divendres, 18 de desembre de 2009

Sent olor de carn de vas


Potser en Bartomeu Vicens degué fer una malifeta, segurament en Damià Nicolau s'hi veié embolicat. Probablement les mateixes que se solen fer, per part de TOTHOM, al món de la política. O és que els del PSOE i els del Bloc no comanen feines als seus amics? Per què jo en sé molts de casos i també classes cobrades i no fetes, etc. Ara bé, l'actual sistema judicial de les Illes garanteix uns judicis imparcials? Jo crec que categòricament NO. ¿Com pot ser imparcial una classe judicial composta en la seva immensa majoria per espanyols d'origen o d'adopció, als quals qualsevol cosa que faci olor de Mallorca, de català o de nacionalisme, que no sigui l'espanyol, els produeix una mena d'urticària?
¿Puc esperar justícia d'individus que només parlen espanyol, que "obliguen" els encausats a adreçar-se'ls en aquesta llengua, molts d'ells ressentits per no acabar d'encaixar a la colònia on les circumstàncies o la cobdícia els menaren?
¿He de pensar que els periodistes i similars del "Diario de Mallorca" o de "El Mundo" són fiables a l'hora de publicar les seves informacions sobre UM i els membres d'aquest partit, que tant molesta el sistema colonial bipartidista? Evidentment, no, de cap manera.
O sigui que al cap trobarem les voltes, però no serà amb el sistema actual que farem net de corrupció. El colonialisme és una corrupció antiga, incansable i constant que ens roba a tots plegats des de fa moltíssims d'anys. Contra aquesta corrupció cal també carregar tota l'artilleria.

dijous, 26 de novembre de 2009

Hi ha res més mal de passar que el Nadal?


Els homes vestits de pare noel encalcen nines pels carrerons de Sineu, mentre les mares que han pres benzedrina s'ho miren complagudes. Alguns centres comercials, fins i tot alguns carrers i places tenen altaveus amb horribles cançons de Nadal a tota pastilla. Molts de mostradors endiumenjats, només hi manca una geneta morta enrevoltada de llumets fluorescents que s'encenen i s'apaguen rítmicament. I els dinars de Nadal, i els sopars de la nit de Nadal per als espanyols que viuen aquí -o pels mallorquins aforesterats- i el renou estrident pels carrers... i els sopars amb els companys de feina que no acaben mai. I els regals, sí els regals, que et farien fer voltes per les botigues fins que esclatassin. I aquests que fan l'arbre de Nadal i els altres que fan els betlems, fins i tot n'hi ha que gosarien cantar cançons ad hoc per a la festa. I els capellans, i les sibil·les i els escolanets i els pedòfils que van a missa. M'ha semblat veure una invasió d'UFO, si no són al·lucinacions: quina data més adient per envair la Terra i anihilar part de la població.

dijous, 19 de novembre de 2009

Amb els calçons amb bufes per dins el Dijous Bo


Apareixen als diaris els regidors inquers, disfressats de pagès, encapçalats pel batlle. Inauguren el Dijous Bo i ho fan tallant una mena de cinteta, com les inauguracions de debò. Fa gràcia veure'ls, o feredat, no ho sé del cert. L'interès de tots plegats per la pagesia de Mallorca, la llengua catalana o la nostra identitat nacional és nul. No sé a què juguen vestits d'aquesta suerte, que dirien ells.
El Dijous Bo fa Inca una ciutat-poblot encara més espantosa de l'habitual. Milers de tones de residus als carrers s'amunteguen al llarg de la nit inacabable, sobretot per als veïns del centre, del dimecres anterior: música estrident, joves emmoixats -com dirien per allà-, crits i soll.
Anar al Dijous Bo és un exercici de masoquisme i no crec que hi hagi tants de practicants d'aquesta parafília a l'illa, o sigui que la majoria hi van idiotitzats pels cotxes exposats, els venedors tafurs, els polítics exhibicionistes. El que hi passa més gust és en Joan nostre, en Volteta, l'heroi Joan Fiol i Alomar. El seu cos fràgil i blanc enmig d'aquella gernació és empès, masegat, malmenat i fregat mentre ell s'escorre en un multiorgasme infinit.

divendres, 13 de novembre de 2009

L'illa dels dimonis


A Lanzarote tenen com a símbol un dimoni, dissenyat com gairebé tot per allà per César Manrique, que els recorda l'origen volcànic de l'illa, la seva condició de portalet de l'Infern. No em pensava que una illa sense boscos em pogués agradar gens ni mica, però he de confessar que Lanzarote té un encant especial. El color de la lava, la seva textura, l'acumulació de detritus volcànics per tot arreu, els cràters i l'olor de les plantes endèmiques que els cobreixen em varen produir una certa fascinació. I ja no en parlem de les platges immenses, algunes d'arena negra seguint els comentaris tòpics dels mallorquins i d'altres amb arena blanca, com les d'aquí. Tot té el seu costat negatiu i la veritat és que a mi, sutro com sóc, els surfistes em carreguen una mica i l'illa n'és plena. Els veus vetllar les ones amb les seves furgonetes i les seves planxes de surf, venguts de tots els racons del planeta, vestits de Beach Boys i component una nota ridícula enmig del paisatge seriós.
El mercat de Mancha Blanca al bell mig de l'illa és el rebost dels productes agrícoles i ramaders de Lanzarote o, com a molt, de la resta d'illes de l'arxipèlag. Hi ha guaiabes -que no sé per què serveixen- a voler, peix assecat, cefalòpodes assecats, taronges concentrades, mojo de diferents castes, etc.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

un dia qualsevol


Passen dones elefant de les tribus de Tanzània. Hi ha nins petits que ja, de petits, tenen cara de rateta, cara de geneta, cara de mostel. Els executius del centre fan grans esforços per deturar la suor d'aixella i marxen per la voravia amb pas ferm i decidit. La germana den Palou duu calcetins de llana en aquest temps insegur, mentre neteja pausadament i feliç les prestatgeries de la botiga. L'àtic dels grans magatzems és ple de solitaris i solitàries que fan viatges continus als recipients de menjar madrileny. L'home de color, negre, ens diu que "uno morro" està foll i nosaltres ens fem còmplices forçats del comentari racista. És racista el comentari? És racista el negre? Gran dia, el fuster pollencí maneja la polidora provocant gran brogit i terrabastall per tot el veïnat, la seva dona hipopòtam ha tret el jeep de bon matí i l'ha acomiadat amb una tendra fregada de musell. El qui és tingut per foll m'assegura que gairebé tothom ha enfollit. Hi ha dentistes homosexuals que cobren en espècies? El padrinet dina amb na Betty Page, però qui paga?

dimecres, 23 de setembre de 2009

Camins i camades


Per fer autopistes o autovies, o carreteres gegantines com la de Sant Joan a Sineu, no s'ho pensen dos cops. Es veu que hi ha o hi havia molt per untar-se els dits. Ara, quan es tracta del manteniment dels camins, asfaltats o no, dels poblets, llogarets i fora vila en general, aquí ja no va tan bé. Els sotracs es fan grossos, d'almuds a barcelles, i quan plou el fang i l'aigua embassada fan divertida la conducció. Això sí, divertida i perillosa.
Hi ha camades asfaltades, camins secundaris que uneixen pobles fora de la ruta convencional, que tenen trossets de centenars de metres sense asfaltar. Per què? Vés-ho a aclarir!
I no es tracta d'asfaltar-ho tot, només mancaria això, però sí de tenir els camins amb les voreres netes -no cal herbicida per això-, amb els sotracs reblits i amb els cap-recs desembossats. O és que a nosaltres, rurals o neorurals, no ens troben a l'hora de pagar taxes i imposts?

dilluns, 21 de setembre de 2009

Cercar caragols esquitxats


Esquitxar o esquitar, això és el que fa una maquineta, metòdicament i pausada, per les voreres de les carreteres mallorquines. Sempre hi torn pensar en aquesta època, quan molts d'indocumentats cerquen caragols tot seguint les cunetes de les carreteres. Jo no en menjaria de caragols esquitxats qui sap amb què. Sí, em direu que després d'un temps la verinada ja s'ha espassada però val més la que guarda que la que cura.
I qui se'n deu dur el guany i el profit de les esquitxades? perquè d'utilitat cap ni una tret de per als propietaris de la maquineta.
De què serveix ruixar d'herbicida les cunetes? A qui molesten les quatre herbes molles que hi puguin créixer? Per què hem de pagar perquè qualcú contamini i faci desaparèixer espècies vegetals d'interès? I això és una tradició amb governs de tots els partits, tots respecten el contractor amb els esquitxadors, amb els herbicides.
Tanmateix tenen màquines estassadores que controlen les branques dels arbres i dels arbusts de les cunetes, no és un doi i una tudadissa l'esquitxada anual?

dijous, 17 de setembre de 2009

Cafè Central de Ciutat


Encara s'hi pot fer una rasca de canya Valls. El cambrer del torn bo, perquè n'hi ha més d'un, és d'una professionalitat envejable. Amb pas enèrgic serveix les comandes, reparteix rialles sense embafar i, miracle avui en dia, se'n recorda si voleu aigua amb gas o sense.
A l'estiu hi ha prou ombra com per desafiar les hores de sol més terribles, aquelles que al meu poble anomenam el temps de les dues, quan tot convida a fer horeta amb un ventilador silenciós, al costat d'una dona rinxolada.
Assegut, llegint La Vanguardia den Godó, podeu veure passar tot Palma, acompanyada de tota la guirigància que ens visita, sovint amb no gaire bones maneres.
Entre els defectes podem assenyalar l'excusat, enfilat i petitó, o bé la manca de purets forts amb l'excusa que tenen un quiosc a davant. També us pot passar que hi hagi un excés de simpatia en les persones que passen i us destrien, allà tan tranquil, sense esma de fer cas a ningú.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Preservem els bars, segons quins.


Hi ha espais on es pot beure, mirar la gent que passa, llegir el diari, fumar un puret valencià, fer-la petar amb el cambrer o beure gin -giny en pronúncia mosteliana-
El fet és que molts d'aquests llocs van desapareixent sense cap recanvi mínimanent decent. Es poden fer totes aquestes coses que deia, dins un pans & Co?
Moltes vegades no ens n'adonam fins que ho hem perdut. Qui se'n recorda del Triquet? del Suís? I això per parlar només de Ciutat, perquè també a la part forana desapareixen locals fantàstics. Haurem de dedicar monogràfics a fer-los publicitat. Cercaré fotos i en parlaré.
Con los maricones nunca pisa uno terreno firme, això deia Buñuel i ho escrigué a les seves memòries. Massa vegades li he de donar la raó, però m'agradaria puntualitzar la diferència entre els maricons, com a actitud de gueto i elitisme per disfressar la misogínia latent, i aquells homes de malaltia que prenen altres homes. Contra aquests darrers no hi tenc res a dir, o bé el mateix que si prenen cabres o nyus, vius a les coces i als alens!
Els maricons, en canvi, podrien ser encarnats per un personatget com Arnau Ponç (a) Cohen. El vaig conèixer com a festejador de dones, després va resultar que festejava homes i finalment, per acabar de cridar l'atenció, es va fer jueu o xueta o hebreu o sionista, tant me fa.
Ara també s'ha destapat com a acuseta o delator policial. Desesperat perquè li llegeixin l'article que va publicar sobre Miquel Bauçà al col·loqui que organitzà Antoni Artigues a la UIB i terriblement excitat per la seva obsessió amb Taller Llunàtic, se'n dugué un exemplar de les ponències publicades a un cappare dels gitanos de Barcelona -un tio d'aquells que duien gaiato per pegar a la dona, si cal- i li ha fet veure que Taller Llunàtic insultava els gitanos. N'Arnau Ponç passa tanta pena pels gitanos com jo mateix, és a dir gens ni mica, però li ha anat bé afuar-los en complicitat amb la justícia colonial i amb els unionistes de Diario de Mallorca, com na Lourdes Duran, sense haver-s'hi d'acabussar ell mateix, perquè no té collons de fer-ho. D'aquests caragirats, marededeueta de Sant Salvador de pubis guarnit, guardau-nos-en!

dijous, 23 de juliol de 2009

Record quan es va cremar Sant Salvador


Ara fa devers vint-i-cinc anys es va cremar part de les Comunes i del puig de Sant Salvador. Jo vaig anar, impotent i suat, a apagar foc amb les brigades de voluntaris. Em va semblar que desapareixia per sempre part del paisatge de la meva joventut: les pinedes que ja començaven a fer planta, els redols d'alzinar, les garrigues d'ullastres i mates oloroses... Tot just ara comença a endevinar-se'n una tímida recuperació.

He sentit el mateix, veient i escoltant les notícies sobre Horta d'Ebre o de Sant Joan, un país que sent tant meu com Quíbia. Un poble on també tenen un Sant Salvador, en aquest cas sense marededéu peluda. He imaginat el bater de sol de juliol en aquelles contrades, els bombers lluitant en uns verals de mala petja, la gent de la comarca avesada a tantes dissorts, l'oblit de l'administració vers la Terra Alta, els projectes d'autopistes des d'Aragó, els parcs eòlics a esquena dels veïns.
El meu cervell s'ha enrampat pensant en els gorgs del riu Canaletes i del Matarranya, en les dones brunes de Bot, en l'oli de les oliveres centenàries regalimat per la comissura dels teus llavis, en el vi poderós d'aquella terra.
Quatre homes bellíssims, com diria en Tomeu Cabot, han mort defensant la terra del salvatge, del crestó, de la carrasca, on el misogin Picasso aprengué tot el que li calia.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Byres road


La cambrera de l'Starbuck és matinera i ja fa net l'establiment. En bon diumenge tot està obert, com al meu poble. Això dóna vida i la gent es passeja i pren el sol -bé, aquí encara té una mica de sentit perquè en freturen-. Algunes poltres vénen de la piscina, edificada a finals del XIX, ben refrescades i relaxades. Avui la peixateria té tancat, de fet no caldria que obrís gairebé cap dia perquè la mercaderia és penosa, comparada amb el que nosaltres estam avesats. Peixos filetejats i submergits en uns líquids de colors, amb qualque mosca com el puny. Naturalment tots els peixos estan decapitats i qualcun fa més de dos dies. Aquesta gent es refia massa del clima i deixa que el peix pudi una mica. En canvi, les botigues de verdura i fruita són una meravella. Hi podeu trobar tota classe de material d'arreu del món, això sí amb uns preus una mica elevats. També tenen interès les botigues de vins, cada cop els escocesos se civilitzen i prenen vi. De moment, s'aferren més al suc de raïm produït a Califòrnia, Xile, Sud-Àfrica o Austràlia que no a l'autèntic vi de la Mediterrània.
Ahir vaig tastar un vi de Còrsega, Terra Vecchia, amb chardonnay i vermentino, que va resultar de primera.

dijous, 11 de juny de 2009

Jo he vist com el termòmetre passava de 30ºC


I supòs que la cosa anirà empitjorant, però jo hauré de patir els telenotícies on el meteoròleg dirà que continua "el bon temps". Bon temps significarà que ja no tornarà a ploure, de forma decent, fins passat la Mercè. I tothom trobarà que és molt bon temps, perquè les platges estaran plenes, només damunt l'arena perquè els brumers com més va més abunden. I la gent dirà que és tan agradable anar amb poca roba i fer-se càncer de pell, ajagut al sol del temps de les dues. I tothom assegurarà que a vorera de mar no fa tanta calor, cosa que -permeteu-m'ho- jo sempre he dubtat, tot recordant la calda acubadora de la meva infantesa al Port.
Davant tot plegat, caldrà bastir microclimes contra aquest "bon temps" horrorós. Em convendrà pregar de nit als déus primigenis, potser a Atena o a Dionís, perquè tornin propiciar la pluja, la pluja difícil en aquesta terra nostra, i si és de vi també anirà bé.
Mentrestant assaboriré aquest poema del meu benvolgut Carner, m'aidarà a resistir i esperar que arribi el bon temps de bon de veres: la tardor i l'hivern mediterranis.

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

dimarts, 2 de juny de 2009

Del cel estant vetllen els avantpassats




Jo crec que tots dos estarien ben contents, "don Antonio" Maura i el marquès de Zayas, si poguessin veure, ben segur que els veuen des del cel, els seus descendents a la terra de les Illes Orientals d'al Andalus. D'una banda en Carlos Zayas, terratinent de la serra de Tramuntana, propietari de Son Torrella, exPSOE i exMassiel; i de l'altra, un tal Fernando Maura, descendent de l'heroi colonial que esmentàvem.
Un ha vist el cel obert i ha passat a formar dins les cohorts del partit unionista UPD, entre altres raons més o menys òbvies perquè l'existència d'aquest partit l'ha rejovenit vint anys. En Maura vendrà des de Madrid a fer campanya per aquest mateix col·lectiu, sempre defensant la regeneració d'Espanya i les seves colònies, en la línia del seu besavi o rebesavi.
D'això sí que se'n diu coherència. El marquès de Zayas defensava amb pistoles, a les rengles de Falange, la "unitat" d'Espanya i "don Antonio" ja l'havia defensat amb la policia i l'exèrcit espanyols des del partit homònim i com a cap del govern. Ja ho diuen, no hi ha temps que no torn o potser de porcs i de senyors n'han de venir de casta.



dimecres, 27 de maig de 2009

Lavorare stanca


L'altre dia donmartí confessà que no li agradava treballar, que sempre havia estat un abúlic, ja de petit no tenia iniciatives i s'estimava més estar sense fer res. Jo només hi puc afegir que és una de les persones més actives i feineres que conec. Deixant de banda la ironia, heretada dels seus avantpassats materns quíbers, crec que diu la veritat. Moltes vegades hi ha un abisme entre el que voldríem fer i el que realment ens veiem obligats a fer.
També hi ha la percepció que hom té d'un mateix i de les pròpies virtuts o mancances. Jo conec dones bellíssimes que no s'hi troben gens, homes coratjosos que es veuen com a cucs, atletes que es consideren un sac d'ossos voltat de greix,... i naturalment gent més pesada que una vaca damunt un ou, però que es creuen graciosos i ocurrents, al costat d'altres que es veuen com a ermitans insociables mentre que la gent els considera un model de simpatia i afabilitat.
El treball em mereix un interès ben minso, però sé que molta gent em considera un treballador infatigable. Això m'assegura en la meva idea que la incomunicació humana és del tot general. Sovint ens pensam que xerrant i comunicant-nos arribarem a conèixer els altres però, per sort, això és del tot utòpic. Sempre hi ha secrets i llocs amagats que ens seran vedats.

dimarts, 26 de maig de 2009

Brumers somiats


Tota la nit els he vist arribar a la costa. Venien des de Cabrera en grans moles, tots en formació gairebé perfecta. Algunes barques amollaven les xarxes per capturar-los però el malfraig era pràcticament imperceptible. Els turistes, els primers de tots, aquells que s'aixequen amb el sol per posar l'ombrel·la i les tovalloles al lloc millor de la cala, just abans de tornar al bufet de l'hotel, s'ho miraven esparverats. Qualque hoteler s'havia enfilat al terrat i amb uns binocles o una trompa de mirar lluny vetllava el progrés dels enemics. Els carabiners s'havien desplegat al llarg de les tenasses per si de cas. Na Binimelis plorinyava de pensar que el seu supermercat es buidàs de turistes que compraven cervesa i miraven de furtar-li qualque botella d'herbes, sweet herbs from Mallorca, tot i que fos una empresa més que difícil. Els brumers arribarien gran dia i bloquejarien, blocarien les Puntetes, Portopetro, Cala Figuera, fins a ses Covetes. Ells s'haurien fet els amos de les aigües costaneres a l'aguait de les víctimes.

dimecres, 20 de maig de 2009

Vladimir Komarov


Molt possiblement no sabreu de qui us parl, però amb el Google ara tothom és savi en qüestió de minuts. Era un cosmonauta soviètic i va ser el primer, no sé si l'únic, que va fer dos viatges a l'espai. En el segon viatge hi va quedar quan tornava a la terra. La seva nau es va estavellar i m'imagín que degué quedar fet una coca, pobre Vladimir. Jo sentia un gran interès pels cosmonautes soviètics: Iuri Gagarin -de qui vaig agafar el nom de guerra-, Valentina Tereshkova, fins i tot la cusseta Laika eren herois de la meva infantesa. Tot el que fos per fer la guitza a l'imperi ianqui. Record els mots de Gagarin, si fa no fa: he estat al cel i no he vist déu enlloc. Això ens excitava considerablement en l'ambient de religiositat imposada que malavejàvem esquivar.
Ara he visitat un institut a Bulgària que duu el nom de Vladimir Komarov. Em va sorprendre el director tot mudat, les professores estranyament abillades i pares i alumnes en dissabte de matí. Tots clenxinats, mudats i disposats a rebre'ns, a cantar, a tocar el piano. Veig difícil una convocatòria semblant en un institut d'aquí en bon dissabte, però qui sap. Els vàrem regalar un siurell, com a símbol de la nostra illa mediterrània. L'acollida fou càlida però el sostre de l'institut havia caigut a trossos. Bé, això també passa per aquí...

dimarts, 12 de maig de 2009

La mala educació


Em fa l'efecte que hi ha grups de gent aculturada, avui en dia abundants en molts de llocs del planeta, que no tenen bona educació o simplement educació. No em referesc a aquella que prové del sistema educatiu, sinó a aquella altra que prové del tracte amb la família, amb els veïns, etc.
He estat en alguns països pobres i com diuen ara, subdesenvolupats, i la gent es captenia d'una forma exquisida, en canvi en d'altres països més rics que aquests, hi havia un comportament públic deplorable. Per posar un exemple, sempentes per pujar a l'autobús, mirar de no fer coa o botar-se-la, tirar papers en terra, destrossar el mobiliari urbà, respondre amb poca o nul·la amabilitat, etc.
Sé que la urbanitat i cortesia tenen poc predicament als nostres dies. Es veuen com una cosa passada de rosca, pròpia de temps enrere. Ja no es pot anar més errat si qualcú pensa això. Els països on els habitants es comporten amb una certa cortesia són els països on em trob més còmode, generalment aquesta cortesia va acompanyada de parcs i jardins tractats amb cura, biblioteques fornides, silenci, transports públics poderosos...

dilluns, 27 d’abril de 2009

M'han convidat a noces


Jo no m'he casat mai, almenys del punt de vista legal, amb paper i cerimònia pública. Segurament per això les noces m'atreuen d'una manera gairebé insana. Em sembla tan fantàstic que qualcú, amb el temporal que hi ha, s'embarqui en aquesta aventura, que ho faci públic, que en faci una festa... he de reconèixer que em té encortat tot plegat.
Ara he rebut una convidada d'un jovençà inquer, a qui no tenc massa tractat, per anar a les seves noces. Com que tenc tan poca pràctica, perquè a més de no casar-me -potser just per això- he assistit a molt poques noces al llarg de la meva vida, me n'he duit una altra sorpresa. Al costat de la invitació hi figura una targeta amb el logotip d'una entitat bancària i un número de compte. M'ha semblat el súmmum de la grolleria i de la barra. El regal és un cosa eminentment voluntària, amb un toc de sensibilitat personal, de sorpresa que, de cap manera pot encabir-se en un ingrés bancari. Fa anys hi hagué la moda de la llista de noces, encara tenia un cert sentit, perquè així les ments racionals s'evitaven de fer regals repetits, per posar un exemple, i més o menys hom assegurava encertar els interessos dels nuviis.
Crec que declinaré la invitació a les noces, no sé veure quina quantitat és prou per festejar la bellesa de la nuvia brasilera o la simpatia del nuvii salvatge. M'evitaré el tracte massa íntim amb elements de la zona inquera, massa expansius per una mentalitat quíber.



divendres, 24 d’abril de 2009

El PSM fa cadufos


No puc dir que segueixi gaire atentament la política però adesiara, llegint el diari, t'arriben notícies dels partits i les seves bregues. El PSM està felló amb ERC i Entesa per Mallorca. Diu que el volen fer no res. I jo em deman: si el PSM ha tornat no res, no és del tot culpa seva? no s'ho ha cercat a consciència al llarg dels anys?
Gairebé des del seu començament el PSM s'ha debatut entre ser un partit regional mallorquí i menorquí, amb més o menys vocació nacional, generalment amb poca, o bé fer mèrits per ser un partit d'esquerres i ecologista. Aquesta esquizofrènia ha estat la causa del seu debilitament. Poc a poc l'han anat deixant militants vàlids, en forma d'escissions organitzades o bé a títol individual.
Si hi ha partits com ERC o Entesa per Mallorca amb la idea clara, almenys, de prioritzar la reconstrucció nacional per sobre de la delirant divisió entre "dretes" i "esquerres", el mínim que s'esperaria del PSM és el respecte per això i no les alçades de cul que hem vist als diaris.

dijous, 19 de març de 2009

No tot ha de ser motiu de plany


Veig que els darrers comentaris meus són una mica apocalíptics. No tot són males notícies: les dues blades o pomeres bordes o rotabocs -que de totes aquestes maneres s'anomenen- o sigui l'Acer opalus. s. granatense que tenc ja comencen a treure ulls. Avui de matí ho he reparat i m'he posat tot gojós. Aquest arbre, desconegut per molts, però que es pot veure a la serra de Tramuntana, entre altres llocs de la Mediterrània, és una meravella. Caldria difondre'l com a arbre, també per a jardineria, per substituir tantes espècies que s'empren per repoblar jardins i parcs, però que no li arriben a la sola de la soca en bellesa i harmonia.

dimecres, 18 de març de 2009

Tothom s'atrinxera


El meu veí de darrere les cases em va demanar si em sabria greu que posàs un rètol al principi de la camada on s'assenyalàs que aquest camí no té sortida. Digué que els altres hi estaven d'acord i jo només em vaig assegurar que si hi havia cap text fos en català, però resultà que només era un senyal de trànsit sense cap paraula. Fa una temporada que s'ha fet una barrera grossa, gruixada i alta -bastant horrible- i el seu veí també va voltar la piscina de filferrada estil Dachau.
Tot això ve d'un robatori que va patir el seu sogre, el del meu veí Salvador, un home de més de 90 anys que passa moltes hores sol a ca seva. Qualcú entrà i se'n dugué de dins l'alcova, doblers i joies, i de passada l'home se'n dugué un ensurt considerable.
Un dia també vaig trobar una furgoneta, després de sentir els lladrucs del ca, dins la clastra de ca nostra. Estava ocupada per gitanos, un home i dues dones -bé ara crec que els han de dir persones d'ètnia gitana però jo som de l'any u- que quan em varen veure em feren preguntes com si s'haguessin perdut.
El camp mallorquí fa estona que no és l'arcàdia feliç que hom pensava. Hi ha romanesos que es dediquen a segrestar ponis per esquarterar-los i vendre'n la carn. Dels espàrecs ja n'hem parlat, però hi podem afegir la majoria de caçadors que, si no vas viu, et disparen a tu; els lladres de fruita, cercadors de caragols, etc. I tot fa cara de no ser més que el començament.

dimarts, 17 de març de 2009

German idiots on bike o Mallorca no és Disneylàndia



A més del temps dels espàrecs també som en temps de ciclistes. Omplen les carreteres i camins de Mallorca, generalment en grups immensos. Els que van sols no solen molestar gaire, però els grups es pensen -qualcú els ho deu haver insinuat- que Mallorca és un parc d'atraccions, on ells i elles poden pedalejar tranquils, ocupar l'espai dret i si cal l'espai esquerre de la carretera, entrar a tota màquina dins pobles o rodones de les carreteres, no respectar els senyals de trànsit, aparcar les màquines damunt les voreres sense deixar passar, fer oi eixancats al sol als bars dels pobles... No es fan idea que a Mallorca, nosaltres continuam malgrat la primavera la nostra vida quotidiana, anam a fer feina, usam les carreteres, volem passejar pels pobles tranquils sense que ens atropellin i a molts, cada cop més, ens fan agrura tants de turistes indocumentats i abusius.

dilluns, 2 de març de 2009

Ja hi ha espàrecs a voler


En això dels espàrrecs hi ha unes regles que no s'haurien de conculcar. Encara que sembli una cosa banal, de poc gruix, en realitat es tracta d'una menjua molt valorada, i amb raó. És per això que durant unes setmanes, els dies de bon temps, les tanques i garrigues s'omplen de gent amb l'esperança de fer-ne un bon manat.
Entrar dins la camada de ca nostra, cercant espàrrecs és una falta greu de cortesia. Botar dins la tanca per resseguir les voreres, ben arreu, és motiu d'amollar-los el ca. Una mica de decència, si us plau. Els espàrrecs també m'agraden a mi, no tan sols a vosaltres, cercadors furtius, gent sense empriu dins ca nostra, expoliadors de diumenge a la tarda. Sí, i no cal que us feu el beneit, fent veure que estau distrets amb els ulls fixos a l'esparreguera. Tanmateix us hi han trobat amb els espàrrecs a la mà!

dimarts, 17 de febrer de 2009

Si fos per ells tot estaria així?


A l'entrada de Felanitx, a la rodona que connecta la "ronda nord" amb les carreteres de Porreres i Vilafranca, els operaris del servei de carreteres del Consell de Mallorca es carregaren un plàtan centenari. Ningú sap per quin motiu, però és igual, sempre troben qualque motiu per carregar-se un arbre, millor si és molt gros i vell.
Fa anys aquesta mateixa entrada era plena d'arbres a cada costat de la carretera. En un país on els estius són de fornal, l'ombra és una necessitat i els arbres, entre altres coses, ens en forneixen desinteressadament.
L'esmentat servei de carreteres té qualque política de plantar arbres? La seva política d'esquitar amb herbicides les cunetes de les carreteres obeeix a algun pla racional? És aconsellada i beneïda per qualque proveïdor de productes químics?

divendres, 13 de febrer de 2009

CTNE: antes roja que rota

Si tens una avaria al telèfon, tot i pagar les factures sense discutir-les, no has de passar pena. Consultaràs la guia telefònia i trobaràs el nombre per notificar les avaries. És el 1002, pel que fa a la Compañía Telefónica Nacional de España, que també actua a Catalunya com a monopoli colonial. Trucaràs i et sortirà una espanyola que no entén el català. T'envia a un altre nombre i t'apareix una veu en espanyol on et demanen si estàs content amb el servei, òbviament dius que no i t'ho agraeix el robot espanyolitzat. Finalment marques el 1004 i un individu amb accent andalús però no tan remarcat com el d'aquella ministra espanyola tan xalesta, t'entén o ho fa veure i diu que un altre individu es posarà en contacte amb tu per arreglar-ho tot.

dimecres, 11 de febrer de 2009

En la teva onomàstica



Sí, Toton, ja hi he estat al teu país. No és ben bé com em pensava i caldrà parlar-ne d'això, però t'he de confessar que m'ha agradat. Algunes coses m'han agradat molt. Els boscos d'oliveres m'han posat un poc nerviós. Ja saps que m'agraden més els boscos de veritat. El menjar és extraordinari, molt de l'estil del biòleg marí, perquè només hi ha el producte fresc i res més damunt la taula.
Hi ha moltes dones rinxolades. Els sirtakis em semblen molt de malaltia. L'illa és plena de fonts, algunes termals, i rius. Els papàs, o sigui els capellans, senyoregen els poblets enfilats. De per tot es veu Turquia, a quatre milles. Una dona em va explicar que els turcs vénen en barques per cremar els boscos a l'estiu, o sigui que aquí deuen venir els algerians.
Puc dir que t'hi he enyorat?

dimecres, 28 de gener de 2009

Temporals passats

Realment és impossible fer edificis o infrastructures que resisteixin el vent que ha fet aquests dies passats? Jo crec que no. N'hi ha prou en veure algunes de les senyalitzacions viàries que han caigut. Dues palades de ciment suportaven una estructura metàl·lica que, òbviament, no resistiria cap cop de vent una mica seriós.
No veig cap edifici antic que pateixi per aquests temporals i em sobta que instal·lacions esportives o educatives siguin tan fràgils. Si complien la normativa és ben segur que caldrà canviar-la. Segurament no fa una ventada cada dia, però imagín que el més prudent és fer les obres pensant en resistir situacions que no siguin les quotidianes. El mateix es pot dir de les autovies i carreteres noves que s'inunden -com les del polígon de Son Morro a l'entrada de ciutat de Mallorca-. Qualcú no ha fet les coses bé.

dijous, 22 de gener de 2009

Les nostres races autòctones 2

A Mallorca hi ha molts de cavallistes, també a Menorca i supòs que a la resta del país. Us pensau que aquest fet és proporcional a l'interès pels nostres cavalls autòctons, idò anau ben errats. Amb l'excepció de Menorca on és venerat el cavall "menorquí", encara que s'escandalitzin, molt semblant al mallorquí i hereus tots dos dels cavalls catalans, possiblement portats d'ençà del s. XIII, el desinterès a Mallorca pel cavall mallorquí és notable.
Podeu trobar tots els cavalls espanyols, àrabs, ponis -com el del nét d'Hidalgo-, fins i tot appalosa, que vulgueu. Quan parlau de cavalls mallorquins, a Mallorca, la cosa canvia. Sí, hi ha dos o tres criadors que treuen qualque poltre cada any, però res més. Un altre tema seria la desconeixença gairebé absoluta de l'existència d'aquesta raça a la Catalunya continental.
També són graciosos els arguments entre els cavallistes, retreuen al cavall mallorquí defectes que només es poden superar quan es dedica temps a millorar la raça. Però qui ho ha de fer? Qui s'ha de posar al davant? Els afeccionats als cavalls de Mallorca i la resta del país? Ah no, tenen altres feines més urgents...
Els cavalls cerdans, també anomenats amb el curiós nom d'hispanobretons, serien un altre cas de marginació, fora de les comarques on es crien. Allà és cert que desperten un gran interès, es fan fires i trobades, però no prou promoció per donar-los a conèixer a la resta del país.
Tot això són apartats més de la nostra situació de colonització, també en els animals domèstics.

dimecres, 21 de gener de 2009

Les nostres races autòctones 1

Les illes Balears i Pitiüses tenen un patrimoni genètic de valor incalculable en el camp de les races autòctones d'animals domèstics. Fa molts d'anys nasqué el PRAM (Patronat de les Races Autòctones de Mallorca) que de manera gairebé providencial treballà per salvar-ne les que encara hi havia, estudiar-les i donar-les a conèixer. En aquest sentit fórem capdavanters perquè a la resta del país en aquells moments ni se'n parlava, tret d'algunes races amb molts d'efectius i que disposaven d'associacions per a la seva conservació. Ara, al Principat, ja fa anys que es treballa molt bé per a la recuperació de les races esmentades. Al País Valencià la cosa està molt més enrere, de moment no es disposa de cap estudi complet de quines races hi ha al sud del nostre país.
En països més civilitzats la conservació i recuperació d'aquests animals mou multituds. Hi ha associacions que hi esmercen grans esforços. Hi ha programes d'adopció d'alguns animals, plans de viabilitat econòmica d'allò que queda, etc. Esperem que per aquí hom camini per aquesta via. Perdre aquest patrimoni genètic és una mica com perdre la nostra identitat, en aquest cas la dels nostres avantpassats pagesos i ramaders, però no només aquests, que tengueren cura de conservar allò que havien rebut dels seus majors.

dimarts, 13 de gener de 2009

Solidaritat contra Zurich

Segurament els possibles lectors d'aquest blog teniu qualque assegurança, de cotxe, de llar, de vida, del que sigui... en qualque cas obligats per les entitats bancàries que us hipotequen les propietats, ja ho sé.
Vull fer una crida a boicotejar l'asseguradora ZURICH que em va fer una putada ara fa uns mesos. Per un problema de veïnatge amb un assegurat seu, que alhora també era empleat de la companyia, em posaren plet per una quantitat irrisòria i pel desacord entre la seva companyia i la meva, vaig haver de pagar allò que ells ja havien pagat al seu empleat-assegurat. Tot el procés va ser ignominiós i ple de mangarrufes paralegals.
La meva campanya és: comprovau que estau assegurats a Zurich i si és així, quan caduqui, canviau-vos d'asseguradora. Jo us puc recomanar el RACC, però qualsevol altra serà millor que Zurich que, de passada també va deixar tirada una amiga meva que va tenir una avaria al Principat. Si qualcú s'arrisca a fer-me aquesta prova de solidaritat, beneficiosa per a la meva venjança i per a la seva butxaca -perquè qualsevol serà més barata-, li agrairé que m'ho faci a saber amb la quantitat que Zurich deixarà de percebre. Així jo ho aniré apuntant fins a arribar a la xifra que m'obligaren a pagar.

dilluns, 12 de gener de 2009

Campanes podem repicar

Sí, perquè he duit dos vehicles a la capital de Quíbia, a passar la ITV i dels dos un l'ha passada i l'altre no, aquest darrer del tot injustament. En realitat el comportament de gairebé tots els empleats ha estat poc professional. D'entrada he enflocat "bon dia" a l'al·lota peluda i preciosa que atén els pacients clients, però ella no ha motat. Dos empleats de la casa m'han passat davant amb uns papers per a ella. A la fi no m'ha volgut donar hora perquè jo era per a les 11.30 i només eren les 11.15h.
Jo anava amb la meva gloriosa moto que enguany compleix 30 anys de combats i m'han deixat entrar dins l'hangar quan s'ha posat a ploure, però no han tengut la delicadesa de fer-me passar davant els quatre guiris desenfeinats que digerien la cervesa pudenta dins els seus cotxes. He pensat que si fossin poltres haurien actuat altrament. El "manús" com haguessin dit les meves cunyades majors, ha apuntat uns nombres dels pneumàtics i ha resultat, després de fer-me esperar una bona estona, que no estaven, segons ell, homologats. Curiosament són els mateixos pneumàtics que varen passar la revisió ara fa dos anys. Per arreglar la cosa he de menester o bé baratar els pneumàtics -quasi res- o bé dur-los un certificat de la BMW com mentres m'autoritzen a dur aquests pneumàtics.
Tot això gairebé m'ha fet arribar tard a la segona cita, la del cotxe, però finalment ho he aconseguit. En aquest cas, un cotxe amb una roda que passa d'hora de baratar i bastant brutet, l'ha passada sense cap emperò. Quines coses! Llàstima que no canviïn els revisors per buròcrates i les buròcrates per a revisores.