dissabte, 18 de desembre del 2010

La polla de madò Antonina

Madò Antonina Miralles era veïnada nostra al carrer de la Porteria del Convent. Tenia un ca -en Joserramon diria un gos?- a l'entrada de ca seva, era molt gros però no es movia gens, sobretot perquè era de guix amb una bona policromia, feta de manera tan realista que ens feia una mica de por. El seu home era l'amo en Toni Pol, duia unes ulleres entelades i un capell de feltre de color d'ala de mosca. Tots dos semblaven trets de les rondalles. L'amo morí primer i ella el sobrevisqué molts d'anys. Em solia enviar a demanar per baratar qualque bombeta que s'havia fos o bé feines diverses que ella, amb els anys, va començar a no poder fer. Això era també excusa per conversar. Em deia que no havia estat mai a Ciutat i jo no me'n podia avenir. Amb un amic, en Tomeu Noussous li contàvem meravelles de Ciutat, que els cotxes volaven en comptes d'anar per terra, que hi havia escales que pujaven totes soles, tot plegat provocava el seu astorament enjogassat. Sempre va tenir gallines i solia tenir polles per fer escaldums si l'ocasió s'ho valia. Ara he llegit en un llibre de n'Antònia Vicens, Amor de gos, que un home tenia una polla, però enmig de les cames! Si madò Antonina tornàs no se'n podria avenir tampoc d'això.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Ja hi tornam a ser


He estat dos o tres dies a la deriva, vull dir el bloc. No hi havia manera d'entrar-hi i molt menys d'escriure-hi res. Podria ser que fos qualque animeta mea que el denunciàs als puritants de Google, de suposats motius n'hi ha molts: homofòbia, separatisme, apologia del terrorisme, masclisme, etc.
Vaig consultar l'ajuda del blogger i vaig poder aclarir que la inhabilitació pot venir a través d'una denúncia o bé que els seus robots el qualifiquin de correu brossa, en aquest cas darrer especifiquin que hi ha un període de gràcia per demanar la revisió de la condemna. Em vaig limitar a enviar-los un correu i avui na Fraskita m'ha enviat un sms per dir-me que funcionava.
Em va emprenyar no poder entrar en un bloc que ja consider meu, il·lús de mi, sense tenir en compte que qualcú m'hi deixa entrar i sortir, des de qualque remot servidor. També vaig pensar en els interessats a silenciar-lo, provant de posar-los fesomia amb noms i llinatges. Endemés, m'emprenyà molt la impossibilitat de recuperar tots aquests escrits, que tant em serveixen com a agenda, les fotos, els comentaris...
Però bé, ja hi tornam a ser, sense saber com ni de quina manera.