dijous, 22 de gener del 2009

Les nostres races autòctones 2

A Mallorca hi ha molts de cavallistes, també a Menorca i supòs que a la resta del país. Us pensau que aquest fet és proporcional a l'interès pels nostres cavalls autòctons, idò anau ben errats. Amb l'excepció de Menorca on és venerat el cavall "menorquí", encara que s'escandalitzin, molt semblant al mallorquí i hereus tots dos dels cavalls catalans, possiblement portats d'ençà del s. XIII, el desinterès a Mallorca pel cavall mallorquí és notable.
Podeu trobar tots els cavalls espanyols, àrabs, ponis -com el del nét d'Hidalgo-, fins i tot appalosa, que vulgueu. Quan parlau de cavalls mallorquins, a Mallorca, la cosa canvia. Sí, hi ha dos o tres criadors que treuen qualque poltre cada any, però res més. Un altre tema seria la desconeixença gairebé absoluta de l'existència d'aquesta raça a la Catalunya continental.
També són graciosos els arguments entre els cavallistes, retreuen al cavall mallorquí defectes que només es poden superar quan es dedica temps a millorar la raça. Però qui ho ha de fer? Qui s'ha de posar al davant? Els afeccionats als cavalls de Mallorca i la resta del país? Ah no, tenen altres feines més urgents...
Els cavalls cerdans, també anomenats amb el curiós nom d'hispanobretons, serien un altre cas de marginació, fora de les comarques on es crien. Allà és cert que desperten un gran interès, es fan fires i trobades, però no prou promoció per donar-los a conèixer a la resta del país.
Tot això són apartats més de la nostra situació de colonització, també en els animals domèstics.

dimecres, 21 de gener del 2009

Les nostres races autòctones 1

Les illes Balears i Pitiüses tenen un patrimoni genètic de valor incalculable en el camp de les races autòctones d'animals domèstics. Fa molts d'anys nasqué el PRAM (Patronat de les Races Autòctones de Mallorca) que de manera gairebé providencial treballà per salvar-ne les que encara hi havia, estudiar-les i donar-les a conèixer. En aquest sentit fórem capdavanters perquè a la resta del país en aquells moments ni se'n parlava, tret d'algunes races amb molts d'efectius i que disposaven d'associacions per a la seva conservació. Ara, al Principat, ja fa anys que es treballa molt bé per a la recuperació de les races esmentades. Al País Valencià la cosa està molt més enrere, de moment no es disposa de cap estudi complet de quines races hi ha al sud del nostre país.
En països més civilitzats la conservació i recuperació d'aquests animals mou multituds. Hi ha associacions que hi esmercen grans esforços. Hi ha programes d'adopció d'alguns animals, plans de viabilitat econòmica d'allò que queda, etc. Esperem que per aquí hom camini per aquesta via. Perdre aquest patrimoni genètic és una mica com perdre la nostra identitat, en aquest cas la dels nostres avantpassats pagesos i ramaders, però no només aquests, que tengueren cura de conservar allò que havien rebut dels seus majors.