols que no han vengut a colonitzar, han après la llengua d'aquest país i s'hi expressen amb naturalitat, molts d'ells són al costat de la gent que volem deixar de dependre d'un Estat tan nociu com inútil, aquest que té la seu a Madrid. N'hi ha d'altres, però, com el senyor Barquero, estrella de les tertúlies i soi-disant periodista i analista -un analista tan fi que qualifica la Fundació Jaume Bofill de "catalanista"- que ens voldrien més "antropològics". S'omple la boca de respecte pel català però el considera un focus de "tensió". No sabem si provocada per gent com ell que compareix en un país i decideix no parlar-ne la llengua sinó mantenir-hi i estendre l'ús de la seva. El seu raonament seria més o menys, com que som molts els que hem vingut d'Espanya -en el seu cas de Navarra, més gros encara!- ja tenim uns drets adquirits i com que l'Estat colonial ens empara (policia estatal, guàrdia civil, exèrcit espanyol, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, etc.) no cal passar pena. Si els natius volen seguir parlant discretament la seva llengua no ens hi oposam, però la llengua dels colons ha d'ocupar un lloc preeminent, exactament el que pensava la nadiua col·laboradora Rosa Estaràs quan reformaren l'Estatut d'autonomia, aquesta graciosa concessió de la metròpoli a les colònies així com a les seves "provincias". No ens enganen, el català és la llengua del nostre país, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó -i si voleu comptau-hi l'Alguer- i totes les altres llengües que s'hi parlen, avui en dia moltes de dotzenes, tenen dret a ésser respectades però mai ens han de qualcar damunt, com ara passa. Nosaltres, com els finesos, hem de decidir l'status del català a casa nostra, tal com ells ho fan amb el finlandès sense demanar permís als suecs. Si això és possible dins aquest Estat -que jo no ho crec- s'ha de començar a canviar tota la legislació colonial que ara ho impedeix, començant per la Constitució que tant rebreguen. Segur, però, que la millor manera de posar-hi remei és construir l'alternativa a la dependència dels espanyols, en la forma que considerem més oportuna.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Els docents illencs en lluita contra l'estultícia

Talment una nova David davant el Goliat Estarelles, els docents de les Illes hem decidit que ja n'hi havia prou. El que més surt a rotllo és el TIL, tombat originalment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, però hi ha moltes coses a la cassola. S'han anat perdent llocs de treball per art de màgia retalladora, per fer mèrits davant la metròpoli colonial. Els sous han minvat sense cap mirament. Expedients a qui no es vincla -com els directors de Maó-  i amenaces als interins són el pa de cada dia. Atacs a la llibertat de càtedra en forma de llei de convivència -quina paradoxa més sagnant- i el projecte de llei de símbols, com si les quatre barres -ells en diuen senyera fent ostentació de la ignorància més absoluta -no fossin un símbol més antic que el castellet i les franges blaves. Em va sorprendre la massiva assistència a les concentracions, la combativitat de gent que feia anys que no ens movíem, la imaginació de l'organització de tot plegat. La solidaritat de la societat s'ha fet palesa de forma constant fins a començar a crivellar el monolitisme ideològic -per dir qualque cosa- dels dirigents del PP. I, potser per primer cop, es tracta d'un afer nacional: arreu del país en parlen els mitjans de comunicació, la gent es concentra en solidaritat amb els docents illencs i començam a veure tots plegats que un atac a la nostra llengua a les Illes també ho és al conjunt del país.
Ara la vaga es fa intermitent, però tothom es prepara per a la manifestació de dia 29 de setembre a Ciutat i per reprendre amb força la vaga a partir de l'endemà.

divendres, 16 d’agost del 2013

L'home bu-bu hospitalari a la capella

Com una mena de ciclop, només mancat del davantal de cuiro, copeja l'enclusa dins l'hospital de sòcol dubtós. Les sirenes, el mussol, els cucs o pardals de moro ens fan l'ullet, mentre l'encantadora Joana, cosina del manescal, ens besa amorosa, voltada d'amigues sulles. També ens saluda, efusiu, l'home amb botxes que té, com mi mateix, el pit de llop grisós. Què hi degueren fer dins aquesta capella? Qualcú entra i surt, amatent a les transaccions. Comissions i facilitats de pagament. M'ha semblat que un poetastre estrafeia un somrís. Els filferros anostrats es confonen amb els retaules absents. En Gabriel veu el santcrist - Orfeu i suggereix un possible retaule marí, ell que que treballa de pirata ho veu ben clar. L'osset rentador ha saltat de la paret i ha pres vida, rialler, es confon entre els convidats i també besa, es deixa amanyagar, ple del vici de la tendresa. Els ullets de les bèsties també són a la barrera de bolets. Correu tots a la capella de Campos. Retratau-vos-hi amb els artistes.

dilluns, 1 de juliol del 2013

A Eslovènia com al Pla de Mallorca

Segurament serà de nit, crec que començava així un poema de Ferrater. Sempre ens limitam a plagiar els autors antics, almenys d'ençà dels grecs i els romans. Un cop establerta aquesta veritat farem una mica de publicitat per explicar que Camper, pronunciau-ho com a aguda sisplau perquè un camper, a Inca, és simplement un pagès, un que viu al camp, la fàbrica inquera, també s'ha estès a Lubliana, això sí, amb els preus el doble de cars que aquí mateix. Ens en congratulam, no dels preus sinó de la robusta salut de la marca, tot i que les seves sabates ens semblen més pensades per a l'aixovar dels pallassos que no per a nosaltres mateixos, però bé. Qualcú té la vista de fer-les atractives a gent de països molt diferents i això té mèrit.Per cert, ja que hi eren podrien haver referit la façana de la botiga, en aquest cas.

Hom repeteix sovint una beneitura que molta gent s'ha arribat a creure: Mallorca era un país ple de pagesets amb quatre figues seques i dues gallines, fins que arribaren els benaurats turistes i tothom es va d'or, inclosos els emigrants espanyols que comparegueren -a ajudar-nos, diuen ells- amb una mà davant i una altra darrere. Abans de 1936 a Mallorca s'havia produït un incipient procés industrialització que provenia del s. XIX. Hi havia fàbriques, manufactures, licors, teixits, conserves, etc. que s'exportaven arreu del món. I el mateix succeïa a Menorca, potser encara amb més intensitat. Vull dir que els agosarats emprenedors i fabricants que encara es mantenen, malgrat l'stablishment salvatge d'hotelers i constructors, es mereixen el meu homenatge.


dijous, 20 de juny del 2013

Ens trobarem tots amb la desconeguda

Just a la llinda del solstici, cavalls cap a la claror excessiva de Ciutadella, arena amarada de ginets i la geganta americana que plorinya perquè els homes de cas Gallo la palpen de resquitllada. Cal remuntar-se a l'infinit per trobar homes moguts que sotjaven la musa de la Voss de Ribes, feien potades mentre ella eguinava discretament i fina. També s'esdevingué que l'euguer s'ajocà dins una obra en construcció, mentre el metge Pasqual donava audiència a gent de forca. Vaig tacar els llençols d'una casa que era un vaixell però no ho semblava i la madona se'n va queixar asprament, per això la dona-paquiderm emprengué un galop frenètic trepitjant caixers i caixeres, esclafant avellanes i obrint nou camí. El capellà Blanc no hi havia estat mai però gosaria dir que va xalar d'allò més, estrafent mossèn Tronxo. En Josep Ramon Bauçà feia orellina en veure tants de pagesos galanxons disfressats amb senyeres espanyoles. Jo m'entabanava davant la placa den Benejam mentre na Solivelles, amb algunes arrugues que la fan més bella, retransmetia fidedignament els fets.

dimecres, 12 de juny del 2013

Han florit els lilàs

Tot i que això no en té res, es tracta ben bé d'una altra flor molt estimada. Caldrà recollir-ne les llavors dins les capsetes protectores. Caldrà desar-les en lloc fosc i sec. Convendrà esperar l'any vinent per mirar de fer-les fructificar. Regar la planta amorosament fins que les fulles s'assequin i llavors mantenir el cossiol net que guarda la cabeça. Tot això s'explica bé a Being there, a la perfecció.
Amb les persones passa més o menys el mateix, però massa sovint ho oblidam. Com es pot esser tan enze! Talment un nyèbit fet dins una pleta, agafat amb cans, em vaig trobar lligat de mans i peus. Encara som molt enfora de l'alliberament però n'he encetat el camí.
He pensat en el fill de l'euguer -a bon Sant t'encomanes!- i he entès el que em diria: et convé fer avant. Serva!
També m'han vengut al cap excursions per Collserola a la recerca de castanyers bords, xalets abandonats, corriols de bosc, llavors encara no hi havia senglars. I per què m'han comparegut els volcans garrotxins, la casa damunt el turó dominant la vall, la taula hospitalària, les begudes amicals i la conversa "lluny de la teva pell tibant, lluny del teu cos tebi"?
Per tot això començaré a aprendre japonès, sense dubte la llengua imprescindible del s. XXI

dijous, 6 de juny del 2013

Com que eren molt amigues, es feien molt

Les sirenes sortien de la cova de les Dones. N'hi havia una que duia un bocí de xarxa embolicat a les escates, de niló vermell. Nedaven i xalaven de l'aigua fresca. El mariner es capbussà no gaire enfora d'elles. Els guiris feien fotos i la calorada els feia panteixar. Guiri és una paraula basca per designar  les tropes que combatien els carlins. Les dones basques de qualsevol herrialde solen boixar discretament. Boixar no es fa al continent, allà n'hi ha molts que follen, mot que fa escarrufar. Eslovènia és un lloc on les salsitxes són molt valorades, curiosament també la cuina sèrbia. Cuinar és una activitat en decadència, però tothom en parla. He trobat cala buida i na Francina m'ha dit que tot té solució tret de la mort. Que sí, que sí, afirmaria si no hagués mort fa mil anys l'amo en Pep Ferrer, assegut al balancí, a Cala Llonga. Hi ha intel·lectuals que fan servir un vocabulari precís, d'altres ni això. Hi ha dues dones que em prenen per misogin, i m'ho diuen perquè saben que no és ver. Els esplugabous s'ajoquen al canyar de Son Nevata, aliens a qualsevol contrarietat. La dona germànica i la dona eslava fan marxa atlètica pels alzinars de Son Calderó. Qui és en Miguel Bosé? L'amic de l'amic den Jolgorio? Mai havia vist tantes dones amb els cabells rulls, potser és la calor. La meva neboda em digué que jo era un oncle fantasma, cosa que m'omplí de satisfacció. Tampoc no em sabria greu ésser el quíber errant. Parrús, el que en diem Parrús, és un cunyat den Pere Canturri. No és allò que de tot d'una em vaig pensar, l'immaculat parrusset de n'Antònia Telling.

dimarts, 5 de març del 2013

Uomo d'onore: il Don

Padrinet, jo era el teu caporegime i et feia besamans per respecte al teu honor i al teu desvari compartit, també per la Sacra Aliança Quíber.. És per això que em va caure tan tort el teu comentari sobre Tintes Iberia i derivats, sobre si totes les dones es tenyien, o només les que jo coneixia i no les que tu convidaves a dinar. Totes les dones que coneixem es tenyeixen, tret d'algunes de les teves nímfules, molt poques, poquíssimes, perquè gairebé totes només duen el cap de fil de la metamorfosi. Hauria volgut que quan et vaig manifestar el meu pas fervorós a la monogàmia, atret per l'odore di femina, m'haguessis dit coses tan agudes com: Que bé que encara armis a la perfecció, figliolo! Quines cuixes tan esveltes té la teva amistançada! Com se li marquen els mugrons sota el jersei! o bé, els seus rulls són més negres que els de Pietra Montecorvino!
Com a home d'honor tocaves donar coratge i fua, en comptes de decantar-te per la prevenció contra les dones i la gelosia.
Ara l'estim però me'n fot, com va dir aquell home de la piscina plena de mascles i meibes fonats. No voldria traspassar el llindar de la misogínia perquè encara som molt jove, com diria el conco en Joan Turriscos, i faig orellina segons quina olor sent. M'estimaria més deixar la latència que caure en la misogínia, ni que sigui selectiva.
Mantendré les posicions i avançarem tot d'una que el regiment s'hagi recompost. Evviva N'drangheta, Camorra, Mafia e Sacra Corona Unita.

divendres, 22 de febrer del 2013

Un cartutx per a dos ocells

Vet aquí que fa estona en Bartomeu Cabot tengué l'amabilitat de regalar-me un llibre que coordinava o editava, o qualque cosa semblant n'Arnau Ponç. En aquest llibre hi apareixia el meu nom dins un articlet del tal Arnau, ple de desbarats i deliris seus. Si tot el llibre és tan objectiu, documentat i "científic" com aquest fragment, els seus lectors estan ben arreglats. La referència motivà una carta de Bartomeu Cabot, tramesa per correu electrònic i possiblement també lliurada en mà a mi mateix on abusant a l'espanyola de determinats insults, com per exemple fill de puta es queixava de l'anonimat del meu blog. No he tornat rellegir la carta ni el llibre, ni en faig comptes de moment, però tal com li vaig manifestar a ell, una cosa és un anònim i l'altra és escriure amb pseudònim, com en el meu cas mart de garriga, copiat de l'autodenominació den Llorenç Mostel com a mostel de garriga. Faig servir aquest pseudònim perquè vull i no me n'ha de fer els comptes ningú. Qualsevol dels lectors del blog sap que també som Mengol, de Son Daurat, Quec, Guixer, Forner i de malnom Sebastià. Si qualcú prefereix usar els cognoms oficials i afegir-hi el número de carnet d'identitat espanyol és molt lliure de fer-ho, imagín.
Haureu observat que no esment el títol del llibretó de n'Arnau. És perquè no el record i em fa vessa anar-ho a esbrinar. Tal és l'interès que desperten les activitats de tan peculiar personatge. L'únic que ara em ve el cap és que considerava titllar-lo d'Arnau Cohen una mostra grosseranga de racisme o antisemitisme. No, home, jo ho vaig fer perquè la seva poesia em recorda la de n'Aina Cohen. Els cognoms són pura coincidència.

dijous, 21 de febrer del 2013

Germanes occitanes

Ben mirat, Ais de Provença és una ciutat toton. Els seus carrer nets i cuidats. Els passejos amb bars que conviden a prendre xocolata negra i altres beuratges. Les botigues de tot tipus en el nucli antic, amb raconets i places inoblidables. La gent educada i discreta, tot això fa pensar en un lloc on viure còmodament. Si jo hagués de fer de turista seria un dels llocs que triaria per prendre les aigües, anar a l'òpera o bé badar pels carrers. Però es veu que la immensa majoria de la població de molts de països de la UE consideren molt més habitables llocs com Magaluf, Lloret de Mar, la Platja den Bossa o Es Domingos Grans. Té el seu costat bo: fora noses. Seguesc empegueint-me, però, de viure en una illa on els carrers són bruts, la gent crida excessivament, va per tot en cotxe i es vana d'una ignorància a prova de bomba, començant pels seus governants. El que dic de l'illa, en part, es pot dir de la resta del país amb tots els matisos que vulgueu. Les destinacions turístiques són als llocs més inhòspits? Què els passa pel cap als guiris quan deixen un poble d'Escòcia o de Baviera, a l'estiu amb una fresqueta agradable, per entaforar-se dins la sauna de can Pastilla? Tocar la trompeta? Menjar porqueries? Agrafar càncer de pell? Sentir música hòrrida? Comprar-se capells mexicans?

dilluns, 28 de gener del 2013

Hi ha un paio que es diu margallo

Curiosament -Joan Palou, dixit- els espanyols tenen un ministre d'Afers Exteriors que es diu Garcia-Margallo. Sovint, aquests veïns nostres tan primordials es col·loquen qualque afegit darrere els cognoms repetitius de García, Pérez, González, Sánchez, Martínez i un interminable etc. Jo també col·loc el meu segon cognom Joan, amb un guionet afegint-lo al primer, en homenatge al meu avi i també perquè em rota que diria el meu amic Francesc Prats -Déu lo tenga-. Fins aquí res a dir, però la qüestió és que margallo en espanyol no té cap significat. Al diccionari de la RAE hi ha el mot "margallón" com a equivalent a "palmito" Chamaerops humilis, l'única palmera autòctona d'Europa, per cert. A l'entrada s'especifica que prové del català margalló, forma comuna al català continental, sinònim de garballó. Havia llegit a qualque lloc que aquest andova era d'origen català, més exactament valencià, però veig que va néixer a Madrid en plena II Guerra Mundial. No seria gens estrany que descendís de compatriotes nostres, que volen fer oblidar la seva taca i fer-se espanyols de tota la vida, atesa la seva obsessió per les passes que es fan al Principat per assolir la independència. Per això ocultaren l'accent, o potser fou ell mateix, pensant que feia una mica massa català o sigui estranger i s'acomodaren a la facilitat fonètica pels mots plans que tenen els de l'altiplà. Clar, margallo no significa res, mentre que margalló és una planta extraordinària que ens ha fornit fibra per fer tota casta d'objectes, dàtils i combustible, a més de pastura per a les cabres que roseguen els seus brots. En definitiva, poster ell mateix tampoc no significa res i per això vol impulsar una llei, perquè qualcú en parli.

dilluns, 14 de gener del 2013

Escriptura automatitzada

En Matias Vallés diu que Joan Estelrich era de dretes, no se sap mai. La doctora m'explica que han parit rinxolades i no són cusses. La dama de Gizjnau vol saber si en Tarzan s'automatiza. En Joan Racó, l'autèntic, era el pare que va morir abans del fill, com ha de ser. La meva veïnada defeca dins la pleta, com ho feia madò Praxedis, marinenca, però de la nostra Marina. Quines pel·lícules no són americanes i no avorreixen? Vaig advertir que la cambrera del Lombardi era hirsuta i encara no ho he explicat a en Juncosa, incrèdul de l'explotació aviària que mena a la fortuna. El capellà Blanc no va mai a missa, és curiós perquè de jovenet li agradava jugar a altars. La madona de les Torretes m'explicava, gran dia, que els capellans tenen paga i llavors passen la bacina, això a tall d'abús. Bon dia tenga li ha envergat a l'hereu de can Palau, l'home de les Torretes, galtaplè. En Joan Palou no es presenta a les convocatòries, potser per desfer malantesos. En Víctor havia nascut l'any 1939 i se'n gloriejava sempre que hi havia ocasió. L'amazona, llicenciada en història de l'art, té unes natges bretones. En Marc ja habita al planeta Terra, tot i que ara s'usa més anar a Mart. Armènia és un país visitat per l'hereva dels endolls, diuen que hi fa tan bon estar. La meva alumna preferida passà la infantesa a les Minyones on les monges del Pla els parlaven juleio. Sol ixent el rupit em vetllava des de la mata-selva.