Bé, jo no som caçador. Temps enrere vaig parar més d'una dotzena de lloses, amb el meu padrí Forner, vaig vetllar els filats a Cala Sa Nau i també vaig tirar trons als conills prop de Son Negre, o a les quiques salvatges de Son Burguera i, dins les pletes de Ses Erasses, amb el meu conco Joan Forner, passant un fred d'antologia -jo que no tenc gaire fama de fredolec-, però la veritat és que un nigul de balins que em va passar a un tel de ceba de les cames, provinents d'una escopeta mal assegurada, em va decidir a jubilar-me d'aquesta curolla poc sentida. Tot això ho dic per explicar-vos la meva situació: m'han regalat, entre un i l'altra, més d'una dotzena de tords i un tudó. Ara els tenc congelats, la vida moderna no permet posar-se a fer tords amb col qualsevol horabaixa, almenys a mi, però us assegur que enyor el gust dels que feia la padrina Guixera. Tords de marina, agafats per devers sa cova des Moro, can Devertit o dins les garrigues que amagaven secrets de tabac. Triàvem la col dins qualsevol de les tanques dels nostres còmplices hortolans i marinencs, gent d'una raça desapareguda: Devertits, Veritats, Roquesblanques, Marcpaus, Vetles. Els ocellons es confitaven amb aquella col fins a confegir un plat exquisit, supòs que la llenya de mata i ullastre també hi ajudava. Em caldran tots els records arrenglerats per imitar el savoir faire de la padrina, però malavejaré sortir-me'n.
