divendres, 9 de desembre de 2011

Ahir vespre, tot passant ben tranquil per la ronda que circumval·la l'antic poble de Campos -i actual sucursal de Son Gotleu- vaig topar amb uns municipals que em feren aturar. Un d'ells, armat d'una torxa lluminosa, m'explicà que es tractava d'un control rutinari d'alcoholèmia, de fet ell féu servir el mot trilometria, i em demanà que m'aturàs a la vorera i preparàs el carnet de conduir. Com que veia que allò no avançava i armat del coratge de no haver begut alcohol feia dies vaig demanar-li si n'hi havia per molta estona, també li vaig preguntar si em demanarien disculpes cas que el control donàs negatiu. L'home s'embullà una mica i féu qualque senya als seus companys. Arribat davant ells em donaren un broquet embolicat dins un plàstic amb l'explicació per inserir-lo en una maquineta dins la qual havia de projectar el meu buf durant una partida de segons. Vaig donar 0.0 però no em donaren cap disculpa ni explicació per haver-me aturat. Em produeix un gran desfici tot això dels controls "rutinaris". Entenc que n'hi hagués durant els governs de Franco, Hitler o Pétain però m'és mal d'entendre en un sistema que es pretén democràtic. Entre Felanitx i Campos, anava a 100 km/h, la velocitat permesa en aquella carretera i m'avançaren 10 o 12 vehicles, qualcun d'ells sense avisar amb l'intermitent. Ja supòs que és més difícil fer feina que no esperar els incauts i aturar-los per veure si cau qualcú que hagi tocat la trompeta i quatre doblerets per a l'Ajuntament de Campos! Per cert, el mateix ajuntament pesidit per un individu que assegurà damunt els diaris que els apartaments il·legals de Ses Covetes, edificats per son pare, no molestaven ningú.

dijous, 3 de novembre de 2011

El TOP roman amb maquillatge democràtic



http://gara.net/azkenak/11/301003/es/Murillo-retira-juicio-que-insulto-cuatro-vascos-pero-mantiene-que-es-imparcial


Fa estona que no opín sobre el conflicte basc. Els bascos, ho de reconèixer, m'avorreixen una mica a hores d'ara. No puc passar per alt el detall de la notícia de la jutgessa Murillo, però. En realitat MAI han estat objectius els tribunals espanyols que han jutjat catalans, bascos o gallecs, acusats de terrorisme. Si més no més objectius del que ho eren els membres feixistes del Tribunal de Orden Público, però aquests almenys tenien un nom que no ocultava de què es tractava.
Qualcú s'imagina que una persona que ha arribat a jutge a l'Estat espanyol, sense cap més informació sobre nosaltres o els bascos que la que ha arreplegat als diaris de Madrid, a les ràdios patriòtiques d'Espanya o a les seves facultats, hereves encara de la dictadura, pot ésser imparcial i objectiu? No siguem criatures.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Torn jove

Ahir em vaig sentir rejovenir. Anava a entrar a Son Gotleu, gueto de Ciutat on viuen nigerians, gitanos i magrebins en alegre confusió, quan un policia em va fer senya que m'aturàs. Jo anava en una BMW ben antiga i no creia que el meu aspecte fos de narcotràfic ni de client, senzillament per anar a la feina pas per allà, però es veu que el jove em considerà sospitós de qualque cosa. M'indicaren que aparcàs la moto en una placeta on hi havia més d'una dotzena de policies que escorcollaven vehicles i persones.
Vaig demanar si n'havia feta qualcuna i el policia em respongué, en espanyol naturalment, que no, que NOMÉS es tractava d'un control. Em féu mostrar tota la paperassa, dubtà un moment en l'assegurança perquè li havia mostrar el rebut de l'any passat, finalment vaig trobar el d'enguany i em deixaren partir, però abans comprovà que no tenia antecedents o era cercat per qualque malifeta.
Mai no he entès que t'aturin, ni a les ciutats ni a la carretera, de forma aleatòria. Tanmateix qui es pugui veure molestat pels controladors ja tendrà prou esma per fugir escapat, la resta no fan més que perdre el temps o caure en la trampa econòmica de tenir una ITV caducada, una assegurança sense rebut vigent o bé qualque paperet que sempre manca.
Ens anam avesant massa a ser controlats als carrers, als aeroports i pertot arreu. I a mi no m'agrada gens que em controlin.


dissabte, 1 d’octubre de 2011

En Joan Nebot

No record on el vaig conèixer però sempre era per enmig. Com a frase lapidària seva -en tenia moltes-, crec que en triaria dues, la primera la hi vaig sentir dins el 1001 una nit de temporal, a fora i a dins. Devien ser les tres de la matinada i s'aixecà dret amb la tasseta on feia hores havia fet una rasca de canya, amb el dit subjectant-ne la cullereta, i plena naturalment -per fer la tassa neta- de canya Valls en estat pur, sense cafè. De cop ens enflocà, no diré cridant però prop s'hi feia: "Pas més gust d'estar amb voltros que de viure. I això aquells no ho entenen", aquells eren els felanitxers decents i respectables que en aquelles hores dormien més o menys plàcidament, perquè el 1001 era al capdamunt del poble i quan digué aquells assenyalà la finestra d'on es podia veure Fenixlàndia adormida. La segona frase feia referència a un dinar de noces que s'havia celebrat a La Ponderosa, el seu domini com a torrador especialista durant molts d'anys. El nuvii era solleric i la nuvia era murera, els cambrers s'interrogaren sobre la identitat d'aquests dos i dels convidats, gent mudada alguns amb molt bon gust i d'altres no tant. La conclusió den Joan fou ben clara: Eren unes noces on ningú va conèixer ningú". Gairebé ens remet a l'Odissea quan Polifem demana a Ulisses com es diu i ell li respon, Ningú.

dijous, 29 de setembre de 2011

Infermeres de la Secció Femenina?

Imaginau una universitat, com és ara la UIB. Imaginau-vos-hi una Escola d'Infermeria, com la que hi ha. De tot el professorat no arriben a la mitja dotzena els que fan les classes en català. En la majoria dels casos és per evitar problemes amb els alumnes que els demanen les classes en espanyol, una minoria renouera que pren la iniciativa davant l'acoquinament dels catalanoparlants. Tampoc no s'estalvien les pressions per part dels que comanden per mirar de fer posar el mac en terra als pocs professors resistents. Aquests alumnes sortiran amb un títol que els permetrà treballar en hospitals i centres de salut. M'hauré de veure amb infermeres o infermers que no m'entenguin? Ens hem tornat boiets tots plegats? Estan bé del cap els professors i professores de l'escola d'Infermeria o bé formen part de la solució Nit i boira per als habitants autòctons de les Illes, propugnada per l'actual govern?

dilluns, 26 de setembre de 2011

S'eixancava, gran dia

Talment una orquídia l'encobeiràs tot sencer
provocant l'enveja desfeta de les comares,
dejectant els renills de les egües a lloure,
desoint òlibes fumades amb auriculars lleugers.
Vendrà, puntual, a la cita com cada any
i farà més habitable la terra quíber,
eixorca, fèrtil, desvetllada i embambada,
estibada de llences calades tenasses endins
per llops o altra casta de bestiar marí.
Sereu molt pocs els cridats a l'adoració
perquè el druida és primmirat en extrem
i sotja els caminois d'alzines per si de cas
els homes escairats compareguessin
sense anunciar-se i els follets de garriga
abandonassin els talaiots calçons baixos
com aquell dia que el Saboner fugia
per la marina eixuta, d'una host teutona
de puces ensenyades.


dimecres, 21 de setembre de 2011

Altre cop el batlle fals agricultor

Ja tenia raó n'Adolfo Mena, aquest batlle donarà molt de joc. Ara torna a comparèixer als diaris per defensar-se de la desaparició d'un quadre que hi havia a la casa de la Vila. Es tractava d'un homenatge a la Memòria de la República i la Guerra d'Espanya o cosa semblant. El batlle diu que qualcú el va robar, endemés aventura que potser és el mateix que també va robar la bandera d'Espanya. Això em fa una mica de mal de ventre. Per començar mostra que aquesta casa de la Vila s'assembla més a una casa de barrets sense llum, tothom pot entrar-hi i sortir-ne amb quadres i banderes. Senyor batlle, heu de fer un bon escolt als municipals perquè baden a les totes. En segon lloc m'apassiona l'acusació que deixa caure el batlle, fet un Watson, pensant en l'autor dels dos robatoris com una mateixa persona cleptòmana. Si la hipòtesi fos certa, es tractaria de qualcú que considerava en perill tots dos objectes, la bandera colonial i el quadre llampant. Com podia estar en perill la bandera espanyola? No recordau que el batlle fa ver esporgar, gairebé coronar, un arbre de davant el balcó de la Sala perquè no deixava gaudir els vilafranquers de la visió de la bandera amb la qual se sublevaren a Llano Amarillo, en 1936, legionaris, regulars i altres perdularis?

dilluns, 12 de setembre de 2011

El batlle de Vilafranca de Bonany

No fa gaire, aquest senyor va tenir la gentilesa de concedir una entrevista a un diari de la Ciutat de Mallorca -ara no record quin ni m'interessa molt, la veritat-. Li feren una sèrie de preguntes a les quals respongué tot xalest. Em sobtà que es definís com a "un pagès", i va remarcar "un home de fora vila". La meva coneixença d'aquest personatge és com a usuari de l'estació d'ITV de Manacor on ell treballa, o treballava. No em sembla que aquesta activitat tengué res a veure amb la pagesia, però es veu que tothom reivindica el sector agrari, de paraula, perquè de fets ja és una altra cosa. Idò sí, l'autoanomenat pagès en realitat es guanya o es guanya les garrover fiscalitzant els vehicles quíbers que hi compareixen, i puc afegir que no era dels més tolerants ni dels més simpàtics ni tampoc dels més educats que hem de patir en aquest local.
Més endavant segueix amb la tònica d'emoció per l'agricultura, ara hi podríem afegir autèntica, quan manifesta que enguany a la fira del Meló de Vilafranca tots els melons presentats al concurs eren vilafranquers, i no com en temps dels rojos que els duien de Mercapalma. Aquesta sí que m'és bona, el batlle d'un partit que s'ha carregat l'activitat agrícola arreu del país, resulta que encoloma la falsificació de melons als anteriors governants. En allò que li reconec un interès és en l'arboricultura, ha fet esporgar un arbre de davant l'ajuntament perquè tapava la visió de la bandera "rojigualda" dels nostres curiosos veïns espanyols.
L'afirmació que m'ha produït un atac de tendresa, però, és sobre cultura -no podria ser altrament-. El qui manifasseja l'entrevista li diu que el teatre de Vilafranca està molt bé i ell respon, més o menys, que "és molt guapo amb la panxa plena". Aquí la caga el nou batlle vilafranquer, li he de dir que el teatre també ha servit per entretenir la gent amb la panxa buida, sobretot la dels actors però també la dels espectadors. 

dimarts, 6 de setembre de 2011

Més mala educació

Com pot ser mai, anar per una autovia on la velocitat màxima és a 120 km/h i veure que al llarg de 20 km tots els cotxes us avancen? Existeixen els temuts radars? A Mallorca crec que no. De deu cotxes que us avancen en una carretera n'hi ha set que no fan cap casta d'intermitent. Per no parlar dels avançaments en línia contínua o en revolts perillosos. Estic tip de veure gent que es llença des d'una camada a la carretera sense mirar si ve ningú. També podríem parlar de les rotondes. Quanta gent cedeix el pas als que hi entren per la dreta en comptes de llançar-se com a follets rabents enmig de la rotonda? I dels ciclistes, què me'n direu? Ell, sembla com si no haguessin menat mai cotxe i es passassin la vida pedalant. Ocupen, no mitja via, sinó sencera ben sovint. Els és ben igual si has d'anar darrere ells sense poder-los avançar, si vénen cotxes en direcció contrària. Amenaçar la vida dels vianants damunt les voreres també els fa molta patxoca, als ciclistes. Com que passam tantes hores a bord de vehicles, és palesa la mala educació també sobre rodes.

divendres, 2 de setembre de 2011

L'espió m'ho ha assegurat, avui de matí a la marina de Llucmajor, devers el cap Blanc: demà plourà. En haver pronunciat els mots màgics s'ha esmunyit dins la garriga, talment un mart. He de confessar que m'he commocionat. M'ha envestit l'olor de terra banyada. He sentit qualque xaragall dins el cervell. He vist les fulles dels tarongers reverdides pel ruixat. Ha calgut, però, contenir les meves emocions. He fet com si res i me n'he anat a fer feina. Millor no fer gaire fressa i seguir dissimulant. És mal vist estar contra el govern, tothom adora l'estiu, la calor repulsiva, la gentada vinguda del nord, els renous i les músiques idiotes. Els locutors del temps, amb una barra desfeta, diuen: "seguirà el bon temps" o sigui el sol impietós que corseca els meus arbres joves. Qualque dia el seny tornarà a regir. La gent es decantarà del sol el temps de l'estiu. Les ombres aniran cercades. Els turistes quedaran a ca seva on tenen les feines. La xurma se'n tornarà al seu redol i la utopia regnarà sobre la meva illa.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Molts maleducats maten un ase o un país. Les males maneres són el càncer principal de la nostra societat. País d'al·luvió, amb gent que no sabem de quines egües vénen. Anar per segons quins llocs és un perill constant. Cotxes i motos, sense oblidar les bicicletes, que s'afuen a la carretera com si fos el circuit de Montmeló.
Aquesta bèstia amb rodapeu al cap que passa amb el cotxe, amb la música a tota màquina, gojós que el vegin amb un bon equip musical, esperançat d'esdevenir sord prematur, idiotitzat pels Donuts?
Aquestes parelletes que juguen amb pilotes a la platja, en la variant de tirar arena damunt els altres o bé d'esquitxar-los dins l'aigua. Innocents, aliens a la humanitat, cretins angelicals i esportius.
I els crits, beneïts crits i giscos de les platges curulles de genteta. Benvolgudes converses robòtiques sobre temes prefixats prèviament sense treva per la televisió.
I per acabar-ho de compondre el sol impietós, la calor humida o eixuta, la claror encegadora... que tot just ha començat.

divendres, 3 de juny de 2011

Ikea, altre cop

Ja hi tornam a ser. L'encantadora i simpàtica doctora Peñarrubia, de família castellanoparlant, va anar a fer les seves compres a la sucursal de Ciutat. Li calia fer uns tràmits burocràtics per renovar la targeta de client. Cap de les dues al·lotes, segurament sud-americanes, l'entengueren en català, i aquí ella ja vessà i demanà si qualcú entenia el català en aquella casa amb la seu veu poderosa i decidida. Comparegué un xitxarel·lo mallorquí que li digué que ella havia de tenir l'educació de parlar en espanyol perquè érem a Espanya. Es veu que els suecs i els espanyols s'encollen pel cantó nacionalista i colonial. I si no ho creieu, demanau-ho als noruecs, finlandesos o lapons. Recoman altre cop pensar-s'ho bé a l'hora de comprar en un lloc on contracten semblant feristea. Endemés, gairebé tot el que venen és fabricat per dins països de mosques i calorada, on els jornals són baratets i la llendera avinent.

divendres, 8 d’abril de 2011

Droga és lo que te drogues! Mosteliana II

Entre l'abundosa llavor filosòfica den Mostel hi ha aquesta frase lapidària. Si no l'entenien, fins i tot hi afegia una sucosa explicació, no gens desbaratada. Més o menys anava així: qualsevol producte, activitat o persona que et llevàs l'autonomia personal d'una manera exagerada era una droga. Podria ser la feina, tot i que en el seu cas sempre ha malavejat que no ho sigui, o bé la cocaïna, el futbol o pescar serrans grossos.
Perquè, clar, entres a un cassino i sempre coneixes qualcú: què vols beure? vols una cervesa? I tu, mig incorregut, ho acceptes per socialitzar-te, però al cap del dia són moltes cerveses que t'acompanyen.
"Les dones, és molt delicat, sempre et faran els comptes dins ca teva de lo teu, però alerta a fer-los, tu, els comptes de lo seu".
Cotxe de n'Hitler: Volkswagen escarabat
Ca de contrició: Doberman
Menjar de contrició: bufets i autoserveis en general
Més dolent que un tir de Birnam: extremadament xerec
I ja seguirem en lleure.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Primavera d'estiu i primavera d'hivern

Quina gran diferència entre la primavera i la tardor -anomenada a Mallorca primavera d'estiu-! La primavera d'hivern representa el començament de la vida, anorreada per la calor de l'estiu. Les primeres pluges fan brostar les alzines. Se sent olor de terra humida i s'anuncia l'esclat dels bolets. Per tot hi ha senya que, a la fi, començarem a alenar en aquest país nostres semidesèrtic.
La primavera d'ara és tota una altra cosa. El públic, en bona part idiotitzat pels mitjans de comunicació del sistema turístic, es deleix pel bon temps, o més ben dit pel començament d'inacabables mesos sense pluja, amb un sol que socorra el cul a les llebres,amb la destrucció de tota la vida que la tardor i l'hivern havien endegat. Ens tocarà cercar un bon recer altre cop i malavejar que passi aviat. Quin il·lús!

dilluns, 14 de març de 2011

Ramon Barnils


No puc dir que fos amic seu ni que l'hagués tractat molt, però sí que el vaig conèixer i en recordaré alguns detalls. Ell feia de professor a Bellaterra i jo hi estudiava -segurament menys del que hagués calgut-. Moltes vegades me'n tornava a Barcelona fent ditet. Era un sistema econòmic de transport, podies fer noves amistats especialment entre les al·lotes que també es posaven a la carretera. En Barnils era dels que s'aturaven sovint i vàrem coincidir una bona partida de vegades. Em demanà si coneixia en Biel Mesquida i jo li vaig respondre que només de vista. Xerràvem de coses de Mallorca i tot d'una es veia que en tenia un coneixement no gens superficial, inusual per a la majoria de continentals. Coneixia la gastronomia, la literatura, la història de la Catalunya insular. També xerràrem de Gabriel Ferrater a qui ell havia tractat molt a Sant Cugat.
El vaig tornar a trobar anys més tard, com a moderador d'unes jornades organitzades per les JERC a la Casa de la Caritat de Barcelona, si no m'err. Jo hi vaig anar com a acompanyant dels Llunàtics que alhora acompanyaven en Jaume Sastre que hi havia d'intervenir. Record que en Barnils se'm va acostar i em demanà: Què li foto al Sastre? per presentar-lo, i jo li vaig dir que el suposava membre de Taller Llunàtic. Per cert, que acabàrem expulsats pel servei d'ordre -tota la comitiva- que llavors capitanejava en Puigcercós.
Em sap greu que en Barnils es morís tan jove, sembla una maledicció, com si els que volem un país lliure i més ben plantat, haguessin de pair tantes malifetes que ens acurçàs la vida. Però, així i tot, cal recordar el que digué el replicant: els estels tenen la vida curta però lluen amb molta intensitat.

dijous, 3 de febrer de 2011

Un homenot quíber

No em sé estar d'anomenar-lo així, tot i saber que ell no hi estaria d'acord, no perquè conegui Josep Pla, sinó perquè aquest augmentatiu el consideraria més aviat pejoratiu. Homes, homenets, homoniqueus i cagarul·los dins la terminologia quíber -en la variant felanitxera- són mots mostelians.
En Llorenç Fiol Bennàsser, més conegut com a Llorenç Mostel, és l'inventor de Quíbia, el filòsof allunyat de qualsevol pedanteria que ens va il·luminar durant molts d'anys, l'inventor de mots que hauria fet les delícies de Breton o Tzara, el company incansable de bauxes i vegues. Ara encastellat en un nirvana tossut, es limita a la mitja rialla i als monosíl·labs, considerant acabat el seu període xerraire i socialitzador.
Quíber nasqué com una mena d'insult: "mira'l-te en es quíber!", "i va comparèixer es quíber damunt es portal...". Més endavant evolucionà cap a un gentilici tribal. Els quíbers érem nosaltres, els felanitxers, però a la llarga inclogué altres tribus del Llevant de Mallorca, còmplices de les nostres tresques diürnes i vespertines: gabellins, artanencs, manacorers, santanyiners, llorencins... sense oblidar les terres de frontera com Porreres, Vilafranca, Petra o Sant Joan, on la personalitat quíber conviu sense harmonia amb la del Pla.
Els que no eren quíbers eren "húngaros" perquè els hongaresos són una altra cosa, segurament diferent. De fet, només hi coneixem la reina Violant, sebollida al monestir de Vallbona de les Monges.
Els quíbers havíem de mester un país que ens encobeís, i en Mostel ho tengué clar. Quan li vaig preguntar com es deia la terra on vivíem els quíbers, respongué ben rabent: Quíbia!
Els quíbers assecam tomàtigues damunt canyissos, adoram les raoles de pop, les orellanes, la coca de reïssons o saladines. A Quíbia hi ha xixisbeus i xixisbees com a Calàbria i Sicília. Hi surt el sol que, més tard, enlluerna la resta de l'illa i llavors la part continental de la nostra pàtria catalana. Els quíbers bravejam de la mar propera, de les veïnes illes grans cap a l'orient, del contraban que ens permeté suportar l'espoli colonial, i d'homenots com en Mostel.

divendres, 21 de gener de 2011

La llunyana Tunísia

Quan Barcelona fou elegida per als Jocs Olímpics vaig pensar en passar l'estiu a fora. L'esport, sobretot veure el que fan els altres, m'avorreix d'una manera considerable. Vaig matricular-me en un curs d'àrab a la Bourghiba School de Tunis i vaig poder passar uns mesos sense saber res d'olimpisme. Això em va permetre conèixer altres compatriotes que havien tengut la mateixa pensada, amb qualcun encara ens seguim fent, i també conèixer un país que em va produir una impressió molt bona. És evident que hi havia una dictadura, més o menys encoberta per afalagar el turisme incipient. L'ambient opressiu es notava en l'autocensura en les converses: ningú parlava de política local, o també en els fotos omnipresents de Ben Ali, tant presidint les barberies com les fondes més infectes de la Casbah. Es veia però que aquest país tenia futur, ben al contrari del que passa al Marroc o a Algèria, on l'atzucac és la primera impressió que en podeu treure. Tunísia devia ser un dels llocs més romanitzats de la Mediterrània, avui en dia encara hi ha la col·lecció de mosaics romans més ben conservada i més abundant. Per ventura semblarà un tòpic però la civilització romana, i potser cartaginesa, es nota en el tracte personal, en la cultura.
Prop de l'entrada al soc dels joiers hi ha la tomba d'Anselm Turmeda, allà anomenat Abdallah ibn-Abdallah al-Tarjuman al-Mayurqi, amb una placa de marès bilingüe en àrab i en català. És una fita obligada de tots els catalans que visiten Tunis, bé, de tots aquells que saben -pocs, naturalment- qui era en Turmeda.
Vaig tenir ocasió de fer excursions per l'interior del país. Em va sobtar la mecanització de l'agricultura, els sementers ben conrats i la netedat de les cases i poblets.
A la fi ha esclatat el gra de Ben Ali, amb aquella fesomiota de bastaix, i la gent s'ha espolsat la son. Fa mala olor que els ianquis estiguin tan contents del canvi, segurament en Ben Ali els devia fer més nosa que res, i segurament els caldrà vetllar perquè les reformes democràtiques siguin de bon de veres, tot al contrari de la "transició" espanyola que encara s'arrossega, però crec que se'n sortiran.

divendres, 14 de gener de 2011

Coma-sema i el senyor Fortuny


Segur que el coneixeu perquè ha sortit moltes vegades, i encara ho fa, per la televisió. Sempre es plany de la misèria que aclapara els grans propietaris de la serra de Tramuntana, en un to que us fa gairebé venir ganes de fer-li ingressos periòdics al seu esquifit compte corrent. Els excursionistes, sense control, són la seva bèstia negra. Li deixen barreres obertes, molesten el bestiar i ho fan tot malbé, segons diu. Els controlats, els que paguen per passar pels camins públics i immemorials, que travessen Coma-sema, aquests ja no li fan tanta por. Tampoc la gent que li lloga les instal·lacions, de gust dubtós, al costat de l'antiga possessió per fer-hi bauxes de caire una mica bufard, diguem-ho tot, aquests tampoc no el preocupen.
Crec que a l'hora de recollir subvencions públiques, procedents dels imposts de tots, no és dels darrers. L'agricultura és ruïnosa, diu, i per això no ha collit les olives dels arbres centenaris, potser sí.
El que m'estranya, o no gaire, és que cap instància pública controli on van les subvencions als propietaris, en què s'inverteixen, per què serveixen.
El que m'emprenya és veure els rètols antiestètics amenaçadors, en espanyol "por supuesto" que empastifen el camí d'Orient a Cúber o a Solleric: "No hagan fotos", "No salgan del camino", i fins i tot "No se paren", endemés dels clàssics: "Perros de guardia", Prohibido el paso", etc. i les barreres tancades amb càmeres que filmen els intrusos.
El que m'indigna és que els camins públics immemorials esdevenguin camins privats i el dret de pas se'l passin per l'engonal.
El que em treu del solc és els grups de pressió de propietaris perquè els consentin fer més edificacions, més restaurants camuflats, agroturismes, hotelets, etc. sense deixar de cobrar cap subvenció ni una per "tenir cura" de les costosíssimes finques.

divendres, 7 de gener de 2011

Sibil·la a la Seu de Mallorca


Ahir vaig ser a la Seu per escoltar na Maria del Mar Bonet cantant la Sibil·la. Crec que puc fer un balanç desastrós de tot plegat. Més d'una hora abans ja estaven ocupats gairebé tots els bancs del temple. Vaig haver d'empassolar-me una missa en espanyol, a càrrec d'un canonge mallorquí, amb lectura inclosa d'una mallorquina escarnint l'accent de l'espanyol de Burgos. Després d'això, na Bonet no va cantar perquè estava afònica. La intervenció d'alguns experts sobre el cant de la Sibil·la fou interrompuda per belitres que feien mambelletes per ofegar els mots dels que intervenien, tot somrient de la gràcia que feia el seu repugnant capteniment. A la sortida hi havia immensos embossos a tots els portals, la gent aprofitava per fer tertúlia al bell mig dels accessos a la Seu. Repartien una monografia del canonge Llabrés sobre la sibil·la, però no vaig ser a temps a agafar-ne cap. Vaig pensar que les columnes s'esquerdarien i tot faria flamada, com quan va caure la Timba de Felanitx, però aquest cop no passà res. Vaig pensar que si hi ha Sibil·la, si hi ha la Seu o els canonges, és perquè uns catalans prengueren l'illa a d'altres que l'havien presa segles abans. I nosaltres en descendim, amb cert orgull per la meva part. Amb el bisbe-rector de poblet xurro Murgui, crec que la Seu no té amo, tant se la pot apropiar un canonge eixorivit, com una diaca equatorià, o bé un membre de l'integrisme d'arrel espanyola més tronat.
L'únic detall positiu: l'actuació de la Coral Universitària, magistralment dirigida per Joan Company, amb especial esment de l'actuació de la primera solista. Quina meravella de veu!