diumenge, 16 de desembre del 2007

Nazis col·laboradors a Mallorca


Els cal un aggiornamento: arribaren els anys seixanta o setanta, com el senyor Esteve i el senyor Gonzàlez, i és clar, el català estava arraconadet de la cosa pública, a més els natius els parlaven aquell espanyol sioux que tant bé encaixava amb el seu.
Ha plogut molt, tot i que no prou per a mi, de llavors ençà. El Caudillo es va morir al llitet de l'hospital, pobret, i les coses han anat canviant una mica. Ells però, segueixen com abans o pitjor. Ara s'han fet ferms col·laboradors de la colonització espanyola: "Casa Caracoles" és can Caragol, "Casa Giesen" voldria ésser can Giesen i tots els rètols de les botigues, galeries d'art-tapadora, restaurants pretensiosos, cars i dolents, etc. són en espanyol, de vegades també en alemany, pobrets, perquè s'enyoren una mica. Quina llàstima no poder-se'n endur l'illa més a prop del Reich!
Els molesta molt que tants de natius facem comptes fer del català la llengua normal en aquest país. No se'n poden avenir i diuen allò tan graciós de "En Alemania..." tal i tal, no passa el mateix, tot és millor, els llanterners són més formals, etc. que combina tant bé amb allò de "Nosotros no sabíamos nada..." quan se'ls interpel·lava pels crims del III Reich.
Clar, ells vengueren perquè feia sol i perquè, no ho oblidem, el Caudillet havia estat el seu aliat i l seu amic, una mica traïdor quan les coses els començaren a anar de mal borràs, per cert, però bé, almenys aquí no hi havia Guernica ni tampoc Oradour, ni les matances al nord d'Itàlia, ni l'ocupació de mitja Europa. És cert que milers de catalans havien mort als camps nazis, però com que tan pocs ho sabem, no passava res. Es pensaven ésser ben rebuts i se sorprengueren que la gent protestàs perquè tancaven camins i finques amb filferro, clar, la nostàlgia de Bergen-Belsen. Començaren a fer fundacions i mecenatges per tal d'apacivar els nadius, tan incompresibles i llatins, ells.
Crec que res d'això els serà prou, però. O bé deixen de col·laborar amb la colonització espanyola, van a classes de català i s'espolsen una mica la cervellera, o ho tendran cada cop pitjor per emblanquinar doblers dels puticlubs i el tràfic d'armes a Mallorca. Jo i molts els ho asseguram.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Quíbia assalta la ciutat de Mallorca


A l'exposició den Rafel Joan, nascut a ciutat el 1957, però de pares felanitxers, hi havia una granada representació dels quíbers: Nicolau Llaneres, Apol·lònia Bordoi, Jerònia Mascaró -quíber d'adopció-, Jaume Canet, Toni Meravell, Ramon Raconera, Caterina Massutí, Clara Pol Bauzà, Bel Vaquer, Toni Martí, Pilar Rossa, Bàrbara Sansó...
La galeria den Pep Pinya va oferir una mica de vi blanc per a brufar la inauguració de Passatges.
Els inversors i col·leccionistes se situaren al costat dels bohemis. Una dona alta i garrida aparegué de sobte aureolada de rínxols foscos. "Sembla com si ens coneguéssim de sempre", li digué un pintor. En Pere Aeroplà em recordà Francisco Umbral. Vaig saludar i besar gent que no havia vist feia segles: Aina Bonner, sa germana Deborah, en Biel de Furnish Time, en Toni es Llarg, en Julià... i un especial esment per na Francesca Moll de Terrissa.
Els paisatges vertiginosos den Rafel -cal agrair la col·laboració den Pep Mercader i el seu ultralleuger- es desfan i es refan, amagant horitzons de somni, passatges a l'infinit, formes que no existeixen.
En Rafel actuà com un vertader professional, fent cas a tothom, sortint a fora on s'agrupaven els fumadors i els alternatius, deixant-re retratar per fotògrafes teutones i fotògrafs autòctons i contestant les preguntes amb exquisidesa una mica embullosa.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Ja l'han feta


El diputat crostó troba que la CCRTV no és nacionalista dels seus. També creu que això del mapa del temps on apareix Mallorca, entre altres terres, forma part del congreny nacionalista que a ell no li agrada. D'aquests ara en diuen constitucionalistes, altre temps se'n digueren falangistes o espanyols senzillament.
Coincideix amb en Francisco Camps, president de la Generalitat d'avall. També ha trobat que ja no es podia resistir més la crosta i ha decidit tancar d'amagat el repetidor de la Carrasqueta.
Altres comparses podrien ésser en Montilla que va ésser ministre espanyol d'Indústria o en Clos -quines casualitats, un altre compatriota- que ho és ara. Segurament es preocuparien immediatament si la comarca del Bierzo es quedàs sense poder veure TVE, per exemple.

dilluns, 3 de desembre del 2007

María Félix a Mallorca

Vet aquí l'actriu mexicana María Félix, retratada pel meu avi, dins les profunditats de les coves de Campanet, a Mallorca. Què hi degué venir a fer? Quan va venir? Què us sembla la foto?
He escrit a la web oficial de l'actriu i m'han respost tot d'una, però ningú sap quan va venir a Mallorca. Supòs que degué ésser durant els anys 50 del segle passat, però no tenc temps de fer treball d'hemeroteca. De totes maneres, em sona que el cosmopolita Matías Vallès va escriure un llibre amb el pas dels famosos per l'illa i miraré si el tenc.

divendres, 30 de novembre del 2007

Benaurada pluja

Ahir vaig ésser al puig Major, entre la boira espessa no es veien ni les bolles dels radars. Així et podies imaginar millor les urbanitzacions il·legals al port de Sóller, les cases una mica per tot arreu de la vall, l'urbanisme sense control devers el raiguer i el pla de Mallorca. La boira t'embolcallava i t'impedia veure tot això.
Avui s'ha aturat de ploure i ha sortit un sol esplèndid. Per a mi una notícia regular, per a la majoria una meravella. Encara m'he d'aconhortar perquè els torrents van plens, les fonts i els albellons ragen a la perfecció i fins i tot moltes de tanques estaran embassades per temps. Tot i així jo seguiré enyorant la pluja. El renou de les teulades percutides per mil gotes amb intensitats diferents. Les mates i les ullastres lluents i degotant de per tot. La terra ben amarada, l'aire net, la perspectiva d'uns aqüífers recuperats. La ufanor de tots els arbres de ca nostra.

dimecres, 21 de novembre del 2007


En Josep M. Llompart a cala Murta, en l'homenatge que es feia cada any a Costa i Llobera. Aquestes accions, on es trobaven des de capellans a comunistes, formaven part de la resistència contra la dictadura. Ha semblat durant anys que només resistien el sindicat espanyol, alguns partits clandestins i ningú més, però la història és molt més rica.

Mirar i mostrar


L'exhibicionisme és més freqüent en les dones? I el voyeur és un personatge eminentment masculí? Aquestes dues al·lotes nord-europees no tengueren cap inconvenient a fer d'exhibicionistes afeccionades. És clar que això era a l'estiu, i amb el canvi climàtic gairebé fa tanta calor com per aquí.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Caos a Son Santjoan


Has d'anar a cercar qualcú però sovint hi ha retard. Tu has calculat el temps des de ca teva per tal d'arribar i trobar la persona que esperes. En arribar, però, inexorablement has d'esperar. És per això que no has entrat a l'aparcament. Et col·loques a l'aparcament temporal i esperes. Si el cotxe de davant se'n va, et vas acostant al pont pel baix del qual transcorre la cinta transportadora. De sobte arriben altres cotxes que s'aturen, dissimuladament, en doble filera. Qualque conductor surt del cotxe deixant, això sí, els ignominiosos llums ambres intermitents, aquests que donen permís de corsari per aparcar onsevulla, molestant qui sigui. Arriba un moment que ja n'hi ha en tercera fila. Ni tan sols l'autobús de Ciutat pot passar. Els municipals no s'immuten, això sí els preocupa de vegades si tu, que no fas gens de nosa, fa molta estona que has arribat. Finalment s'esdevé el caos. Com es pot ésser tan cretí d'aparcar en doble filera? I en tercera, quina qualificació mereixen aquests? Quan finalment has de sortir, et perdonen la vida per deixar-te una mica de pas. Realment el civisme hauria d'ésser obligada assignatura a les escoles, als insituts, a les oficines, als tallers, als talls, als hotels....

divendres, 16 de novembre del 2007

David Lodge


Només coneixia aquest autor pel llibre The Art of Fiction, també traduït al català. He llegit una de les novel·les de la seva trilogia, Small World, on retrata el món acadèmic, els seus congressos, les històries de sexe i poder, i he quedat sorprès, gratament sorprès. Aquest puta sap escriure i conta coses divertides, i això s'usa tan poc avui en dia... Sobre David Lodge hi ha això.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Parc de la Riera


Més o menys com la foto. En aquestes alçades segueixen fent parcs amb els imposts nostres -mesquinets- tan deplorables com el de la Riera. Bé, algunes setmanes d'hivern serà una delícia per prendre-hi el sol. Ara bé, la resta de l'any...
Qui deu haver dissenyat el jardí? Qualcú que s'ha embutxacat doblers per fer un desbarat. Encara no s'han temut que a casa nostra el que hem de menester és ombra. Els arbres s'haurien de tocar un amb l'altre. Les espècies, per què no han de ser autòctones si més no la majoria? Qualcú s'ha refugiat mai a l'ombra d'un fasser?
Només hi ha un redolet d'alzines i mates, tancat de reixa metàl·lica. Per què?
Des d'un pont es pot veure la diferència entre allà on s'han tudat doblers amb uns resultats penosos o bé el torrent de la Riera -sense embellir- que és una meravella d'equilibri i bellesa.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Viatge iniciàtic boreal


Avui s'ha decidit emprendre el viatge iniciàtic cap a les terres del Nord. Endemés, les dates escollides són de ple hivern. Quants serem? Qui compondrà l'expedició finalment?
El lloc triat ha estat Inverness, la porta de les Terres altes escoceses.
Hi ha hagut debat sobre les cambres. Amb qui dormiré? Si hi ha qualcú que ronqui, com ho farem? Hom pensa que el millor és dormir en un hostel, amb molts de llits, tots junts.  Per dormir, algunes ho faran en pijama, d'altres amb bragues i camiseta, qualcú en pèl, qualcuna amb calcetins...
El pitjor són els voyeurs que no se saben comportat en societat. De totes maneres com que tots ens coneixerem una mica ja no tendrem tant d'endarrer. Hi ha la possibilitat de dormir en torns rotatoris, cada nit amb persones diferents, com volia fer na M.B. si tornàs a tenir 18 anys.
Hem de veure destil·leries? No cal, va dir n'A.N. Un cop n'has vist una, totes són iguals. Sí, passa el mateix amb els homes, va dir na M.C.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Silvana Mangano


Feien veure que t'havies mort a Madrid, com en Durruti. Fa estona que sé que es tractava d'una mentida més, per sembrar el desfici. Primer et vaig veure conduint a gran velocitat per la carretera de les moreres i els noguers. Un altre dia compraves productes de la terra als pagesos esquius de Quíbia. Finalment, ben a prop meu, t'aturares a posar benzina a la mateixa benzinera que jo. Sé que no fas cinema, t'interessen els infants i la vida pagerola. Com m'excitares a Teorema... Com m'agradares a Riso Amaro, Eddipo re... Qualque dia t'ho confessaré en persona.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

A trenc d'alba


La BMW ja sap el camí, no cal menar-la. Malaveig que la gelor no em faci tornar les mans balbes, però no em surt.
Imagín les pageses -si és que en queda cap- aixecades i dutxant-se en banys del darrer disseny.
Sent alguna olor de llenya de qualcú que no ha esperat Tots-Sants.
La fosca m'acompanya i m'hi sent protegit. Els polls-verds fan rasques devers Cas Concos. Qualque geneta s'encaua sadolla.
Les timbes em saluden i record na Gera, nua dins el ribell, al corral de ca seva.
El teu perfum, però, m'ha estat pigall tot el camí, fins a la casa tancada.

dijous, 18 d’octubre del 2007

xixisbeu


Vaig arribar a les fosques per besar-te i olorar-te. Em nodrires, ens llepàrem i dormírem abraçats.
Travessar la ciutat de bon matí, quan la gent fa olor de llençol, amb la cara plena de les teves besades em fa sentir invulnerable.

Pluges fortes


Passar per les carreteres plenes d'aigua és una aventura. Segurament qualcú espera encara un grau més de caos, per poder-les convertir totes en autopistes -o autovies com diuen per dissimular- i tot arreglat.
M'emprenya molt que no les arreglin, i això no vol dir fer-les el doble d'amples, tomar totes les bardisses amb alzines centenàries, carregar-se les parets seques... no, arreglar vol dir això, per exemple llevar revolts perillosos, asfaltar-les bé, millorar els desguassos.
He de confessar que m'agrada molt que plogui. En una illa com aquesta no podria esser altrament. Naturalment quan plou tant i en tant poc temps, cal estar previnguts i evitar exposar-se innecessàriament al perill. Aquí, però, vivim en un parc temàtic i molta gent, visitants els primers, pensen que tot forma part del paquet de vacances.

dilluns, 8 d’octubre del 2007


Ana Marconi, viuda de Saridakis, donà l'edifici de Marivent amb la seva col·lecció d'art i biblioteca a la diputació provincial franquista el 1965. Les condicions eren que havia d'estar obert al públic. Jo el vaig visitar, ja tenc alguns anys, i era una meravella. Tant l'espai com el que contenia l'edifici constituïn un lloc excepcional.
El 1973, la diputació antidemocràtica presidida per Josep o José Alcover decidí cedir-lo, oferir-lo o regalar-lo -desconec els termes exactes de l'acord- als aleshores prínceps Joan Carles de Borbó i Sofia. Com era natural entre aquells elements no varen demanar parer a ningú sobre la seva decisió.
El Consell de Mallorca és hereu dels béns de l'antiga diputació. Com que les condicions de museu obert al públic no es complien en absolut, els hereus de Saridakis dugueren el Consell a la barra i el 1988 els béns familiars hagueren de ser tornats als hereus i partiren de Mallorca.
El palau segueix - per cert amb el rètol en castellà- tancat i barrat al públic. Temps enrere la monarquia espanyol estiuejava a Donostia (Guipúscoa) i també al palau de la Magdalena de Santander. Fa de més vint anys que aquests monarques estiuegen aquí i molta gent n'està alabada però no s'ha de ser egoista. No convendria que, ara que tenen una parella nova, tornassin als llocs d'estiueig tradicionals o bé en provassin de nous?
D'aquesta manera faríem contents altra gent de l'Estat espanyol que podria gaudir de la presència de la monarquia amb tot el que això comporta. Nosaltres, d'altra banda podríem tornar a tenir un edifici com el de Marivent, obert al públic, amb la possibilitat de negociar la tornada del continent que ara és fora de ll'illa.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Cala Pi


Cala Pi ha canviat de fesomia. Les darreres pluges han revifat el torrent i l'arenal s'ha dividit en dues ribes.
Qualcú fa comtptes restaurar-hi l'escala de pedra per pujar a la marina?

dimecres, 19 de setembre del 2007

Ràdio 4


Vull poder escoltar Ràdio 4 a ca nostra! Els meus imposts contribueixen al seu manteniment. L'estat n'és el titular. Forma part de la RTVE. Per què puc escoltar totes les emissores d'aquesta cadena en espanyol, amb una recepció gairebé perfecta, mentre que Ràdio4, en català, no?
La delegació del PSOE a les Illes, amb la delegació del PSOE al Principat, podrien parlar amicalment amb la central del PSOE a la metròpoli colonial, per possibilitar una cosa tan fàcil com que els repetidors potents de RTVE a les Illes em permetin escoltar Ràdio4, ja que la pagam.

dilluns, 10 de setembre del 2007

dendrofòbia a Capdepera


La plaça del Sitjar és neta de vegetació. No es podia consentir que hi hagués dos pins centenaris en ple centre urbà de la vila gabellina. Aquests pins destorbaven el veïnat, és evident. Alenaven sense trava i produïen oxigen mentre s'engolien l'anhídrid carbònic que els veïns, alegrement, produeixen. Es polinitzaven impúdicament a la vista de tothom. Produïen sorolls hipnòtics quan el vent palpava les seves fulles punxegudes. A l'estiu eren un obstacle perquè el sol pogués socorrar el poc cervell dels veïns que han consentit el seu extermini.
La qüestió és arribar al nirvana: eliminar qualsevol rastre de vegetació, convocar el col·lapse de l'arbrat tal com feren els avantpassats de ses Païsses, i en això anam pel bon camí.

dilluns, 25 de juny del 2007

ja s'han entès?


Avui he llegit que el PSOE, partit colonial per excel·lència, UM i el Bloc han arribat a pactar. Bé, aquests darrers dies només es parlava del Bloc, com a autor de totes les rebequeries. La cosa estava encallada en la conselleria d'Educació, entre altres coses. Alguns destacats membres de l'equip Antich (l'esmunyedís Llinàs, l'hàbil Mestre, la dura Alberdi) tenen a veure amb el món de l'educació i això s'havia de conèixer.
Esperem que la conselleria d'Educació no empitjori, que ja seria difícil però no impossible. Les ganes de fer punts amb els espanyols hi són i ara tenen companys a Madrid. No ens haurien de fer bo el PP.
D'altra banda sort que al Bloc, els vells i retirats han posat ordre perquè de tot d'una semblava que tot era en mans del PSOE i d'UM. El Bloc només arribaria per arreplegar quatre miques. Això passa per confiar en indocumentats per dur el timó.
Quina llàstima que UM no s'hagi implicat en Educació! És una ocasió desaprofitada per treure'ns de sobre tants d'espanyols donant ordres i fent de peremateus. De totes maneres, a UM són més vius que no es fan comptes molts i deuen trobar que una conselleria tan complicada, ja pot ésser per un altre!

dilluns, 11 de juny del 2007

Quin temps farà?


Es parla molt del canvi climàtic i potser serà ver. Això comportarà un canvi també en la previsió del temps, especialment al nostre país. Jo imagín que aquest vici per conèixer el temps que farà la setmana que ve, si podran anar a esquiar, si es casaran sota un sol de justícia, etc, ens deu venir dels països anglosaxons. I clar, ho hem calcat tot. Si no és així, no acab d'entendre perquè es refereix al "bon temps" quan voler dir que no plourà de cap de les maneres. Això podria ésser una bona notícia a Inverness però no crec que ho sigui a Porreres o a Corbera d'Ebre. En unes terres on la sequera és habitual, parlar de bon temps quan s'anuncien setmanes o mesos sense ploure sona a broma. Hem de pensar que, amb el canvi, les dones i els homes del temps posaran seny i parlaran de bon temps o mal temps en clau mediterrània i no bàltica.

dimarts, 5 de juny del 2007

Sí, aquí vivien els nostres misteriosos avantpassats, els primers quíbers. Quina llengua parlaven? D'on venien? Quins animals havien domesticat i portaren? Què significa Almallutx, Cúber, Bóquer, Síller, Monnàber?
Algunes d'aquestes preguntes han estat contestades en part, però en general la cultura talaiòtica encar roman voltada d'un cert misteri. Per això el poble els anomenà clapers de gegants i cementeris de moros.
El cert és que aquest poble, segons els viatgers antics, amant del sexe i del vi, participà a les guerres púniques al costat de Cartago i destacà per la seva actuació en diverses batalles. Aixecaren talaiots, navetes i taules que encara ens admiren, possiblement sense l'ajut de cap Polifem. Encara suposa un gran camp d'investigació per a moltes disciplines.
Jo m'he criat, una mica, entre els talaiots. El meu avi, amic d'arqueòlegs i afeccionat ell mateix a l'arqueologia, em dugué molts de cops a veure excavacions. Per a mi representen un territori segur, un microclima favorable.

He conegut una princesa

He conegut na Carme M. i n'estic tot alabat. Ahir, la meva vella closca de mol·lusc es va reblanir del tot i vaig deixar traspuar unes sensacions que creia oblidades. Ens avenim en moltes coses, però això no és l'important. Vaig sentir-me i l'hi vaig dir, com un pescador de perles o de corall vermell de l'illa de Sant Pere a Sardenya. Capbussant-me, una tarda en què l'atzar m'havia duit a la vorera, vaig trobar la perla més preciosa, com a mínim, de la Barceloneta. Sé que és poc habitual, en aquest ambient, fer públiques aquestes coses. El meu estat de benaurança és tan intens que em fa pensar que si el faig públic, crearé estats semblants arreu de la xarxa, encara que el meu bloc sigui un dels menys visitats del món. Alguna cosa arribarà de la força del meu sentiment.

divendres, 1 de juny del 2007

Depilacions estiuenques

Em costa començar a tractar un tema tan dolorós. He de confessar que m'agraden els pèls, no dins la sopa com a les fondes de postguerra, sinó a les aixelles i a l'entrecuix de les dones. Tampoc no em molesten gaire en altres parts del seu cos, però em manquen en aquestes dues que he esmentat. Quan arriba aquest temps la immensa majoria de dones es posen en mans d'exalumnes d'estètica dels IES, en el millor cas, i es deixen tondre salvatgement. El més greu és que són les depiladores qui decideix com han d'anar toses les dames, i les que no ho són. Fins i tot les assessoren sobre la moda més atrevida i elles es deixen fer. Els arguments són penosos: "fa brut", "fa calor", "tothom ho fa", "a l'hivern bé, però a l'estiu...". La qüestió és que els pelets són eliminats impietosament. Quina uniformització innecessària! Cada dona té un pelatge diferents, més clar o més espès, més llarg o més curt, de color negre, roig, ros, sal i pebre. Tota aquesta biodiversitat no és respectada per la depilació concentracionària.
Sort que el final s'acosta. Algunes dames ja no es depilen, volen mantenir la seva personalitat pilosa i no es volen homologar amb les seves jornaleres. Un bri d'esperança s'anuncia a l'horitzó.

dimecres, 30 de maig del 2007

Esporgar els arbres


Tenc la mala sort de viure en un país on els arbres són odiats. Per ventura, hi ha una mica més de respecte pels fruiters, perquè hom deu considerar que són, en certa manera, "útils". Pel que fa a la resta d'arbres el menyspreu és absolut, per no parlar d'odi cerval. Quantes vegades no heu sentit a dir coses com: aquests arbres feien nosa, les arrels aixecaven el trespol, rompien la vorera, les branques no ens deixaven veure res, sempre hi ha "brutor"-tot referint-se a les fulles o a la fullaca-. Qualsevol motiu és bo per dejectar un arbre. Curiosament, això succeeix en un país on no plou gaire, en una terra que no és especialment fèrtil, on el creixement dels arbres és lent. Sense que puguem oblidar l'horrible sol que hem de suportar més de la meitat de l'any. Els arbres, ultra la seva funció clorofi·líca, fan ombra, refresquen la temperatura, ens forneixen llenya, fan bona olor, el vent amb les seves fulles produeixen sons diversos, generalment sedants. No hi ha manera però, els arbres són perseguits fins a la destrucció.
He visitat països de clima més benigne, on les pluges són generoses i els creixement dels arbres és més raonable. En definitiva on la vida d'aquests grans amics és més fàcil i planera. Curiosament, allà són respectats extremadament. Abans de tallar un arbre se cerquen totes les maneres possibles d'evitar-ho. Esporgar els arbres hi significa, en aquests llocs civilitzats, tallar les branques seques i no deixar-los sense branques com es fa aquí.
Paradoxalment on hi ha més arbres se'ls respecta i on en manquen se'ls odia. Qualcú en sap el motiu?

dimecres, 23 de maig del 2007

malament ho tenim


Sí, perquè ja n'estic tip del PP, però em fa tremolar estar a les ordres del PSOE. I això és el panorama a les Illes. Partit colonials que es turnarien al poder, com els liberals i conservadors de la Restauració espanyola, de fet es tracta d'una segona restauració, i tira milles...
Ens cal un sant Jordi, amb una llança poderosa, que escombri el colonialisme. Hem de menester fer créixer la consciència catalana entre els illencs. I poca gent està per aquesta àrdua tasca.

dimarts, 22 de maig del 2007

Inauguració

Vet aquí les primeres noves des de Quíbia. Segurament caldrà explicar que es tracta de la comarca mallorquina situada entre Capdepera i Ses Salines. És una denominació moderna, atribuïda a en Llorenç Mostel, felanitxer. Els habitants de Quíbia, alguns, són els quíbers. Cal pensar que molts d'habitants d'aquesta zona no saben qui són, ells mateixos.
Quíbia és la Mallorca més mediterránia, que mira a Còrsega, Sardenya i Sicília com a germanes grans. S'hi fan tomàtigues seques, arròs de peix, s'hi espera la llampuga com el messies -així ho escrigué Blai Bonet- i les dones tenen una deliciosa tendència a l'hirsutisme.