divendres, 22 de febrer de 2013

Un cartutx per a dos ocells

Vet aquí que fa estona en Bartomeu Cabot tengué l'amabilitat de regalar-me un llibre que coordinava o editava, o qualque cosa semblant n'Arnau Ponç. En aquest llibre hi apareixia el meu nom dins un articlet del tal Arnau, ple de desbarats i deliris seus. Si tot el llibre és tan objectiu, documentat i "científic" com aquest fragment, els seus lectors estan ben arreglats. La referència motivà una carta de Bartomeu Cabot, tramesa per correu electrònic i possiblement també lliurada en mà a mi mateix on abusant a l'espanyola de determinats insults, com per exemple fill de puta es queixava de l'anonimat del meu blog. No he tornat rellegir la carta ni el llibre, ni en faig comptes de moment, però tal com li vaig manifestar a ell, una cosa és un anònim i l'altra és escriure amb pseudònim, com en el meu cas mart de garriga, copiat de l'autodenominació den Llorenç Mostel com a mostel de garriga. Faig servir aquest pseudònim perquè vull i no me n'ha de fer els comptes ningú. Qualsevol dels lectors del blog sap que també som Mengol, de Son Daurat, Quec, Guixer, Forner i de malnom Sebastià. Si qualcú prefereix usar els cognoms oficials i afegir-hi el número de carnet d'identitat espanyol és molt lliure de fer-ho, imagín.
Haureu observat que no esment el títol del llibretó de n'Arnau. És perquè no el record i em fa vessa anar-ho a esbrinar. Tal és l'interès que desperten les activitats de tan peculiar personatge. L'únic que ara em ve el cap és que considerava titllar-lo d'Arnau Cohen una mostra grosseranga de racisme o antisemitisme. No, home, jo ho vaig fer perquè la seva poesia em recorda la de n'Aina Cohen. Els cognoms són pura coincidència.

dijous, 21 de febrer de 2013

Germanes occitanes

Ben mirat, Ais de Provença és una ciutat toton. Els seus carrer nets i cuidats. Els passejos amb bars que conviden a prendre xocolata negra i altres beuratges. Les botigues de tot tipus en el nucli antic, amb raconets i places inoblidables. La gent educada i discreta, tot això fa pensar en un lloc on viure còmodament. Si jo hagués de fer de turista seria un dels llocs que triaria per prendre les aigües, anar a l'òpera o bé badar pels carrers. Però es veu que la immensa majoria de la població de molts de països de la UE consideren molt més habitables llocs com Magaluf, Lloret de Mar, la Platja den Bossa o Es Domingos Grans. Té el seu costat bo: fora noses. Seguesc empegueint-me, però, de viure en una illa on els carrers són bruts, la gent crida excessivament, va per tot en cotxe i es vana d'una ignorància a prova de bomba, començant pels seus governants. El que dic de l'illa, en part, es pot dir de la resta del país amb tots els matisos que vulgueu. Les destinacions turístiques són als llocs més inhòspits? Què els passa pel cap als guiris quan deixen un poble d'Escòcia o de Baviera, a l'estiu amb una fresqueta agradable, per entaforar-se dins la sauna de can Pastilla? Tocar la trompeta? Menjar porqueries? Agrafar càncer de pell? Sentir música hòrrida? Comprar-se capells mexicans?